Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Entrevista, Especial Memòria, Memòria històrica

M. Antònia Oliver: “La solidaritat és l’eina més potent que tenim contra el capitalisme; és el que els fa por” (segona part)

Publicat per dia 23 juliol 2013 – 8:23Cap comentari | 185 views

M. Antònia Oliver: “La solidaritat és l’eina més potent que tenim contra el capitalisme; és el que els fa por” (segona part)

Share to Google Plus

Maria Antònia Oliver és la incansable presidenta de l’Associació Memòria de Mallorca. És néta d’Andreu París, un dels activistes i sindicalistes més destacats d’Inca, juntament amb Antoni Bestard i Gabriel Buades, i que fou assassinat a Porreres l’any 1937. Maria Antònia, com tantes altres persones, ha dedicat bona part de la seva vida a aclarir els fets que portaren fins a la mort al seu padrí, i a reivindicar els drets de totes i cadascuna de les víctimes de la repressió franquista. Combatent la calor de juliol amb un ventall que, casualitat o no, porta els colors de la bandera republicana, Maria Antònia ens ha permès compartir aquesta conversa, de la qual reproduïm a continuació la segona part. Podeu llegir aquí la primera part.

La vostra associació dóna suport i participa en moltes altres lluites socials, com ara el Consell de la Societat Civil, les Marees i tota una infinitat de plataformes i campanyes…

Jo som d’Inca. Al meu poble hi va haver una gran xarxa social que va quedar totalment esquinçada amb la guerra i la dictadura. Una xarxa que avui ja no existeix. Sovint, la gent es mobilitza només quan un problema l’afecta de primera mà. Jo crec, en canvi, que no avançarem mentre no ens moguem per coses generals. La nostra lluita és pels drets humans, i per tant ens sumam sempre que podem a qualsevol altra lluita que vagi en aquesta direcció.

Això xoca amb la imatge que de vegades es té de la memòria històrica, com la d’un moviment que treballa exclusivament per restituir la veritat i la dignitat de les víctimes de la repressió. Pel que dius, el vostre moviment també treballa per la reconstrucció d’uns valors…

Som víctimes del feixisme. I estem aquí per mantenir viva la lluita que ells, els nostres avantpassats, iniciaren. És una manera de dir: «no vàreu perdre, aquí som nosaltres per defensar tot això, encara lluitam, la guerra no ha acabat». L’associació té l’objectiu de recuperar les restes, la història, però també la ideologia i els valors.

En quins valors penses?

Ens van fer creure durant dècades que ells, els «rojos», eren dolents, però quan veus la documentació de l’època, i t’asseguro que nosaltres n’hem vist molta, te n’adones de la importància que tenia per a ells la solidaritat. La solidaritat és l’eina més potent que tenim contra el capitalisme —contra els «Senyors», que deien antigament—; és el que els fa por, t’ho puc assegurar. I per això donam suport a les altres lluites socials. Per dir ben clar: feixisme, no ens heu guanyat, estam aquí per combatre. Mentre hi hagi repressors i pobles que pateixen, la guerra no haurà acabat. Ara bé: no guanyarem fins que tothom no se n’adoni que tenim un enemic comú i que cal estar units. Jo ja comprenc que «tohom és de sa mare i son pare», jo també, però hem de saber que tenim un enemic «poderoso y bien organizado», com ens deien fa temps en referència a nosaltres, però ara són ells els poderosos i ben organitzats!

Una de les vostres tasques és investigar. Com definiries la vostra relació amb el món acadèmic i els investigadors professionals.

Hi ha de tot. S’ha de valorar que des de fa molt de temps hi ha investigadors que havien fet feina important. Però n’hi ha pocs que ho facin amb una motivació de lluita contra una injustícia. En general, fa uns anys érem nosaltres que encalçàvem historiadors per demanar-los informació sobre els nostres familiars; ara, passa tot al contrari: són ells que acudeixen a nosaltres. Potser perquè han descobert la força que té el nostre moviment.

Ara es valora més la vostra tasca de recerca, doncs…

Sí. Especialment, s’ha començat a valorar tot el que hem descobert per mitjà dels testimonis. Sempre hem dit que la memòria oral és importantíssima, cosa que generalment l’«acadèmia» ha infravalorat, donant molta més importància als documents. Òbviament, els papers són molt importants, però en el nostre cas, molts s’han falsejat. Per exemple, el certificats de defunció que, tal com moltes famílies expliquen, es van falsejar per qüestions administratives. A més a més, en molts de casos els testimonis orals han estat confirmats, posteriorment, per documentació que corrobora la versió de les famílies.

Però…

Però de vegades n’hi ha que s’acosten a les famílies per interessos exclusivament acadèmics i es pengen la medalla d’uns descobriments que, en realitat, són les famílies les que els han aportat. Em resulta frustrant veure un llibre o treball en el qual es fan algunes afirmacions sense posar-ne la font, i jo sé tot d’una d’on ha sortit aquesta informació, perquè la mateixa associació és la que ha portat la persona a parlar amb l’historiador. I aquest paper dels testimonis orals, a l’hora de reconstruir els fets, no sempre es valora.

Hi ha un debat, encara avui, sobre si s’han de publicar els noms dels assassins…

Me molesta que no es pugui publicar els noms dels assassins. Aquesta por no la puc suportar. Fins i tot les mateixes víctimes sovint ens frenam perquè ens deim «això no ho pots dir si no tens proves, perquè et poden posar una querella». I clar, no tens proves, però ta mare t’ho va contar qui va ser l’assassí! I això passa perquè no tenim una sentència judicial que confirmi els fets. Els noms dels assassins són la veritat. És cert que molts d’ells tenen fills i néts. Però un fill no és responsable del que féu el seu pare; la responsabilitat dels fills és, precisament, no dir les coses i no voler-les assumir. Hem avançat pel que a fa parlar de les víctimes, però parlar dels victimaris encara és un obstacle enorme.

Què en penses de la relació que té el vostre moviment amb la premsa?

La valor positivament. De vegades s’equivoquen interpretant, o van massa lluny deduint algunes coses, però en general a nosaltres ens fa cas i normalment ha estat una finestra que ens ha ajudat que la gent ens escolti. No podem oblidar que el nostre poder de convocatòria funciona a través dels mitjans. És cert que sempre hi ha el tema morbós de les fosses, que és el més mediàtic, ja ho sabem. Però hem de saber aprofitar la visibilitat que ens donen els mitjans i anar vius. Se’ns ha de conèixer i, de cada vegada, més i més gent ha d’entendre el nostre missatge.

Heu rebut moltes crítiques per part d’altres moviments socials pel vostre suport al jutge Garzón…

Jo som testimoni directe, perquè hi era en persona, que el 14 de desembre de 2006 ens presentàrem a  l’Audiència Nacional a posar una denúncia. Érem la primera associació que ho feia, Memòria de Mallorca. Et puc assegurar que no cercàvem en Garzón: cercàvem justícia. Però per atzar o pel motiu que sigui, fou ell, i no cap altre, el jutge que va admetre a tràmit la nostra denúncia. Cal posar-se en el context d’aquell moment. Érem un col·lectiu de víctimes oblidat i ignorat, però hem de reconèixer que allò va representar per nosaltres tota una setmana d’immensa alegria. A més a més, l’admissió a tràmit donà una força increïble al moviment. Molta, molta gent es va acostar a nosaltres a partir d’aquell moment, i es va desencadenar una onada de denúncies per part de famílies que havien perdut la por i recobrat l’esperança de fer justícia.

Sens dubte semblava una passa històrica…

Vam tenir la sort que Garzón escrigués un auto en què tractava Franco i els seus de criminals, i això quedarà escrit i ningú no ho podrà rebatre. Jo, com a Maria Antònia, ho puc dir, que en Franco era un criminal, però que ho digui un jutge és una victòria del moviment. S’ha de pensar que nosaltres no demanam només els «ossets». Són importants, i tant, però en els ossets hi ha impactes de bala. De fet, aquest és el motiu de fons pel qual no volen que s’obrin les fosses.

Com va anar el procés des de llavors?

Nosaltres, que ens reuníem periòdicament amb la resta de col·lectius memorialístics de l’Estat, vam veure des del principi les dificultats amb què es trobava Garzón i tot el procés. S’albirava una maquinària poderosa que s’estava posant en marxa contra això. Des de Mallorca, vam presentar els informes sobre les dues fosses [Calvià i Porreres] que en aquell moment havíem investigat més. Quan s’havia ordenat l’exhumació i tot el procés era en marxa, en una decisió inèdita mitjançant una reunió d’urgència, es paralitzà tot el procés. És dur veure com el Fiscal de l’Estat, el fiscal!, es posiciona a favor dels criminals, i no de les víctimes. I en Garzón fou, al final, una víctima més d’aquesta maniobra de l’Estat per paralitzar la investigació.

Saps que la figura de Garzón és controvertida pel seu paper en altres qüestions, com bé saben des de l’esquerra abertzale i l’esquerra independentista…

Jo estic al corrent dels fets protagonitzats per Garzón pel que fa a les tortures i la persecució de l’independentisme. Aquestes persones tenien tota la raó, i van tirar endavant el procés legal fins a arribar a Estrasburg, tribunal que va condemnar l’Estat espanyol per no investigar les tortures. Per sort, aquestes persones van tenir justícia, o al manco un reconeixement, quan el tribunal emet aquesta sentència. Nosaltres només lluitam pel mateix, per tenir justícia i que un tribunal dicti una sentència. No volem ser víctimes. De fet, ja estic cansada d’aquesta paraula, no la vull dir més. Nosaltres defensam una causa, no una persona. En Garzón va iniciar aquesta procés judicial i després va cometre errors, però tingué la valentia d’admetre el procés a tràmit. Quan jo defens en Garzón, no defens una persona, defens la nostra causa. Em sap greu que a sobre haguem de carregar amb aquest pes quan l’única cosa que volem és que un procés judicial avanci per fer justícia amb les víctimes de la repressió. Cada dia que mor una persona amb la qual no s’ha fet justícia, és una ferida que se’ns obre a nosaltres. I en Garzón, per polèmic que sigui, ens va ajudar en això. Si aconseguim una victòria en aquest procés, ja no serem víctimes. De veres, vull deixar de dir la paraula víctima, no m’agrada gens.

Ho has insinuat, però t’ho demano: què hauria de passar, a quin punt hauríem d’arribar perquè, per exemple, Memòria de Mallorca es dissolgués i ja no fes falta que existís. En quin punt ens podríem donar per satisfets?

Ja sé que seré ambigua, però: veritat, justícia i reparació. En el moment en què els tribunals de justícia admetin a tràmit una denuncia per crims contra la humanitat; quan l’Estat es posicioni realment i hi hagi una vertadera política pública de memòria històrica. En aquest moment, Memòria de Mallorcà podrà plegar. Podrem dir: «ja no som víctimes, ara ja som iguals que els altres, tots som iguals». A partir de llavors, si els col·lectius de famílies ens volem seguir reunint, ho farem; i si ens ve de gust fer un vídeo o una obra de teatre, la farem. Però només això. Serà un moment en què començarem a tenir aquesta pau interior que proporciona la reconciliació. I per això cal la justícia. Què vols? El meu padrí era d’una societat que es deia «La Justícia»: em ve de casta, ja està, res més.

Ja per acabar, Maria Antònia, si tornéssim a 2003, amb tot el que heu après en aquesta trajectòria de lluita a peu de carrer, faries les coses d’una altra manera? Quin balanç en fas amb la perspectiva d’ara?

Hem comès errors, no cal dir-ho. Probablement, ja no aniria a tocar a algunes portes. A tota la gent que diu «sí, sí», però en realitat és «no, no», ja no aniríem a cercar-la. Ens fan perdre moltíssim el temps i les energies.

Com per exemple…

Les institucions, sobretot. M’oblidaria de les subvencions. Hem fet coses importants gràcies a elles però ens ho han fet suar molt. Hem hagut d’anar a demanar i no m’agrada. Ho hem fet amb la consciència que no quedava més remei, però em pesa. Potser ho tornaria a fer, però d’una altra manera, amb una cuirassa i anant molt més viva.

I en l’àmbit més personal?

Potser, amb l’experiència d’ara, ja no m’obriria tant. Em sol passar que m’obro molt. Hem exposat a persones que han patit molt; s’han obert davant tothom, i això em sap greu perquè quan hi ha crítiques contra elles em fa molt de mal. Ho veus? Ja m’estic obrint! No hi puc fer res. El meu pare em deia que jo era un «cavallet desbocat». No puc fer-hi res, però potser ara, si comencés de bell nou, intentaria plantejar-ho un poc més des de la distància. Tanmateix, estic molt orgullosa de moltes coses. Per exemple, he conegut molta gent tan i tan vàlida que treballa honestament pel dret de les víctimes… i això és molt important per a mi.

Recordeu que aquí podeu llegir la primera part de l’entrevista.

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.