Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Difusió i pensament crític, Ensenyament, Illes Balears i Pitiüses, Opinió

Davant la farsa electoral a la UIB, les estudiants decidim desobediència!

Publicat per dia 12 maig 2013 – 14:431 Comentari | 140 views

Davant la farsa electoral a la UIB, les estudiants decidim desobediència!

Share to Google Plus

Davant la convocatòria d’eleccions a la universitat el proper dimecres 22 de Maig per triar un nou Rector, el sindicat d’estudiants dels Països Catalans (SEPC) realitza una crida a l’abstenció o a realitzar el vot nul,  mitjançant el següent comunicat:

Davant la farsa electoral a la UIB, les estudiants decidim desobediència!

  El proper dia 22 de maig, estudiants i personal docent i administratiu serem cridades a les urnes per triar un nou rector després de la mort de Montserrat Casas. Des del nucli del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans a la UIB fem pública la nostra postura al respecte: la crida a l’abstenció o vot nul com a úniques opcions vàlides de denúncia d’un procés electoral que poc tendrà de democràtic o d’útil per la defensa dels nostres drets.

Una vegada més ens criden a unes urnes que ens discriminen pel simple fet de ser estudiants. Unes urnes que no fan altra cosa que escenificar un teatre que vol fer democràtica una universitat que no ho és: el vot de les estudiants només compta un 25% del cens total malgrat constituir el col·lectiu majoritari a la universitat. La discriminació també la pateixen, encara amb més força, el professorat no doctorat i el personal administratiu, amb un 12% del cens respectivament.

Els dos candidats, Llorenç Huguet i Antoni Riera, representen al PP i al PSOE respectivament. Representen el mateix turnisme que fora de les aules ha marcat els governs neoliberals de l’estat espanyol. Qui sap si rebrem una altra “lliçó de consens” com la que fa pocs dies anunciaren els mateixos partits (sota les sigles IDEES i JEIB) compartint els seients del Consell d’Estudiants. El denominador comú: retallades i “adequació” de la educació pública a les noves necessitats del capital. A l’horitzó l’Estratègia Universitària 2015 que entre altres coses preveu eliminar les eleccions al rectorat, ni tan sols amb l’actual sufragi distorsionat.

Des del SEPC continuam apostant per la vertadera democràcia: la de les assemblees, ja siguin aquestes d’estudiants, de professors o de treballadors. Apostam per la coordinació horitzontal i democràtica com a única opció vàlida de gestió de la universitat. Una gestió, això si, al servei dels interessos de les classes populars, desobedient amb les imposicions neoliberals i espanyolistes, i disposada a convertir la universitat en una eina pel nostre poble.

El proper 22 de maig, vot nul o abstenció!

1 Comentari »

  • @daltonicoIV escrigué:

    Un rector un dictador.
     
    Ha mort una rectora. ¿Ha mort una dictadora?.
     
    Pot ser sigui el moment per explicar perquè vam llançar la consigna: tot el poder a les assemblees, i tractar de construir un contrapoder cooperatiu i llibertari dintre de cada facultat de la UIB, i passar a l’ofensiva contra el capital financer internacional que es presenta en forma d’empreses i bancs que són presents al Consell Social i per tant en la presa de decisions dintre de la comunitat universitaria.
     
    Proposem-nos un experiment social, una Revolució micro-política en un campus universitari, entenent-ho com un espai en el que existeix una lluita de classes.
     
    Les eines estan disposades i és el moment de prendre un lloc en l’atac al capitalisme. Només la resistència ens porta a no saber quin lloc prenem en l’ofensiva, caldrà doncs un seguit de reflexions, aliànces, pràctiques i estratègies a les que voldria animar amb aquestacarta.
     
    Tot i que no farem llenya de l’arbre caigut,és motiu d’aquest article llançar una reflexió de cara a l’actualització de les lluites en el sí de la UIB: la creixent activitat subversiva que vam realitzar durant l’any passat, fins el punt àlgit de la okupació de la Conselleria d’Educació i l’edifici Jovellanos, on es donaren mostres d’autoorganització i cohesió d’una Assemblea prou madura com per assumir reptes com questionar i substituir l’equip de rectorat i el consell social en el que ve essent la gestió capitalista d’una suposada universitat pública, que no ha fet més que cedir espai a empreses i bancs; i poder assatjar així una Revolució Social en el sí de la comunitat universitaria. Que bé podria haver començat qüestionant les relacions de poder mitjançant la crítica i el dabat, i tractar de subvertir-les mitjançant accions directes, vagues generals i construïnt autonomia i enxarxant solidaritats, a la vegada que tot proposant una alternativa contrahegemònica (Universitats i Escoles Lliures, Grups d’Autoformació Autonoms, ZAFA’s…), qüestionant així el paper que la pròpia acadèmia, que la solemnitat dels adinerats facultatius i parroquials doctors i catedràtics, sotmesos a l’status quo capitalista-nacionalista espanyol, essent una part fonamental de l’Estat assassí, s’autodissolguin o siguin atacats pel poble amb contundència fins a fer-los fora.
     
    Al llarg dels mesos posteriors a aquestes accions, s’han concretat esforços de coordinació i mobilització, i s’han vist enfortits per les CRIDA i PUDUP, plataformes, que més enllà de les assemblees han tractat de portar les exigències del poble als centres d’educació primària i secundaria, teixint aliances amb AMPAS i professorat que l’Assemblea UIB no havia aconseguit, tal volta per la criminalització i invisibilització que l’Estat mateix realitza sobre els moviments socials, aquest fet que ha propiciat una possada en escena del qüestionament llibertari a l’autoritat i les jerarquies ara no només qüestionades pels projectes de vida autogestionaris, sindicats anarcosindicalistes,  assemblees sobiranes, sino també pels propis professionals, iniciant així processos d’autocrítica col·lectiva. Per tal d’aportar a aquests processos, i enfortir el poder popular al respecte, cal enfatitzar la necessitat de reflexió en el qüestionament de l’autoritat, ja que la professionalització de les relacions d’ajuda i suport mutu, a la vegada que la comercialització i elitització del “compartir” coneixements, condiciona l’accés a la lliure informació del poble. I són l’escola i l’universitat peces claus en la reproducció i perpetuació de les relacions fetixiçades pel capitalisme.
    La poesia n’és també una aliança que ens ha fet reflexionar sobre la importancia de la mort, que com l’assemblea, ens iguala a totes les que un dia vam nèixer i vam decidir lluitar.
     
    Uns versos de copla a la mort del seu pare, certesses del poeta:
     
    “Nostres vides són els rius
    que van a donar a la mar,
    que es el morir;
    allà els senyors
    drets a s’acabar
    i consumir;
    allà els rius caudals,
    allà els altres mitjans
    i els més petits,
    i arribats, són iguals
    els que viuen per les seves mans
    i els rics”.

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.