Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Difusió i pensament crític, Drets bàsics

Testament: És l’hora de penjar les botes

Publicat per dia 8 juliol 2015 – 11:46Cap comentari | 230 views
Share to Google Plus

bua1Quan vaig entrar en el món del sindicalisme just començar la meva carrera laboral i en el món de la política militant activa – fa cosa de 40 anys – aspirava a jubilar-me a una edat que es reivindicava pertot arreu i que en aquest moment l’esquerra sindical i política desapareguda del mapa ja no planteja. És el seu problema i dissortadament també el meu que amb el pas del temps aquelles justes reivindicacions dessapareixin dels programes. Però com que jo no em rendeix – que es rendeixi la falsa esquerra si vol- vull aplicar-me en allò que vaig reivindicar, tot i que sigui a un cost alt, perquè després de cotitzar durant tota la meva vida laboral, encara faig cotitzacions per un import que dobla allò que pugui cobrar de jubilació ben aviat.

Si he de fer balanç de tots aquest anys i a la vista de la situació actual no puc estar gens satisfet de l’evolució de les coses, i és el moment en que m’arriba a la memòria una conversa que vaig tenir amb Xesc Delgado, que aleshores treballava a un comerç de material esportiu i gomes del carrer Unió (en aquells temps el carrer General Mola avalat encara als carrers pel carrillisme eurocomunista “responsable i realista” que no plantejava cap retall al franquisme realment existent).Xesc, que era del MC-OIC, i secretari del sindicat de comerç de les Comissions Obreres (quan encara eren un sindicat) em comentà en un dia plujós que, segurament seria militant revolucionari tota la vida.

Encara record com la pluja repicava en els vidres que adonaven a un corral verd que apartanyia o a la Sala Astoria o a la sala de festes Trocadero que teniem abaix de la seu del sindicat del carrer de Navarra (ara carrer de la Riera). Jo en canvi no em vaig expressar com ell, però al llarg dels temps, tira-tira, he durat més que ell, sobrevisquent amb més pena militant que glòria als darrers 23 anys decepcionals. Poc després del 23 F, Xesc va desaparèixer de la militància, i fins i tot desparegueren els nostres partits de referència i l’esquerra “revolucionària” es dissolgué com el sucre en el cafè calent.

Alguns dels meus mestres fins i tot ha fet fortuna dins la burgesia i encara dispòs d’una escriptura seva on m’autoritzava a presentar candidatura electoral. Altres militants, després de diverses adaptacions tàctiques al llarg del recorregut es troben a Izquierda Anticapitalista, a Socialismo S XXI i fins i tot hi ha un diputat navarrès al Congrés dels Diputats amb Amaiur. Un altre en canvi, va morir a Valladolid amb l’emblema de l’espasa al mig d’una corona de llorer que podeu veure a les portes del mausoleu dels feixistes del cementiri de Palma.

Afortunadament, tot i ser col•lectivista, al llarg de la meva vida he seguit sempre allò que pensava personalment, cosa que ha fet possible el meu individualisme, la meva indisciplina col·lectiva i la meva disciplina personal. Mai no he participat d’una organització o projecte per adhesió, sinó per convicció personal , fossin quatre o cent-quatre els seus adherents. Mai no he cregut en allò d’optar per “caballo grande, ande o no ande”. Mai no m’ha agradat tenir papers de direcció o executius, ni manar res a ningú. Em basta i sobra comandar-me a mi mateix i ni de l’activitat política i sindical no n’he tret mai cap profit econòmic personal : tot el que he recaptat en aquest sentit són pèrdues.

En l’aspecte anímic, el balanç d’aquests quaranta anys de dedicació a les lluites, estic satisfet personalment, perquè més o menys he fet allò que havia de fer en un entorn més aviat ingrat que té poc a veure amb la construcció del món nou que diu promoure el pensament d’esquerra, especialment quan suposats companys de causa maltracten més altres companys de lluita que els enemics que tenim enfront. Però això passava ja en temps de la guerra civil, quan molts revolucionaris i revolucionàries havien d’aguantar comissaris polítics pitjors que els burgesos. He de dir que he patit més agressions verbals a tots els nivells en organitzacions sindicals a les que he participat i fins i tot alguna amenaça armada de gent estalinista (PCE (i), PCOE) que es deia d’esquerra, que per part de la dreta econòmica a la que ha combatut política i sindicalment al llarg de tota la meva vida militant.

Vaig poder accedir democràticament, quan Franco no era mort, mitjançant oposicions i sense cap endoll ni influència personal (era fill de picapedrer), a treballar en una empresa on el cap de personal era membre de la Guàrdia de Franco, i amb mi, de la mateixa manera democràtica ho varen fer altres companys que fundarem les Comissions Obreres del sector d’Assegurances. Sense dubtes, el meu cap de personal, falangista, mort fa anys, al que em vaig enfrontar sempre en defensa dels treballadors,era molt més honest que molts dels que es diuen d’esquerra i han gestionat el poder en l¡ambit polític i social.

Tot plegat em fa molt pessimista en relació al futur, partint d’ un present on el capital ens guanya per golejada en la lluita de classes. Molt hauran de canviar les coses a l’esquerra per tal que el Segle XXI no ens condueixi a una gran involució social, perquè quan els feixistes creixen en els barris obrers i marginats és perquè aporten més solucions que una esquerra aburgesada, interessada només en les cadires i en ocupar llocs al recer del poder econòmic.

En tot cas ho hauran de canviar els que fins ara no han fet els deures, perquè jo ja he aportat en el terreny militant tot allò que havia d’aportar i són les generacions joves les que han de lluitar pel seu present i pel futur. Els vells que em precediren familiarment no duraren massa anys: el meu avi matern va morir als 58 anys, l’altre va viure més dels setanta en pàràlisi, el meu oncle Bernadí va arribar als 63, el meu pare va morir als 67, i a la mateixa edat la meva padrina campanetera, i no són pocs els amics d’infància i de treball més joves que jo que han deixat aquest món. Així que de cap manera pens esperar a que els polítics de torn em robin tot allò que he invertit per a la pensió com han fet amb els meus avant-passats. Però fins on arribi seguiré donant suport als companys de causa , tot i que amb les cucales posades voltin la sínia de la mateixa manera tacticista de sempre. No n’hi ha més, i on no n’hi ha, que no en cerquin.

Arribat a això que es diu tercera edat, a la que no arriben molts humans, la tasca dels vells no és el combat amb les cames sinó amb el cap; és la instrucció i la preservació de la memòria més enllà de l’adaptació als tacticismes, impressionismes i a l’empirisme practicista (més kantià que marxista, més keynesià que marxista) que tan mal ha fet i segueix fent al llarg d’aquestes dècades a l’esquerra. Aquí el meu combat individual no atura, ans al contrari, hi dedicaré el temps que calgui, s’escolti o no, agradi o no, perquè allò important és la conciliació amb un mateix.

Llorenç Buades, històric militant i exdirigent de la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional)

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.