Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Feminisme, sexualitats i antipatriarcat, Illes Balears i Pitiüses, Opinió, Publicació oberta

[Opinió] De curts i/o shorts

Publicat per dia 17 novembre 2014 – 11:23Cap comentari | 265 views
Share to Google Plus

Aquesta notícia s’ha enviat mitjançant publicació oberta! Vos convidam a elaborar lliurement les vostres pròpies notícies. Basta que empleneu aquest formulari i no oblideu respectar la guia d’estil i revisar els principis, objectius i criteris de publicació del projecte contrainfo.cat. 

“Yo instauraría el Día del Cuchillo Carnicero
a todo ser humano habría que concederle un
día y un hacha para desahogarse”

Djuna Barnes

Són éssers estranys. Mutants de llengua viperina. Estan entre nosaltres. Els hem convidat amablement a dinar a ca nostra, els hi hem demanat l’hora respectuosament, hem compartit un beure a mitges o hem anat d’excursió amb ells. Repetesc, ESTAN ENTRE NOSALTRES, com a Poltergeist, però pitjor.

SHORTS1No es consideren masclistes, no! Segurament qualcú d’ells secretament es creurà feminista. Pretenen haver assimilat que el culpable d’una violació és el violador i no la roba que porta (o no) la víctima, es mostren conscients de la hipersexualització existent en la nostra societat. Saben que existeixen comunitats on la gent conviu pràcticament nua, sense que els homes es passin el dia enravenats, o penetrin el primer genital femení que tenguin a la vista, resultat del moviment d’un cos que s’acota, exercit per qualque dona que justament es troba davant. Coneixen, entenen, tenen constància de. Això sí, zero comprehensió.

La teoria la saben. De pe a pa. És comprensible, un segueix un parell de pàgines feministes a les xarxes socials i clar, amb el bombardeig de publicar i publicar i l’autodefensa de llegir un poquet aquí i un peu de foto d’allà, es produeix una memorització quasi instantània de consignes feministes universals. La letra con sangre entra, i els lemes sempre han tengut aquesta retòrica poètica de fàcil enregistrament. Idò, tot rovegadet. No era necessari ni l’esforç per desencadenar un simple sil·logisme, estaven tan currats la majoria dels posts.

La pràctica… La pràctica és una altra cosa. Harina de otro costal, d’un costal diametralment oposat. L’estiu, la calor i la moda posen a prova tots aquests mantres digitalment repetits, compartits, ”m’agradats”.

Els shorts. Aquests calçons curts que deixen a la vista de mitja a un poc de cada anca, els delaten. Mentida, podrida i masclista. Són ells els que es delaten, però sense aquesta particular peça de roba potser hagués hagut de passar un altre estiu, o una altra moda, fins a que ens assabentéssim que són mascles alfes com els qui més, que allò que ja ens ensumàvem, que no volíem veure, que intentàvem pensar que no podia ser, de fet, és. Tot aquest respecte acumulat durant el temps que ha passat d’ençà ens coneguérem es volatilitza al entrar en contacte amb bromes, afirmacions i befes d’una misogínia de nivell de Forocoches.

Pitjor encara és adonar-se’n que també coneixíem a quintes columnistes, dones que pensen que és ben normal tot això que passa, un m’agrada i “jajjajaja!!!”. Ics de majúscula, si és que, què esperen? Vestint així com vesteixen amb l’edat que tenen, mostrant mig cul, com a putes cantoneres, on vas pretty woman?

Les mateixes dones que posaven el clam al cel quan aquell jutge italià justificà una violació pels calçons que duia posats la víctima, deixant lliure al violador, les mateixes que es cagaven en el jutge espanyol que va sentenciar que dir ”zorra” era apel·lar a l’astúcia, presenten ara una espècie d’amnèsia junt amb una sort de síndrome d’Estocolm. Tot un fenomen digne d’estudi, certament.

De sempre hi ha l’esclau que pensa que no ho és; el negre que pensava que la seva relació amb l’amo blanc era d’igual a igual, la dona que justificava obertament que el seu marit li pegava lo just i necessari, la jove que riu les bromes masclistes i abusos verbals a terceres per no perdre el seu estimat lloc de poder, de privilegi, la seva zona de confort, ja sigui una feina o el sentiment de pertinència a qualque grup. Són com aquella au que mai ha après a volar i pensa que les que s’enlairen pateixen qualque forma de bogeria.

Si no fos pels segles de denúncia i combat al patriarcat, pels anys de repetir que la roba mai és una invitació, si no fos per això, escoltar o llegir els comentaris que aquestes persones fan seria només penós, oiós, repudiable. El cas, però, és que hi ha tot un context que fa que sigui molt més greu. Una acaba per creure que mai han sentit xerrar de consens o salut psicosexual, i que qualcú els hauria de familiaritzar amb tals paradigmes abans que ho coneguin a través de tallers de reinserció, apareguin a qualque versió d’El cazador cazado, o bé abans que comencem amb les destralades esplaiadores1.

Mirades, comentaris amb els amics o en veu alta, befes, cosificació, abús verbal, misogínia, fotos d’amagat, bromes sexistes, menyspreu, fotos d’amagat pujades a xarxes socials… Pareixen convençuts de que ens ho tenim ben merescut, si els calçons s’enlairen més enllà de la cuixa. Després, en veure imatges de comunitats Bijagós o Yequanes (quasi en pèl) encara tenen la cara dura i la hipòcrita insensatesa de lloar la seva capacitat de conviure amb harmonia entre ells i amb la naturalesa, el seu respecte i llaços comunitaris, tropomil m’agrada i un vers d’en Coelho de regal. És vomitiu.

Potser aquesta actitud té qualque cosa a veure amb una pubertat sense altre educació sexual que la pornografia dissenyada baix el prima mercantilista i patriarcal. Podria tenir qualque vincle amb pàgines per l’estil ”de tetas y culos XL” o ”fotos calientes encontradas en móviles perdidos” que alguns segueixen o miren, més o menys d’amagat, a les xarxes socials (sent aquesta darrera pàgina anomenada, a la vista de tots està, un gegantesc motor generador d’amor i sentiment fraternal-comunitari). Mos ho podríem haver imaginat un poc, un pic vist on acabaven els clics que es perdien de camí cap a aquells posts feministes tan xulos.

A sobre, per l’herència judeocristiana que tot ho envolta, una acaba per auto-culpabilitzar-se, flagel·lar-se pensant que s’haurien d’haver currat un poc menys els enllaços per tal que s’ho curressin un poc més ells. Se’ls hi ha regalat la desfressa. Ara han après tot un vocabulari que serveix per crear una falsa superfície feminista, o com a mínim per saber quin tipus de comentaris són inacceptables, i així empassar-se’ls, fins el dia que arriba un tros de tela de devuit centímetres de llargària que els supera.

Masclistus d’esquerris vulgaris, amb crestes, o rastes, masclistes horitzontals, soundsystems, masclistes amb conys normativament depilats, masclistes amb conys salvatgement descambuixats… Quina quantitat de masclistes que s’han destapat per uns calçons que no mostren ni la meitat del que ensenya un biquini quan el duim posat. Una no pot evitar recordar El cablallo desnudo d’en Sampedro.

Gràcies, moda oiosament sexista! Gràcies a que han sortit aquests calçons, que com la minifalda o uns sostens farcits tenen aquest doble tall: per una banda dissenyat per cosificar a qui ho porta, però alhora convertit en un detonador de la façana proto-igualista dels que no poden estar de veure-ho i fer una mirada acossadora, un comentari abusiu, una broma sexista, o de ser còmplice a qualque petit tast gratuït de masclisme.

Que llunyà sembla i quina victòria compartida tan hermosa seria, que així com admiram la convivència en tribus que no sabem col·locar a un mapa, amb la facilitat amb que compartim frases de gurús emocionals amb comptes bancaris de xifres astronòniqueses, ens preocupéssim alhora de la part emocional que ens pertoca i la convivència amb nosaltres.

De moment, no ens queda altra que seguir ocupant i reapropiant-nos un espai públic que per alguns segueix sent els seu particular vedat de caça, el seu ”cortijo”, el seu lloc exclusiu, un espai on la dona ha d’encaixar entre bruixa-santa-puta per (metafòricament) collons.

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.