Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Art i cultura, Illes Balears i Pitiüses, Publicació oberta

Crònica i anàlisi de la xerrada envers “Cultura Libre de Estado”, un debat obert

Publicat per dia 29 novembre 2016 – 11:15Cap comentari | 223 views
Share to Google Plus

Aquesta notícia s’ha enviat mitjançant publicació oberta! Vos convidam a elaborar lliurement les vostres pròpies notícies. Basta que empleneu aquest formulari i no oblideu respectar la guia d’estil i revisar els principis, objectius i criteris de publicació del projecte contrainfo.cat.

El dimecres 23 de novembre de 2016, la Llibreria Drac Màgic, Metamòrfiques i Afta Perfecta van facilitar una trobada que materialitzava la necessitat latent de poder parlar de les polítiques culturals. Els assistents eren persones que representen diferents visions de col·lectius que actualment formen part del teixit que a Mallorca podem anomenar ’cultural’. La gent de la cultura. A més hi havia força representants parlamentaris de Més, Podem, PSIB i PI.

161123-Cartell-emergencies

Cartell on es detallen les dates, els llibres, els autors i els moderadors.

Del cicle de xerrades que han preparat els col·lectius esmentats anteriorment, aquest va ser el primer de quatre.

Així les coses, en aquesta primera trobada al voltant de la presentació i lectura del llibre ”La Cultura libre de Estado” amb la presència del seu autor, Jaron Rowan, ens vam trobar, com comentava, una representació ben nodrida de l’àmbit de la Cultura a Mallorca que tot i la precarietat innherent que té el terme en alguns casos, tenim com a ”modus vivendi” aquesta.

Presentaven i moderaven el debat en Jordi Martínez i en Pere Perelló.
A l’inici de la presentació, en Jordi va llançar una pregunta. Aquesta era, resumint, com els agents/actors culturals poden ocupar els espais comuns o els espais que pertanyen a “lo públic”. Amb “lo públic” entenem aquests espais que estan gestionats per l’administració.

Abans de continuar, m’agradaria deixar paleses en aquestes línies, les dificultats que comporta parlar de termes que contenen una sèrie d’implicacions conceptuals que tenen a veure amb la construcció col·lectiva i amb les pràctiques diverses de com es viuen, perceben, conceptes com “l’Estat”, “lo Públic”, “la Cultura” i “la Política” des de diversos grups de persones.

Podem afirmar doncs, que en aquest àmbit, posar-mos d’acord en el que significa cada cosa ens permetrà o no la comunicació i l’escolta. Un bon exemple seria parlar del que cadascú entén per ”indústries culturals”. Un altre exemple: una cridada a una trobada al voltant d’un llibre titulat ”Cultura Libre de Estado”, pot originar diferents reaccions siguin d’identificació o d’allunyament vers el contingut sense haver-ho llegit, tan sols. Aquest fet ja predisposa un panorama de conflicte entre posicions davant les polítiques culturals.

Per tal respondre a la qüestió plantejada per en Jordi Martínez, en Jaron va començar a emmarcar els temes que es van desenvolupant al seu llibre i ens va parlar del que es pot entendre per “cultura pública”, “cultura comú”, i del que és “l’hegemonia cultural”, entre d’altres.

Ell dibuixa un panorama que consider força encertat de la necessitat de canvi actual.

Després que moviments d’esquerres i moviments llibertaris van confluir al 15M, el tema de la participació ciutadana es troba damunt la taula i ha servit per tal que molts partits s’apropassin a aquesta idea fins i tot introduint-la als programes i a les agendes polítiques.

Aquesta necessitat de canvi també posa el focus en el funcionament i gestió dels recursos públics després de 40 anys de repressió i després de 40 anys d’una democràcia de delegació de responsabilitats on la corrupció ha estat la més present de les protagonistes.

El que podem extreure ja, és que tot i tenir grups organitzats de persones, tenim una manca de cultura en pràctiques transformadores per tal d’arribar a objectius concrets. No vull dir amb això que no hi hagi exemples de bones pràctiques, sino que aquestes, moltes vegades, no arriben a tothom o no convénen tant. No formen part de la nostra cultura social a un nivell ampli. És desitjable que la societat pugui generar els seus propis entorns i sigui crítica. Que cap agent monopolitzi el debat o manipuli i que ens trobem en un qüestionament constant que al cap i a la fi és el que ens permet millorar.
Aquest treball d’empoderament social haurà de tenir suport econòmic i acompanyament en forma de planificació per tal d’entregar gradualment els equipaments a la ciutadania.

Durant el debat, doncs, va quedar palesa, una vegada més, que una gran part de la gent de la Cultura no es troba representada ni suportada per lo Institucional. Que troben dificultats en l’accés i ús de “lo comú” per mostrar-se.

Hom pot coincidir que podem definir la cultura com orgànica. És a dir; la cultura com ecosistema social que es troba present a molts d’indrets i llocs comuns i que és la forma d’entendre la realitat.

Dimecres passat vaig escoltar persones les quals tenen coses en comú importants. Emperò hi ha el conflicte present i és un fet que distorsiona el reconeixement d’un objectiu, almenys compartit en el discurs també per part de les institucions: la consolidació de la crítica i la cultura com una forma d’estar al món.

Una vegada obert el torn de preguntes i reflexions, diferents persones van participar-hi. El punt àlgid de la trobada va arribar quan en Jordi Martínez, va interpel·lar directament a la part institucional que duu a la pràctica gran part de gestió cultural de les Illes Balears, tenint just enfront el Director de l’Institut d’Estudis Baleàrics, en Josep Ramon Cerdà que va intervenir per defensar la seva feina sense satisfer a l’altra part. Va insistir en que les portes al diàleg estan obertes. Interpel.là també a l’autor al qual demanava solucions de cóm gestionar, entenem, des d’aquesta visió del comú, la cultura.

En aquestes alçades del debat distingim dues polaritats que podem identificar. Una d’elles seria la cultura amb suport de les institucions -per acursar- la “cultura pública”. En aquest sentit, les institucions mostren la seva aposta per teixir un entramat que han vingut a anomenar ”indústries culturals” les quals actualment estan relacionades amb la creació d’una economia auxiliar que relacionen directament amb la desestacionalització de la indústria turística, que malhauradament, té característiques semblants en qüestions de precarització. L’altra polaritat seria la “cultura dels marges”, on la manca de mitjans i suports es fa evident i dificulta tant la creació com la difusió i arribada al públic. Els trets diferencials entre aquestes dues visions seria que mentre la cultura pública s’enfoca a satisfer un públic majoritari, la cultura dels marges s’enfoca també a minories socials i pot servir per integrar mirades alternatives a majories socials.

La “cultura dels marges” es situa en la defensa de presència en als espais de “lo comú”: les places, els skate parks, els carrers, les biblioteques, els casals de barri, els teatres, les sales, els ajuntaments i auditoris. Entenen que tots aquests equipaments culturals han d’estar a l’abast d’aquelles persones i grups que desenvolupen diferents disciplines artístiques i que volen mostrar i aportar a la comunitat la seva mirada crítica.

Continuarem desenvolupant el debat ja sigui vertebrat per aquesta proposta de converses al Drac Màgic o perquè el debat és viu i l’objectiu és el mateix.

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.