Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Desobediència, Difusió i pensament crític, Drets bàsics, Ecologia, Economia alternativa, Estat espanyol i el Món, Mitjans alternatius, Okupació i espais alliberats

No és res personal, són només negocis: la tragèdia dels béns privats

Publicat per dia 8 novembre 2015 – 10:34Cap comentari | 134 views
Share to Google Plus
Daniel-Zimmermann-300x200

Fàbrica central de VolksWagen a Wolfsburg (Alemanya), ciutat fundada expressament per allotjar aquesta indústria / Daniel Zimmermann

Article realitzat per Marc Iriani publicat a Crític, periodisme d’investigació.

En aquests temps de curtplacisme imperant (tan característic dels períodes electorals que anem encadenant al darrer any), es troben a faltar, a l’escena pública, debats profunds sobre la societat on vivim i el model que consideraríem desitjable. Es troben a faltar posicions fermes davant una inèrcia que ens porta a un futur catastròfic. En aquest sentit, esdevé una tasca clau plantejar la questió de la gestió del medi ambient, dels seus processos, que possibiliten la vida, i dels recursos cada vegada més escassos en aquest planeta finit. Ens hauriem de preguntar quines son les implicacions reals darrera les paraules bensonants que alguns personatges televisius utilitzen per arrossegar vots. És així, difuminant el nostre discurs en un mar de vaguetats, com caurem al mateix parany que ens prepara sempre qui tant sols mira per la seva butxaca?

Els que coneixem les estratègies de qui vol fer-nos creure que no hi ha alternativa, tenim el deure de desenmascarar els discursos enganyosos. És necessari encapçalar un moviment que qüestioni els mateixos fonaments d’un model de desenvolupament civilitzatori que ens porta al col·lapse més estrepitós. Hem de carregar-nos de raons i donar visibilitat a una diagnosi potent, que expliqui la realitat sense fissures i que obri l’espectre de futurs possibles. Caracteritzar una societat en la qual el centre sigui una vida que meresqui ser viscuda.

El cas de VolksWagen

El passat mes es destapava l’escandalós cas del software de VolksWagen que regulava les emissions mentre detectava proves de revisió al vehicle. Després de reconèixer l’existència d’aquest software, es va saber que aquest afecta aproximadament mig milió de cotxes de marques com Seat, Audi i Porsche.

Poc després de donar-se a conèixer el cas, enginyers de la marca alemanya reconeixien la imposibilitat tècnica de fabricar els motors implicats respectant els límits d’emissions marcats per les autoritats sense augmentar considerablement els costos. Per altra banda, una vegada assumida la necessitat de continuar produint acatant la regulació ambiental, Matthias Müller, el nou president de la companyia, anunciava la necessitat d’adjustos “dolorosos” a la plantilla.

Recentment, a més, el govern espanyol ha demanat a la Comissió Europea, reflectint les exigències egoistes de les grans empreses, l’augment en un 40% de l’umbral d’emissions de diòxid de nitrògen. D’aquesta forma, l’executiu demostra una vegada més el seu absolut menyspreu al poble espanyol i europeu, defenent els interessos dels poders econòmics i governant contra la població a la qual representa. Res de nou sota el sol per a qui sabem que vivim una barbàrie irreformable.

El que es reflecteix a les paraules dels directius d’aquesta empresa és que l’externalització de costos no és un error del sistema, com intenten fer-nos creure els economistes neoclàssics a les facultats i als programes del mainstream televisiu. La contaminació, l’espoli de recursos naturals a les perifèries mundials, la pauperització de la vida dels treballadors, no son externalitats o errors ocasionals amb els quals hem d’aprendre a conviure, són condicions necesàries e inevitables per a la reproducció d’aquest sistema biocida.

Per a VolksWagen, la disjuntiva és clara. La vàlvula d’escapament de la contínua pressió del mercat és o be un augment de pressió sobre el medi o bé una major explotació dels treballadors. Les persones i el medi ambient no són més que un mitjà per a l’únic objectiu de l’acumulació del capital. L’explotació dels treballadors i de les condicions materials de la vida són dues cares de la mateixa moneda, són la consequència de l’intent primordial de mantenir els beneficis. Aquestes possibles eixides per a les empreses son un clar exemple de com la producció sota el capital es troba en contradicció amb la sostenibilitat de la vida, com bé apunta l’economia feminista.

No és un cas aïllat, és una tendència general

Protesta de Greenpeace davant la factoria de VolksWagen a Wolfsburg, l’any 2011 / GuenterHH

Protesta de Greenpeace davant la factoria de VolksWagen a Wolfsburg, l’any 2011 / GuenterHH

L’existència d’aquest software evidencia els esforços extrems de la companyia per obtenir el màxim benefici a tota costa. La parcelació del coneixement sota un copyright i el secretisme en avenços tecnològics que podrien suposar una millor gestió dels recursos i del medi ambient, juguen obertament en contra de la sostenibilitat del sistema. Aquestes eines per a la competència amb altres empreses amb l’objectiu clau de la maximització dels beneficissón consequència de la propietat privada, condició fonamental del capitalisme.

La centralitat a la societat d’un mercat que no té com a objectiu produir per satisfer les necessitats de les persones, sinó tant sols reproduir-se a si mateix a curt termini. Aquest és el punt al qual ens aboca un sistema basat en la acumulació privada i la consecució d’interessos egoistes. Produir per produir, per furtar-nos de cada mercaderia una mica més, exhaurint els recursos naturals i creant falses necessitats insaciables que ens fan cada vegada més infeliços. Per tal de mantenir aquest ritme frenètic, aquest sistema precisa d’una contínua expansió de forma geogràfica, però no tant sols això. Les polítiques imperialistes, l’accentuació de la pressió a les fronteres de l’extracció de recursos i la mercantilització de cada vegada més àmbits de la vida, responen a la necessitat de creixement continu en un intent de postergar les crisis sistèmiques.

En aquest context s’aprecia que la tan gastada tragèdia dels comuns és justament la situació inversa a la real. La tragèdia és precisament la gestió privada dels recursos. La gestió comuna, democràtica, de la producció i dels recursos, és precisament l’única via per a una societat plenament sostenible. En una societat basada en els béns comunals, la riquesa es crea amb l’objectiu de cobrir les necessitats de les persones que la formen. El treball no té com objectiu vendre un producte, sinó cuidar de la vida mateixa. La barrera forçada entre producció i reproducció es difumina. Treballar per viure, no viure per treballar. Cooperar, i no competir, es mostra com la opció més sensata.

Alhora, sabem que la propietat privada dels recursos no ha estat per sempre així, ni molt menys. L’acumulació d’uns pocs només es pot haver obtingut del robatori i l’espoli a qui produeix la riquesa. Com fem, llavors per començar el canvi? Sembla clar que hem de començar a fer força en el sentit contrari i actuar contundentment, amb la convicció de recuperar la nostra sobirania sense estar demanant res que no sigui nostre. Davant la contaminació de l’aire, la mercantilització de les necessitats bàsiques com l’energia i l’aigua i per unes condicions de vida dignes, expropiació i remunicipalització són eines al nostre abast que hem d’utilitzar per imperatiu democràtic. No tenim res a perdre, tenim un món per guanyar.

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.