Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Opinió, Publicació oberta

[Opinió] Violència cultural contra les dones a les festes populars de les Balears

Publicat per dia 11 juny 2017 – 8:36Cap comentari | 2.085 views
Share to Google Plus

Aquesta notícia s’ha enviat mitjançant publicació oberta! Vos convidam a elaborar lliurement les vostres pròpies notícies. Basta que empleneu aquest formulari i no oblideu respectar la guia d’estil i revisar els principis, objectius i criteris de publicació del projecte contrainfo.cat.

El passat 16 de maig ens assabentàvem per la premsa que una dona havia estat agredida sexualment durant el transcurs d’Es Firó de Sóller, una de les festes populars més antigues i concorregudes de Mallorca. Passades tres setmanes, un cop refredat l’assumpte i ja esdevingudes les protocol·làries condemnes dels fets per part de les administracions, és fa necessari una reflexió en profunditat sobre quines són les causes d’un fenomen que, per desgràcia, impregna el context festiu en molts indrets, no només a les Balears, sinó a l’Estat espanyol.

Pels qui no han seguit la notícia, els fets ocorregueren l’horabaixa del dilluns 15 de maig al Port de Sóller, escenari del primer encontre entre els corsaris musulmans i les tropes cristianes en el marc de la festa d’Es Firó. En aquesta festa es duu a terme un simulacre que commemora la victòria de la població sollerica davant la incursió turcoalgeriana de l’11 de maig de 1561.

Imatge-1

Entre les batalles de la platja de Can Generós i de la platja d’En Repic una jove d’uns 20 anys s’acostà a uns agents de la policia local. La dona, notablement nerviosa i entre llàgrimes, els relatà com un grup d’homes vestits amb la indumentària del bàndol sarraí l’havien envoltada i sotmesa a tocaments violents pels pits, les cames i la zona vaginal. Segons les informacions que han transcendit, els joves, que duien la cara pintada de negre per imitar el color de pell dels corsaris originals, també li pintaren la cara, intentaren baixar-li els pantalons i introduir les mans davall la roba. La víctima, que es defensà en tot moment, va anar cap els agents per denunciar-ho i va col·laborar amb la identificació d’un dels agressors, que va ser detingut immediatament. A més del detingut, a qui se li ha aplicat l’empresonament  provisional, hi ha un altre investigat per haver presenciat l’agressió i no haver auxiliat a la víctima.

Com amb un incendi que s’estén voraçment per la muntanya, la condemna ràpida i contundent sempre és un excel·lent tallafoc. Així, al dia següent l’Ajuntament de Sóller feia públic un comunicat on manifestava el “rebuig més absolut davant qualsevol forma d’agressió sexista i de violència masclista”, tot defensant “la tolerància zero contra aquests comportaments”.

Més enllà de l’actuació del consistori solleric, la majoria de notícies, comunicats, articles d’opinió i comentaris que han anat sorgint aquestes setmanes segueixen un mateix esquema i comparteixen una mateixa anàlisi. En primer lloc, expressen el fàstic que provoca l’actuació dels agressors. En segon lloc, constaten que, per desgràcia, és un comportament estès entre la població masculina. Finalment, apunten a alguna solució del tipus encoratjar a les dones a denunciar, endurir les penes per agressió sexual o apel·lar a campanyes de conscienciació social per canviar el comportament d’aquests individus. Sense voler desmerèixer aquestes opinions, tinc la sensació que el tractament social i mediàtic que s’ha fet d’aquest cas difícilment arriba a gratar la capa superficial del problema.

La consideració d’aquest fenomen com un conjunt de comportaments fastigosos d’alguns indesitjables que res tenen a veure amb nosaltres, ens desinhibeix de la responsabilitat d’atacar els fonaments del problema. Si volem arribar a eliminar la violència masclista, el primer que hem de fer és prendre consciència del profund arrelament que té aquesta en les estructures socials.

El que dic no és res nou. Molts col·lectius feministes fa temps que treballen amb aquest enfocament, utilitzant la metàfora de l’iceberg per evidenciar-lo. Segons aquesta metàfora, les mostres més evidents de violència masclista com l’assassinat, la violació o en aquest cas l’agressió sexual, són només la punta d’un colossal iceberg, que amaga per sota de l’aigua un conjunt de violències invisibles i quotidianes que es perpetren a les dones de forma gairebé inconscient.

En un sentit menys metafòric i més acadèmic, un dels autors més rellevants i prolífic en els estudis sobre la pau, el noruec Johan Galtung, proposa una tipologia de  violència que com a model interpretatiu encaixa perfectament amb l’enfocament anteriorment citat. Així, Galtung identifica tres tipus de violència.

En primer lloc, hi ha la violència directa, que l’autor defineix com aquella violència que s’exerceix directament sobre una persona, la priva d’una necessitat vital i li provoca un experiència dolorosa. És la violència més evident, com les lesions o les ferides. En segon lloc, trobem una violència que té el seu origen en la teoria marxista; la violència estructural. Segons Galtung, aquest és un tipus violència indirecta que utilitza l’estructura econòmica i política per privar de necessitats vitals a determinats grups humans.

Finalment, l’autor defensa l’existència d’un altre tipus de violència, encara més difícil de percebre que la violència estructural. Aquesta és la violència cultural. Segons Johan Galtung, la violència cultural és el conjunt d’elements simbòlics de la nostra cultura que s’utilitzen per justificar i legitimar els altres tipus de violència. Dit d’una altra manera, la violència cultural són tots aquells coneixements, creences, tradicions, manifestacions artístiques, gestos o paraules que s’utilitzen per legalitzar, tolerar, permetre o aixoplugar mostres de violència directa o violència estructural.

La violència cultural passa fàcilment desapercebuda perquè la seva visibilitat, com passa també amb la majoria de continguts culturals, únicament es manifesta en la interacció social entre els individus.  Tornat a connectar teoria i metàfora, la violència cultural vendria a ser la part més profunda del’iceberg.

Imatge-2

Amb la prudència que s’ha de tenir sempre que s’aplica un model teòric general a un cas particular de la realitat, l’agressió sexual que va patir aquesta dona a la festa d’Es Firó de Sóller, vendria a ser un clar exemple de violència directa. Malauradament, a Mallorca es donen cada any diversos casos de violacions i agressions sexuals emmarcades dins un context festiu, bé sigui a una revetlla d’un poble o a una discoteca de Magaluf. Però no és, ni de bon tros, un problema exclusiu dels mallorquins ni de la gent que cada estiu inunda les nostres platges. El terrible cas de la violació múltiple al San Fermín de l’any passat, va donar una mica de visibilitat a un fenomen que cada any afecta moltíssimes dones.

Atès la interpretació de violència que tot just s’ha explicat, el que cal que ens preguntem és si existeix una violència cultural que dóna cabuda, legitimitat i sentit a aquests tipus de comportaments. Segons el meu parer, així és. Però no només això, sinó que, a més a més, em sembla que l’àmbit festiu és un exemple paradigmàtic per entendre com s’exerceix una violència cultural contra les dones, que afavoreix un clima propici perquè es donin casos de violència directa.

En general, l’esfera de les festivitats (populars o no) gaudeix d’una aurèola de neutralitat proporcionada pel context alegre i despreocupat en què es desenvolupen. La festa sembla ser aquella esfera de la vida comunitària on no hi ha lloc ni per les preocupacions quotidianes ni per les qüestions transcendentals,  i on l’espontaneïtat i l’alegria abanderen un estat d’eufòria col·lectiva.  En gran part gràcies a la tasca de l’antropologia social i cultural, avui en dia podem afirmar amb contundència que aquest halo d’innocuïtat és pura ficció. En efecte, les festes també formen part d’aquest complex entramat de relacions humanes, del qual ens alimentem els antropòlegs, i que acostumem a denominar “vida social”. I com a esdeveniment de la vida social que és, lluny de ser un espai de neutralitat i naturalitat, es veu travessat per una enorme multitud d’elements, significats, causes i interessos.

En aquest sentit, el miratge de la neutralitat festiva és un dels mecanismes que contribueixen més eficaçment a la reproducció de violències culturals contra les dones. La festa, en no ser identificada per la majoria de participants d’aquesta com un espai de pugna ideològica, oculta en el sí de la seva preparació i desenvolupament nombrosos mecanismes, discursos, símbols i comportaments que perpetuen formes de relació en les quals la dona és víctima de censures, exclusions, subordinacions, denigracions i processos de cosificació, que de forma imperceptible creen un ambient propici perquè es generin insults o assetjaments, i en última instància, agressions sexuals i violacions.

A la literatura antropològica trobem nombrosos testimonis d’aquesta violència cultural que s’exerceix sobre les dones en el context de les festes populars. Prou coneguts són els casos dels Alardes d’Irún i Hondarribia, etnografiat per Margaret Bullen, o el cas de la Festa dels Moros i Cristians d’Alcoi, en la qual ha treballat Verònica Gisbert.

A Balears, a un gran nombre de festes populars s’ha vetat la participació de les dones en diferents graus tot utilitzant diversos mecanismes. Per exemple, al simulacre de moros i cristians de Pollença les dones tan sols poden ser-hi com a espectadores. La mateixa convocatòria de l’Ajuntament per presentar les candidatures, estableix com un dels requisits que siguin homes els que opten a desenvolupar els càrrecs més importants del simulacre. Per la seva banda, al Firó de Sóller, l’única diferència a aquesta situació de marginació representativa ve donada per la figura de les Valentes Dones de can Tamany. Un altre exemple paradigmàtic són les concorregudes festes de Sant Joan de Ciutadella, on les dones han estat més notícia per ser víctimes d’agressions sexuals a la Plaça d’Alfons III, que per ser caixeres. De la mateixa manera, la majoria de colles de cossiers de Mallorca no compten amb dones entre les seves files, igual que ho fan nombroses colles de dimonis i caparrots. La polseguera aixecada per la inclusió de la primera dona cossiera a Alaró, és una prova fefaent de que la normalització de la participació de la dona en l’àmbit de les festes populars és encara un horitzó llunyà.

Imatge-3

Per evitar caure en una fal·làcia de generalització precipitada, diré que no podem ficar totes les festes populars de les Balears dins el mateix sac. Hi ha un raig d’esperança en les noves fórmules festives sorgides en els últims vint anys (les anomenades “neofestes populars”), ja que en la seva gran majoria s’organitzen de forma igualitària des del primer minut. Una de les explicacions plausibles d’aquest fet, és que aquestes noves festivitats populars no han hagut de superar l’escull de l’argument tradicionalista, és a dir, aquell conjunt de posicions discursives que argumenten que l’exclusió de la dona de la festa no és una voluntat explícita dels seus organitzadors, sinó una conseqüència inherent de reproduir fidelment un moment històric on, lògicament, no es reconeixien els drets civils i polítics de les dones. http://contrainfo.cat/convocatories/inca-concentracio-antitaurina/

Arribats a aquest punt, és necessari que ens plantegem seriosament la següent pregunta: com pretenem acabar amb les violacions, les agressions sexuals i les intimidacions cap a les dones, si a les mateixes festes en les quals s’inscriuen aquests comportaments, les dones estan subordinades, marginades, menystingudes o directament excloses? Si no lluitem perquè en els àmbits festius es tracti a les dones com un membre de ple dret de participació i organització, la violència cultural implícita en l’esfera festiva, sempre propiciarà l’aparició de formes de violència directa.

I pels qui segueixen enrocats en l’argument tradicionalista, una última reflexió. Com a societat tenim en les mans dues opcions: seguir reproduint amb fidelitat la festa o corregir una injustícia històrica que pot ajudar a evitar el patiment de moltes companyes. La decisió és personal.

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.