Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Estat espanyol i el Món, Politiqueig, Publicació oberta

[Opinió] “República o no República” (Una reflexió llibertària)

Publicat per dia 5 juny 2014 – 7:583 Comentaris | 122 views
Share to Google Plus

Aquesta notícia s’ha enviat mitjançant publicació oberta! Vos convidam a elaborar lliurement les vostres pròpies notícies. Basta que empleneu aquest formulari i no oblideu respectar la guia d’estil i revisar els principis, objectius i criteris de publicació del projecte contrainfo.cat.

Dilluns, 2 de juny de 2014 als 10:30h. El president del govern de l’Estat espanyol anuncia l’abdicació del rei Joan Car…

D’acord. Obviaré el que ja ens han bombardejat els “mass media” d’aquest país i part de l’estranger aquests darrers dies. Només he volgut fer servir la notícia a mode d’introducció d’aquest article.
D’ençà, però, no he deixat de donar-li voltes. I no precisament per trobar-hi una raó al perquè d’aquesta sobtada renúncia, que donaria lloc a un altre debat igual d’interessant.
Si no per que he arribat a la conclusió que s’ha creat un escenari transcendental per als moviments socials, en concret per al moviment llibertari, i no m’agradaria que passés desapercebut.
Per desenvolupar la meva idea, lliurada no com a màxima, si no com a proposta a debatre i conèixer altres punts de vista, tornaré la vista enrera.

Parlem de la II República. Acabada de proclamar-se l’anomenada república dels treballadors, -que tots sabem, no era més que una república burgesa emmascarada- el moviment anarquista encarnat en els treballadors sindicats a la CNT, optaren més que mai, a l’ús de l’acció directa com a eina d’emancipació de la classe treballadora. Així doncs les vagues indefinides és varen succeir tot just començada l’època republicana. A més la proliferació de diaris, ateneus i nombrosos grups autònoms que expandien la ideologia anarquista a gaire bé tot l’Estat espanyol i especialment a Catalunya, era aclaparant.

Un panorama certament entranyable, no creieu? La gent de llavors, en vista de que alguna cosa es movia, es va carregar d’energia positiva. El suport mutu i la mirada sincera entre iguals era el motor que els feia avançar cap a un futur que un parell d’anys enrera, no semblava res més que una utopia inassolible.

Aquest panorama és el que vull intentar, en certa manera, extrapolar a la conjuntura actual. Per ventura algú m’incidirà en què no és pot comparar l’època de la II República amb el que ens està succeint avui dia, però no veig gaire diferència d’una a l’altra. Menteixo, una diferència sí que n’hi veig, i és la falta de consciència de la gran majoria de la població actual. Aquí és on vull plantejar el moviment estratègic de les organitzacions llibertàries.

Aprofitant el descontent d’una part important de l’esquerra institucionalitzada amb la successió de la corona que ells consideren imposada, encara que els seus dirigents hi varen estar d’acord durant la transició. Aprofitant això, ens hauríem de sumar a la crida d’una consulta popular per a que el poble decideixi si vol seguir amb una monarquia imposada pel feixisme o assolir una nova república. I en cas de que s’aconseguís realitzar aquesta consulta, participar a favor de la segona opció.

Sé que a alguns, si no molts, simpatitzants anarquistes que acabeu de llegir aquestes darreres línies us ha saltat l’alarma ”anti-possibilista”. -Com? S’atreveix a proposar que sumem forces amb socialistes, comunistes, reformistes, etc. per un referèndum i llavors votar a favor d’una república?-

A veure, permeteu-em doncs que m’expliqui. És la primera part de l’estratègia. No tenim res a perdre, però crec que si que tenim alguna cosa guanyar.

Posem el cas remot, que aquestes manifestacions pro-republicanes que s’han dut a terme aquests darrers dies han derivat en el fet de que l’Estat concedeixi al poble el dret a decidir. Esforcem-nos una mica més i imaginem que l’opció republicana ha sortit triomfant. Tots sabem que no canviarà res. Bé, no tots. Els militants d’esquerres de les institucions, dels sindicats verticals, dels partits progressistes aburgesats i d’altres estaran satisfets. Trauran pit i diran que gràcies al seu vot, gràcies a la seva veu, l’Estat espanyol podrà tornar a la senda de l’omnipotent estat del benestar.

I prou. Seguiran alimentant al capitalisme i al sistema estatal, amb la diferència paradoxa que no serà un rei el que visqui a cos de rei.

I aquí és on entrem nosaltres.

No hauríem de trair cap principi llibertari, si no simplement ser com som i fer el que fem.

Amb l’esquerra aburgesada en el seu anhelat tron -posant el cas d’una república d’esquerres, que tampoc té el per què de ser així, però s’ha idealitzat tant que la gent ha oblidat que gran part del temps en el qual regnava la república ho feia sota el càrrec d’organitzacions de la dreta més conservadora-. Al cas.
Amb l’esquerra aburgesada amb la seva elit neoliberal sota la màscara socialdemòcrata en el poder, la gent al carrer no trigaria gaire en adonar-es’n que poca cosa ha canviat. I per tal d’accentuar aquesta mancança, nosaltres aportaríem el nostre savoir faire en quant a l’acció directa.
Hauríem de fer crítica constant a l’Estat que en teoria hauria d’haver arreglat la situació miserable en la qual ens havia deixat una transició mal feta, si és que es pot anomenar transició. Hauríem de veure una oportunitat, no d’assolir de cop i de sobte l’utòpic comunisme llibertari, si no d’obrir els ulls a la gent que ha viscut enganyada per un moviment que en base i en la teoria sembla coherent, igualitari i modèlic, però que en la pràctica ha demostrat més d’una vegada que és deteriora i s’estanca en un apartat del seu ideari estratègic que no el deixa avançar cap al seu objectiu final.

A mode de resum:

Aprofitem l’oportunitat que s’ens ha posat al davant d’intentar forçar la República, per tal de fer veure a la gent anomenada “d’esquerra” que aquesta és igual d’inútil i repressora que qualsevol altre sistema estatal i autoritari.
Simplement hauríem de fer servir les pràctiques llibertàries que totes coneixem: acció directa, autonomia, autogestió, suport mutu i sobretot amor per la causa i per les nostres companyes ja que, i permeteu-me l’incís, sovint pequem massa d’autocrítiques sense tenir en compte totes les circumstàncies que donen lloc a segons quines decisions.

Les nostres companyes de la CNT, de la FAI i de tot l’àmbit llibertari varen veure en la II República i més tard durant la sublevació reaccionària feixista, una gran oportunitat d’expandir el seu ideal i d’intentar portar-ho a la pràctica.

Ara ens toca a nosaltres. Ja tenim el camí mig fet, simplement cal que retrobem les forces per tornar a recórrer-ho.

El debat està obert…

Salut!

cnt

3 Comentaris »

  • Xavier escrigué:

    Me sembla un bon punt per començar, i coincideixo amb els arguments per votar un si a la república en cas que es deixàs fer la consulta.
    Xavier

  • abstret escrigué:

    1) No crec que faci falta esperar un hipotetíssim referèndum ni molt menys una 3a república per a “fer servir les pràctiques llibertàries” com tu dius. Si creus en aquestes pràctiques, aplica-les ja.
    2) Sembla que l’autor veu més fàcil que les idees llibertàries penetrin al conjunt de la població en un context de desencís cap a una 3a república que en un context de desencís cap al marc actual. Francament, el desencís per l’actual règim ha trigat 30 anys llargs en arribar… una reforma constitucional ens abocaria a una “nova etapa democràtica” que no veig pq no hauria de poder mantenir-se 30 anys més abans no es produís un nou desencís (reconec que estic obviant factors molt rellevants com ara les diverses crisis que ens fuetegen, que podrien accelerar el procés).
    3) Si l’autor creu que el desencís cap a l’status quo pot ser un motor, perquè no aprofitar l’actual?
    4) Si les idees llibertàries es poguessin fer majoritàries (o prou significatives) simplement a partir de “fer veure a la gent d’esquerres” que les coses fora d’aquestes no rutllen, em penso que ja faria temps que gaudiríem del comunisme llibertari. Em penso que les coses funcionen d’una forma un pèl més complexa.
    5) Per tant, considerant els punts anteriors, mirar d’introduir el debat del referèndum sobre monarquia o república des d’un punt de vista llibertari i analitzar què és més estratègic ho veig, com a mínim, que són ganes d’embolicar la troca.

    • Zappa escrigué:

      Referent al punt número 1.

      Qui ha dit que s’estigui esperant a un hipotetíssim referèndum per posar en pràctica les idees llibertàries? Totes i cadascuna de nosaltres, dins les nostres possibilitats, les feim servir dia a dia. Al manco ho vull creure així encara que, fent autocrítica, sabem que tant tu com jo i altres podriem fer més del que feim moltes vegades.
      I el text no du a pensar que el moviment llibertari estigui aturat, esperant a casa, fins que arribi una hipotètica 3a República. Si no que proposa aprofitar l’oportunitat que fa un mes ni es plantejava, simplement. 
      Referent al punt número 2 i 3.
      Aquest hipotetísim cas d’una 3a República ja té un antecedent, i és la 2a. No cal que exposi aquí tot el que va significar per la CNT, en quant a nombre d’afiliats i propagació de les seves pràctiques, la proclamació de la 2a República. Però crec que sí, que va ser un desencant (un més) de la classe treballadora amb els burgesos. D’acord, dins l’àmbit obrer hi ha mil i una raons per estar fins als nassos amb els dos sindicats majoritaris, llavors, segons el teu argument, per què no hi ha una resposta desde abaix per part dels mateixos treballadors, no? Doncs, crec que la raó principal és que s’ha perdut (han anestesiat) la consciència de classe, que en aquella época si existia. I també d’acord que el desencís ha trigat 30 anys en arribar, però no crec que això torni a passar. Més que res per que l’estat del benestar que han estat venent durant aquestes tres dècades, no es tornarà a instaurar. És impossible, el marc actual no ho permet, encara que volgués.
      Un dels punts més important és que la transició va ser un consens imposat entre dretes i esquerres. Aquí és on radica, personalment, el problema dels partits d’esquerra, segons ells. Argumenten que no han pogut desenvolupar tot el seu programa (tant en l’àmbit polític com l’econòmic i sindical), per culpa de les polítiques conservadores del Partit Popular i el Partit Socialista.
      Ara bé, jo crec que el factor que més influeix és el factor romàntic. Idolatren a la República, més que res perque des dels seus òrgans institucionals l’han convertit en un referent. Encara que nosaltres, sabem que no va ser així.
      La metàfora d’una bombolla crec que representa perfectament el que vull dir. L’han inflada tant que quan exploti, tota aquesta idea romàntica quedarà en no res. I allà crec que tenim una bona oportunitat per sumar forces i canalitzar-les cap el comunisme llibertari.
      Per tant, tot aquest “embolicament de troca” no és per assolir d’un dia a l’altre el nostre objectiu, sino d’aprofitar una oportunitat d’augmentar en nombre. I per tant d’augmentar en idees i fronts d’acció per enderrocar l’Estat i el capitalisme. 
       
       
       

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.