Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Drets bàsics, Opinió

Què són els drets humans?

Publicat per dia 24 juliol 2015 – 8:18Cap comentari | 73 views

Què són els drets humans?

Share to Google Plus

A Emilio Madrid, in memoriam

Què són els drets humans?

En les revolucions burgeses de França i Estats Units de finals del segle XVIII, els anomenats drets de l’home apareixen configurats com a drets polítics. Els drets de l’home es diferencien dels drets del ciutadà. L’home té uns drets naturals pel sol fet d’haver nascut (encara que inicialment s’excloïa a la dona i als esclaus); el ciutadà té uns drets com a home que viu en societat.

Els drets de l’home es considerava que existien prèviament a la Revolució francesa, eren uns drets universals i naturals que es reconeixien com a tals en la Declaració de drets de l’home.

Cal constatar que els anomenats drets de l’home, diferenciats dels drets del ciutadà, no són sinó els drets de l’individu burgès, del membre de la societat civil, val a dir, de l’home egoista, de l’home separat dels altres homes i de la comunitat . La constitució més radical, la Constitució de 1793, deia en el seu article 2: “Aquests drets, (els drets naturals i imprescriptibles) són: la igualtat, la llibertat, la seguretat, la propietat”.

En què consisteix la llibertat?

En el seu article 6 afirma: “La llibertat és el poder que pertany a l’home de fer tot el que no perjudiqui els drets d’un altre”; o, segons la Declaració dels drets de l’home de 1791: “La llibertat consisteix a poder fer tot el que no perjudiqui a un altre”.

La llibertat és, doncs, el dret de fer i d’exercir el que no fa mal a un altre. El límit és establert per la llei, de la mateixa manera que es delimiten dos camps: mitjançant una tanca. Es tracta de la llibertat de l’home com un individu, aïllat i autosuficient, replegat sobre si mateix.

Per aquesta raó, el dret de l’home a la llibertat no es basa en la relació de l’home (individu) amb un altre individu, sinó més aviat en l’aïllament de l’individu respecte d’un altre individu. És el dret a l’aïllament, el dret de l’individu limitat: limitat a si mateix i separat de la comunitat.

L’aplicació pràctica del dret de l’home a la llibertat és el dret individual a la propietat privada.

En què consisteix el dret de l’home a la propietat privada? Segons l’article 16 de la Constitució francesa de 1793: “El dret de propietat és el que pertany a tot ciutadà de gaudir i disposar al seu antull dels seus béns, de les seves rendes, del fruit del seu treball i de la seva indústria”.

El dret a la propietat privada és el dret a gaudir arbitràriament del propi patrimoni. Aquesta llibertat individual és el fonament de la societat civil, deixant que cada home trobi en un altre home no la realització, sinó més aviat el límit de la seva llibertat. El dret a la propietat és el dret fonamental de la societat burgesa i del capitalisme.

Queden encara els altres drets de l’home: la igualtat i la seguretat.

La igualtat no és sinó la igualtat de tots els individus davant la llei. L’article 3 de la Constitució de 1795 la defineix d’aquesta manera: “La igualtat consisteix en el fet que la llei és la mateixa per a tots, sigui que protegeixi o que castigui”. La igualtat és sempre igualtat jurídica, mai una igualtat econòmica, social o política.

I la seguretat? En l’article 8 de la Constitució de 1793 és definida així: “La seguretat consisteix en la protecció acordada per la societat a cadascun dels seus membres per a la conservació de la seva persona, els seus drets i les seves propietats”.
La seguretat és el suprem concepte social de la societat civil burgesa, el concepte de la policia com a garant i suport de l’ordre social: que tota la societat existeix només per garantir a cadascun dels seus membres la conservació de la seva persona, dels seus drets i de la seva propietat. El concepte burgès de seguretat el reafirma en la seu essencial egoisme. La seguretat és més aviat l’assegurança del seu egoisme, el dret a la seva propietat.

De la gloriosa trilogia del lema de la Revolució francesa, en els seus inicis: llibertat, igualtat i fraternitat, ja s´havia substituït la fraternitat per la propietat. En l’hivern de 1795-1796 la reivindicació dels sans-culottes del dret a la vida, és a dir, del dret a no morir-se de fam, havia estat derrotada a canonades als carrers de París. Prevalia el dret a la seguretat dels burgesos: la propietat era prioritària, sagrada i immutable.
Aquests mateixos canons assentaven la democràcia representativa com l’única possible i arrasaven amb la pràctica de democràcia directa que volien exercir els sans-culottes.

Així, doncs, ni un sol dels anomenats drets de l’home va més enllà de l’home egoista, de l’individu aïllat i replegat sobre si mateix, sobre el seu interès privat i el seu arbitri privat, i sempre separat de la comunitat. La societat, apareix com un marc exterior als individus, com a restricció de la seva independència originària. L’únic vincle que els manté junts és l’exigència natural, la necessitat i l’interès privat, la conservació de la seva propietat i de la seva persona egoista.

Aquesta visió de l’home com a individu aïllat, egoista, i sempre preparat per satisfer insolidàriament les seves necessitats individuals no es correspon de cap manera amb les dades que ens revelen l’antropologia i la història. És impossible concebre l’home de la prehistòria com a individu aïllat de la comunitat, sense relació amb el grup tribal i aliè als interessos de l’espècie humana.

Els anomenats drets humans, tan mitificats com manipulats, que ens volen fer acceptar com una cosa bona que hem de defensar i com una cosa pròpia de l’home pel sol fet de ser home; que per tant són naturals perquè van néixer amb l’home i moriran amb ell, són simplement els drets de l’home burgès i com a tals ni són proletaris ni aquests tenen cap raó per defensar-los; que els tals drets d’igualtat, llibertat, seguretat, propietat, són específics del burgès i que com a tals tenen un origen històric i tindran un final; que per tant, tampoc són intrínsecs a l’home en general, ni per tant immutables i eterns.

La igualtat no ha de ser purament aparent, no s’ha de realitzar només en l’esfera de l’Estat, sinó en la realitat; és a dir, en el terreny social i econòmic. El veritable contingut de la reivindicació proletària de la igualtat és l’abolició de les classes socials. La idea d’igualtat, tant en la seva forma burgesa com en la forma proletària, és un producte de la història i suposa necessàriament circumstàncies històriques determinades.

Queda clar el caràcter burgès dels drets de l’home i el seu caràcter històric, temporal, que no formen part de la naturalesa humana.

La defensa dels drets humans i de la democràcia és divulgada incessant i insistentment pels mateixos que ostenten el poder polític i econòmic en els països més desenvolupats i que contínuament provoquen de la manera més despietada totes les guerres que hi ha al món i que causen fam, set, misèria, malalties, pors i opressions sense fi. Divulguen aquella ideologia suposadament pacifista de defensa dels drets humans i de la democràcia precisament per desarmar aquells mateixos als que han d’explotar i massacrar. Per això cal denunciar aquesta ideologia pacifista com el que és: una arma de l’enemic per vèncer-nos. L’única solució per acabar amb tota classe de calamitats i misèries és la d’eliminar a qui les engendra permanentment, a saber, el capitalisme, ja sigui en la seva forma democràtica o feixista, ja que totes dues formes no són més que manifestacions de la dictadura del Capital . I l’única forma d’acabar amb el Capital és lluitant per una societat sense classes, és a dir, la societat comunista, solidària i igualitària.

No es tracta de defensar uns drets humans ficticis, sinó d’examinar la situació actual i veure quins interessos reals defensen tots aquests Estats democràtics i altres institucions, darrere de la màscara dels drets humans que diuen defensar.

Les lleis pròpies del mercat creen les condicions aptes per al sorgiment de règims dictatorials, necessaris per a la submissió i explotació de les poblacions dels països pobres.

Cal investigar quines causes materials, quines condicions històriques permeten i fins afavoreixen el sorgiment de les dictadures i els dictadors, ja que no són aquests els que modelen la història sinó que és, molt en primer lloc, el desenvolupament de les forces productives el que dóna origen a una o altra classe de govern, tenint en compte el context general, històric i geogràfic.

El caràcter abstracte de la llibertat i de la igualtat sota el Capital no impedeix que tals nocions tinguin un contingut real. El capitalisme és el règim que imposa l’esclavitud assalariada i la marginació d’aquells miserables que no poden accedir a ser explotats. Diners i Estat s’imposen com els grans mediadors socials: els diners com a mesura del valor de totes les mercaderies (inclosa la mercantilització de les relacions humanes); l’Estat com a àrbitre que imposa la defensa de l’ordre democràtic i burgès, així com les sancions contra els seus adversaris.

La democràcia no és un dogma, ni una realitat immutable a la qual es pot recórrer com a quelcom permanent, intrínsecament igual a si mateixa, com quelcom separat de la resta, com una cosa metafísica. Per contra, la democràcia és un producte de la Història, és el fruit de l’evolució de la societat a través del temps. En els temps moderns, la democràcia va néixer com a oposició al règim que el precedia, el feudalisme, un règim ja caduc històricament, el que feia que la democràcia fos revolucionària en néixer, perquè il·luminava una societat nova, oposada i superior a la precedent. Econòmicament superava al feudalisme, tot desenvolupant extraordinàriament els mitjans de producció, i políticament, alliberant als individus del vassallatge feudal i creant un Estat “neutral” en què tots els ciutadans eren jurídicament iguals.

El ple desenvolupament de la democràcia correspon al ple domini de la burgesia com a classe, quan aquesta, a través del ple desenvolupament del capitalisme, el sotmet tot al seu poder i no deixa que ningú l’hi disputi. Per conservar-lo, es torna conservadora, reaccionària, i per aconseguir-ho no dubta a destruir la seva mateixa raó de ser: el desenvolupament històric de les forces productives en proporcions gegantines.

Avui, el capitalisme destrueix i degrada els recursos naturals, els boscos, els oceans, la terra, l’atmosfera, els aliments, l’existència de milions de persones, no dubtant a aixafar i massacrar la font que li dóna vida: el treball viu, la força de treball, i de l’explotació extreu la plusvàlua que és al Capital el que l’oxigen per a l’ésser humà. Arribada a aquest punt, la democràcia no és revolucionària com ho va ser en néixer, ni tan sols està justificada històricament com en la seva etapa d’esplendor, de desenvolupament de les forces productives. S’ha tornat reaccionària, i per poder allargar una mica la seva existència recorre a ardits com ara el full de parra dels suposats “drets humans” que tapi les seves vergonyes davant milions i milions d’explotats i oprimits, vergonyes que no poden tapar perquè estan tan a la vista com ho estan l’explotació, la repressió i tota classe d’injustícies i sofriments de la major part de la població mundial, causats precisament pels mateixos que es proclamen defensors de la democràcia i dels drets humans.

Així ho fan tots els Estats capitalistes desenvolupats, on els dirigents són destacats campions de tals consignes. I és lògic que així sigui, perquè la democràcia és el règim polític de la burgesia, classe explotadora per excel·lència, i els drets humans no són més que els drets de l’home burgès, de l’home egoista, de l’individu aïllat i insolidari.

Així, doncs, el que cal defensar no és la democràcia, ni els drets humans, de caràcter burgès, sinó el dret dels explotats i oprimits a rebel·lar-se contra el domini i l’esclavitud del Capital i d’establir una nova societat solidària i sense classes, sense explotació, sense diners, sense exèrcits, sense plusvàlua, sense opressió, sense estats.

Article de l’historiador Agustín Guillamón publicat al núm. 173 de la revista Catalunya.

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.