Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Drets bàsics, Opinió, Publicació oberta

Un progrés que ens allunya de la nostra humanitat

Publicat per dia 12 gener 2014 – 20:28Cap comentari | 207 views

Un progrés que ens allunya de la nostra humanitat

Share to Google Plus

Aquesta notícia s’ha enviat mitjançant publicació oberta! Vos convidam a elaborar lliurement les vostres pròpies notícies. Basta que empleneu aquest formulari i no oblideu respectar la guia d’estil i revisar els principis, objectius i criteris de publicació del projecte contrainfo.cat.

No fa gaire vaig llegir una notícia qaue em va esgarrifar i corprendre. Em va saccejar interiorment degut a l’aberració que per a mi representava. S’em feia molt díficil comprenenr-la.

Una dona de seixanta i vuit anys, havia estat trobada, morta i momificada a casa seva, ja que feia dos anys que havia mort sense que ningú la trobas a faltar.

Ningú no l’havia trobada a faltar? No puc creure que aquesta persona no tingúes ningú de família. No puc comprendre aquesta mort en la màxima soletat. Sense ningú a qui agafar la mà en els seus darrers moments, ni una paraula de conhort, la sentits o no, ni un sol gest humà d’acompanyament.

Com és possible que una societat que s’anomena civilitzada, hagi ocorregut un fet així, fou a Bilbao, tot i que segurament pot passar a moltes altres ciutats.

Cap veïnat no la troba a faltar. No ho trobaren estrany als llocs del barri a on devia anar habitualment a comprar?

Aquest exemple màxim d’una soletat extrema que és molt més habitual del que ens pensem. Als pobles no sol passar. Els veinats ens preocupam dels altres, sabem si es troben bé, o malament. Si han estat o no a l’hospital. Compartim coses entre nosaltres. És una altra manera de viure.

Farà uns anys, una emprada de la residència on estava la nostra darrera tieta, en una conversa on nosaltres ens queixavem de no tenir més temps per anar-la a veure, ens va dir que hi havia persones que no rebien ni una sola visita en tot l’any, i que els familiars tan sols se n’ocupaven de pagar la mensualitat. Un altre exemple prou trist i decebedor.

Això no és progrés. No es progrés si hem perdut els valors que ens apropa a la humanitat, a la part més sensible. Si hem oblidat aquests principis d’estima, de respecte a les persones que ja no es poden valer per elles mateixes, crec que anam molt malament.

La notícia de la mort d’aquella dona, em va entristir molt, ja que vaig sentir que era un exemple d’una inhumanitat aberrant. Hem sap greu aquesta i moltes altres injustícies, ja que no he aconseguit posar-me una cuirassa que em protegeixi dels sentiments que hem provoquen aquests fets, i no té res a veure amb la sensibleria.

Tampoc no cal anar massa enfora per a contemplar fets inhumans que cal denunciar i ara mateix em ve a la memòria la mort d’aquell ciutadà alemany de nom Karl, que fou trobat agonitzant per unes veïnats, a l’asequia on vivia prop de la carretera que va cap al Port de Sóller. Morir en arribar a l’hospital farcit de mossegades de rata. No va voler abandonar el seu company, un cà que l’acompanya fins als darrers moments.

La inhumanitat pot planejar i ho fa i prou sovint sobre les administracions que són capaços de retallar amb moltes serveis socials, no preocupar-se en absolut dels més desvalguts, inclusiu no proporcionar-lis les facilitats a les que per llei tenen dret.

Quan he escrit  l’article, no ho he fet per reclamar res a ningú en concret. Ho he fet per a veure si retorna l’empatia a alguns llocs d’on ha desaperagut.

No costa res una paraula amable, una visita per a saber com es troba el veïnat de devora, no costa absolutament res; tan sols tenir una mica de sensibilitat que tant imprescindible és per una adequada convivència com a éssers humans.

No és possible que les persones dedicades a tasques de serveis socials no tinguin aquesta empatia cap als altres. Que Fundacions Benefiques que la seva tasca es donar suport als que menys possibles tenen, facin tot el contrari.

Tots tenim la roba a l’estenedor, si nosaltres no treballam perquè unes situacions injustes s’acabin el dia menys pensat ens pot tocar a nosaltres o a algú estimat.

El vertader grau de solidaritat cap als altres, esdevé del compromís perquè les situacions injustes s’acabin i nosaltres posar el nostre gra d’arena perquè això sigui.

Les persones, càrrecs, funcionaris que estan i que s’han d’ocupar de les persones amb menys recursos, que els hi han de facilitar unes condicions perquè puguin viure decentment; han d’acomplir amb la seva responsabilitat.

La vida dóna moltes voltes i la justícia sempre arriba: El temps, malgrat hi hagi persones prepotents que no s’ho creuen, posa  a cada un al seu lloc.

 Josep Bonnín

 

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.