Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Ecologia, Estat espanyol i el Món, Publicació oberta

Energies renovables i transició energètica. Missatge dirigit als anti-fracking

Publicat per dia 11 març 2016 – 17:34Cap comentari | 237 views

Energies renovables i transició energètica. Missatge dirigit als anti-fracking

Share to Google Plus

Aquesta notícia s’ha enviat mitjançant publicació oberta! Vos convidam a elaborar lliurement les vostres pròpies notícies. Basta que empleneu aquest formulari i no oblideu respectar la guia d’estil i revisar els principis, objectius i criteris de publicació del projecte contrainfo.cat.

Una aportació crítica a les energies renovables i la transició energètica de cara a afrontar el debat sobre els megaparcs fotovoltaics a Santa Cirga (Manacor) i sa Marina (Llucmajor) i una possible oposició a aquestos des de les lluites de base.

La tècnica de fracturació hidràulica encarna com cap altra la desastrosa fugida cap a davant del capitalisme global. Lluny del que pregonen els seus promotors a Catalunya, Burgos, Cantàbria o Euskal Herria, a Estats Units, on porten més de deu anys d’avantatge en aquesta particular carrera, la població no està cavalcant ni molt menys a lloms de cap «boom» del gas natural gràcies al fracking. Malgrat la bona nova difosa per BNK Espanya-Trofagás, HEYCO Energy Group/Petrichor Euskadi, R2 Energy (Montero Energy Corporation S.L.), la Societat d’Hidrocarburs d’Euskadi (SHESA) o bastants idiotes amb carnet de polític, la fracturació hidràulica ni és rendible ni afavoreix l’autosuficiència energètica de cap comunitat. El problema radica en que la producció de cada pou decau a un ritme molt ràpid. El gas de pissarres és molt dispers i de difícil extracció, la qual cosa obliga a excavar més i més pous que cada vegada produeixen menys.

Guy Michel, pertanyent a l’entorn llibertari de Béziers, a França, es dirigeix en aquest article als anti-fracking. Qüestiona les energies cridades renovables i la «transició energètica» com a alternativa a la present crisi multifactorial: energètica, territorial i urbana abans que financera.

Publicat a la revista anti-desenvolupista i llibertària Argelaga nº2. Traducció inèdita al català.

El 8 i 9 de setembre de 2012 va tenir lloc a Ginestas, prop de Narbona, una reunió de la Coordinadora Nacional de col·lectius anti-fracking. Uns dies més tard, concretament el 22, a St Chrystol-lès-Alès va haver-hi una manifestació de 3.500 persones representant als oponents del sud de França a la prospecció i extracció de gas no convencional o gas de pissarres per fractura hidràulica. En els dos casos les discussions van ser intenses. I com sovint passa van ser tretes a relluir les «energies renovables» i la «transició energètica» com a solució dels espinosos problemes plantejats, particularment en el que concerneix al fracking.

Es parla molt d’aquesta «solució». Però solució de què? No podem mirar amb bons ulls l’ús d’unes energies que, sent en principi renovables, «ens» preserven de l’esgotament de les energies fòssils. No obstant això, si pretenem analitzar la situació actual i abans de formular qualsevol reivindicació ens farà falta partir no solament de la bogeria d’una societat que ha arribat a l’esgotament de recursos indispensables per a la seva supervivència (bogeria molt real) sinó més aviat de la seva lògica vital. Deixar de costat molts anàlisi que s’acontenten amb denunciar el balafiament sense denunciar el seu origen, o almenys sense arribar fins al final. Que denuncien l’explotació del gas de pissarres sense denunciar mai el món que ho organitza tot.

No fa falta ser molt observador per adonar-se que el món en el qual vivim s’obstina a produir cada vegada més: es tracta del famós creixement (per descomptat, econòmic) que resulta indispensable al moment en què l’economia ocupa el centre d’una societat, cridem-la capitalista, industrial o tecnològica, com agradi, però que, en qualsevol cas, necessita entre altres coses produir cada vegada més objectes i vendre’ls, i innovar contínuament per seguir produint.

Ara bé, en un món com aquest sentim el ressò que respon a l’esmentada reivindicació de «energies renovables» i «transició energètica». Sarkozy veu en elles la «reserva del creixement», mentre que «l’esquerra» i els ecologistes, encara que es guardin molt d’emprar el mateix llenguatge, mostren un idèntic interès, per més que no vagin pregonant-ho per les cantonades. El cas de Montebourg [1] és un exemple del que acabem de dir. De tornada a la vida diària, la gent s’oblida de les seves preocupacions «ecològiques», i també del fracking –amb el benentès que tals preocupacions van existir–, i es pregunta si el gas en qüestió podria ser un mannà per a l’economia. En aquestes condicions, què pot significar el recurs a les energies renovables, un tema present en tots els discursos? Una baula més per a la recuperació productiva? La continuació del status quo sota altres aparences?

Els grups «alternatius» dels seixanta creien en un món on les energies solar i eòlica «reemplaçarien» al petroli. Però llavors, no es tractava d’una energia abundant capaç de satisfer els apetits de les multinacionals i d’inserir-se en una economia globalitzada. Es tractava més aviat d’una energia per consumir a petita escala. En cap cas en el marc d’una societat de masses que en aquell temps semblava sentenciada. Hem recorregut un bon tros des d’allò. Avui dia comprovem que els qui produeixen energia renovable són les empreses, les úniques que tenen capitals i disposen de mitjans tecnològics enormes. I d’altra banda les renovables s’entenen com a part integrant del sistema productiu, tal com pensen els Estats, les multinacionals i també la mateixa gent del carrer [2], sorpresa d’escoltar de tant en tant crítiques d’unes energies que, per la qual cosa s’explica, posseeixen totes les qualitats desitjables. Llavors què? «Quin és, per exemple, la diferència des del punt de vista tecnològic entre una central nuclear i una eòlica industrial de 3 o 7 Mw de potència? O millor, entre una nuclear i un macrosistema de milers d’eòliques i de «granges» fotovoltaiques connectades per smart grids que permeten equilibrar en tot moment una oferta intermitent i una demanda variable? Cap. A més es necessiten metalls estranys, una organització globalitzada de la producció que requereix mitjans industrials solament a l’abast d’un grapat d’empreses transnacionals, una instal·lació, una explotació i un manteniment que exigeixen mitjans excepcionals (gavarres, bucs, grues, remolcs especials…), que no poden sostenir-se més que amb un peritatge fortament centralitzat, una xarxa de fabricació i distribució de peces soltes ultra-técniques, electrònica a tots els nivells… Alguna cosa a milers de quilòmetres de distància d’una producció autònoma, a prova de pertorbacions, integrada al territori i controlable per les empreses i la població locals» (Philippe Bihouix).

Però què més dóna als apologistes de les energies renovables! Això no explica (o explica molt poc)! Fins i tot un dirà: «Més tard ja veurem, l’urgent no és això!» El CEA ja ha estat rebatejat; ara és CEA-EA, EA per energies alternatives el súmmum! EDF ja té una filial amb el sant nom de EDF-EN (EN, noves energies), Areva [3] (multinacional nuclear) i Total (multinacional del petroli) inverteixen ambdues en el sector industrial eòlic i solar. El que equival a dir que d’ara endavant les energies renovables estan sota el domini de la gran indústria i ficades de ple en la carrera per la innovació tecnològica, amb vista a la producció massiva i la productivitat, al mateix temps que la susdita indústria segueix alegrement amb les seves activitats «tradicionals», que ben profitoses resulten, a saber, l’energia atòmica, el petroli, les centrals tèrmiques…

Ens van tractar de convèncer dient que cal afegir una mica de sobrietat a tota la parafernàlia de les renovables per aconseguir que la transició energètica tingui sentit. Bonic assumpte, però qui serà el que instauri tal sobrietat al món de la producció i del consum galopants? L’Estat, per descomptat! L’Estat democràtic que garanteix a tots per igual la llibertat d’expressió, etc. [5] És xocant amb quina rapidesa s’oblida que són precisament els Estats els contramestres de la situació en la qual estem immersos [6]. D’on vénen si no, les subvencions que reben les eòliques industrials, les solars industrials i… les nuclears? L’opció nuclear va ser una iniciativa de De Gaulle, i Sarkozy ens torna avui amb la mateixa musiqueta: «hem de ser els líders de les energies descarbonitzades del matí, sense que per això hàgim d’abandonar un àpex del nostre avanç en el camp de l’energia nuclear.» L’important és competir! I el trist és que els ciutadans no trobin res que objectar, encara que caminin pel mig EDF, Areva i el CEA. Al diable! Amb tal que les energies siguin renovables! És o no? Ja existeix un mercat de la pol·lució, on es compren i venen drets d’emissió. Es van a construir centrals fotovoltaiques de milers d’hectàrees a la meitat del Sàhara. I el gigantisme o la hipertecnologia només estan començant. Així es construeix el món. És absolutament necessari estar «en l’avantguarda de la guerra mundial per la innovació.» Sempre més i de major grandària. Estem prop d’una societat formiguer, on la sobrietat, amb l’excusa de pal·liar els defectes de «sistema», vindrà imposada des de dalt a palades en el darrere!

No imaginem fins a quin punt el sistema tecnològic de mercat ha desviat en el seu profit qualsevol vel·leïtat en pro d’una societat «ecològica», ni fins a quin punt ha buidat de substància l’escàs contingut que va poder tenir aquell manat «desenvolupament sostenible.» Així doncs, avui podria dir-se que «el desenvolupament sostenible és el problema, no la solució.» I si parem esment a la transició energètica, aquesta té totes les cartes per convertir-se en una nova «cortina de fum» amb la qual ocultar el desastre excessivament horrorós que està començant a prendre forma. «Gràcies al nostre anàlisi quantitativa, geopolític, legal i comercial…» (SIA conseil) [7] les empreses perforadores i les seves acòlits de la manipulació corren «a la recerca d’una transició energètica competitiva» (revista «L’Usine nouvelle», octubre de 2012). Avanci en nom d’un nou episodi de la guerra econòmica, és a dir, en nom de les renovables!

Hi haurà qui repliqui que si les multinacionals s’apunten a les renovables, és per que van pel bon camí, la qual cosa demostraria que no hem estat molt convincents sobre aquest tema. Ho podem dir d’una altra manera: la pregnància del sistema encega la mar de vegades fins i tot als militants més lliurats a la causa. I hauran d’ocórrer altres Fukushima, donar-se altres mostres pitjors de canvi climàtic, a més de catàstrofes relacionades amb les energies renovables –o amb el que es farà passar per elles– perquè determinada gent obri els ulls de bat a bat. L’economia verda encara promet bastant devastació pel que la bona consciència en economia s’anirà desfent a poc a poc, a trompades. Mentre podem preguntar-nos què quedarà de nosaltres i del món quan tot això succeeixi. Després de les catàstrofes que s’anuncien… Què passarà?

Algun em dirà “Què proposes tu?” Uns altres diran que em falta perspectiva. Jo crec que abans de tenir una proposició de què fer caldria tenir la lucidesa de dir que no [8]. I no seguir albergant gratuïtament esperances inconsistents.

Guy Michel

Notes

1. Diputat socialista francès, candidat en les primàries del seu partit que van escollir a Hollande. En la seva campanya va presumir d’ecologista, antiglobalitzador i «indignat» (N. del T.).

2. Un senyal entre unes altres de la reculada de la crítica social des dels anys seixanta (N. de l’A.).

3. EDF, Electricité de France, consorci estatal de la producció elèctrica. CEA, Comissariat de l’Energie Atomique, organisme estatal per a la recerca nuclear. AREVA, d’origen estatal, líder mundial del sector nuclear (N. del T.).

4. Mirant-ho bé, els Estats mai s’han oposat a les empreses en aquest assumpte, sinó més aviat han anat amb elles de la mà, ja que són els seus principals clients i financers. Cada dia que passa queden més en dubte els postulats ciutadanistes segons els quals els Estats són garants del ben públic (N. de l’A.).

5. A propòsit d’això «la imperiosa necessitat de no eliminar la llibertat polititzant l’ecologia, va anar el cavall de batalla de Bernard Charbonneau. Anant a la contra de tots els polítics de l’ecologia (sobretot de René Dumont), l’aliança de l’ecologia amb la llibertat va ser para ell el leitmotiv de tota la seva vida. Va començar llavors la crítica prèvia del totalitarisme i indirectament de l’ecologia política estatista en una obra magnífica titulada L’Estat. En ella es va adherir de nou al pertinent anàlisi de Hannah Arendt, la qual deia que la qüestió que plantejava –Té encara sentit la política?– tornava sospitosa qualsevol política… i esperava en secret que els homes es rendissin davant la raó i es desembarassessin d’una forma o una altra de la política, abans que aquesta no portés a tots a l’escorxador. No obstant això, algú podria objectar que l’esperança que tots els Estats llangueixin i decaiguin, tret que no desaparegui de qualsevol manera la política, és utòpica, i probablement la majoria de la gent estaria conforme amb aquesta objecció, ‘la qual cosa no modifica en res –segueix dient Arendt– ni l’esperança ni la qüestió.’ Situant el seu projecte fora de qualsevol proposició política o estatal que sempre reforça l’organització vigent de la naturalesa i racionalitza totalitàriament l’organització ecologista i social de la societat, Charbonneau va ser l’únic pensador ecologista antitotalitario». Clément Homs (N. de l’A.).

6. «El Brasil segons Dilma Rousseff: una dictadura econòmica en guerra oberta contra els defensors de l’Amazònia». És el títol d’un article de la pàgina de Raoni, cap indi de l’Amazones, que lluita contra les destruccions causades per la presa de Belo Muntanya, que cobrirà d’aigua una àmplia extensió de terreny i alterarà una part de l’ecosistema amazònic. El projecte va ser declarat il·legal pels tribunals brasilers, però la president Rousseff va autoritzar la seva realització malgrat tot. És tota una lliçó per els qui desitgin participar activament en un Grenelle del medi ambient (els acords de Grenelle van posar fi al Maig del 68), conferències sobre energia i refundació del codi miner, però… Una presidenta degudament situada a l’esquerra de l’esquerra o es limita a ser l’administradora del sistema o no ho és gens. Com un vulgar Bush o un vulgar Hollande (N. de l’A.).

7. Consultora de direcció i gestió d’empreses (N. del T.).

8. Fréderic Gailland en Li Soleil en face (el sol de cara) (N. de l’A.).

 

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.