Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Difusió i pensament crític, Especial 8-M, Feminisme, sexualitats i antipatriarcat, Illes Balears i Pitiüses

Moviments socials a Mallorca i feminismes: la necessitat d’experiències d’auto-formació

Publicat per dia 1 març 2013 – 11:301 Comentari | 166 views
Share to Google Plus

prova5

Moviments socials a Mallorca i feminismes: la necessitat d’experiències d’auto-formació

Xavi Castelló

En aquest article em proposo fer algunes reflexions sobre els moviments socials a Mallorca en relació amb els feminismes i la lluita contra el patriarcat, i en particular, sobre la necessitat d’experiències d’auto-formació. No pas des d’una visió d’especialista en el tema, que no sóc, sinó des de la pròpia experiència personal en els moviments socials mallorquins.

Primer de tot, cal mencionar que crec que el patriarcat, així com el capitalisme, no és “quelcom allà fora”, ni “quelcom dins nostre”; és sobretot “quelcom entre nosaltres”: travessa tots els àmbits i classes socials, es reprodueix constantment en les nostres relacions professionals, socials, afectives, i és clar, també en les relacions polítiques. Malauradament, no és una qüestió aliena als moviments autònoms, ni als llibertaris, ni a l’espectre radical de l’esquerra. Dins els moviments socials també reproduïm dinàmiques patriarcals i sexistes. Potser més subtils; altres cops, desgraciadament, més explícites. Emergeixen entre companyes, i també dins de les dinàmiques assembleàries, on fins i tot força vegades apareixen “diferenciacions del treball” per qüestió de gènere: em refereixo, per exemple, a una moderació masculina i presa d’actes femenina. O als repartiments de tasques durant l’organització d’accions i activitats: cuina femenina, bricolatge masculí, etc. També dins el monopoli de la paraula, on masses cops trobem una presència desmesurada de veu masculina, especialment en espais unitaris o més massius, on sobra l’agressivitat, on tants cops cal menys parlar, i cal més empatia i més escoltar,… Totes som responsables d’identificar aquestes situacions, explicitar-les i fer-los-hi front. La lluita no és només de les dones; els homes estem inclosos dins aquest “totes” plural que, sent expressament femení, no ens exclou pas d’aquesta lluita.

Aquestes qüestions i moltes altres es van posar de manifest durant els espais assemblearis i d’acció del 15-M a Mallorca, i en posteriors experiències polítiques unitàries, on tot i tractar molts fronts de lluita, les qüestions de gènere van quedar en un segon pla. Això és posava de manifest a través de comentaris de companyes provinents d’altres punts de l’Estat on sí que es constituïren grups de treball i noves experiències potents sobre feminismes i sexualitats (Madrid, Barcelona,…).

Crec que és una mancança que vam reconèixer molts grups d’afinitat i col·lectius: la necessitat d’articular espais de reflexió sobre qüestions de gènere, espais d’auto-formació i de creació de discurs radical antipatriarcal, així com treballar en la construcció d’iniciatives de crítica i visualització del patriarcat i les desigualtats de gènere, mitjançant també l’acció directa. Malgrat les mancances, crec que a poc a poc moltes més activistes comencem a estar més conscienciades en la importància de les lluites feministes, i de la seva centralitat: no com un tema més a tractar, sinó com una qüestió política estructural, transversal i indispensable per avançar cap a propostes anticapitalistes i antiautoritàries de transformació social, que “seran feministes o no seran”, recordant la famosa pancarta dramàticament censurada “des de dins” a Madrid, durant l’Acampada Sol.

En aquest article volia centrar-me en la importància dels aspectes d’auto-formació dins els moviments socials. Juntament amb el diagnòstic i resolució de situacions on el patriarcat emergeix dins els moviments socials en què participem, crec que és igualment important la nostra formació en el terreny teòric. Si volem anar més enllà en les pràctiques, haurem d’anar també més enllà en el discurs, ja que penso que pràctica i discurs han d’anar de la mà, impulsant-se mútuament.

En aquest context, i centrant-me ara en la qüestió de l’autoformació, m’agradaria destacar la meva experiència personal recent en un grup de lectura col·lectiva sobre el llibre de Silvia Federici, Calibán y la Bruja {1}, impulsat des de transitant: llibres i línies de fuga, on crec compartir amb les meves companyes, que està essent una experiència molt enriquidora: accedir a nova informació, anàlisi i crítica; i també posar en marxa una intel·ligència col·lectiva. Aquest llibre, que revisa la “transició” entre el feudalisme i el capitalisme des d’un punt de vista de la dona, criticant i anant més enllà de la clàssica mirada marxista del subjecte masculí i assalariat, ens està permetent identificar, des d’un punt de vista històric, les condicions de possibilitat de l’acumulació capitalista durant aquells segles de “transició” (XIV-XVIII). La despossessió i proletarització de la pagesia medieval mitjançant el tancament de les terres comunals i la privatització de la terra, així com la imposició del treball assalariat, van ser especialment dures per a la dona. La divisió sexual del treball va excloure progressivament a les dones del salari, convertint-les en les noves “terres comunals perdudes”, dependents de l’home i  explotades com a productores de la força de treball (reproducció i criança de la massa treballadora desposseïda), una força produïda a cost zero que necessitava el capital per a imposar-se i expansionar-se. En la gènesi capitalista, Federici situa la degradació i explotació brutal de la dona, que va necessitar la persecució i execució de centenars de milers de “bruixes” (és a dir, “dones perilloses” pel capital pels seus coneixements, autonomia reproductiva, sexualitat, etc.), com un factor tant essencial com l’apropiació capitalista de les terres comunals i de la terra cultivable que va dur a la proletarització de la pagesia; o la pròpia colonització i expansió imperialista occidental a partir del s.XVI, amb l’esclavitud com a forma d’explotació total. És a dir, la seva tesi és situar el patriarcat com una de les principals condicions de possibilitat indispensable per a l’establiment del capitalisme. A més, durant aquest procés, Federici senyala la consolidació de l’Estat com a poder central i totalitzant dels cossos, les sexualitats, la reproducció, i la disciplina del treball; emergint com la única estructura de poder capaç d’imposar les noves relacions mercantilistes i assegurar així el triomf del model capitalista.

Des de la meva reflexió personal, doncs, extrec que la relació Patriarcat-Capital-Estat és un trinomi, una “troika històrica”, que es demostra com a necessària per a l’emergència de la nostra societat actual i per a la seva perpetuació, amb les seves desigualtats de gènere i de classe estructurals. Per tant, la lluita dels moviments socials, si vol trencar amb el sistema actual i fer passes cap a una societat més lliure,  necessàriament haurà d’enfocar aquests tres eixos simultàniament: i) el feminista; contra el patriarcat, ii) l’anticapitalista; contra el capital, i iii) l’antiautoritari; contra l’Estat.

Avui, immersos en un altre cicle de despossessió de les classes treballadores per part de les elits capitalistes, no podem baixar la guàrdia ni un moment, ja que juntament amb les privatitzacions creixents, les desigualtats de gènere poden augmentar, així com la brutalitat repressora de l’Estat, de la que malauradament som cada dia més conscients, vivint-ho en les pròpies carns. No oblidem la nostra història recent: en tots els processos d’ajust neoliberal viscudes les últimes dècades (especialment a Amèrica i Àfrica), més enllà de les privatitzacions, les dones sempre n’han sortit doblement explotades, com a treballadores i com a dones; i les estructures d’Estat han hagut d’imposar aquests ajustos als moviments socials que s’hi resistien.

L’autoformació doncs, ens duu sempre a noves reflexions, i possiblement a nous horitzons polítics, a un continu aprenentatge i a un permanent posar en dubte allò que donem per fet. Però més enllà de la dimensió teòrica en sí, aquesta experiència de lectura col·lectiva, avui en marxa, en gerundi, crec que està sent molt enriquidora per diversos motius: (i) el grup està format majoritàriament per dones, però també per homes; (ii) el grup està format per persones provinents de moviments socials de diferents colors (moviments autònoms, llibertaris, esquerra revolucionària, esquerra independentista). Això permet posar en comú punts de vista des de posicions diverses a nivell de gènere, i a més, emergeix com un espai de reflexió polític heterogeni, on diferents posicions polítiques anticapitalistes troben un espai on pensar col·lectivament, més enllà de reflexions en els seus sectors políticament més afins, on, de ben segur, les discussions serien “més pobres”.

Per acabar, dir que crec que les lluites feministes, precisament per la seva transversalitat, haurien de ser un punt d’unió dels moviments socials, permetent escenaris d’auto-formació i d’acció unitària. En aquest sentit, l’experiència recent de l’ Assemblea Antipatriarcal pot arribar a articular un espai unitari més permanent des d’on articular les lluites contra el patriarcat, que com defensava més amunt, crec que van lligades a la crítica i la lluita contra el capitalisme i contra l”Estat.


Notes:

{1} Silvia Federici, Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria. Traficantes de Sueños, 2010.

Accesible a: http://www.traficantes.net/index.php/editorial/catalogo/historia/Caliban-y-la-bruja.-Mujeres-cuerpo-y-acumulacion-originaria-2a-Edicion

1 Comentari »

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.