Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Difusió i pensament crític, Opinió, Treball i economia

[Opinió] Cap a on va la crisi?

Publicat per dia 28 agost 2011 – 23:55Cap comentari | 69 views

[Opinió] Cap a on va la crisi?

Share to Google Plus

Article publicat al periòdic Cultura Obrera

Cap a on va la crisi?

Dels brots verds al consens de Berlín, tot passant pel 15-M

Eliseu Casamajor

La crisi ha arribat per quedar-se. Des dels inicis de la crisi global s’han posat en marxa tota una sèrie de mesures per salvar el capital. Una teràpia de xoc que, a l’estat espanyol, ha estat escassament contestada fins a la irrupció del 15-M. Des del poder s’impulsen nous ajustaments, però ara amb una creixent contestació social.

La crisi desfermada el 2007 fou diagnosticada per part del poder com a resultat d’alguns excessos financers amb nous productes (p.ex. hipoteques subprime) als EUA, i les dificultats de satisfer el pagament del deute per part de les classes populars. D’aquesta manera, es detectava l’origen de l’epidèmia i els seus responsables. En poc temps, el sistema financer global es va “intoxicar”. El poder polític va respondre amb potents paquets de rescat de les entitats financeres, tot contradient el dogma neoliberal. El 2008 va caure el gegant Lehman Brothers i Obama guanyà les eleccions dels EUA, el govern del món, amb la promesa de transformar el capitalisme. Tasca que no va emprendre mai, ans al contrari, va col·locar al seu gabinet els taurons de les finances.

A la Unió Europea la situació ha estat molt semblant a la dels EUA, encara que amb diferències segons els estats. La crisi ha servit per reforçar el poder dels estats centrals i el projecte de l’euro. En un primer moment els estats de la UE iniciaren polítiques procicle, com la construcció d’infraestructures. El 2009 el Banc Central Europeu destinà 4,13 bilions d’euros a un tipus d’interès de l’1% per a la banca privada, en teoria per dinamitzar el crèdit. Aleshores semblava que els “brots verds” no acabaven d’aferrar i s’iniciaren noves dinàmiques especulativofinanceres. El capital financer aprofità que els estats començaven a reflectir als seus comptes els símptomes de la crisi -dèficit fiscal- i emetien més deute públic, per iniciar una nova ronda d’especulació sobre el deute. Es repetia la mateixa seqüència que succeí al Sud Global als noranta, però aquesta vegada als estats perifèrics de la UE. El 2010 s’imposà el Consens de Berlín, capitanejat per Merkel, per tal de salvar l’euro i el gran capital de la UE. El Consens estableix paquets de rescat als estats membres a canvi de fortes reestructuracions. A partir de llavors s’han imposat programes d’ajustament a Grècia, Irlanda i Portugal.

L’estat espanyol ha estat un dels més afectats per la crisi global. El capitalisme espanyol s’ha centrat en la producció immobiliària vinculada a l’expansió del crèdit. L’expansió immobiliària generà un “efecte riquesa”, a partir de la financiarització dels actius immobles, que arrossegava la resta d’activitats econòmiques i alimentava el consum; i amb la crisi l’efecte riquesa s’ha convertit en “efecte pobresa”El 2007 s’iniciaren a l’estat 688 mil habitatges, més que Alemanya, França i Itàlia junts; mentre que el 2010 se n’iniciaren 127 mil. L’expansió immobiliària fou factible per la situació de tipus d’interès baix, la proliferació de nous productes financers i la integració bancària europea. L’augment del preu del petroli des de l’inici de la Guerra d’Irak el 2003, després de 20 anys de petroli barat, feu que els tipus d’interès s’incrementassin, tot afectant al circuit viciós financeroimmobiliari. En torn al projecte immobiliari s’havia articulat un consens social, la societat de propietaris, però molt fràgil. La primera resposta institucional a la crisi consistí en sostenir el sector de la construcció (p.ex. Pla E).

Emperò, la crisi no s’esgotà i començaren els atacs especulatius sobre el deute públic. El maig de 2010 s’adoptaren les mesures de xoc contra la crisi, amb fortes retallades socials que anaren acompanyades d’altres com les de la reforma laboral, la privatització de les caixes d’estalvi i de les pensions, etc. El Consens de Berlín estableix com a primer criteri el pagament del deute, i la banca alemanya i francesa, especialment, hi tenen molt a perdre. Dels 1,76 bilions d’euros de deute extern estatal, tan sols un 11% és deute públic, mentre que la resta és deute privat i aquest és el que el capital es vol assegurar.

Després dels retalls adoptats per Zapatero a nivell estatal, es presenta una nova fase per tal de satisfer el deute.Un cop passades les eleccions autonòmiques i municipals, es preveu una nova ronda de retallades i privatitzacions a les comunitats autònomes i als ajuntaments, al temps que s’intentaran posar en marxa polítiques procicle (p.ex. megaprojectes). El capital cerca nous indrets on col·locar-se, i el poder polític a les seves ordres anirà definint noves regles del joc que suposaran greus fractures socials, al temps que s’anirà imposant una retòrica populista que afavoreixi els microfeixismes i la lluita entre els de baix. A la vegada, les dificultats a escala planetària per reprendre el procés d’acumulació – en part per la lluita pels combustibles fòssils -, ens situarà en una llarga fase de declivi. En definitiva, s’atraquen moments complicats que hauran de ser contestats per part dels moviments. Emperò, mentre des del 15-M es reclami la reforma electoral, el capital podrà estar tranquil.

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.