Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Difusió i pensament crític, Estat espanyol i el Món, Opinió, Publicació oberta

Els nostres errors són les seves victòries: Sobre l’Unitat Popular

Publicat per dia 14 setembre 2015 – 19:55Cap comentari | 262 views

Els nostres errors són les seves victòries: Sobre l’Unitat Popular

Share to Google Plus

Aquesta notícia s’ha enviat mitjançant publicació oberta! Vos convidam a elaborar lliurement les vostres pròpies notícies. Basta que empleneu aquest formulari i no oblideu respectar la guia d’estil i revisar els principis, objectius i criteris de publicació del projecte contrainfo.cat.

Diferents polítics xerren i han xerrat de l’Unitat Popular (Pablo Iglesias, David Fernández, Eduardo Garzón…) Però què és l’Unitat Popular? Idò, al meu parer, hauria de ser una proposta tàctica que defensi l’agrupació de les forces progressistes com a resposta a la situació actual, que és d’excepcionalitat política, de crisi social i econòmica, a partir de reivindicacions concretes. Aquesta proposta ha d’agrupar als partits d’esquerres, sindicats i organitzacions socials per esdevenir una força de masses amb projecció institucional i voluntat de canvi. Les Unitats Populars tenen la seva força en la mobilització social i la seva base en la pràctica diària, i són de fet l’agrupació de totes les formes transformadores de la societat contra el sectors privilegiats que acaparen el poder injustament (la troika, grans empresaris, banquers…)  Al llibre “Manifest Contra el Desencís” (2014) Josep Carreres, batle de Ferreries, concretava per al cas balear com podria ser aquesta unió:

“Jo crec que tant si es governa com si s’està en l’oposició, més que pretendre una unitat política i social, sota una única candidatura, s’ha de posar un èmfasi especial a consensuar una línia d’acció conjunta a partir d’una programació pactada d’objectius i actuacions.

Històricament, i també per concepte i idiosincràsia, la pluralitat de l’esquerra i el seu elevat grau de crítica i exigència amb els altres i també amb un mateix, fa que sigui gairebé una quimera aspirar a la unitat. Es tendeix a magnificar més les diferències i el que ens separa i no tant a posar en valor el que ens uneix. És una llàstima, ja que estic convençut que les polítiques de les esquerres són les veritables transformadores de la societat i les que la integren d’una manera justa i lliure.

Em sentiria cridat, si sorgís, a ser partícip d’un procés unitari de l’esquerra que representàs una alternativa a la dreta? Segurament, sí. Resulta, no obstant això, complicat trobar-ne el lideratge adequat i necessari. Alguns partits se senten massa gelosos de les seves sigles, dels seus símbols i de la seva història (…)

És imprescindible consensuar un programa d’actuacions, un desiderátum amb el qual se senti reflectida la totalitat dels participants. És hora de prioritzar i intentar engegar unes accions pactades i que siguin importants i transversals alhora per l’esquerra, i deixar al marge les petites batalletes, les gelosies i l’afany de protagonisme.  Intent endevinar els possibles camins… “

Jo no crec que la Unitat Popular hagi de ser un fi en sí mateix, però sí una eina per establir una noves normes de joc, canviar de paradigma -fer un nou procés constituent, per exemple- que permeti unes relacions socials més justes, lliures i solidàries a les illes. Per tant, l’Unitat Popular només pot ser un programa de mínims que uneixi a l’esquerra social i política, no per gestionar una administració concreta, sinó per canviar els pilars que la sustenten. Després, cada legítim projecte polític haurà de fer el seu camí en la construcció del model de societat que propugna.

Cal dir però, que la legislació i els recels polítics no ajuden a aquesta unitat d’acció. Nogensmenys, existeixen possibles solucions si la voluntat política existeix: mirem sinó les experiències d’Eivissa al 1996, 1999, 2003, 2007 (fórmules diferents però que suposaven de facto “la Unitat” electoral de l’esquerra) o els acords existents entre el PSOE i IU  a nivell estatal de cara a les eleccions municipals del 1999 i 2003.  Cal tenir present que aquestes no són “les experiències d’unitat de les forces transformadores” que m’agradaria, però són el material amb el que s’ha de treballar per impulsar el canvi, i són bons exemples de què fer i què no fer per crear l’Unitat Popular. A tall d’exemple, a Eivissa “l’enemic” –el PP com expressió de les forces caciquils- és tan fort i poderós que ha estat necessari una unitat de tots els partits que no eren el PP si una alternativa que poses en dubte el model conservador imperant ha volgut assolir el poder. Aquesta aliança alternativa al PP comptava amb el PSOE i el centre progressista, i el “canvi de paradigma que proposaven” era de tall socioliberal. Aquesta alternativa no era “socioliberal” perquè comptés amb el PSOE i altres forces moderades al seu si, ho era perquè aquestes forces eren hegemòniques dins la coalició, i això no té a veure necessàriament amb el pes electoral de cada formació. Ho explicaré amb un exemple: el 15M o Podemos, sense tenir cap representació electoral al Congrés dels Diputats, ja ha “marcat” bona part de l’agenda política d’Espanya, canviat actituds i discursos, fent que “la nova política” sigui aplicada a PP i PSOE.

Vull remarcar que la Unitat Popular no és, ni pot ser únicament una coalició electoral d’un o altre tipus. Ha de suposar l’establiment de complicitats i xarxes de treball al si de totes les forces transformadores de la societat. Si no, es inimaginable pensar poder canviar els pilars d’una societat únicament amb els vots d’una majoria Parlamentària. Fins i tot, pot donar-se la paradoxa que la idiosincràsia del país forci que, electoralment, existeixin diferents opcions polítiques que representin l’Unitat Popular, però que amb l’objectiu de maximitzar-ne el resultats electorals, aquesta unitat no es plasmi en una llista electoral concreta (mireu el cas català, on els independentistes van en dues llistes diferents per impulsar un procés constituent). És més, la situació del país pot ser tal que es consideri que la millor opció no sigui una participació electoral de cap tipus.

Com dic, a la nostra terra, la Unitat Popular hauria de servir per vertebrar un model alternatiu als plantejaments neoliberals, conservadors i desenvolupistes de la dreta, encapçalada pel Partit Popular (i assumits, de facto, per bona part de l’esquerra). D’aquesta forma, allà on a les eleccions s’assoleixin majories progressistes (com per exemple a viles com Esporles o Formentera a les municipals) és necessari posar en marxa un programa clar de reformes que assentin les bases d’una societat justa, lliure i solidària. Allà on no sigui possible assolir majories, serà necessari vertebrar mecanismes ciutadans d’autoorganització i contrapoder (Ateneus, associacions, xarxes de consum alternatiu…). És per això que l’Unitat Popular no es pot centrar només en l’activitat institucional i ha d’esdevenir una xarxa complexa de relacions entre moviments socials, persones i projectes transformadors.

Per arribar-hi a aquesta Unitat, doncs, el primer que hem de fer es prendre consciència de la seva necessitat. Cal treballar una cultura política d’Unitat Popular, cercant punts de trobada i coordinació entre partits polítics, sindicats i organitzacions socials, així com anar vertebrant, mitjançant el dia a dia, un discurs nou i una pràctica nova basades en unes reivindicacions concretes. Això ha d’anar acompanyat d’un nou model de candidatura política, més flexible, participatiu i horitzontal, on les figures independents tinguin un pes important i on, sense renunciar a les experiències prèvies d’altres partits, s’aposti per la unitat per sobre de sigles i personalismes, impulsant noves formes d’organització més transparents i participatives. Aquesta presa de consciència ha de suposar també un debat intern i transversal al si de l’esquerra: Per què volem governar? Com hem d’entendre la política institucional i els polítics institucionals? Quina ha de ser la nostra relació amb els moviments socials? Com ens hem d’organitzar? Com podem generar il·lusió i compromís amb el canvi?

La unitat popular ha de començar molt abans de les eleccions, i ha d’incloure molt més que els partits. El model organitzatiu ha de ser innovador i flexible, permetent que convisquin projectes polítics i organitzacions amb aspiracions legítimes i pròpies, sense detriment del projecte comú. S’ha de reinventar la figura del militant, fent-la més flexible.  Cal, a més a més, que la Unitat Popular pugui esdevenir un moviment de masses majoritari. Per això fa falta que moltes organitzacions i moviments socials superin el seu messianisme, el seu fort sectarisme i deixin de viure en l’autocomplaença. Cal entrar en debats fins ara incòmodes pels sectors més transformadors de l’esquerra. El repte és també assolir la “centralitat”, entesa com el fet d’estar al centre del debat polític i social per canviar les coses, parlant de les problemàtiques de la majoria de les persones, sense renunciar al nostre discurs transformador. Hem de ser conscients, a més, que qualsevol iniciativa que cerqui canviar d’arrel la nostra societat, es trobarà enfrontada a la minoria afavorida per aquest sistema injust i insolidari i que per tant, només amb els moviments socials, el carrer, podrem crear majories socials.

 Joan Pau

 

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.