Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Difusió i pensament crític, Especial 8-M, Feminisme, sexualitats i antipatriarcat

“Piropos” i altres (des)consideracions sexistes

Publicat per dia 8 març 2013 – 10:51Cap comentari | 264 views
Share to Google Plus

capçalera 8 març

Piropos i altres (des)consideracions sexistes

Sílvia Suau

[1] Aquest article pretén posar sobre la taula diferents conductes socials i culturals que, malgrat passar desapercebudes per la seva quotidianitat, amaguen greus connotacions patriarcals i micromasclismes que cal eliminar de la nostra societat. Cal advertir abans de començar que aquest escrit no és un atac, sinó que neix de la necessitat de reivindicar un paper de la dona i unes actuacions que no fan res més que emfatitzar estereotips femenins que s’allunyen de la realitat i reflecteixen una imatge de la dona submisa i passiva davant de les actuacions davant d’alguns homes.

Dia rere dia, les dones hem d’aguantar mirades inquisidores per la nostra forma de ser o de sentir, ens hem de veure reflectides en imatges publicitàries que no tenen res a veure amb una dona real i hem de lluitar contra conductes sexistes que condueixen a la cosificació de la dona. Els piropos no són únicament paraules maques que ambdós sexes es dirigeixen de forma equivalent, sinó més aviat al contrari: són els homes qui tenen l’hegemonia i el monopoli d’aquests. És ingenu pensar que aquesta conducta es produeix de forma tan sovint en el gènere femení per dos motius clars i dependents un de l’altre: en primer lloc, la dona té un paper social diferent al de l’home, davant el qual es troba en una situació de desavantatge, que fa que es relacioni amb el seu entorn de forma determinada per les directrius del patriarcat; en segon lloc, una d’aquestes directrius en basa a cosificar la dona, definir-la clarament com a simple objecte sexual, el qual s’ha d’alabar únicament pels seus atributs físics, deixant de banda que es tracta d’una persona amb intel·ligència, sentiments i sensacions. Així, tant les dones com els homes tenen assumits uns determinats rols que els fan actuar de forma passiva, rebent les lloances, i activa, emetent-les.

Cal afegir, a més, que una gran part dels piropos sentits als nostres carrers amaguen una important càrrega agressiva i sexual, verbal i no verbal, que fugen de meloses paraules per convertir-se en un atac en tota regla, intimidant i condicionant la reacció de la piropeada. Arribat a aquest punt, la meva experiència personal em fa recordar frases habituals quan es tracta aquest tema: “no sé de que te queixes, a mi m’encantaria que me diguessin coses pel carrer” o “mira que no agradar-te que te diguin guapa”. Senyores, aquí no es tracta d’una comentari innocent dirigit des de l’amistat o l’admiració, sinó més aviat al contrari, prové d’una conducta clarament sexista que situa la dona i la margina a un aspecte purament físic i sexual, disposada al carrer perquè els homes gaudeixin de la seva bellesa exterior, pensant que rere unes cames llargues no hi ha més que això: cos i sols cos. Així, dintre del paradigma de la masculinitat dintre del sistema patriarcal, a l’home se l’educa per enfrontar-se a les relacions amb les dones des de la superioritat, denigrant no sols a la dona, sinó a ell mateix per haver d’assumir rols i papers que li són aliens i imposats.

En aquest sentit, és molt recomanable visualitzar diferents “experiments” que s’han realitzat a l’hora d’intercanviar rols i jugar amb ells. Un dels més interessant és “San Valentín para marichulos”[2], d’Alicia Murillo, en el qual es proposa anar més enllà: no són les dones les que dirigeixen mirades intimidants i comentaris sexuals als homes, sinó que és un home qui no deixa de piropear a altres homes. El resultat és interessant: a cap d’ells els hi agrada que els pressionin i intimidin amb paraules que els denigren a simples trossos de car i, fins i tot, un d’ell es veu tan ferit en la seva masculinitat que fa ús de la força física per protegir-se. Així, tant a homes com a dones ens violenta que siguem tractades com a mercaderia o com a simple objecte de goig, assumint un paper passiu davant de les (des)consideracions de l’altre. Aquesta passivitat és intrínseca als piropos, ja que la dona sovint acota el cap i calla per evitar algun conflicte, emergint com a subjecte passiu del qual s’agafa el seu aspecte físic com a únic reclam de la seva existència.

 Cal que homes i dones lluitem i ens rebel·lem contra tot tipus de pressions socials de gènere i classe, reivindicant un espai per a nosaltres i exigint un respecte constant cap a les nostres vides i actuacions. Nosaltres mateixes hem d’esdevenir subjectes actius i protagonistes de la nostra realitat contemporània, qüestionant i replantejant conductes quotidianes que segueixen perpetuant un sistema patriarcal que determina les persones i les fa ser esclaves de dinàmiques que emfatitzen l’opressió. El que “és personal, també és polític” i, per tant, cal que evidenciem les pràctiques sexistes als nostres carrers, a les aules o la nostra feina, però també dins l’àmbit privat, ja que no reflexionar-hi té greus conseqüències en la societat lliure d’imposicions que volem construir.

 El feminisme no és un atac dirigit a l’home, sinó que ha de ser una aposta rupturista per la construcció d’homes i dones noves, sense pressions socials de gènere que incideixin en la destrucció del patriarcat i del capitalisme. No podem pensar en una societat justa i igualitària si encara trobem injectats a la nostra dermis clixés sexistes, ja que són aquests innocents fets els que segueixen configurant a l’home i a la dona com a productes determinats, no com individus que estableixen relacions socials i personals lliures. Així, per repensar a l’home i a la dona hem d’assenyalar quines són les actuacions que segueixen incidint en paradigmes ja caducats i anar més enllà: arribar a la igualtat real i a l’alliberament de les persones.

Avui  és 8 de març, dia de la dona treballadora, però tots els dies són clau per reflexionar quin tipus de relació establim amb el nostre entorn i per denunciar pràctiques diàries que incideixen en la supeditació del caràcter d’ambdós gèneres dintre dels límits que disposa el patriarcat. Cal superar les conductes binàries atribuïdes a homes i dones (p.e.: passiva/actiu) per arribar a la destrucció total qualsevol tipus de relació social asimètrica, ja sigui disfressada de paraules malsonants o de bella poesia, ja que el resultat no deixa de ser el mateix: la concepció de la dona com un objecte sexual. Així, si volem destruir qualsevol tipus d’opressió, cal denunciar públicament els petits detalls quotidians que passen desapercebuts però que amaguen unes idees i valors que dificulten la igualtat real. L’únic piropo que hem de tolerar contentes és “Dona maca és la que lluita!”, ja que la bellesa no es quantifica sota els cànons patriarcals, sinó en la força i coratge de les persones que van més enllà d’estereotips per rompre les cadenes que ens esclavitzen. T’apuntes a reflexionar per lluitar?

Notes:

[1] Usaré aquesta paraula castellana durant tot l’article per ser coneguda per totes i per no presentar confusions, essent conscient de les paraules genuïnes catalanes (“floreta”, “elogi”, “alabança”, “afalac” o “falagueria”) no presenten les mateixes connotacions i, per tant, podrien donar lloc a equivocacions.

[2] Es pot veure al següent enllaç: http://www.pikaramagazine.com/2013/02/san-valentin-para-machirulos/

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.