Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Feminisme, sexualitats i antipatriarcat

Fems i gènere. Pixar/cagar. Masculí/femení

Publicat per dia 22 març 2013 – 11:212 Comentaris | 55 views

Fems i gènere. Pixar/cagar. Masculí/femení

Share to Google Plus

Fems i gènere. Pixar/cagar. Masculí/femení

Per Beatriz Preciado

Traducció realitzada per Contrainfo.cat

Més cap aquí de les fronteres nacionals, milers de fronteres de gènere, difuses i tentaculars, segmenten cada metre quadrat de l’espai que ens envolta. Allà on l’arquitectura sembla simplement posar-se al servei de les necessitats naturals més bàsiques (dormir, menjar, cagar, pixar…) les seves portes i finestres, els seus murs i obertures, regulant-hi l’accés i la mirada, operen silenciosament com la més discreta i efectiva de les “tecnologies de gènere” [1].

Així, per exemple, els excusats públics, institucions burgeses generalitzades en les ciutats europees a partir del segle XIX, pensats primer com a espais de gestió del fems corporal en els espais urbans [2], es convertiran progressivament en cabines de vigilància del gènere. No és casual que la nova disciplina fecal imposada per la naixent burgesia a final del segle XIX sigui contemporània de l’establiment de nous codis conjugals i domèstics que exigeixen la redefinició espacial dels gèneres i que seran còmplices de la normalització de l’heterosexualitat i la patologització de l’homosexualitat. En el segle XX, els banys esdevenen autèntiques cèl·lules públiques d’inspecció en les quals s’avalua l’adequació de cada cos amb els codis vigents de la masculinitat i la feminitat. A la porta de cada bany, com a únic signe, una interpel·lació de gènere: masculí o femení, senyores o senyors, capell o pamela, bigot o floreta, com si s’hagués d’entrar al bany a refer-se el gènere, més que a desfer-se de l’orina i la merda. No se’ns demana si hem de cagar o pixar, si tenim o no diarrea, ningú no s’interessa ni pel color ni per la talla de la merda. L’únic que importa és el GÈNERE.

Posem, per exemple, els banys de l’aeroport George Pompidou de París, albelló de deixalles orgàniques internacionals enmig d’un circuit de fluixos de globalització del capital. Entrem als banys de senyores. Una llei no escrita autoritza les visitants casuals de l’excusat a inspeccionar el gènere de cada nou cos que decideix creuar-ne el llindar. Una petita multitud de dones femenines, que, sovint, comparteixen un o nombrosos miralls i rentamans, actuen com a inspectores anònimes del gènere femení controlant l’accés dels nous visitants a distints compartiments privats en cadascun dels quals s’amaga, entre decor i immundícia, un inodor. Aquí, el control públic de la feminitat heterosexual s’exerceix primer mitjançant la mirada, i sols en cas de dubte mitjançant la paraula. Qualsevol ambigüitat de gènere (cabell excessivament curt, falta de maquillatge, una pelusseta que ombreja en forma de bigot, pas massa afirmatiu…) exercirà un interrogatori de l’usuari potencial que es veurà obligat a justificar la coherència de la seva elecció d’excusat: “Eh, vostè, s’ha equivocat de bany, els dels homes estan a la dreta”. Un cúmul de signes del gènere de l’altre bany exigirà irremeiablement l’abandonament de l’espai mono-gènere sota pena de sanció verbal o física. En darrer terme, sempre és possible alertar l’autoritat pública (sovint una representació masculina del govern estatal) per desallotjar el cos trànsfuga (poc importa que es tracti d’un home o d’una dona masculina).

Si, superant aquest examen del gènere, aconseguim accedir a una de les cabines, ens trobarem aleshores en una habitació d’1×1,50m2 que intenta reproduir en miniatura la privacitat d’un vàter domèstic. La feminitat es produeix precisament per la substracció de tota funció fisiològica de la mirada pública. No obstant això, la cabina proporciona una privacitat únicament visual. És així com la domesticitat estén els seus tentacles i penetra a l’espai públic. Com fa notar Judith Halberstam “el bany és una representació, o una parodia, de l’ordre domèstic fora de la casa, en el món exterior” [3]. Cada cos tancat en una càpsula evatòria de parets opaques que el protegeixen de mostrar el seu cos nuu, d’exposar a la vista pública la forma i el color de les seves dejeccions, comparteix, tot i així, el sol dels rajos de pluja daurada i l’olor de les merdes que llisquen en els sanitaris contigus. Lliure. Ocupat. Una vegada tancada la porta, un inodor blanc d’entre 40 i 50 centímetres d’alt, com si es tractàs d’un taburet de ceràmica perforat que connecta el nostre cos defecant a una invisible claveguera universal (en la qual es mesclen els rebuigs de dones i homes), ens convida a asseure’ns tant per cagar com per pixar. El vàter femení reuneix així dues funcions diferenciades tant per la seva consistència (sòlid/líquid), com pel seu punt anatòmic d’evacuació (conducte urinari/anus), sota una mateixa postura i un mateix gest: femení=assegut. En sortir de la cabina reservada a l’excreció, el mirall, reverberació de l’ull públic, convida al retoc de la imatge femenina sota la mirada reguladora de les altres dones.

Creuem el passadís i anem ara al bany dels senyors. Clavats a la paret, a una alçada d’entre 80 i 90 centímetres d’en terra, un o nombrosos urinaris s’agrupen en un espai, sovint destinat igualment als lavabos, accessible a la mirada pública. Dins d’aquest espai, una peça tancada, separada categòricament de la mirada pública per una porta amb forrellat, dóna accés a un inodor semblant a aquell que mobla els banys de senyores. A partir de principi del segle XX, l’única llei arquitectònica comuna a tota construcció de banys de senyors és aquesta separació de funcions: pixar-dempeus-urinari/cagar-assegut-inodor. Dit d’altra manera, la producció eficaç de la masculinitat heterosexual depèn de la separació imperativa de genitalitat i analitat. Podríem pensar que l’arquitectura construeix barreres quasi naturals responent a una diferència essencial de funcions entre homes i dones. En realitat, l’arquitectura funciona com una vertadera pròtesi de gènere que produeix i fixa les diferències entre tals funcions biològiques. L’urinari, com una protuberància arquitectònica, que creix des de la paret i s’ajusta al cos, actua com una pròtesi de la masculinitat facilitant la postura vertical per pixar sense rebre esquitxades. Pixar dempeus públicament és una de les actuacions (performances) constitutives de la masculinitat heterosexual moderna. D’aquesta manera, el discret urinari no és tant un instrument d’higiene com una tecnologia de gènere que participa a la producció de la masculinitat en l’espai públic. Per això, els urinaris no estan enclaustrats en cabines opaques, sinó en espais oberts a la mirada col·lectiva, ja que pixar-dempeus-entre-tios és una activitat cultural que genera vincles de sociabilitat compartits per tots aquells, que en fer-ho públicament, són reconeguts com a homes.

Dues lògiques oposades dominen els banys de senyores i senyors. Mentre el bany de senyores és la reproducció d’un espai domèstic enmig de l’espai públic, els banys de senyors són un plec de l’espai públic en el qual s’intensifiquen les lleis de visibilitat i posició erecta que tradicionalment definien l’espai públic com un mini-panòptic en què les dones vigilen col·lectivament el seu grau de feminitat heterosexual en el qual tot avançament sexual resulta una agressió masculina, el bany dels senyors apareix com un terreny propici per a l’experimentació sexual. En el nostre paisatge urbà, el bany de senyors, resta quasi-arqueològica d’una època de masculinisme mític en el qual l’espai públic era el privilegi dels homes, resulta ser, juntament amb els clubs automobilístics, esportius i de caça, i certs bordells, un dels reductes públics en el qual els homes poden alliberar-se a joc de complicitat sexual sota l’aparença de rituals de masculinitat.

Però precisament perquè els banys són escenaris normatius de producció de la masculinitat, poden funcionar també com un teatre d’ansietat heterosexual. En aquest context, la divisió espacial de funcions genitals i anals protegeix contra una possible temptació homosexual, o més aviat, la condemna a l’àmbit de la privacitat. A diferència de l’urinari, en els bany de senyors, l’inodor, símbol de feminitat abjecta/asseguda, preserva els moments de defecació sòlids (moment d’obertura anal) de la mirada pública. Com suggereix Lee Edelman [4], l’anus masculí, orifici potencialment obert a la penetració, ha d’obrir-se solament en espais tancats i protegits de la mirada d’altres homes, perquè d’altra manera podria suscitar una invitació homosexual.

No anam als banys públics a evacuar sinó a fer les nostres necessitats de gènere. No anam a pixar, sinó a reafirmar els codis de la masculinitat i la feminitat en l’espai públic. Per això, escapar al règim de gènere dels banys públics és desafiar la segregació sexual que la moderna arquitectura urinària ens imposa des de fa almanco dos segles: públic/privat, visible/invisible, decent/obscè, home/dona, penis/vagina, dempeus/assegut, ocupat/lliure… Una arquitectura que fabrica els gèneres mentre, sota pretext d’higiene pública, diu ocupar-se simplement de la gestió dels nostres fems orgànics. FEMS>GÈNERE. Infal·lible economia productiva que transforma el fems en gènere. No ens enganyem: a la màquina capital-heterosexual no es tuda res. Al contrari, cada moment d’expulsió d’un rebuig orgànic serveix com a ocasió per reproduir el gènere. Les inofensives màquines que mengen la nostra merda són en realitat normatives pròtesis de gènere.

Notes:

[1] Utilitz aquí l’expressió de Teresa De Lauretis per definir el conjunt d’institucions i tècniques, des del cine fins el dret tot passant pels banys públics, que produeixen la veritat de la masculinitat i la feminitat.

De Lauretis, Teresa (1989) Technologies of Gender; Bloomington; Indiana University Press.

[2] Laporte, Dominique (1982) Histoire de la Merde; Christian Bourgois Éditeur; París i Corbin, Alain (1978) Le Miasme et la Jonquille; Flammarion; París.

[3] Halberstam, Judith (1997) a “Techno-homo: on bathrooms, butches, and sex with furniture”; Jenifer Terry and Melodie Calverts Eds. Processed Lives. Gender and Technology in the Everyday Life; pàg. 185; Routledge; London and New York.

[4] Edelman, Lee (1996) “Men’s Room” a Joel Sanders, Ed. Stud. Architectures of Masculinity; pàgs. 152-161; Princeton Achitectural Press; New York.

2 Comentaris »

  • toni escrigué:

    impressionant anàlisi.
    en el cas dels wcsecs s’hi afegeixen interessants-interminables conversacions tecnicoescatològiques de com construir i ‘operar’ aquests dispositius de ‘baixa tecnologia’ que no tenen cabuda en la arquitectura actual…

  • Trader escrigué:

    Bon article. Sembla mentida però estam agafats de per totes bandes i ens fan reproduir els nostres rols assignats continuament.
    Mai havia pensat això dels banys públics, però trobo q l’article té tota la raó.
     
    Hauríem de començat a treballar per una implementació de banys públics unisex. podria ser una tasca interessant de l’assemblea antipatriarcal…

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.