Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Ensenyament

3+2 i EU 2015: raons per la vaga

Publicat per dia 25 febrer 2015 – 18:34Cap comentari | 43 views
Share to Google Plus

Les estudiants tornen a mobilitzar-se en una nova jornada de vaga demà dijous 26 de febrer.

Cinc punts clau per entendre la nova reforma universitària, a més afegim informació sobre l’Estratègia Universitària 2015 (EU 2015). Aquest article el publicam gràcies a la informació publicada a la directa.cat.

Articles de referència de la directa.cat:

3+2: raons per la vaga realitzat per Joana Rafart Alaball.

L’EU2015: un pas més cap a la privatització de la universitat pública realitzat per Celia Castellano Aguilera.

3+2: raons per la vaga

3+2 no és igual a una millor universitat. Això denuncien la majoria dels sindicats d’estudiants de les universitats públiques del país que, després de mesos d’organització, convoquen una vaga pel proper 26 de febrer. Es tracta d’una jornada de protesta pel decret aprovat pel Ministre Wert i com a eina per aturar l’Estratègia Universitària 2015.

El decret anomenat 3+2 pretén reduir la durada dels graus a tres anys i augmentar la dels màsters a dos per tal d’imitar el sistema universitari de la resta de països europeus. Amb el Pla Bolonya es va preveure la possibilitat de modificar la llicenciatura a graus de tres o quatre anys. Un cop decidit que constarien de quatre cursos amb un any més de màster, el 3+2 arriba sense haver fet una valoració de l’anterior model. Les estudiants denuncien que es tracta d’una mesura que comportarà un encariment dels estudis superiors i, en conseqüència, l’elitització de la universitat. Aquesta reforma s’emmarca en un context de precarietat del sistema universitari espanyol. El finançament de les universitats públiques s’ha vist reduït en un 24% en quatre anys a la vegada que s’apujaven les taxes a l’alumnat i s’endurien les condicions d’accés a les beques.

Així doncs, què suposarà el 3+2?

 3+2= Desregulació

La reforma no dóna unes pautes clares sobre quins graus passarien a ser de tres anys, amb 180 crèdits a cursar, i quins continuarien tenint-ne quatre, l’equivalent a 240 crèdits. De moment, sembla que alguns estudis científics i tecnològics mantindrien la mateixa durada mentre que els relacionats amb les ciències socials i humanitats tendirien a la reducció als tres cursos. Cada universitat tindrà llibertat per decidir el seu pla d’estudis, fet que pot donar lloc a l’augment de competitivitat entre universitats per captar alumnes oferint preus més barats o una millor formació.

 3+2= Formació bàsica
Se suprimeix l’especialització durant el grau, que passa a tenir un contingut molt elemental, i que els sindicats assenyalen que es convertirà en una continuació del batxillerat. Això suposa també l’eliminació de certes carreres. Per exemple, Arqueologia seria un màster que es podria cursar després del grau d’Història. L’oferta actual de màsters públics és del 40% enfront del 60% de privats. Es pronostica que amb el 3+2 aquesta tendència aniria a l’alça. Es tindria l’oportunitat de suprimir els màsters públics que siguin poc productius, impossibilitant així l’accés d’algunes joves a certs estudis i professions per l’elevat preu de matrícula de l’especialització.
B9pX7C4IEAAyRCg
3+2= Encariment
El Ministre Wert afirma que la reducció del grau a tres cursos abaratirà els costos dels estudis. Evidentment amb menys cursos, menys matrícules, i menys diners a pagar. Ara bé, com que el grau tindrà un contingut formatiu bàsic, el màster passa a ser de caràcter quasi obligatori, fet que dispararà la despesa per alumne en els seus estudis universitaris. Actualment, un crèdit de grau costa entre 18 i 40 euros i un de màster públic entre 40 i 60 euros. Segons l’Observatori del Sistema Universitari (OSU), l’encariment progressiu de les universitats és un fet constatat des de fa temps. Es calcula que el 2011, les aportacions monetàries de les estudiants representaven, de mitjana, un 12% de les despeses totals de les universitats públiques, mentre que el curs 2013 havia augmentat fins al 25%. De fet, des de l’aprovació del Reial Decret Llei 14/2012 mitjançant el qual cada comunitat autònoma podia fixar els preus de matrícula de les seves universitats públiques, les taxes han pujat fins al 65%, i arriben a doblar-se en el cas de repetir una assignatura.
3+2= Benefici per als bancs
L’externalització de part del cicle educatiu perjudica l’alumnat amb menys recursos econòmics però és una injecció per a les entitats financeres i les empreses. El 3+2 i la consegüent pujada dels preus dels estudis superiors permetran als bancs oferir més préstecs adreçats exclusivament a les universitàries. La Caixa, Kutxabank, Banco Santander i Banc de Sabadell són algunes de les entitats bancàries que ja concedeixen crèdits amb interessos de fins al 7% específicament per a les joves que no poden pagar-se els estudis.
3+2= Elitització de la universitat
La privatització de l’educació és denunciada per les organitzacions estudiantils des de fa temps. El 3+2 esbiaixarà l’alumnat de manera que la gent més qualificada serà la que pot pagar-se la titulació completa. Malgrat la denúncia d’aquest fet, el Ministeri d’Educació defensa el 3+2 al·legant que pagar tres cursos reduirà la despesa de les estudiants. En molts llocs de treball, però, és condició imprescindible tenir el títol de llicenciatura, equivalent a l’actual 4+1 (quatre cursos de grau i un de màster) que, amb l’aplicació d’aquest decret, passaria a ser de 3+2. A més cal esmentar la reducció de les ajudes universitàries en beques. Per accedir a les beques generals cal una mínima nota de 6,5 a la selectivitat i haver aprovat tots els crèdits per poder renovar-la els cursos següents.

L’EU 2015: un pas més cap a la privatització de la universitat pública

L’Estratègia Universitat 2015. Aquest és el nom de la reforma d’estudis universitaris dissenyada pel govern espanyol el 2009, una continuació del que es va conèixer com a pla Bolonya. L’Estratègia, segons el moviment estudiantil suposarà la privatització de la universitat; la reducció dels graus a tres anys i dels màsters públics; i l’externalització del poder executiu de la universitat. Segons el govern, amb aquest pla s’aconseguirà “la modernització, l’excel·lència docent i científica i la internacionalització del sistema universitari” perquè sigui homologable a la resta de la UE. L’EU2015 s’emmarca en el pla Europa 2020 que té com a objectiu “l’economia del coneixement”. Aquest són els punts bàsics de la nova reforma.
L’ externalització del govern de la UniversitatLes propostes d’un nou govern de la universitat des de 2009 han sigut variades però totes mantenen com a punt fort la seva externalització. El 2010, la fundació privada Coneixement i Desenvolupament, presidida per Ana Botín, en col·laboració amb la Conferencia de Rectors de les Universitats espanyoles, va proposar en un Informe provisional el reforçament del poder del Consell Social front al Consell de Govern de la universitat, l’elecció del rector entre candidats externs i amb coneixements empresarials a l’estil nord-americà. Per la seva part, l’últim Informe d’Experts de 2013 redactat per un comitè d’experts designats pel ministre Wert, proposa la fusió del Consell de govern amb el Consell Social per crear un Consell d’Universitat d’entre 21 i 25 membres que sigui el màxim òrgan de govern.
Aquest consell tindria un mandat de cinc anys renovables per una vegada i seria escollit en un 50% pel claustre, un 25% per la Comunitat Autònoma i el 25% restant pel 75% escollit anterior. El seu president seria escollit pel Parlament, igual que actualment. Aquest consell podria designar i cessar al rector. Al seu torn el rectorat escolliria els deganats i les directores de departaments de les facultats. El Consell de la Universitat també aprovaria els comptes i els pressupostos anuals, l’obtenció del finançament extern, com fa actualment el Consell social, i el nomenament del gerent de la universitat a proposta del mateix rector.
Finançament privatEntre 2009 i 2013 ha disminuït en 1.388 milions l’ajuda pública a les universitats de l’Estat espanyol entre totes les comunitats autònomes segons CCOO –185 milions a Catalunya– i han augmentat les taxes, factor que va provocar una disminució d’un 1% d’estudiants matriculats el 2013 respecte a 2012. La resposta del govern atesa aquesta situació és fomentar el finançament privat amb càtedres patrocinades. Hi haurà empreses que finançaran càtedres que investiguin en un àmbit que a l’empresa l’interessi. Actualment a les universitats ja es poden trobar convenis de col·laboració com el de l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia amb la UAB. Aquesta universitat també ha col·laborat en projectes d’investigació i transferència de tecnologia aeronàutica amb empreses com Indra o Boeing, part de la producció de les quals es dedica a l’aviació militar, i actualment forma part d’un Clús

B9p7bh9IQAEmSi3

ter de Gestió Aeronàutica.
Per altra banda, l’EU2015 també promou la interrelació i la col·laboració entre universitats d’arreu d’Europa. Un dels criteris per aconseguir finançament públic amb la reforma és ser anomenat Campus d’Excel·lència Internacional, fet que podrà fomentar la competició entre les universitats en innovació i competitivitat. De fet, l’Informe d’Experts de 2013 proposa que entre el 20 i el 25% del finançament estigui lligat a resultats en I+D i la capacitat de crear productes de transferència tecnològica i innovació (outputs). El mateix informe recomana que les beques actuals haurien de combinar-se amb préstecs del sector privat i financer encara que regulats pel govern. La Caixa, BBVA o Banco Santander ja tenen programa de beques.

Qui forma actualment els consells socials?

Amb l’aplicació integra de la reforma universitària es dóna un pas més cap a la privatització i la manca d’autonomia de l’educació en un model universitari que ja de per si manté una forta ingerència del sector privat. El Consell Social d’una universitat pública és l’òrgan de representació de la societat civil dins del centre. Les seves presidències, però, són perfils força semblants. Actualment, el president del Consell Social de la UAB és Gabriel Masfurroll Lacambra, fundador i expresident de USP Hospitals, cadena que el 2012 es va fusionar amb la clínica Quirón per convertir-se en un referent de la sanitat privada a l’Estat Espanyol.

El president del Consell de la UB és Salvador Alemany, fins al 2011 president d’Abertis i actual President del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement de la Generalitat de Catalunya. Aquest consell social també compta amb Josep Mateu Negre, director de RACC, imputat el 2012 per apropiació indeguda d’una assegurança d’Spanair, companyia de la qual era membre del Consell d’Administració. La presidenta del Consell Social de la UPF és Núria Basi More, membre de la Fundació Catalunya Europa i el president del Consell Social de la Universitat de València és Manuel Broseta Dupré, advocat i assessor jurídic de múltiples casos de la Generalitat valenciana.

Per altra banda, el president del Consell Social de la Universitat Complutense de Madrid és Carlos Mayor Oreja, director de la Fundació San Pablo-CEU i exconseller d’Educació pel PP de la comunitat de Madrid. Aquest també compta amb Júlio Linares, vicepresident del Consell d’Administració de Telefònica. Per últim, el president del Consell Social de la UNED és César Alierta, president de Telefònica.

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.