Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Difusió i pensament crític, Drets bàsics, Economia alternativa

Economia del bé comú. Un model d’economia amb futur

Publicat per dia 21 març 2013 – 9:387 Comentaris | 641 views

Economia del bé comú.  Un model d’economia amb futur

Share to Google Plus

Economia del bé comú.  Un model d’economia amb futur*

Marc Masmiquel

Res millor que el somni per engendrar el futur.

La utopia d’avui és carn i ossos demà. “

Víctor Hugo

“El sentit comú hauria d’estar més present en tot;

és el que ens ajuda a determinar precisament

què és el que podem considerar un bé comú.

Christian Felber

L’economia s’ha encaminat cap a un únic horitzó possible. Un camí que estratifica la societat i blinda l’interès i privilegi d’uns pocs. Hi ha molta filosofia política que defineix el perquè d’aquesta situació. De la mateixa manera hi ha molta observació quotidiana que ho fa irrefutable. Una altra cançó és el que els mitjans o els sarcasmes compten, ja que la realitat bufeteja sense treva als més febles. El sistema polític actual defensa la irresponsabilitat, mitjançant clientelismes, i altres estratagemes impositius i fins i tot amnisties davant la vergonyosa pràctica dels paradisos fiscals. Economistes com Vicenç Navarro i Arcadi Oliveres ens alfabetitzen davant de tanta cacofonia mediàtica. Per això necessitem entendre i modificar l’ordre de prioritats. Aquesta crisi prefabricada obeeix a una plusvàlua permesa i promoguda per mantenir un model productiu i especulatiu concret. La troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) ha anat estrenyent rosques per mantenir les quotes de surplus que els inversors necessiten. Però tot això allunya el ciutadà dels drets que les constitucions emparen.

Potser és necessari repetir el que ja hem sentit o llegit. La societat de consum on vivim ens mareja cada dia amb notícies funestes dels límits inherents del propi desenvolupament i el drama associat. No només sobre poblacions i regions, sinó sobre ecosistemes globals. Si observem en conjunt la interacció sistèmica dels problemes majoritaris podem veure crisis alimentàries, guerres cròniques, creixent pobresa, diàspora constant, col·lapses financers regulars, un trànsit non stop d’armes, sostracció de matèries primeres per “grans empreses”, extracció d’hidrocarburs més enllà del peak oil…  ingredients d’una sopa tòxica global i complexa. No importa el que diguin els cínics, però suposadament l’economia havia d’ajudar a “poder assolir els mitjans necessaris per viure, amb dignitat, i protegint el bé comú”. Però la inestabilitat laboral, els desastres ambientals, i la depredació dels recursos energètics, ens dibuixen un diagnòstic i un horitzó molt diferent. Noam Chomsky explicita el perquè d’aquests moviments. De manera sintètica: hi ha molta producció i poca distribució, hi ha molta concentració i poca clemència pels efectes d’aquestes polítiques neoliberals. Tanta producció per preservar uns interessos concrets és inadmissible, i ara parlo del que el sentit comú dicta sobre ètica enfront dels altres. Els altres, les persones, els altres, els meus congèneres, ells i nosaltres, la mateixa cosa, som el mateix. Per tant, per a molts no és admissible, per inanició, misèria o atur. Sigui al nivell que sigui, les injustícies del lucre són una realitat d’aquest manera que els seus efectes col·laterals.

    Hi ha una altra manera d’organitzar-se? És possible que si ens enfoquem en tot el execrablement que s’han fet algunes coses no puguem veure moltes sortides, a aquest carreró, o herència del segle XX. El capitalisme modern ha generat en les seves quatre últimes dècades una situació desesperada, però no en abstracte, sinó aquí al carrer, a la realitat quotidiana, la realitat per a moltes persones. Podem veure de manera patent els efectes en la balança de pagaments dels mal anomenats països pobres, ja que objectivament han estat empobrits per plans d’ajust estructural, que han anat des protegint el local davant l’exterior. Aquestes tàctiques han erosionat els ja de per si greus precedents colonials en la majoria d’economies del món, un dumping permanent i depredador. Així, el neoliberalisme s’ha estès a velocitat exponencial des de la creació de les institucions de Bretton Woods, metamorfosant-se amb noves cares, a les autopistes del “free trade“, tant a la UE com mar enllà.

    Les externalitats de les operacions comercials han estat les responsables d’aquest presumpte “lliure comerç” on les parts que “competeixen” no ho fan en igualtat de condicions. No es té en consideració l’aportació al bé comú, al benestar real de les poblacions, ni de productors, ni de consumidors. L’enfocament economicista se centra en ponderar l’èxit pel senzill guany. Utilitzant aquest patró, i establint una manipulació cultural mantinguda i dirigida és possible l’actual estat. És cert que moltes coses han millorat, però moltes altres han incrementat la pobresa i misèria de tres quartes parts de la població. Una cosa inadmissible per a qui valori la vida i tingui escrúpols.

Emparentem causes i efectes. Els sistemes que sustenten els subsistemes econòmics i els estats de benestar i cobertures socials van de la mà de la pròpia evolució dels models democràtics. La polarització de les eleccions en democràcia ens han fet oblidar moltes vegades el propi sentit de les constitucions que els estats tenen. Aquestes constitucions han estat fruit de lluita social i reivindicacions de i cap a la col·lectivitat. Tinguem per respecte i decència la memòria present, som hereus d’experiències, idees, sofriments i esperança.

    És el PIB el mesurador adequat de temes tan crucials per a tots? És patent que no, però tot i això se segueix computant l’èxit de manera esbiaixat, parcial i per a molts intencionadament interessat. L’actual sistema de mesurament de l’excel·lència empresarial omet les externalitats, i si bé és cert que des de fa uns anys hi ha informes de “responsabilitat social”, és un fet tangible que aquests paràmetres no són vinculants i per tant en no obligar de facto a res es queden moltes vegades en meres operacions cosmètiques de rentat d’imatge o “green washing”. Els sistemes de RSE poden ser instrumentalitzats per cobrir conseqüències no desitjades. No sempre són excuses, però en molts casos són utilitzats com a elements de màrqueting i imatge social. Això és maquillatge, i el context és el d’un mercat capitalista competitiu i agressiu.

    Seria ingenu ometre la deriva semàntica de molts conceptes. La sostenibilitat ambiental és un bon exemple … des de la crisi energètica dels ’70 el seu significat profund ha anat mutant. Ara fins les grans corporacions transnacionals són “sostenibles”. No podem basar-nos només en paraules, o en declaracions, o en informes emesos per empreses privades, o certificacions ad hoc, és metodològicament una distorsió, cruel si sospesem els efectes dels últims decennis en el conjunt del globus. Les corporacions i les polítiques que han patrocinat la seva expansió han tingut un comportament funest per a tots els bio sistemes, hipotecant el propi futur de les generacions futures.

    Si poguéssim entre tots escollir com ens agradaria que l’economia es regulés com ho podríem fer? Les nostres pròpies constitucions a grans trets ja ens ho manifesten. L’objectiu és el bé comú, no “el bé individual d’uns enfront del sofriment d’altres”. Si analitzem com es mesura l’èxit de les empreses i institucions veurem la magnitud de la distorsió … el fetitxe del PIB i les seves malmeses metes. Tant esforç, tant academicisme per senzillament no poder dir les coses pel seu nom. Mesurem l’aportació real al bé comú, no usem rasers distorsionants que diàriament fluctuen. Com es podria usar una cinta mètrica que cada dia fos diferent? No es pot. Però amb el “valor de les coses” l’admetem. Hi ha mètodes que emmascaren el crim. És com si a un pirata, el “pugem de categoria” i l’acceptem com contrabandista, i després dels intercanvis “adequats” en diem “empresari”, i després “financer”, després “banquer”, finalment “filantrop”. Si només mesurem l’èxit econòmic pels diners ometem el judici ètic, obviem la base principal, al nucli de l’assumpte. Així s’ha fet sistemàticament des de fa temps.

    Aquesta deriva semàntica és la que s’ha fet servir per emmascarar grans fortunes, fa segles i en l’actualitat … aquests “grans robatoris” diria Pierre-Joseph Proudhon (l’ ideòleg del suport mutu). És igual si parlem d’un contrabandista de Santa Margarida o d’un Al Capone de Brooklyn, l’essència és afí. El sistema econòmic actual permet aquest emmascarament i aquesta deriva semàntica i ètica del que mou a les empreses. Les més externalitzadores, monopolistes i agressives es veuen premiades i ajudades.

    No és res de nou, és un tema recurrentment analitzat per la filosofia política. Per Aristòtil una democràcia hauria de ser plenament participativa i la seva meta hauria de ser buscar el bé comú. Aristòtil va plantejar dues solucions: reduir la pobresa o reduir la democràcia. Reduir més la democràcia és inacceptable. L’ètica que cerca el bé comú en la realitat vol ampliar els límits de les nostres democràcies, i reduir la bretxa entre les persones.

    Per reduir la pobresa, que no és altra cosa que “repartir injustament el pastís” necessitem regles que s’anivellin i equilibrin. I no pot ser amb les aportacions de PIB, de fet el PIB augmenta quan algú mor, no parla de distribució, no indica el benestar de les persones, estadísticament és un eina basta i grollera. Molt per davant es troben altres multi-indicadors més precisos i menys coneguts pels administradors. La premsa salmó ho deixa clar: l’economia real actual mesura l’èxit econòmic, per això utilitza valors o indicadors monetaris com el producte interior brut i els beneficis, instrumentalitzen aquest mesurament per als seus propis interessos. Aquests indicadors no ens diuen res sobre si hi ha guerra, es viu en una dictadura, si sobre explotem el medi, si es respecten els drets humans … De la mateixa manera una empresa que tingui beneficis no ens indica res sobre les condicions dels seus treballadors ni sobre el que produeix ni com el produeix. No diu res de si ha destruït treball local, si gràcies a la seva externalització de la producció ha contaminat i esplotat biosfera. Vegem equivalències: un sistema que amaga el crim és criminal. Un mètode que amaga la falta és manipulador i còmplice. Per tant davant la histèria actual de vaivé borsària cal posar en dubte de quina crisi ens parlen els mitjans…

Calen indicadors adequats, però no només per mesurar, sinó per modificar les casuístiques que han induït aquestes condicions. Indicadors millor orientats hi ha molts, des de l’IDH (Índex de Desenvolupament Humà), al coeficient de Gini, o el recent IWI (Inclusivament Wealth Index o Índex d’Enriquiment Inclusiu), passant per l’índex de Felicitat Bruta Interna, o el precís (i no tan conegut) Índex de Progrés Genuí (GPI). Aquest article pretén introduir un altre, el Balanç del Bé Comú, que aglutina un mesurament precís d’indicadors concrets en cinc blocs: Dignitat humana, Solidaritat, Sostenibilitat ecològica, Justícia social, Participació democràtica i transparència. Per fer-lo operatiu fem servir el que anomenem la Matriu del Bé Comú 4.0. En aquest link es pot observar el detall d’aquest procediment: http://goo.gl/zT2Yu

    Absurd seria ser ingenus. Si esperem que les empreses per si soles ens condueixin cap a aquests nous camins és difícil que els canvis vinguin sols. Quan grups de poder defensen privilegis concrets les coses no canvien. Quan les persones recuperen la seva capacitat de decisió i s’utilitzen les eines adequades hi ha esperança.

    No podem oblidar la tendència de les corporacions, com molt bé explica el documental The Corporation, l’empresa multinacional moderna emparada per l’estatus de persona jurídica, ha anat adquirint drets propis dels éssers humans com a persones físiques. Això ha arribat fins a un grau de paroxisme tal que si avaluéssim la conducta social de les empreses utilitzant els criteris psiquiàtrics amb els quals un psiquiatre avaluaria la salut mental d’un individu qualsevol (a partir dels criteris del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals DSM-IV) les pràctiques corporatives examinades encaixarien amb els símptomes que el DSM-IV considera definitoris de la psicopatia. En resum: no és de la mà de psicòpates que podrem modificar l’estat actual.

    L’Economia del Bé Comú és una alternativa real al capitalisme de mercat i a l’economia planificada. Més de 850 empreses, en més d’una desena de països ha decidit actuar d’una altra manera. Mesurar d’una altra manera l’èxit. L’Economia del Bé Comú és un projecte econòmic obert a les empreses i promogut pel jove economista austríac Christian Felber (cofundador d’ATTAC a Àustria) que pretén implantar i desenvolupar una veritable economia sostenible i alternativa als mercats financers en què necessàriament han de participar les empreses.

    El 2010 al costat d’un grup d’empresaris es va iniciar el desenvolupament pràctic del model d’Economia del Bé Comú com una alternativa al capitalisme de mercat. Els principis legals de l’Economia del Bé Comú ja són presents segons Felber en moltes constitucions i normes legals, que recullen el principi segons el qual l’activitat econòmica ha de servir als interessos generals i al bé comú o bé públic.

    La implantació de l’economia del bé comú busca adaptar l’economia real capitalista (en la qual prevalen valors com l’afany de lucre i la competència) als principis constitucionals. L’economia del bé comú s’ha de regir per una sèrie de principis bàsics que són la humanitat, confiança, honestedat, responsabilitat, cooperació, solidaritat, generositat i compassió, entre d’altres. Un gir copernicà al que atorrolla a la majoria de la població. Un canvi realitzable i en plena sintonia amb els moviments socials efervescents des de fa molt i de manera més patent els anys recents. La indignació de molts pot manifestar una acció pràctica i real ara mateix, aquest projecte reuneix procediments i inspiració. Si hi hagués un referèndum demà el veuríem clar, no ens enganyem, la majoria de les persones espera un nou ordre econòmic, una cosa diferent al que coneixem. L’Economia del Bé Comú cobreix els elements bàsics d’un sistema d’ordre econòmic alternatiu i està obert a la sinergia amb sistemes similars. L’objectiu concret és el de crear un marc legal vinculant per a la creació de valors d’orientació empresarial i particular cap al Bé Comú, que doni incentius als seus participants. Per això s’usa un poli-indicador que mesura l’aportació al bé comú, per mitjà d’una matriu, i d’aquesta manera es realitza un Balanç del Bé Comú (BBC), obtenint un valor que anualment s’ha de verificar. Per aquest motiu el municipi és el nucli territorial i local on el BBC pot implementar. És un projecte tangible, realitzable i mesurable.

    La iniciativa de l’Economia del Bé Comú és jove, però té el suport de moltes organitzacions, simpatitzants i empreses adscrites, va començar l’octubre del 2010, i en només dos anys ha generat un incipient avanç ple d’energia i esperança. Des de llavors el moviment ha augmentat constantment. Més de cent empreses pioneres van realitzar voluntàriament el 2011 per primera vegada el “Balanç del Bé Comú”. Ja hi ha municipis, universitats, escoles, associacions, empreses de tot tipus i en conjunts uns 4000 simpatitzants (851 Empreses, 58 Polítics, 147 Organitzacions, i 2854 particulars).

    Per la contundència dels seus principis és tot un èxit, tant en propagació internacional com en el sistema intern de retroalimentació. No se segueix un manual tancat, cadascuna de les etapes del procés està oberta a opinions i implicacions. Hi ha un comitè científic, hi ha assessors de molts països, hi ha professionals lliurats a propagar la idea, perquè al marge de tot, el “argument d’aquesta pel·lícula” és urgent i necessari. La injustícia i l’oportunisme no són camins adequats. Fem servir criteris seriosos, fem servir un balanç seriós i profund, amb indicadors que mesurin la inclusió de les persones en la societat. No paraules, analitzem resultats, un sistema de mesurament que ens serveixi de brúixola, no de justificació. Si hi ha idees, la porta està oberta. La novetat d’aquest projecte és que pateix de burocràcia, avança a força de raonaments i està obert a col·laboració permanent.

    I totes les aproximacions al projecte són considerades. Per als defensors de l’economia del bé comú aquelles empreses que els guiïn aquests principis i valors han d’obtenir avantatges legals que els permetin sobreviure als valors del lucre i la competència actuals. El balanç del bé comú mesura com una empresa “viu”: la dignitat humana, la solidaritat, la justícia social, la sostenibilitat ecològica, la democràcia amb tots els seus proveïdors i clients. Finalment, l’avaluació d’aquests valors pot permetre al consumidor escollir els productes. I als municipis adscrits a aquest projecte premiar o no a les empreses que aportin més o menys al bé comú. Modificant el panorama actual, que fa que les corporacions i empreses que prioritzen la producció barata tinguin el monopoli. Si el sistema afavoreix empreses irresponsables el comerç i el consum són irresponsables. Si el sistema comença a donar poder als que aportin al bé comú anirem modificant pas a pas les pròpies causes de la pobresa estructural. Són canvis substancials.

    D’aquesta manera és un moviment obert als resultats, i es pot desenvolupar un procés en creixement local amb conseqüències globals. Tenint com a objectiu sinergies amb principis similars. En aquest sentit, tots sou convidats cordialment a participar en el procés de desenvolupament d’una Economia del Bé Comú.

    El procediment es basa en equip locals regionals, anomenats “camps d’energia” que propaguen la idea entre empreses, associacions i municipis. A les Illes Balears hi ha un grup de treball específic coordinat amb la resta del moviment de l’economia del bé comú. Podeu consultar els detalls del projecte i l’extensió del moviment al web internacional que hem desenvolupat: www.economia-del-bien-comun.org

    En síntesi la proposta de l’economia del bé comú ens convida a tripular la vida des d’un altre lloc, en realitat, des d’una altra velocitat, des d’una altra rima. És cert, no són coses noves, són més aviat antigues, ja que la vida és antiga, i l’equilibri és el que manté la integritat cel·lular, i a una altra escala la biosfera estable. El moviment es demostra caminant, i l’economia del bé comú ens pot fer ballar a un nou so. La reciprocitat i el suport mutu poden donar-se, però per a això cal fer passes conscients, aquest projecte és una sana invitació a això.

Marc Masmiquel / Coordinador EBC Mallorca
Més informació damunt EBC: http://goo.gl/GJ2ze

* Article subjecte a la llicència Creative Commons 3.0: Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons.

7 Comentaris »

  • sonia delaware escrigué:

    Hola: Gracias por este fresco artículo, me gusta el planteamiento del proyecto. El año pasado fui a la conferencia de Cristian Felber y la energía del proyecto es muy bonita. Todo me hace pensar que si los movimientos civiles nos ponemos de acuerdo hay esperanzas, pero sin los agotadores egos de algunos, ni los temores constantes de otros. Hablemos en euskera, english o chino debemos trabajar en la misma dirección y este artículo me ha dado especial ilusión. Gracias.

    • Alfred escrigué:

      Exactamente Sonia, l’EBC es basa en posar en paral·lel els valors, desitjos o anhels personals i relacions humanes, els que ens aporten benestar i felicitat interior, amb el sistema econòmic. Les bases de la EBC, estan assegudes sobre el treball de Christian Felber, que és membre fundador d’ATTAC Àustria, entre moltes coses, i 15 empresaris que els ha tocat el cor la idea, i també seva implementació pràctica. Això va començar el 2010 ia dia d’avui ja s’han sumat al projecte 1000 empreses de 15 països… Per fi un projecte que posa al maquillatge de la realitat on toca. El radical d’aquest projecte és la seva imbricació amb els municipis, els ciutadans, les assemblees, les universitats, les escoles, els treballadors, les cooperatives… des de temps de Chomsky, la proposta de Felber és sens dubte la més nova original i plena de coratge en molts anys. Aquest projecte transcendeix els fòrums alternatius i els porta al pla local, enhorabona.

  • Alfons escrigué:

     
    Ja cansa aquesta curolla d’inventar “altenatives” cómodes al capitalisme. Aquest compendi de incongruències acientífiques serveix per que res canvii i desviar l’atenció de l’unica sol.lució posible:
    la economía planificada.
    No som ciutadans, som treballadors i qui vulgui veritablement canviar res haurà de fer-ho amb el Socialisme tot el demés son sub-productes del sistema per confondre al personal, tot i que els qui hi creguin puguin tenir les millors intencions.

    • decoux escrigué:

      Estimado Alfons,
      Lo que cansa es quizá ver que a las alternativas les falta capacidad de diálogo.
      No sé qué edad tienes, pero a medida que creces vas viendo que las ansiedades juveniles se transforman en proyectos a medio plazo. Felber, viene del proyecto ATTAC, que imagino no definirás de “light”. No es una cuestión de “buenas intenciones” es una cuestión de paciencia y perseverancia.

      La economía planificada como idea está muy bien. Pero debes trasladarla a la realidad a través de un proyecto concreto, dime cosas concretas cómo “medirás” de forma concreta 

      Ese según tú ese “compendi de incongruències acientífiques” cómo se puede .
      Te insto a estudiar un poco de filosofía política, pero no por encima, sino al detalle, y verás lo primero que la economía no es ciencia, ni la sociología ni los sistemas de administración. 
      El corazón de este proyecto es un sistema de indicadores duros (no blandos) en términos estadísticos. Eso es lo más científico que te puedes echar en cara. Si no sabes de qué hablamos, imagino ignoras al IDH o al IWI, Gini y demás, indicadores que han ayudado a configurar la matriz del bien común-

      Susan George, del Transnational Institute de Ámsterdam, es filósofa y analista política, presidenta de Honor de ATTAC Francia e imagino que si ella con su trayectoria altermundista defiende el modelo de Felber no andará muy equivocada. No uses ese desdén en tus afirmaciones, pues eso es lo que menos necesitan las alternativas.

      La economia social, el cooperativismo son “buenas intenciones”, te equivocas compañero, son realidades, desde hace tres décadas. No sé si hace 30 años tú militabas en la acción política, pero de un tiempo a esta parte, además de haber visto crecer a mis hijos, he visto cómo la esperanza se debe basar en realidades.

      Estimado Alfons, aquí lo único que no aporta es el tipo de comunicación negativa que tienen los puristas de la revolución de pegatinas. Imagino que sabrás aceptar críticas como base dialógica. Con todos los respetos, analiza el proyecto y si tienes algo que aportar únete al equipo redactor. Somo unos 500 voluntarios. No somos militantes de buenas intenciones, si no de acciones concretas. 

      Salud a este proyecto y a los que proponen.

      • Alfons escrigué:

        Apreciado decoux:
        Agradezco tu comentario. Posiblemente el mundo que nos gustaria sea en cierto modo bastante parecido pero los caminos para alcanzarlo  distintos.
        No se trata de competencia entre teorías, ya me gustaría que tuvieseis éxito. Pero sinceramente noto a faltar que se contemple el papel del Estado, la lucha de clases y la propia naturaleza del modo de producción capitalista. Me parece una teoría profundamente idealista y yo como marxista soy materialista. de ahí que la vea como fácilmente utilizable por el sistema  en estos tiempos que se esta despertando el personal.
        No entiendo como pensáis superar la contradicción capital-trabajo sin la propiedad social de los medios de producción, ni la superación de la sociedad de clases ni si contempláis al estado como un intrumento de dominación de una clase sobre otra….. no es criticar es que no lo entiendo.
        recibe un saludo
         
         

        • Decoux escrigué:

          Amic Alfons;
          Una cosa es el debate teórico, y otra la realidad, la aproximación real y práctica, me puedes plantear cuestiones teóricas, pero no sé si este es ni el formato (comentarios a comentarios no hay diálogo, ni dialéctica: hay ping pong). Lo único que te puedo decir es que si tus palabras son una crítica constructiva deberían basarse en cierto estudio de la cuestión. No es con simplificaciones que podemos abrazar la compleja realidad. Como ex-profesor de Filosofía he podido comprobar que pocas veces los alumnos profundizaban en las obras de los mitos del pensamiento político. El caso de Marx es paradigmático. La gente se identifica con la persona histórica, pero olvida su praxis, algo especialmente paradójico en este caso. Mi humilde consejo es que superes esa reducción sociológico de idealismo versus materialismo, esos pensamientos no contemplan ni teoría de sistemas, ni la propia estructura del siglo XXI. 
          Puede leer el libro de Felber, lo pedí en la Biblioteca pública y ahí está, editado por Deusto, y si te interesa tras analizar las cuestiones concretas debatimos.

          Pero, amigo Alfons, si no entiendes no critiques, esa es la base del conocimiento. Revisa las propuestas de Felber, analiza el proyecto (que apenas tiene un año a nivel estatal) y luego gustosamente estás invitado a rectificar el tono de tu comentario previo. No hay motivo para ir con agresividad, eso es algo cultural, es mejor actuar y no reaccionar impulsivamente.

          Un abrazo y bien común (medios comunes, propiedades comunes… organizaciones comunes, sentido común), que pases una feliz jornada

          (y ánimo a los que impulsan este proyecto)

    • ara escrigué:

      Un gran article. Amb les crítiques de sempre, i aixó es bo, vol dir direcció correcta…

      Per què els valors que ens hem atorgat constitucionalment i que, a més, són els que tots impulsem en les nostres relacions humanes-honestedat, estima, confiança, responsabilitat, solidaritat i generositat-, es comproven radicalment oposats-avidesa, enveja, desconfiança, irresponsabilitat , desconsideració i egoisme-als que regeixen en l’economia? Per Felber i el seu equip, s’ha de legislar darrere que les coordenades de la gràfica-que sol expressar movent els braços-que perfilen l’actual “ordre econòmic legal”-afany de lucre i competència-deixin de ser seductores per als empresaris, i enfocar i recompensar l’èxit econòmic reemplaçant (amb el desenvolupament de lleis que seran explicades en les pròximes línies) les coordenades per les de la contribució al bé comú i la cooperació: les regles del joc econòmic en l’EBC.
      ¿Utopia? Felber, que s’avança a aquesta pregunta recurrent, afirma que només pretén fer “congruent” el comportament econòmic segons el que dicten les constitucions democràtiques (cita l’article 151 de la Constitució de Baviera – “Tota activitat econòmica serveix al bé comú” – i el preàmbul de la Constitució espanyola – “la Nació espanyola, desitjant (….) promoure el bé de tots els qui la integren (…) proclama la voluntat de garantir la convivència democràtica dins la Constitució i de les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just “) respecte a la contribució al bé comú, un terme encunyat per Tomàs d’Aquino i de els beneficis socials ja parlava Aristòtil.

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.