Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Feminisme, sexualitats i antipatriarcat

Animalades, o de com l’heteronorma se’ns ha ficat fins a la sopa

Publicat per dia 18 novembre 2013 – 15:303 Comentaris | 96 views

Animalades, o de com l’heteronorma se’ns ha ficat fins a la sopa

Share to Google Plus

Animalades, o de com l’heteronorma se’ns ha ficat fins a la sopa

Per Vidas Precarias

Traducció: contrainfo.cat

Extret de Diagonal Periódico

Assabentar-te que una al·lota està embarassada i preguntar, “i què serà?” Passejar un nadó vestit de colors “neutres” i que te’n demanin el nom, cercant-ne el gènere, per després, de manera quasi imperceptible, modificar la manera de dirigir-se al bebè. Acariciar un ca i preguntar “mascle o femella?” Com si tal cosa, com si no estiguéssim creant res amb la pregunta. Anar al bany i comprovar, gairebé sense adonar-se’n, diversos signes, dibuixos i símbols que determinen quina porta sí, quina porta no, quina porta sí-però-arriscant-te. Dibuixos, símbols, en els quals suposadament sentir-nos identificades o identificats. Petites coses quotidianes que feim per prendre la complexitat del món i violentar-la, reduir-la, simplificar-la i reconduir-la a una sèrie de categories estancades que, se suposen, fan la vida més fàcil, més senzilla d’habitar. Perquè, ens deim, clarament necessitam categories per comprendre un món que sembla confós. I, a la qual comprenem: encotillar-nos, simplificar-nos, violentar-nos, limitar-nos a totes i tots els altres i a nosaltres mateixos i mateixes.

No dic res de nou, i molt manco després que durant tot el mes passat hi hagin hagut multitud d’actes, trobades i protestes entorn de l’Octubre Trans en el qual ens han parlat de la urgent i necessària flexibilització de les categories home/dona, els encotillaments als quals ens sotmeten i la necessària generació i manteniment de xarxes en les quals habitar trànsits i poder gaudir dels mateixos des de la llibertat, el reconeixement i la no-patologizació.

Pretenc en aquestes línies, reflexionar breument sobre l’estúpida/perillosa tendència a aixafar i domesticar la diversitat del món amb aquesta absurda categorització a la qual diverses autores han referit amb distintes denominacions i accents com a heteronormativitat, matriu heterosexual o heterosexualitat obligatòria. Tots són conceptes amb les seves diferències importants que excedeixen un poc de l’abast d’aquest post. Però tirant més de Butler i de la idea de matriu heterosexual, podríem dir (simplificant de nou) que descriuen d’una manera molt brillant l’absurd fet que fa que perquè siguem comprensibles avui per avui en el llenguatge que parlem, en els espais que habitam, hem d’ajustar-nos a un model concret, aquest que reproduïm amb les petites preguntes a les quals referia al principi. Aquest model que diu que som llegits com a biològicament alguna cosa (mascles o femelles) que se segueix per alguna altra cosa (homes o dones) i duu aparellada la comprensió que aquests dos pols s’interconnecten d’una manera específica (anomena-ho desig o família nuclear radioactiva, comprèn-ho per mitjà de teories encarnades sobre la construcció social del plaer o de l’anàlisi sobre la construcció i manteniment de l’amor romàntic). I no sols ens comprenem unes i uns i altres per mitjà d’aquest esquema (i en estar embarassada et diuen que serà un nin i li compres llençols blaus, o li demanes a la teva neboda adolescents si ja s’ha fet un “nòvio”, i un llarg etcètera), sinó que ho assumim com a normal, natural i ho estenem a la resta de qüestions de la vida com, per exemple, els comportaments i definicions dels (altres) animals.

En aquest Madrid, com a moltes altres ciutats, creixem pensant el món animal, més enllà dels anomenats “animals de companyia”, per mitjà de zoos i pel·lícules de Disney. Simba, a El Rei Lleó, s’enamorava de la seva companya de jocs i tenien un romanç de per vida amb la seva música de fons i cel estrellat. Nemo, el peix pallasso al qual cercà el seu pare fins a l’altra banda de l’oceà, era un petit mascle fruit d’una meravellosa història d’amor entre son pare i sa mare, que miraven embadalits els seus centenars d’ous. Ratolins perfectament diferenciats a la Ventafocs (elles, per descomptat, expertes en costura o novies-de; ells, sens dubte, els protagonistes reals). Amb els anys, el món animal ens entra estudiant biologia: classes i llibres de text que ens expliquen que els animals neixen, es reprodueixen i moren i les diferents maneres que tenen de fer-ho. I, ara sí, se’ns presenta com la realitat objectiva de la ciència ens conta noves històries, cada vegada més complexitzades segons van passant els anys. Evidentment, aquests animals ja no duen llacets roses o blaus, ni tenen veus masculines o femenines, ni elles pipellegen coquetament com passava amb les ficciones Disney, però, fins a quin punt no ses continua repetint un esquema similar?

Isabel Delgado comença el seu interessant llibre El descubrimiento de los cromosomas sexuales reflexionant sobre com, a zoologia “determinades variants en l’organització sexual o en el comportament de mascles i femelles són tractades com a excepcions a una norma que no s’especifica”. Així, quan en alguna espècie no es reprodueixen, o no sols, de manera sexual, o les femelles són de major mida que els mascles, o tenen més força, se cerquen raons que ho expliquin. I, quan és al contrari, s’entén que no requereix de cap explicació perquè és allò normal: “el silenci dels textos indica que no és necessari donar raons”. Així, “la imatge que s’obté de la zoologia és la d’un univers sexual ordenat, en el qual femelles i mascles es diferencien i actuen seguint uns patrons segons els quals, deixant de banda les rares excepcions, es poden construir conceptes tals com “feminitat” i “masculinitat”. Podria semblar, doncs, que miram els animals no-humans com cercant-nos en ells mateixos, i ens cercam a partir d’allò que consideram normals per a nosaltres, entrant un looping infinit en el qual ja no se sap què fou abans, però queda totalment clar que l’absurd institucionalitza la divisió de mascles i femelles, els atributs que uns i altres han de tenir i la relació entre si en termes sexe-reproductius com la norma. Així aprenem com funciona la reproducció sexual en detall i donam uns petites pinzellades de les altres maneres de reproducció, presentades en termes generals com menys complexes, menys aptes i, en general, mereixedores de poca atenció.

Des de diversos àmbits es proposa, en canvi, fantasiejar una mica amb la idea sobre què passaria si totes les representacions a partir de les quals aprehenem el funcionament del món animal, incloguessin un poc més de complexitat. Si, seguint amb els exemples anteriors, Simba a El Rei Lleó es donés algun bateig de foc amb els seus amics, com està de sobres estudiat que fan els lleons mascles entre si (tant en captivitat com no). O si el pare de Nemo hagués transitat a femella en morir la mare, com de fet fan els peixos pallasso. I si s’estudiàs a l’institut que hi ha certes espècies de sargantanes composades només per femelles? Resultaria interessant veure com comprenen la sexualitat infants que han aprés des de petits que aquestes espècies de sargantanes que tenen relacions sexuals entre si i es reprodueixen per partenogènesi, això és, per mitjà del desenvolupament de noves sargantanes a partir d’un òvul que es comença a dividir tot sol (en ocasions arran d’una estimulació sexual prèvia, com s’explica al vídeo). I que les paones també poden reproduir així, o que la mel depèn que les abelles regulin bé la seva reproducció (que pot ser sexual o partenogenètica, complint una funció social ja que així neixen reines o abellots)? També podrien dedicar més temps a comprendre el paper del sexe en les comunitats de bonobos, en lloc d’explicar fins a l’extenuació els comportaments competitius entre distints animals (interpretant-ho tot en terme de dominació d’uns a altres). Com entendrien infants i adults els trànsits, les relacions entre bolleres, les dissidències sexuals en general si no se’ls hi explicàs a través de l’esquema binarista heteronormatiu tot allò que veuen, inclosos els animals als quals miram per pensar el que anomenam naturalesa?

3 Comentaris »

  • marcos escrigué:

    Que respectem totes les orientacións sexuals no vol dir que haguem de pensar que s’hagi de relativitzar tot fins l’absurd, exagerar el que són excepcions al món animal i acabar per tenir enveja de no ser gay o trans.
    Aquesta curolla del “sexualment dissident” és bastant ridícula i recorda massa al veganisme combatent que no te prou amb menjar el que vulgui si no que t’ha de convencer que està tocat de la mà de deu mentres tú que menjes panades o un  kebab ets un pobre ignorant que no ha vist la llum.
     

  • Maria A. Massanet i Arbona escrigué:

    Marcos 
    No m’ha parescut que aquest artícle ataqui o vulgui fer a tothom trans o gai; sinó que el que ens diu és que ens fitxem de l’adoctrinament per tots el medis favorint l’eterosexualitat i que això a duit molts problemes i grans
     

  • Marcos escrigué:

     
    Jo encara no veig on es el problema. Si jo fos gai voldria que s’hem respectes peró per aixó no dixaria d’entendre que perteneixo a una minoria i que el “normal” (la majoria de gent) no és gai.
     

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.