Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Especial Memòria, Illes Balears i Pitiüses, Memòria històrica, Opinió

Contra els tòpics. Facem història

Publicat per dia 18 juliol 2013 – 19:505 Comentaris | 525 views

Contra els tòpics. Facem història

Share to Google Plus

Imatge: Camió blindat, capturat pels falangistes, a la carretera de Porto Cristo, el setembre del 1936.

Fa uns anys que no deixam de repetir la mateixa cançoneta: cal recuperar la memòria històrica, hi ha hagut molt silenci, és un tema tabú, la gent encara té por de parlar… I sempre m’acabo demanant què hi ha de cert en tot això i si la “memòria històrica” és en singular o en plural: memòries històriques. Som conscients que vol dir aquest terme i d’allò que pretenem en reivindicar-lo?

En els últims anys han sorgit milers de llibres, documentals i textos sobre la Guerra Civil i tot el que hi tingui relació. Per tota la geografia peninsular es multipliquen els actes en record o per reivindicar el que fou la Segona República o simplement alguns dels seus protagonistes. Estem doncs davant un tema tabú? Evidentment, no. La Guerra Civil espanyola és el conflicte bèl·lic amb més literatura a escala mundial. Hi ha molts més llibres sobre la nostra guerra que sobre la Segona Guerra Mundial, per exemple.

Pel que fa a Mallorca, d’ençà a uns anys, el coneixement de la història de la República, la Guerra i la repressió ha crescut de manera espectacular. Gràcies a la tasca d’associacions com Memòria de Mallorca o altres grups com Iniciativa Ciutadana per Pollença, els Amics del Campament dels Soldats d’Artà, Pinyol Vermell o Unió Cívica per la República, entre altres. S’ha fet un gran esforç divulgatiu i s’han construiït fins i tot espais físics on recordar aquells anys, com són el Mur de la Memòria on foren afusellades moltes persones al cementiri de Palma, al cementiri de Son Coletes de Manacor, els monòlits a les carreteres que feren a Formentor i la badia de Pollença els presos de Franco o el bosc de la Memòria a Calvià. I no parlem de les desenes de llibres que s’han publicat sobre el tema, des de memòries fins a monogràfics a la majoria de pobles de l’illa. I en el marc visual, hem de destacar la sèrie “Memòria i Oblit d’una Guerra”, amb capítols també de la majoria de pobles de Mallorca.

La feina feta i la informació que tenim avui dia és ingent. Però seguim parlant de desconeixement, d’oblit, de desmemòria. Potser ens estem equivocant en aquest sentit. El que sí desconeixem són molts aspectes puntuals i encara queden moltes llacunes per omplir. Però el camí que s’ha fet ha estat prou important. Potser les persones que parlen de desconeixença i de no reconeixement miren només cap al paper de les institucions envers a la memòria històrica, que ha estat penós, gairebé nul i, sobretot, infructuós. Però no podem sempre estar pendents que l’Estat ens resolgui tots els problemes i sigui l’encarregat únic de difondre el coneixement.

Per altra banda, el que sí és important (i greu), sota el meu punt de vista, és la tendència a la simplificació, a l’homogeneïtzació i al discurs únic en relació amb moviments socials i polítics i temàtica a estudiar sobre aquests períodes. La majoria dels esforços dels historiadors han anat dirigits a contar-nos la repressió, les morts, les presons… aspectes imprescindibles de la nostra història. Però en la majoria dels casos s’han oblidats dels temps republicans (i no diguem de la història d’abans del 1931, aquí sí que hi ha silenci). Tampoc s’ha estudiat gaire tota l’època franquista i encara manco la “Transició”. Sembla que a Mallorca només importen els morts. Morts dels quals s’hauria de rescatar molt més la seva vida, els seus impulsos organitzatius, els seus ideals i les seves relacions amb el món i la terra durant el temps que els va tocar viure. I no només parlo dels personatges mediàtics, com Emili Darder, Garanya, etc. sinó també dels sabaters d’Inca, que van crear un gran sindicat, la Justícia, que van crear ateneus, grups de teatre… o els mariners de Santa Catalina i les seves vagues de més de tres mesos reivindicant millores laborals i saber el pes i preu de les captures perquè eren estafats a l’hora del repartiment de beneficis. Per posar uns exemples.

Són moltes les històries que han estat obviades, per les quals ningú no s’ha interessat. Les històries que afecten les persones en concret, a les seves vides i la seva interactuació amb el moment i espai en el qual van viure. Sempre m’he demanat el perquè de tot això. I he arribat a dues conclusions que per a mi són complementàries: en primer lloc, són pocs els historiadors que investiguen la nostra illa. La investigació és molt dura, porta molt temps i moltes frustracions. Acostumats com estem a la immediatesa, la nostra cultura és incompatible amb la recerca històrica, a anar a un arxiu durant 8 hores cinc dies a la setmana durant 5 anys per després escriure un llibre. Però a això s’hi ha d’afegir que molts dels que investiguen ho fan per motius sentimentals i familiars. Això no vol dir que la seva feina no sigui important, però l’interés per la història radica més a esbrinar el perquè i el com de la mort del familiar que de la seva forma de vida anterior.

En segon lloc, és obvi que ni a les institucions ni a les universitats els ha interessat fomentar la recerca històrica en aquest sentit. No m’estendré gaire en aquest apartat, ja que considero que no és necessària ni la universitat ni l’ajuda estatal per portar endavant una investigació.

I això ens porta directament a caure en imprecisions, tòpics, generalitzacions i errors molt comuns quan parlam de memòria històrica. I d’aquí que el terme em sembli imprecís en singular. L’error que potser és més comú és el d’anomenar “republicans” i “nacionals” a tots els que participaren d’alguna o altra manera en el conflicte bèl·lic o la repressió. És important deixar de parlar de “dos bàndols” enfrontats i tenir en compte, per poder entendre el context i el que passà, que els “republicans”, com a tals, no existien. Què tenia a veure un republicà federal, un militant d’Esquerra Republicana Balear, un del PSOE, un comunista, un anarquista o un anarcosindicalista? Tots ells són ficats al mateix sac. I això es deu que la història s’ha escrit des d’una perspectiva errònia: des de la repressió. Com que tots foren represaliats més o menys d’igual manera, doncs tots són iguals. I d’aquí que ens cansem de sentir que la Guerra es va perdre perquè les esquerres sempre han estat dividides (esquerres, un altre terme que necessita una revisió). Però, què pot tenir a veure un membre de la FAI amb un del PCE o un del partit d’Azaña? És més, i els republicans de dretes, lerrouxistes o de Joan March, què son? Igualment passa amb els “nacionals” o “feixistes”. La veritat és que la diversitat era prou àmplia: des d’alfonsins, carlins, falangistes, catòlics… fins a gent conservadora que podria sentir-se republicana. Per tant, és lògic pensar que no només hi ha una memòria històrica a recuperar, sinó moltes, gairebé tantes com persones i organitzacions participaren del període històric.

És important recuperar les memòries de tots aquests grups, de les persones que hi actuaven, les seves motivacions, aspiracions i el perquè de tot plegat per poder arribar a entendre el que foren aquells anys. Perquè si no sortim de la repressió i dels “grans protagonistes”, la història queda orfe de la part més important, la societat, el poble i les seves formes d’organitzar-se i interactuar. Cal avançar encara més en la recerca històrica, fer-ho d’una forma científica, allunyada dels tòpics i de les simplificacions. I cal fer-ho tenint en compte tots els aspectes, diversitats i factors. Però també cal seguir lluitant per recuperar la memòria o memòries històriques i perquè un dia aconseguim que la Guerra Civil i tot el que l’envolta esdevingui un tema històric i no memorial. Cal aprendre de la història, però no viure en ella, per a poder avançar com a individus i com a societat.

Pere J. Garcia,
membre del Grup d’Estudis Llibertaris Els Oblidats

5 Comentaris »

  • Roskilla escrigué:

    No puc estar més a d’acord amb el text en general, sobretot en la part de la complexitat i multiplicitat de memòries històriques. Però a part del que s’hi ha dit, també opín que la investigació i posterior divulgació del passat no només ens ha de servir per avançar, sinó per enmirallar-nos i comparar-nos constantment amb els nostres padrins i repadrins. Potser així, amb una mica d’imaginació i fent un exercici d’extrapolació de contextos, aconseguiríem identificar patrons de comportament ben idèntics als actuals. Tal vegada això ens ajudaria també a entendre millor què ens està passant actualment, cap a on anam, quins camins tenim i què comporta cadascun d’aquests camins…

    En fi, sense estendre’m més; a la vida mai hi ha una única veritat sino molts de punt de vista. El problema és que malauradament la immensa majoria de persones es creuen en possessió de la veritat (la seva veritat) i passen per damunt els arguments dels altres. Succeïa a l’antiga Babilònia, a l’Imperi Romà, a l’Imperi Otomà, a la Restauració Borbònica, a la II República i també, com no, en aquest precís moment històric en què ens trobam.

  • X escrigué:

    Enhoranoba Pere!
     
    X

  • Pere escrigué:

    Gràcies companys.
    No puc estar més d’acord amb el que comentes Roskilla. La història ha de servir per aprendre d’ella, en el sentit que comentes. Però també hem d’anar alerta en viure de la història o en la història. El present reclama anàlisi i acció. 
    Salut!

  • Joan escrigué:

    Interessant article que m’ha obert més la perspectiva que tenia de veure la Guerra Civil com la lluita de dos bandols com si fossin dos blocs homegenis, ja que com diu el text dins cada bàndol hi havia molt matisos ideologics diferents.
    Voldria afegir que tot i que a favor de la recuperació de la història, no crec que el nom “Memòria Històrica” sigui el més adient ja que la memòria (capacitat humana que pot fallar) és ben diferent de la Història (ciència de l’estudi del passat).
    Salut!

    • Roskilla escrigué:

      Sí Joan, però la Història la solen escriure els vencedors i no pas els vençuts. És tendenciosa i parcial gairebé per naturalesa… Per això és important donar veu a quanta més gent millor en el procés de reconstrucció del passat. La pluralitat (autèntica) és la manera de trobar una descripció el menys distorsionada possible dels fets passats.

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.