Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Difusió i pensament crític, Especials, Illes Balears i Pitiüses, Treball i economia

[Reportatge] Qui és qui en el capitalisme balear?

Publicat per dia 11 agost 2012 – 15:5012 Comentaris | 619 views
Share to Google Plus


Si una cosa saben fer les elits capitalistes és envoltar-se de bona companyia. O, al manco, de la companyia que convé en cada moment. Com s’explica, si no, la foto del passat divendres 10 d’agost en què una sèrie de persones es fotografien i riuen mentre els rep el Borbó? La recepció fou al palau mallorquí de Marivent, que per cert té uns costos de manteniment que pugen fins 1,7 milions d’euros l’any.

Qui són aquesta gent que es reuní amb el monarca del franquisme? De què riuen? Què els fa tanta gràcia?

Tot d’una veiem que es tracta de cares prou conegudes i importants: són les elits del capitalisme balear. Els seus noms ben segur que ens resulten familiars: Gabriel Escarrer, Carmen Riu, Abel Matutes, Pablo Piñeiro, Miguel Fluxá, Margarita Ramis… són el vertader poder oligàrquic al servei del qual treballen la immensa majoria de polítics, sigui per convicció, per interès o a contracor.

Totes aquestes persones (i les seves famílies) han construït poderosos imperis al voltant del turisme de masses, que es beneficia del saqueig constant de recursos naturals i territorials. Són propietàries de grans grups d’hotels, resorts i agències de viatges que conformen el complex industrial del turisme globalitzat. A continuació mirarem de fer una retrat robot del rostre del capitalisme balear.

Les elits franquistes i el turisme

Aquesta és la història de com la burgesia local mallorquina, aliada amb diferents clans polítics del franquisme i la indústria dels tour operadors britànics i alemanys, acaba forjant un imperi capitalista transnacional al voltant del turisme. Com s’aconsegueix això?

La Mallorca de final dels anys 50 constituïa un espai singular: una vertadera «mina d’or» del turisme i una finestra de projecció internacional de l’Espanya franquista «desenvolupista». A la seva naturalesa geogràfica aïllada se li afegia un altre factor: un teixit social fàcilment dominable i allunyat de les grans àrees industrials, que eventualment podien fer d’aixopluc del moviment obrer. Aquest sòl reunia les condicions idònies per crear tot un mercat turístic de masses beneficiat per una regulació laxa en matèria urbanística, ambiental i en drets socials i laborals.

Així, petits empresaris locals amb pocs escrúpols, treballant colze a colze amb elits del règim i aliats internacionals (com és el cas dels tour operadors), i aprofitant oportunitats financeres com la conversió de la City de Londres en paradís fiscal l’any 1957, promogueren i s’enriquiren amb els booms turístics. Uns booms que convertiren Mallorca, molt especialment la seva costa, en el paisatge de ciment que és avui i que els estudiosos han anomenat «balearització».

I és així com famílies com la Güell, una de les més fidels aliades del franquisme, o la Fluxá, pilar del feixisme mallorquí del 36 i lligada a Juan March, acaben convertint-se en imperis del turisme de masses.

Cap a la construcció d’un imperi neocolonial

Durant els anys 80, quan a les Balears ja no hi havia tantes facilitats per a la ràpida acumulació de capital, els magnats hotelers començaren a cercar nous «paradisos» ambientals, laborals i fiscals: és a dir, cercaren a altres indrets facilitats semblants a les que havien tingut durant els seixanta a Mallorca. Mà d’obra barata i sense garanties de drets laborals, manca d’oposició a la destrucció del territori i l’escomesa d’aberracions ambientals, i una regulació fiscal favorable o còmplice. Així, les «bones companyies» ara s’havien de cercar a indrets com el Carib i Amèrica Central.

Dit i fet: en pocs anys començà una vertadera neocolonització de terrenys verges que, ràpidament, es convertirien en macro complexes hotelers mundialment coneguts com Cancún, Riviera Maia o Punta Cana.

Avui sabem que aquest procés, aquesta «balearització» del Carib i Amèrica Central, ha causat greus impactes de tota mena:

  • Recursos i territori: destrucció del paisatge i degradació de l’entorn, foment de la divisió social, despossessió de territoris i els recursos naturals a la població original, desplaçament de la població local.
  • Urbanització: artificialització del territori, contaminació, hotels i residències en espais tancats, fortament controlats i privatitzats, privatització de l’aigua i zones costeres, impedint l’accés de la població local, infraccions i delictes urbanístics.
  • Laborals: divisió del treball per raó de gènere, deteriorament de les condicions de treball, utilització de mà d’obra d’immigrants desplaçats, monocultiu turístic i destrucció del teixit productiu.
  • Empresarials: foment del tot inclòs, perjudicant els comerços locals i les activitats artesanes, competència favorable als oligopolis corporatius.
  • Político-institucionals: modificació de la legislació de protecció territorial, xantatge pel deute extern als països empobrits, afavoriment del blanqueig de capitals i evasió fiscal, desviament de fons públics vers polítiques procreixement turístic.

El «cop d’Estat» de l’ecotaxa

Aquestes elits capitalistes balears, que ja es mouen per les altes esferes del poder transnacional, tengueren un trist protagonisme a finals dels 90 i principis dels 2000 quan engegaren una barroera campanya política per tombar el Pacte de Progrés amb l’excusa de l’ecotaxa. Aquest impost aplicat al turisme, de poc més d’un euro per persona i dia, havia de servir per posar en marxa projectes que miraven de «compensar» els greus impactes ambientals del turisme de masses a les illes. Sense ser cap solució estructural, és cert que aquesta ecotaxa esdevingué un dels projectes estrella del pacte de centre-esquerra. Tanmateix, l’aliança del lobby hoteler amb la dreta no tengué cap mirament a l’hora de defensar els seus interessos i provocar una fractura que tornaria a col·locar en el poder els de sempre.

Qui és qui?

Potser és hora de posar noms i llinatges a aquests professionals de l’espoli natural i l’explotació. Tots ells tenen imperis empresarials del turisme amb seu social a les illes i són objecte d’admiració i veneració en els cercles empresarials, universitaris i mediàtics.


Mostra Qui és qui al capitalisme balear? en un mapa més gran

Gabriel Escarrer Juliá – Meliá Hotels International

President de Meliá Hotels International (grup al que pertanyen Hoteles Meliá Sol, Tryp i Paradisus Resorts), durant molts anys, des de 1956, anomenada Sol Meliá. Apareix a la llista Forbes de les persones més riques del món. El seu grup té més de 350 hotels en 35 països, essent «la primera hotelera espanyola en mercats clau com Xina, Orient Mitjà o els EEUU, a més de mantenir el seu lideratge en els mercats tradicionals com Europa, Amèrica llatina o el Carib», com expliquen en el seu propi web. Aquest grup hoteler col·labora amb més de vint entitats en paraïsos fiscals, com les Illes Caimán, Jersey o Panamà, entre d’altres.

Escarrer compta amb diverses denúncies com la de l’activista Nancy de Rosa, de Save-Akumal, que encapçalà la lluita contra Sol Meliá per la destrucció de manglars i per l’intent de construcció d’un megahotel al sud de Cancún, a Quintana Roo, en una zona de refugi de la tortuga marina. Sol Meliá acumula també reclamacions per la violació de drets laborals en l’hotel Meliá Yakarta, d’Indonèsia, per vigilar i acomiadar sindicalistes. La companyia també protagonitza conflictes similars a Guanacaste, Costa Rica. Curiosament aquesta empresa té una Càtedra a la UIB, anomenada Càtedra Sol Meliá d’Estudis Turístics.

Simón Pedro Barceló – Grupo Barceló

President del Grupo Barceló, cadena hotelera que va néixer a Mallorca l’any 1931 i que es beneficià del règim franquista. Després, s’instal·là a les Canàries perquè allà gaudia d’un règim fiscal especial, i llavors fa el salt cap a la República Dominicana i Mèxic, on s’aprofita de la protecció i beneficis que les elits d’aquells països li atorguen. Aquesta política ha estat promoguda directament per l’Estat espanyol mitjançant l’Instituto de Comercio Exterior i altres acords bilaterals entre Estats.

El grup Barceló participa en lobbies especulatius com Farallón (relacionat amb Halliburton, companyia de serveis en jaciments petroliers que es lucrà amb l’atac a Iraq) i el Banco Santander. Actualment compta amb 185 hotels i 505 agències de viatges en quatre continents.

Carmen Riu – Riu Hotels & Resorts

Carmen Riu és la Consellera Delegada i màxima accionista, juntament amb el grup alemany TUI, de la cadena Riu Hoteles, creada a Mallorca el 1953 per la família Güell, que col·laborà amb la dictadura. El seu patrimoni «oficial» supera els 500 milions d’euros.

La cadena ha construït 109 hotels en 18 països i, com és habitual, acumula denúncies per les seves males pràctiques ambientals i laborals. Un d’aquests conflictes és d’un hotel de la platja de Matapalo, a Guanacaste (Costa Rica), en què 200 treballadors nicaragüencs es van posar malalts per mor de les condicions extremes d’insalubritat a les que estaven sotmesos i un d’ells va morir. A més, l’hotel compta amb una llarga llista de reclamacions per manca de permisos de construcció, destrucció del bosc tropical sec i per la prohibició de caminar per la platja a la població local, i per l’extracció irregular d’aigua de tres pous.

Miguel Fluxá Rosselló – Grupo Iberostar

President i propietari d’Iberostar, i germà del propietari de Camper. El grup fou fundat a Mallorca per la família Fluxá, vinculada a Juan March, principal finançador del cop d’estat de Franco. És propietari de més de 36.000 habitacions en 100 hotels de 16 països. Miguel Fluxá també ha entrat fa pocs anys en el capital de la constructora ACS, de Florentino Pérez, amb un 5%.

Abel Matutes – Fiesta Hotel Group

Abel Matutes fou batlle franquista d’Eivissa, senador per UCD i ministre d’Aznar. Compta amb una fortuna reconeguda que supera els 550 milions d’euros i és el propietari del grup Fiesta Hoteles, propietari de més de 50 hotels. La família Matutes, de terratinents, banquers, constructors i hotelers, està envoltada d’escàndols de corrupció, prevaricació i tràfic d’influències.

Juan José Hidalgo – Globalia

President executiu del grup Globalia, amb seu a Llucmajor, format per una llarga llista de companyies que giren al voltant del mercat turístic: Air Europa, Halcón Viajes, Travelplan, Tubillete.com, Pepetravel, Pepephone…

Pablo Piñero – Grupo Piñero

Propietari de la companyia fundada el 1975 que compta amb una vintena d’hotels, la majoria dels quals són a la República Dominicana i Mèxic. El grup Piñero està format pel majorista de viatges Soltour, la cadena hotelera Piñero Hoteles i Bahía Príncipe Clubs & Resorts i l’empresa auxiliar de transports Sol Bus.

Margarita Ramis – Grupotel

És la directora general de Grupotel, empresa amb més de 30 hotels, la gran majoria a Mallorca. També és la presidenta de l’Associació de Cadenes Hoteleres.

 

Fonts

La balearització global: conflictes socioambientals de la construcció d’hotels balears a El Carib i Amèrica Central, Quaderns de pau i solidaritat, núm 49 | http://www.caib.es/sacmicrofront/archivopub.do?ctrl=MCRST205ZI101893&id=101893

Periódico Diagonal: «Las multinacionales hoteleras acumulan denuncias por explotación laboral y ambiental» | http://www.diagonalperiodico.net/Las-multinacionales-hoteleras.html

Joan Amer i Fernández: «Empresaris hotelers i Pacte de Progrés (1999-2003): un enfrontament més enllà de l’ecotaxa» | www.raco.cat/index.php/Territoris/article/viewFile/122707/169848

Blázquez, Cañada i Murray (2011): «Búnker Playa-Sol. Conflictos derivados de la construcción de enclaves de capital transnacional turístico español en el Caribe i Centroamérica», a Scripta Nova, número 368 | http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-368.htm

Més informació

Informe de Greenpeace: Los nuevos conquistadores Multinacionales españolas en América Latina Impactos económicos, sociales y medioambientales | http://www.greenpeace.org/espana/es/reports/090930-03/

Dossier de la Revista Pueblos: Nuevas formas de colonización vs. turismo responsable | http://www.omal.info/www/article.php3?id_article=2886

Els tres llibres de Juan Buades: On brilla el sol: el turisme balear abans del boom; Exportando paraísos: la colonización turística del Planeta i Do not disturb Barceló.

12 Comentaris »

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.