Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Estat espanyol i el Món, Illes Balears i Pitiüses, Lluita de carrer i acció directa, Opinió, Politiqueig, Publicació oberta

[Opinió] Quan els fets i la realitat se’ns mostren escèptics

Publicat per dia 8 setembre 2014 – 12:13Cap comentari | 243 views
Share to Google Plus

Aquesta notícia s’ha enviat mitjançant publicació oberta! Vos convidam a elaborar lliurement les vostres pròpies notícies. Basta que empleneu aquest formulari i no oblideu respectar la guia d’estil i revisar els principis, objectius i criteris de publicació del projecte contrainfo.cat.

Arguments crítics amb la via institucional

Des que la crisi econòmica mostrà a molta gent la vertadera essència del Sistema, amb totes les seves vessants, econòmica, social i política, són diverses les respostes ciutadanes que s’han plantejat.

L’explosió del carrer i els seus límits

Primerament, la resposta clàssica de mobilitzar el carrer per part dels moviments socials de caire anticapitalista no acabà de sortir de la seva habitual marginalitat, encara que els arguments i el discurs fossin en gran mesura encertats i es començassin a crear sinergies d’unitat d’acció. No oblidem que aquests moviments mai han acceptat el Sistema que ara és qüestionat per molta gent que abans sí el tolerava. Per això, gran part de l’anticapitalisme en un primer moment es mostrà descol·locat i desorientat davant la sorprenent irrupció del moviment 15-M, un moviment format per una gran majoria de gent que no coneixia la història, ni la teoria, ni les trajectòries i propostes recents de l’anticapitalisme clàssic. Així, al marge dels antagonismes habituals, però agafant gran part del discurs i les pràctiques d’aquests, sorgí el 15-M, un moviment que ha marcat un abans i un després, especialment per la sorprenent capacitat de convocatòria i per aquells inoblidables dies d’assemblees espontànies i multitudinàries. El que no havien ni somiat els anticapitalistes, ho havien aconseguit les xarxes socials i un discurs allunyat de la retòrica refractària clàssica, amb un alt component de proclames ciutadanistes que feien comprensible el malestar de gran part de la població amb la deriva en què havia capficat la crisi a gran part de les institucions polítiques, socials i econòmiques del Sistema. Però, prest la major part de participants de les diferents àgores es toparen amb la crua realitat: amb l’inconscient ingenuïtat de les seves propostes i amb la duresa vital que es necessita per afrontar lluites que volen capgirar l’ordre establert, ja que tant titànica empresa no és qüestió ni de dies ni d’anys; ni tampoc serà un camí de roses, perquè és necessari l’esforç i el sacrifici personal; i perquè segurament seran respostes amb repressió per qui, com és obvi, no vol deixar la privilegiada posició de gaudir de poder i riqueses. Tot això però, no significa que afrontar el camí de la transformació social signifiqui adoptar actituds monacals, ans el contrari, cal que siguin sarcàstiques i vivificants. Així mateix, davant les negatives de molta gent que renega de la lluita perquè pot ser trista i feixuga, convé que es preguntin què és sinó la present vida, a més d’apàtica, monòtona i superficial?

Una vegada desvirgada gran part de la població de l’adolescència política a la qual ens abocà la normalitat del sistema polític -votar cada quatre anys i ni mu la resta d’anys- i la gola consumista dels suposats anys de bonança, nous moviments i noves perspectives han sorgit en el front dels qui volen transformar o reformar l’actual Sistema. Així, dels calors del 15-M sorgiren multitud de grups de treball, col·lectius diversos i es reforçaren lluites com la de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, les diferents marees contra les retallades, els moviments veïnals, així com també, encara que no tant, els moviments anticapitalistes de llarga trajectòria. Tot aquest conglomerat d’oposició fou el que desbordà la participació i principalment l’acció en les tres vagues generals que els sindicats oficialistes han convocat fins a dia d’avui. Els sindicats, deslegitimats per mèrits propis, es toparen cara a cara amb uns altres agents socials que, des de la base i sense l’altaveu mediàtic, eren capaços de treure al carrer gairebé a la mateixa gent. Cosa que també passà amb la recent mobilització del 22-M als carrers de Madrid.

Però, aquestes respostes massives als carrers no han tengut resultats palpables per a la població, doncs l’agenda dels governants no s’ha vist retocada; ni s’ha pogut conformar un front de lluita unitari i estructurat; i ni molt manco alternatives immediates, sòlides i populars de resposta econòmica i social als milions de persones en situació d’exclusió social o que per convicció volen sortir-se del camí establert pel Sistema. Amb tot, encara que invisibles per a gran part de la societat, convé remarcar que s’han creat i consolidat nombroses iniciatives de cooperació i col·lectivització econòmica de caire radical.

Del carrer a les institucions

Podemos, de l'èxit dels vots a les dificultats de crear bases i militància.

Podemos, de l’èxit dels vots a les dificultats de crear bases i militància.

Amb la constància que la lluita al carrer no obté resultats immediats i que les actuals alternatives en marxa d’emancipació social i econòmica encara són febles, minoritàries i que tampoc et transporten a l’edèn, molta gent que ha participat de tots els moviments relatats, tant dels clàssics com dels novells, cada vegada més s’està decantant per apuntar a la via institucional. L’èxit electoral de les CUP i recentment de Podemos, no han fet més que refermar aquest camí. Una via que no fa molts d’anys era descartada i criticada per gran part de l’anticapitalisme -encara que en els moviments de tendència marxista sempre hi ha estat més o manco present- i que ara ha anat agafant legitimitat per la manera nova d’afrontar-la. Així, ara tenim iniciatives electorals que volen entrar i transformar les institucions del poder adoptant maneres d’actuació més pròpies dels moviments socials de l’espectre llibertari, com l’assemblearisme, la revocació dels càrrecs, el municipalisme, la descentralització, etc. Tot això està provocant que gran part dels moviments socials anticapitalistes els hi doni suport i que a la vegada, la gent desencantada els vegi com la regeneració que el Sistema necessita.

Una via institucional amb resultats no massa esperançadors

Des del segle XIX el debat sobre la participació política en el Sistema ha estat damunt la taula dels moviments anticapitalistes i ja de tot d’una provocà el trencament de la Primera Internacional. Repassant la història observam que l’opció de toma del poder o s’integrà plenament en el Sistema (la coneguda com a socialdemocràcia i gran part dels partits comunistes occidentals) o instaurà sistemes despòtics d’explotació i dominació com són o foren els diferents comunismes d’inspiració leninista o estalinista. En canvi, l’opció antiautoritària no corrompí la idea socialista, però exclosa i perseguida tan pel feixisme com el comunisme, només visqué una temporada de glòria en el curt estiu de l’anarquia de 1936 a la zona republicana espanyola. Després, ressorgida de les cendres durant el maig del 68, sempre s’ha vist dividida i autoexclosa per les diferents lluites internes, una certa autocomplaença i la repressió estatal. Aleshores, derrotades les vies clàssiques, és normal que el neoliberalisme imperant proclamàs El Fi de la Història a principis dels anys 90.

Els parlaments són institucions creades al marge i en contra del poble.

Els parlaments són institucions creades al marge i en contra del poble.

Amb tot, podem arribar a la conclusió que les vies històriques de l’anticapitalisme durant aquests darrers 150 anys han perdut la batalla que plantejaren al capitalisme i que per això convé renovar-se i experimentar noves maneres d’actuació. Però així i tot, no les podem oblidar ni obviar, perquè hem d’aprendre dels seus errors, desastres i mancances, i perquè encara ens serveixen i són ben vigents molts dels seus encerts i fites aconseguides. Per exemple, l’apoderament del moviment obrer a finals del segle XIX i principis del XX a Europa, especialment a l’Estat espanyol, el qual posà en greu perill el projecte capitalista.

Per altra banda, rememorant experiències més recents de l’esquerra, com l’entrada en el govern d’Alemanya d’Els Verds o els Pactes de Progrés aquí a les nostres illes, veim que en poca cosa s’han diferenciat dels gestors de dretes. Així mateix, grups polítics de caire més radical com els governs de l’esquerra abertzale a municipis o en la mateixa diputació de Guipúscoa, els governs d’esquerres de Llatinoamèrica o fins i tot l’acció parlamentària de les CUP, tampoc han capgirat radicalment l’actual curs del capitalisme. Només han pogut atenuar part dels seus efectes i actuar d’una manera més honrada. En canvi no han aconseguit activar els moviments de base, sinó moltes vegades retornar-los a la passivitat o en el cas de Llatinoamèrica instaurar noves formes de gestió governamental del capitalisme disfressades de revolucionàries, quan en realitat són de caire nacionalista i socialdemòcrates.

Les grans dificultats de canviar les coses

Les assemblees haurien de ser els òrgans de la societat, des de baix a dalt i des de fora al centre. De la cooperativa o col·lectivitat al municipi o barriada i d'aquests als òrgans territorials de confederació que s'hagi elegit lliurement.

Les assemblees haurien de ser els òrgans de la societat, des de baix a dalt i des de fora al centre. De la cooperativa o col·lectivitat al municipi o barriada i d’aquests als òrgans territorials de confederació que s’hagi elegit lliurement.

Ja per acabar, crec que hem de ser com a mínim escèptics davant les il·lusions que estan desfermant les diferents vies de participació electoral sorgides des dels moviments socials, amb la intenció d’entrar a les institucions i així enderrocar l’anomenat règim i poder obrir un procés constituent de caire més social i democràtic. Com hem vist, transformar la societat no és una empresa gens fàcil. A més, fer-ho des d’institucions estatals, creades per servir als interessos dels poderosos, no pareix que sigui la manera més coherent i revolucionària. Acabar amb el capitalisme, en tots els sentits, no és qüestió de guanyar unes eleccions i elaborar una nova constitució. Tampoc d’assolir la independència política d’un territori. Quan la present societat està caracteritzada per l’individualisme egoista, la superficialitat consumista, l’infantilisme capritxós, l’hedonisme insolidari, la desmemòria, la incultura i encisada per una tecnologia al servei de la dominació i l’alienació, entre altres característiques negatives [1],la tasca de regenerar el cos social des d’unes bases socialistes, de democràcia directa i des de l’ecologisme radical, només es pot fer després de dècades de contracultura i contrapoder revolucionaris; i després de la conformació d’un gran moviment internacional (vivim en una societat globalitzada) que pugui esfondrar des de baix el poder (Estat i Capital) d’una manera la menys traumàtica possible, doncs el poder no cedirà a les bones.

No obstant això, pens que és bona cosa que la radicalitat democràtica (assamblearisme, revocació de càrrecs) cada vegada estigui més present en el debat polític, així com el qüestionament del règim. En el camí cap a la utopia, pens que és millor que hi hagi els menys clots possibles i no allò de quan pitjor millor. Per tant, encara que crític, reticent i escèptic, no seré jo el qui em posi, per ara, en contra d’aquestes apostes polítiques.

Antoni Pellicer Mateu

Notes:

[1] Unes característiques que també impregnen les nostres organitzacions i col·lectius, i la qualitat humana de gran part de la militància, cosa que provoca que abans hem de ser nosaltres mateixos els qui ens hem de regenerar. ↑↑

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.