Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Defensa del català, Feminisme, sexualitats i antipatriarcat, Opinió

[Opinió] Tots som totes

Publicat per dia 8 març 2012 – 19:463 Comentaris | 485 views

[Opinió] Tots som totes

Share to Google Plus

Tots som totes

El difícil i recurrent debat sobre el llenguatge sexista torna a estar damunt la taula. Ara, és l’organització Endavant OSAN qui decideix entrar-hi de ple. I ho fa agafant el bou – que aquí no és l’espanyolisme, sinó el patriarcat – per les banyes.

En aquest sentit, és una llàstima no disposar del suport d’autoritats en la matèria i intel·lectuals compromesos com Gabriel Bibiloni. A ell li vull dir que compartim absolutament la preocupació per la llengua catalana així com, n’estic ben segur, el compromís contra les injustícies que patim.

Tanmateix, però, la proposta d’Endavant OSAN (decidida a l’Assemblea Nacional Extraordinària Antipatriarcal de finals de 2011) de rebutjar el masculí com a genèric, substituint-lo per mots col·lectius i, quan això no és possible, fent servir el femení com a genèric amb subjecte de persona em sembla molt encertada. I, el més important ara, perfectament defensable políticament i lingüística. És més, cal seguir-la. I exposaré el perquè.

Se’ns explica que una cosa és el gènere gramatical de les paraules i una altra el sexe d’allò que indiquen. Que, per exemple, el gènere masculí (anomenat també gènere no marcat) poc té a veure amb el sexe masculí. Cert. Però en els mots on el sexe és rellevant (els referits a persones o animals) això no és així: hi ha una gairebé absoluta coincidència entre el gènere i el sexe: el no marcat amb el masculí i el sí marcat amb el femení. Precisament per això se’ls anomena així, masculí i femení, i no d’altra manera.

Llavors, el problema el trobam quan amb la mateixa paraula de gènere gramatical masculí (o no marcat, tant és) volem anomenar a homes, per una banda, i també a homes i dones, per l’altra. És a dir, l’anomenat masculí com a genèric (per exemple: “tots els treballadors fan vaga”). Aquest ús, sovint força confós, sí inclou les dones, però ocultant-les i fent-les invisibles. Les dones hi són, però en petit, a segona línia i sense fer renou, que aquí estam els homes. Això és sexisme lingüístic i, per tant, també ho hem de combatre.

N’hi ha prou amb utilitzar termes col·lectius (com poble o gent) o el femení com a genèric referint-nos al subjecte persones. I si cal, per evitar confusió, desglossam en ells i elles o moltíssimes altres opcions. Tot, sempre, absolutament normatiu.

El que no se’ns explica és per què casualment és el gènere no marcat (el masculí) el que inclou el femení. Se’ns fa veure que és quelcom natural, lògic, tradicional. Però no és gens agosarat pensar que aquest ús té el seu origen i tradició en el patriarcat. No és casual que la històrica (i actual) major projecció social dels homes també es manifestàs en una major masculinització del llenguatge; així com la constant minorització social de la dona, igualment, es reflectís (i encara ara ho fa) en la seva ocultació de la parla quotidiana.

Ens diuen, i tenen raó, que acabar amb el masculí com a genèric i utilitzar el llenguatge en femení és un canvi que afecta a l’estructura profunda de la llengua. I tant que sí! Era d’esperar que volent acabar amb el patriarcat s’haguessin de “tocar” els fonaments bàsics, tant de la nostra societat com de la llengua en què s’expressa aquesta. És cert. Però que se’ns expliqui quins terribles problemes ocasionarà aquest nou ús proposat. Perquè jo no en veig cap. Ans al contrari, com la metàfora de l’olivera, és precisament la flexibilitat la que reforçarà el català: serà una llengua adaptada als nous temps i que, a més a més, empenyerà pels que han de venir.

També ens diuen que és un ús artificiós i sense tradició. Aquests dos arguments també són certs. És artificiós, sí, però no menys que algunes de les propostes que ens arriben per part de les autoritats lingüístiques (com ara Gabriel Bibiloni: Helena, Henric, la Pobla (per Sa Pobla), crocodil, estatística…) Propostes que, molt sovint, les professores divulgam en la nostra tasca docent per tal d’intentar que deixin de ser “artificioses” i esdevenguin “normals”. I quant a la tradició… Ja se sap, algunes tradicions millor oblidar-les i substituir-les per altres de noves i millors per a la societat.

Quan se’ns invoca l’economia del llenguatge, em sembla estar escoltant la patronal quan parla de la crisi i les retallades. Aquí som jutge i part: qui té el poder de retallar retalla, però segons els seus interessos. Per economia (ara lingüística) retallam i, justament, ens quedam amb el masculí com a genèric i fem invisibles les dones. I per cert, és mentida que sempre seguim aquest principi d’economia del llenguatge, no ho fa la classe política i moltes empreses a l’hora de vendre el seu producte. Llavors sí que se n’adonen que el masculí com a genèric no abraça del tot les dones, i clar, les fan presents, ja sigui amb el femení com a genèric o desglossant.

Tampoc no podem acceptar la fal·làcia de dir que el patriarcat és un problema social totalment deslligat del llenguatge, amb qui no hi té res a veure. Ja fa temps que la filosofia del llenguatge ens explicà l’estreta relació entre ideologia, llengua i poder: la llengua no només anomena la realitat, sinó que la crea i, si es vol, la modifica. També, conscientment o inconscient, la pot consolidar. Ignorar tot això seria negar el potencial del llenguatge en el canvi social.

Sempre se’ns ha explicat que la llengua és més que un simple mitjà de comunicació, és la representació col·lectiva d’una manera de pensar i ser en aquest món, la nostra. Se’ns dubte és així. Realment, allò que parlam avui dia és la conseqüència de la nostra història, per una banda, i així com som avui dia, per l’altra. Si la nostra societat ha estat històricament i encara avui és patriarcal, és d’imaginar-se que això no haurà influït en la nostra manera de parlar? I no haurà penetrat, inclús, en l’estructura més profunda de la llengua? És així, no és concebible que la llengua s’hagi mantingut pura. Ni la gramàtica catalana ni l’ús lingüístic han caigut del cel: no s’han format en una atmosfera asèptica ni en una societat ideal. Són construccions humanes (socials, històriques i ideològiques) principalment masculines, que eren i són les que ostenten el poder.

A la proposta d’Endavant, potser hi hagi alguna mancança: és un camí que tot just començam i durant el recorregut del qual potser haguem de rectificar en algunes qüestions. Ja ho veurem… Com també es veurà quina acceptació té la iniciativa. Però sigui quina sigui, sempre hi sortirem guanyant: pot quedar en un ús només emblemàtic que motivi reflexions i canvis d’actitud o, per contra, impulsada per gran part dels moviments socials pot esdevenir una nova manera de parlar per part de la nostra societat. Per tot això, que no és poc, cal la implicació constructiva de les autoritats del món acadèmic, sense immobilisme ni menyspreus, si no volen quedar al marge de l’avenç.

Entre totes farem una societat millor, sense “inclusions” que fan invisible. En definitiva, on la dona ocupi el seu lloc, també en el llenguatge.

David Pujol, professor de secundària i militant d’Endavant Mallorca

3 Comentaris »

  • Catiusca escrigué:

    Magnífic article! Molt ben explicat.

  • Joan escrigué:

    El que no entenc és perquè és més natural escriure en femení com a gènere no marcat que en masculí. Si no hi hagués hagut mai patriarcat es faria així amb naturalitat? Això no implica substituir un patriarcat per un matriarcat on els homes estiguin en un segon pla sense fer renou?

  • Oriol escrigué:

    És tan natural tenir el gènere masculí com a no marcat com ho és tenir el femení. Per això hi ha llengües amb el femení no marcat, i no repercuteix en la forma d’organització social. En aquest cas és atzar, és així. De fet, però, el que és més natural és que la llengua no tingui gènere, és a dir, que tingui gènere únic, com ara és el cas de l’anglès i altres llengües, en total el 85% de les llengües del món. Les llengües amb distinció de gènere són minoria, i encara excloent, dins d’aquestes, llengües amb més de dos gèneres, cosa que, per tant, exclou també la possibilitat d’establir la correlació gènere gramatical-sexe-fet cultural.
    Parlar de fets lingüístics prenent en compte només la realitat de la llengua catalana (o francesa, o italiana, o X) és un error bàsic d’anàlisi, en tant que la facultat del llenguatge és universal i la descripció d’aquests fets ha de tenir en compte els denominats universals lingüístics.

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.