Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Difusió i pensament crític, Especial 8-M, Feminisme, sexualitats i antipatriarcat

Blanc, masculí, europeu i heterosexual? Posant les bases per a una teoria queer

Publicat per dia 7 març 2013 – 9:061 Comentari | 451 views
Share to Google Plus

capçalera 8 març

Blanc, masculí, europeu i heterosexual? Posant les bases per a una teoria queer

Aina Cassanyes

Podríem llegir la història del món com la història del domini; d’uns sobre d’altres. El subjecte opressor, per antonomàsia, és home, és blanc i occidental. L’opressor, a més, és qui s’ha encarregat de transmetre un imaginari concret d’aquest món. Parteix, doncs, d’un enclavament concret, el seu, i des d’aquest dibuixa el món i estableix una frontera entre qualsevol subjecte amb qui no comparteixi aquests trets; serà l’altre, el diferent. Aleshores, s’estableixen els binomis que configuren la nostra cosmovisió: nosaltres/altres, ser/no-ser, aquí/allà, blanc/negre. Aquests conceptes de caràcter descriptiu peguen el salt al camp moral i polític: norma/desviament, bo/dolent, correcte/incorrecte,  recte/pervers, virtut/vici, útil/perjudicial, i constitueixen la normativitat que regeix una societat i jutgen les nostres conductes com les que són esperables i les que no.

D’altra banda, al llarg de la història, s’han destapat distints mecanismes de segregació i dominació en motiu de les diferències. Aquests tipus de dominació (masclisme, racisme i etnocentrisme) ha estat sovint normalitzada (no hi ha hagut una atenció a aquesta opressió, no s’ha qüestionat, és un fet corrent, habitual) i naturalitzades (s’han considerat innates, substancials, donades per naturalesa).

Així, sorgeixen en els darrers temps, veus que denuncien un altre tipus de dominació fins ara ocult: l’opressor, a part de ser home, blanc i europeu, és heterosexual. L’heterocentrisme serà desvetllat com una nova forma d’opressió entre subjectes que no s’adeqüen a una norma heterocentrada. L’heterocentrisme és la suposició que totes les persones són heterosexuals i, a més, concedeix cert privilegi moral a l’heterosexualitat. Aleshores, el patriarcat imposarà un sistema heterocentrat i heteronormatiu mitjançant les distintes tecnologies del sexe [1]. El model vàlid de relació sexualafectiva serà el model home-done.

I com es fa palpable, tot això? En quin sentit pràctic podem dir que la nostra societat exclou les persones homosexuals? Gómez García explica que la distorsió teòrica dels diferents grups humans (els centrismes, el comportament segregatiu) condueix a l’extorsió pràctica. És a dir, allò que domina a l’imaginari de les persones i, per extensió de la societat, es plasma en els diferents àmbits de la vida: per exemple, l’educació que rebem quan som infants, els models de família que transmet la televisió, sobretot en la publicitat, fins i tot l’arquitectura, com la disposició i distribució dels banys públics [2].

Però, la diferència és quotidiana, el nostre pa de cada dia i penetra en la nostra manera d’entendre el món, des de la frontera. Aquesta simplificació dual de la realitat ens duu a pràctiques segregatives. En aquest sentit podem recuperar la idea de Gandhi que afirma que qualsevol tipus de dicotomia o diferència duu inclosa tota una sèrie de valors que poden esdevenir perillosos. Aquest pensament atomístic, diferenciador, segregatiu, apunta cap a una ruptura de la unitat de la humanitat, la qual cosa ens condueix a individualitzar i crear categories, certament rígides, entre els éssers humans.
Tampoc podem dur el discurs cap a l’extrem oposat: no podem negar les diferències, perquè, senzillament hi són, en el mateix sentit com també hi ha semblances. Així doncs, la qüestió és establir quin paper, quina rellevància, els atribuïm per evitar les diferències amb potencial d’exclusió o marginació.

La diferència sol entendre’s com a desviació, anomalia, perversió i deficiència. Rossana Reguillo  posa de manifest que la diferència és sempre una diferència “situada”. Això vol dir que concebem la diferència des d’un lloc, concret, des d’una identitat, des de la qual establim les fronteres. Aquest enclavament concedeix una situació de privilegi envers l’altre i això és el que constitueix el centrisme, la mirada del que és propi, de situar-nos en un lloc central en relació amb els altres formes de vida. D’aquí l’heterocentrisme.

El problema de les diferents formes de dominació (etnocentrisme, sociocentrisme, antropocentrisme, racisme, masclisme, xenofòbia, heterocentrisme…) és que sovint no són visibles i no som conscients de les distorsions que produeixen. El perill és la projecció que, sense adonar-nos-en, transmetem segons el nostre punt de partida (els nostres valors, experiències, normes…). Gómez García afirma que la diferència discrimina. Veure l’altre com a diferent (desconèixer-lo) ens duu a no reconèixer-lo, negar-lo i, en un cas més extremat atacar-lo i exterminar-lo (o reprimir-lo). Així, Extebarría confirma aquesta idea expressant que la distinció entre nosaltres i ells ha esdevengut una justificació per poder dominar-los, explotar-los o, fins i tot, exterminar-los.

No obstant això, ha estat la lluita constant i intensa de les activistes a peu de carrer que ha fet que aquestes formes de discriminació fossin visibles i que, a poc a poc, hi hagi esforços creixents per combatre-les. Pensem, per exemple, en els discursos etnocèntrics o racistes. A la nostra societat encara existeixen i en gran mesura. Però avui dia és més fàcil detectar-los (ens escandalitzam) i tenim més mecanismes de denúncia que fa uns segles enrere. El masclisme segueix la mateixa dinàmica: la submissió de la dona a l’home era una pràctica natural, donada per naturalesa, per atribució sexual, i, per tant, poc qüestionada. Malgrat avui aquesta discriminació segueix ben viva a la nostra societat, tenim mecanismes de lluita, de visibilització del sotmetiment i de l’opressió i, per tant, més accés a la seva eradicació. Només allò que es veu pot ser combatut.

De la diferència a la multitud!marylin queer

Fins ara hem vist com el comportament segregatiu es deriva de la diferència i que aquesta mateixa ha justificat, històricament, l’explotació i el domini dels sectors més vulnerables. En el cas concret que treballam, són els binomis home/dona, masculí/femení i heterosexual/homosexual que cal rompre, puix que ens condueixen a les postures masclistes i heterocentristes.

Tot seguit, veurem diferents estratègies per combatre aquestes disparitats performatives i traçarem les bases d’una teoria queer.

La tesi principal que persegueixen les posicions queer és la desaparició de les essències, la desnaturalització de les categories sexuals (com “sexe” i “gènere”) i revelació d’aquestes com a construccions socials que oprimeixen i reprimeixen els subjectes que no participen de la definició hegemònica de “sexualitat”. D’altra banda, la teoria queer, malgrat la seva denominació, és indeslligable de la praxis. Allò queer és fruit de l’activisme i no només de dones i homes gays o trans, sinó de multiplicitats sexuals, de tota persona marginada per la sexualitat convencional.

Prenem, en aquest cas, el binomi home/dona. Beatriz Preciado, teòrica i activista queer, exposa que una de les manies més obsessives d’Occident ha estat, precisament, establir aquesta diferència entre subjectes, voler reduir la riquesa sexual en dues categories rigoroses i constrenyedores.

El que ve a dir Preciado és que les categories d’home i dona són construccions culturals, com també ho són els conceptes d’homosexualitat i heterosexualitat. Però no només són construccions els conceptes, sinó el mecanisme de creació d’aquests, és a dir, si bé és innegable l’existència de certs trets físics, anatòmics i, potser, hormonals (la biologia), el que sí és cultural és utilitzar aquests trets per fixar-ne identitats culturals.

Sovint, quan utilitzam el terme “dona”, ens referim a biodona, al subjecte susceptible de quedar embarassat, al subjecte que té vagina. Biodona és la biologia. Preciado diu que és la biodona l’assignada dona quan neix.

Quan naixem, doncs, se’ns inculca una sexualitat, atribuïda, merament, per aspectes visibles. Immediatament en el moment de néixer comptam, doncs, amb un sòl d’adoctrinament cultural que, dins d’aquest s’hi troba una sexualitat determinada, que és imposada. Nosaltres l’aprenem i la reconeixem com a natural, no qüestionam aquesta situació. Convivim amb ella i l’assumim. La sexualitat humana no és, doncs, biològica, és una pràctica cultural i, com a tal, canvia al llarg de la història i té un caràcter fluctuant.

A l’argument dels teòrics cromosòmics, els podríem contestar que els cromosomes i la teoria de l’herència és un model teòric que apareix en el segle XX per intentar explicar una estructura biològica. Es podria pensar que la nostra és una definició biològica, però no coneixem el nostre ADN ni la nostra carta cromosòmica. De la mateixa manera, prossegueix Preciado, metges i juristes parcel·laren la nostra anatomia a partir de criteris anatòmics que separen clarament entre homes i dones. Qualsevol cos que no encaixés bé amb aquests criteris seria -i encara és- considerat patològic, discapacitat.

La identitat és, doncs, com diu Derrida, una trampa. En tot procés d’identificació, s’inventa un jo com una unitat identitària integrada i coherent amb l’entorn. Aquesta identitat és una acomodació, una ficció, una pseudoidentitat.

Derrida concep la creació d’una identitat com a l’establiment d’una diferència, la qual, en el fons, s’erigeix sobre binomis que suposen una jerarquia (com els que hem vist anteriorment). Tota identitat és relacional, necessita d’algun aspecte de què desferrar-se, es defineix en funció de la diferència. L’afirmació i la detecció de la diferència és una condició prèvia per a l’existència de la identitat, malgrat aquest procés ens pugui portar a l’antagonisme. L’altre, a més de i per ser diferent, ens fa qüestionar la nostra identitat i amenaça la nostra existència. Per això, s’ha de desactivar la possibilitat d’exclusió d’aquestes diferències. En el fons, tota identitat és exclusió.

Preciado segueix aquest esquema i diu que la identitat sexual és assignada políticament. No naixem amb una identitat sexual natural, sinó que hi ha contextos d’assignació política d’aquesta, juntament amb altres formes d’aculturació. Explica que quan un infant sent atracció per algú del mateix sexe i aleshores rep insults, o una nina té comportaments “pròpiament masculins” i és considerada “marimacho”, a partir d’aquí és quan veu que no encaixa en la norma heterocentrada pròpia de la societat en la qual viu i construeix la seva homosexualitat. Més endavant sempre pot reivindicar la seva condició sexual per resistir la norma heterosexual, però això no vol dir que la sexualitat estigui donada d’una vegada per totes, al contrari, les identitats no són estàtiques, es van transformant històricament.

També, derivada de la concepció derridiana, es formula la tesi de Monique Witting, la qual afirma que les lesbianes no són dones pel fet que el concepte “dona” sempre es defineix en relació amb l’home. El concepte de dona sols té sentit en els sistemes heterosexuals de pensament i vida. Així, aquesta autora concebrà les lesbianes i els homes homosexuals com les alteritats sorgides de l’heteronormativitat.

En definitiva, la teoria queer anul·la la pregunta “què sóc?” i la reelabora per anar a cercar els processos que ens han conduit a pensar “jo sóc això”. La teoria queer vol construir un subjecte sense caure en la trampa de la identitat i ensenya com la identitat és una construcció cultural.

El subjecte queer no és una identitat més, sinó una postura crítica amb els processos d’exclusió produïdes per les ficcions identitàries i per una sexualitat hegemònica heterocentrada i fal·locèntrica.

En aquest sentit, es proposa la denominació transgènere, que intenta superar el binomi home/dona, heterosexual/homosexual, intersexual i transexual. Un concepte buit o de fronteres difuses que apel·la a la multiplicitat sexual, a la possibilitat de ser. El transgènere no se sent identificat amb les estructures identitàries o la sexualitat convencional, també rebutja la correspondència dicotòmica entre biodona i gènere femení o biohome i gènere masculí, romp la normativa patriarcal. Si la identitat és canviant, mai no arribarem a una definició definitiva, tancada. La identitat és un continu, un constant per definir…

Així, des de les posicions queer, el subjecte d’emancipació no és la dona submisa oprimida per l’home, ni l’homosexual reprimit davant d’una societat que li imposa una forma determinada de sexualitat. Ja no hi ha dos sexes, hi ha una multiplicitat sexual. El subjecte revolucionari és la multitud sexual [4].

Finalment, Preciado ens encamina cap a una societat contra-sexual i posa les bases d’aquest sistema en el llibre Manifiesto contra-sexual. Així, per mitjà de 13 articles, l’autora assenyala els principis que haurien de regir aquesta nova societat. Entre aquests, exposa l’eliminació de les denominacions “maculí/femení” en correspondència amb les categories biològiques en els formularis administratius i al carnet d’identitat, la substitució des noms propis marcats, per noms que escapin de la classificació de gènere, l’abolició del contracte matrimonial, per antiquat, i l’abolició de la institució familiar, l’enaltiment de pràctiques sexuals marginades i menyspreades com a noves formes de subversió i que suposin noves maneres d’expressar afecció, la desvinculació entre sexualitat i reproducció, el rebuig de les polítiques mèdiques i psiquiàtriques en relació amb els processos de canvi de sexe… En aquest mateix llibre proposa un contracte contra-sexual que la lectora pot signar i enviar-lo a Preciado.

***

Gairebé som a 8 de març. En aquest dia, malgrat ser el Dia Internacional de la Dona Treballadora, els moviments socials destaquen la lluita feminista com una branca més de l’emancipació social. Si bé la causa feminista ha estat la lluita oblidada – la qual cosa està canviant, ja que de cada vegada compta amb més seguidores i constitueix un eix més dins els àmbits de feina dels moviments socials-, avui dia és l’activisme queer que cal recuperar perquè no quedi en un segon pla. El dia 8 de març, establert així, queda sense sentit des d’una perspectiva queer, ja que, en primer lloc el concepte de “dona” és una noció buida de contingut o, en el millor dels casos, una simplificació. En qualsevol cas, no és un tret remarcable. D’altra banda, per què atomitzar aquest dia i deixar de banda altres sensibilitats sexuals? No hem d’oblidar les múltiples formes de ser. Celebrem-ho, juntament, les multituds!

26357_565251010160504_1367089009_n

Notes:

[1] Les tecnologies del sexe són, en paraules de Beatriz Preciado, el conjunt d’institucions i tècniques, des del cine fins el dret passant pels banys públics, que produeixen la veritat de la masculinitat i la feminitat.

[2] A propòsit dels banys públics com a tecnologia del sexe, no us podeu perdre l’atrevit i excel·lent article de Beatriz Preciado, titulat Basura y género. Mear/cagar. Masculino/Femenino, disponible a la xarxa.

[3] La paraula queer” prové de l’anglès i significa allò extrany, excèntric, alguna cosa mal feta per la seva condició. Podeu aprofundir sobre el concepte per mitjà de l’article de Beatriz Preciado “Queer, historia de una palabra“, publicat al blog Parole de Queer.

[4] En el pla filosòfic, hi ha un debat polèmic sobre el concepte de “multitud”, derivat de l’obra de Hardt i Negri. Sense entrar en aquesta controvèrsia, he decidit usar el terme, ja que és l’emprat per les teòriques queer.

Bibliografia:

  • Etxeberría, Xabier (1997) Ética de la diferencia; Universidad de Deusto; Bilbao.
  • Gómez García, Pedro (1984) “Para criticar la antropología occidental: etnocentrismo y nueva crítica de la razón”; Gazeta de antropología; nº3. [http://www.gazeta-antropologia.es/]
  • Preciado, Beatriz (2002) Manifiesto contra-sexual; Ed. Opera Prima, Madrid.
  • Reguillo, Rossana (2002) “El otro antropológico”; Anàlisi; nº 29; pàg 70-71; Universitat Autònoma de Barcelona.
  • Talburt, Susan i Steinberg, Shirley R (2005) Pensando Queer. Sexualitat, cultura y educación; Editorial Graó; Barcelona.

1 Comentari »

  • Pere escrigué:

    Un article molt interessant. Anant una mica més enllà del gènere, Kapuscinski, al seu llibre “Encuentro con el Otro”, explica que les diferències identiràries entre les persones, que existeixen i són culturals, no tenen perquè ser dolentes ni portar directament a la confrontació. Exposa la necessitat de l’empatia amb l’Altre, de no jutjar, de ser conscients de les diferències.

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.