Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Especial Memòria, Memòria històrica

M. Antònia Oliver: «Si hem de desobeir, desobeirem» (primera part)

Publicat per dia 22 juliol 2013 – 17:33Cap comentari | 37 views

M. Antònia Oliver: «Si hem de desobeir, desobeirem» (primera part)

Share to Google Plus

Maria Antònia Oliver és la incansable presidenta de l’Associació Memòria de Mallorca. És néta d’Andreu París, un dels activistes i sindicalistes més destacats d’Inca, juntament amb Antoni Bestard i Gabriel Buades, i que fou assassinat a Porreres l’any 1937. Maria Antònia, com tantes altres persones, ha dedicat bona part de la seva vida a aclarir els fets que portaren fins a la mort al seu padrí, i a reivindicar els drets de totes i cadascuna de les víctimes de la repressió franquista. Combatent la calor de juliol amb un ventall que, casualitat o no, porta els colors de la bandera republicana, Maria Antònia ens ha permès compartir aquesta conversa que reproduïm a continuació dividida en dues entregues. Aquí podeu llegir-ne la primera.

Ara ja deu fer uns 10 anys que vau començar a treballar col·lectivament per la recuperació de la memòria històrica a Mallorca…

Sí. Tot i que la meva recerca personal sobre el meu padrí [Andreu París] la vaig començar des de petita, fou aproximadament els anys 2002 i 2003 quan vam establir contacte amb altres persones i començàrem a fer coses. Llavors, l’any 2006, es constitueix l’Associació Memòria de Mallorca.

S’ha avançat en aquests 10 anys?

S’ha avançat a nivell de consciència col·lectiva i social, i a posar de manifest les mancances que hi ha pel fa a les polítiques de memòria històrica. Però s’ha avançat tan sols a posar-ho de manifest, no pas que realment existeixi una vertadera política de memòria històrica que aglutini tots els camps com ara l’administratiu, el civil, el judicial, etc. Possiblement el principal avanç és la denúncia que, avui  dia, hi ha una part important de la nostra societat que encara no no té garantits els seus drets de veritat, justícia i reparació.

Per exemple…

Un clar exemple ha estat la denúncia presentada a l’Audiència Nacional, que no ha servit perquè les víctimes aconsegueixin aquesta justícia, però sí que ha servit per posar de manifest que hi ha institucions, com la de justícia, que no fan justícia a les víctimes del franquisme. I això, com que és una qüestió bàsica de drets humans, no és un problema que afecti només a les víctimes, sinó que incumbeix  tota la societat.

Avui hi ha més de 260 entitats de memòria històrica a l’Estat espanyol. Es pot dir, per tant, que en els darrers anys s’ha produït un «boom» o una eclosió d’aquest moviment. Així, la tasca memorialística va passar de ser una feina «privada», de familiars i investigadors, a esdevenir tot un moviment social…

Sí. El moviment memorialista sorgeix entorn de l’any 2000, quan comença a sortir a la llum la qüestió de les exhumacions de fosses. Era un tema força polèmic i que va tenir molt de ressò en els mitjans de comunicació.

Però ja havien passat vint-i-cinc anys de la «Transició». Per què creus que va passar tant de temps a haver-hi aquest «boom»? Per què no s’havia fet abans tot això?

La resposta és que sí que s’havia fet abans, però en l’àmbit privat. Ja hi havia associacions i grups de famílies o col·lectius que havien fet coses, però sempre d’una manera amagada. Cal tenir en compte que la repressió durant la guerra, la postguerra i el franquisme va ser terrible, molt terrible, dura i cruel. Va durar pràcticament 40 anys, i això és molt de temps, tota una generació. De fet, la generació dels meus pares, que eren nins durant la guerra, va patir durant tota la seva vida haver de ser ciutadans de segona, tenir-ho més complicat que els altres, ser acusats públicament com a «fills dels rojos»… en aquest ambient, la simple possibilitat de poder fer feina era, per a ells, una victòria. Aquestes persones, en patir aquesta repressió tan dura, ni tan sols elles mateixes no sabien que fossin víctimes.

No tenien consciència de ser víctimes?

Tenien el dolor i els símptomes, però ni tan sols pensaven que tinguessin drets. Mai no havien estat reconegudes per ningú com a víctimes. Unes víctimes tipificades jurídicament, amb uns drets corresponents. Això sí, el record el tenien molt present i el guardaven. I, un cop mort el dictador, van transmetre aquest testimoni. Els nets sí que sabem que tenim drets i, en un moment donat, els hem exigit.

Això és tot un procés social…

Sí, tot això ha necessitat un procés de maduració llarg, no només per part de les víctimes, sinó per la societat en general. I és quelcom que encara no hem superat. És ben cert que «els pobles que obliden el seu passat estan condemnats a repetir-lo». Nosaltres hem oblidat el nostre passat i ara ens costa molt recuperar-lo. I per això, segurament, avui estam repetint els mateixos errors, els repetim i els repetim… Estic veient amb claredat que la història torna, d’una altra manera, però torna.

En aquest sentit, voldria parlar de les institucions…

Un desastre.

Una associació com la vostra té una relació ambigua amb les institucions: heu d’anar contra elles reclamant el que se vos nega, però al mateix temps no vos queda més remei que tenir-les en compte, aprofitar les oportunitats que vos donen (subvencions, per exemple) i haver-vos d’adaptar al marc legislatiu que vos posen o vos imposen. Com valores el paper que han jugat les institucions pel que fa a la memòria històrica els darrers anys?

És complicat. Cal tornar a la Transició. Aquestes institucions que se suposa que són democràtiques, doncs per a nosaltres no ho estan essent. No hem d’oblidar que parlam d’unes institucions que obliden els drets humans, que els trepitgen constantment. És una feinada increïble haver d’acudir a elles per fer-les veure que no estan fent les coses com cal. És una feinada immensa que recau sobre els col·lectius de víctimes. En realitat haurien de ser les institucions que t’ajudessin i estiguessin al costat de les víctimes; tenen els mitjans, els professionals, ho tenen tot. Però no, ets tu que has d’anar a cercar la documentació, ets tu que has d’obrir les fosses, etc. Potser et donin subvencions, arran de la «Llei de memòria històrica», però en realitat ni nosaltres ni les víctimes no en volem pas de subvencions.

Ah no?

Jo voldria poder anar al jutjat militar i que em donessin l’expedient del meu padrí, que em facilitessin una documentació cuidada i catalogada. I, en canvi, ens fan demanar una subvenció per anar nosaltres a haver de catalogar una documentació immensa i a fer una feinada d’anys i anys, sense disposar dels mitjans adients per fer-ho. No té sentit. Per a mi, això no és una democràcia, i no en tenc cap ganes d’acudir a les institucions.

[Silenci]

Sincerament? Quan no hi acudim, ens van millor les coses. N’hem fet moltíssima de feina sense acudir a cap institució. No es mereixen que les parem més atenció. En aquests anys les hem fet empegueir perquè s’ha demostrat el poc democràtiques que són. Amb l’experiència que tenim ara ja podem dir: «sou uns franquistes, estau protegint els seus crims i els seus criminals». És així com s’ha perpetuat el poder. És cert que de vegades ens fan alguna petita concessió, però és amb l’objectiu que callem i no molestem pus. I això passa tant amb la dreta com amb l’esquerra. D’acord que no són el mateix, clar, perquè la dreta que tenim aquí és extrema dreta; però és que l’esquerra tampoc no és l’esquerra, sinó un centre-dreta. En definitiva, és molt complicada la relació de la nostra lluita tant amb institucions com amb partits polítics.

Com veus, per tant, el tema de l’acció directa i la desobediència civil?

Si hem de desobeir, desobeirem. Calia exhaurir totes les vies, que no ens poguessin dir «per què no ho heu demanat?» o «per què no heu seguit les passes correctes?». I així ho hem fet, però ens ho han posat tan complicat… Ara ja no hi ha partida pressupostària per a la memòria històrica. Si abans es donaven diners a les famílies per «comprar una pala» per desenterrar els seus familiars de les fosses, ara a les famílies ja no se’ls compra ni la pala. Per tant, més que mai, si hem de fer alguna cosa, l’haurem de fer nosaltres. Al manco la comunitat internacional sap què està fent a l’Estat espanyol amb les víctimes del franquisme, i això ho hem aconseguit nosaltres, les famílies: posar de manifest aquesta hipocresia de la democràcia en aquest país.

Aquí podeu llegir la segona part d’aquesta entrevista.

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.