Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Defensa dels animals, Difusió i pensament crític

Què és l’especisme?

Publicat per dia 8 agost 2012 – 18:48Cap comentari | 136 views
Share to Google Plus

A continuació, us feim arribar un text que ens introdueix la problemàtica de l’especisme i les lluites que se’n deriven. L’autor és David Olivier i ens ha arribat una traducció del castellà que contrainfo ha passat al català. Esperam que us sigui de profit.

L’article aquí reproduït és una versió modificada d’un text publicat l’abril del 1991 a la revista Informations et Réflexions Libertaires (IRL), a la secció «Antiespecisme» de la qual ens encarregàvem. Malgrat sigui necessària, l’argumentació racional sobre l’especisme és quelcom frustrant, ja que els nostres adversaris no es preocupen de cercar arguments fonamentats, i dediquen poc temps a examinar-ne els nostres. Per a ells, l’especisme passa per justificacions racionals.

Recentment, m’he trobat en la situació d’haver de dir, gairebé com una súplica (a més, a una anarquista): «Però, a veure, dóna’m un sol argument, digues-me per què consideres que el sofriment de les gallines en bateria ha de ser un tema secundari…». La seva única resposta va ser: «Per a mi, és així» (textualment). Per què? Perquè sí. El caràcter evident de l’especisme, el fet que la immensa majoria dels humans pertanyin als opressors, és l’obstacle principal al qual s’enfronta l’antiespecisme.
Es tracta una vegada més de posar-se de parts d’aquells que són menyspreats i oprimits, sabent que el menyspreu recau sobre aquell que els defensa. Hi va haver una època en què el blanc defensor de «negres» podia ser tractat com un «negre». Avui dia, és relativament fàcil ser antiracista i antisexista a França, almenys en opinió; però no sempre fou així. Actualment, almenys en els ambients de tarannà esquerrà, l’antiracisme i l’antisexisme són els que s’han convertit en evidències, quasi tòpics que prescindeixen d’argumentació. Sembla que la nova dreta té totes les de guanyar, per contrast, enfront un antiracisme que respon la pregunta «Per què?» amb «Perquè sí», com gent que pensa.

No obstant això, en el món, i en el transcurs de la història, és el racisme, i no l’antiracisme, de la mateixa manera que l’especisme i el sexisme, el que és i sempre ha estat el pensament dominant. Les opressions i massacres interètniques són moneda corrent a la història passada i present de tots els humans. Si pot semblar que molts de pobles, avui dia, pertanyen al camp antiracista és, en primer lloc, perquè ells mateixos s’oposen al racisme dominant, el de la cultura occidental, que borra les seves diferències, i la seva cultura, per la part més bona que té, i també per la pitjor. Sabem perfectament que la cultura kanake és, en la seva totalitat, sexista, però, silenci!, no s’ha de dir. S’ha de «respectar la seva cultura tal com és». És per ventura una prova de respecte a la gent el fet de no dir-los res?
Enfront a la immensa prevalença del racisme, sexisme i especisme, no podem limitar-nos a escandalitzar-nos i referir-nos a «evidències», sinó que hem de reflexionar i argumentar, sense haver  de témer donar suport als «negres», «gachís» o cans.

Una mica de vocabulari
Especisme: l’especisme és a l’espècie allò que el racisme és a la raça i el sexisme al sexe: és una discriminació basada en l’espècie, i quasi sempre a favor dels membres de l’espècie humana (homo sapiens).

Animals: el llenguatge no és neutral, i la nostra llengua comuna anomena «animals» a tots els animals excepte als humans posant així una barrera entre éssers tan propers com un ésser humà i un goril·la, i considerant del mateix pelatge un goril·la i una ostra. D’acord amb l’ús científic, àmpliament justificat, anomenaré «animals» a tots els animals, humans o no, i «animals no humans» als que no tenen l’honor de ser «ben nascuts».

La meva postura

Mantenc que no hi pot haver cap motiu -excepte el desig egoista de preservar els privilegis del grup explotador- per negar-se a estendre el principi fonamental d’igual consideració d’interessos als membres d’altres espècies.
Peter Singer; Animal Liberation; 1975

S’ha de ser antiespecista? Doncs, s’ha de ser antiracista? És evident que sí? No és evident per a tothom; i no sembla que tots els antiracistes siguin antiracistes pels mateixos motius. La meva postura és que l’antiracisme no es justifica perquè (quasi) tots els humans siguin igualment intel·ligents, o tenguin un llenguatge articulat, o siguin éssers socials, etc; l’antiracisme i l’antiespecisme es justifiquen perquè un ésser sensible oprimit sofreix i que el sofriment i la felicitat de qualsevol éssers sensible, és a dir, capaç de sofrir, o de ser feliç, tenen la mateixa importància i, per consegüent, han de ser tenguts en compte amb la mateixa consideració.
No sóc més «defensor dels animals» que els que lluitaven contra l’esclavitud dels negres eren «defensors dels negratas», així anomenats pels racistes; defens els animals oprimits, humans o no, no per capritx, no per vocació, no perquè «m’agraden els animals» com a d’altres els «agraden les flores»; defens els animals, i especialment els animals no humans, perquè pretenc defensar tots els éssers sensibles, qualssevol que siguin; perquè l’únic criteri que justifica tenir en compte els interessos d’un ésser és que tengui interessos, i perquè, com ho explicaré en el pròxim IRL, el fenomen de la sensibilitat es limita aparentment als animals, ja que les plantes no tenen ni sensacions ni interessos. La meva oposició a l’especisme és una oposició a una ideologia que serveix per justificar el sofriment innoble i la mort que la quasi totalitat dels humans infligeixen a gratcient, deliberadament, dia a dia a mils de milions d’éssers tan sensibles com ells.

Racisme i especisme
Sovint, els arguments racistes no són més que mals pretextos, la qual cosa no ens eximeix d’examinar-los. No basta denunciar els racistes per dolents, ja que, llevat que siguin eliminats, serà necessari poder convèncer-los. I també, en el cas de l’especisme, el paper de dolents l’exerceixen gairebé tots els humans, ja que utilitzen els mateixos arguments que els racistes per justificar la supremacia que es concedeixen a sí mateixos.
El racisme i l’especisme són ideologies estretament vinculades i la seva semblança seria evident per a tots si no fos que, justament, els antiracistes són, en la seva gran majoria, especistes i, per tant, els convé no percebre-la. La voluntat que tenen de combatre el racisme sense posar en peril l’especisme els condueix, costi el que costi, a defensar postures indefensables que, tot i així, presenten com a essencials per a l’antiracisme. Per a ells és impensable la idea d’igualtat animal, és contra els altres animals que volen establir la igualtat animal.

Què és el racisme?
Quan l’antiracista parla d’aquesta igualtat humana, què vol dir? En matemàtiques, es diu «Pere=Joan» si són dos noms per a la mateixa persona. No es tracta d’això. Els negres i els blancs, generalment, no són iguals pel color de la seva pell, ja que justament és diferent. La igualtat de què parla l’antiracista s’oposa a la desigualtat de tractament de la qual són víctimes alguns a causa del color de la seva pell.
No obstant això, l’expressió «desigualtat de tractament» és en sí mateixa insuficientment clara. Si fos metge, de vegades tractaria a negres i blancs de forma diferent: ja que la pell negra absorbeix menys els rajos solars, els negres, en un determinat país corren menys risc de contraure càncer de pell. Constatar això no és ser racista, com tampoc ho seria constatar, si és donés el cas, que un determinat color de pell sols presenta avantatges respecte d’altri. L’antiracisme no pot basar-se en la hipòtesi aventurada d’una repartició equitativa de favors de la «Mare Naturalesa» entre els seus «fills», ja que aquest tipus d’hipòtesis, com veurem, no té perquè ser vera, i, de fet, la major part de les vegades, és falsa.

En canvi, segurament seria racista donar més o manco importància als interessos – a la salut, per exemple- dels negres que als dels blancs. Seria racista dir: el color de la pell d’un ésser justifica que se’ls privi d’alguns avantatges, és a dir, que se li concedeixi menys importància als seus interessos.
Si aquesta fos la postura dels racistes, si tan sols es basés en el color de la pell, seria fàcil contradir-la; però no és així. Fa uns anys, vaig llegir una història sobre una blanca negra sud-africana. La pell d’aquesta senyora blanca havia esdevingut negra arran d’una malaltia. Una vergonya per als veïns! Perquè pogués accedir als autobusos per a blancs, etc. les autoritats varen haver d’entregar-li una targeta especial que certificava que, tot i que fos negra, era blanca.
Consegüentment, per als racistes, no és el color de la pell allò que justifica la discriminació. Què és el que justifica la discriminació en aquest cas? Què diu el racisme en relació amb això? Per poder contradir una ideologia, primer s’ha de dir; i el poder de la ideologia racista, sens dubte, es deu que mai no diu realment i, per consegüent, tampoc s’acaba de contradir del tot.

Què és un negre?
Per al racista és molt important quedar, definitivament, del bon costat de la frontera que ell mateix limita. La raça és un bon criteri per a això, ja que aquell que neix blanc, en principi, segueix essent blanc. Però no basta tenir una frontera, sinó que, a més, la definició d’aquesta ha de semblar que en justifica la discriminació. El color de la pell és un criteri realment insuficient, s’ha de donar substància, consistència a la idea de raça. Un negre ha de ser negre fins a la medul·la. S’ha de percebre la raça d’un individu com la seva veritat profunda, com la seva naturalesa. Negre o blanc, un negre nascut de negres ha de ser un negre. Da sang negra. El racista no justifica la discriminació pel color de la pell. Parla del color, però en realitat el que importa per a ell és la naturalesa, de la qual el color no és més que un signe.

Si el racisme es basés en diferències reals, la seva intensitat seria proporcional a la intensitat d’aquestes; però la violència de l’antisemitisme nazi demostra el contrari. La pràctica inexistència de diferències reconeixedores entre jueus i aris era simplement un signe més, el signe de la duplicitat dels jueus. Els nazis, quan parlaven de «nas jueu», no parlaven de «la forma de nas que és més habitual trobar entre els jueus»; el «nas jueu» no era simplement el nas dels jueus, era el nas com a signe d’essència jueva, i allò que justificava l’assassinat a ulls dels nazis era aquesta mateixa essència, aquesta naturalesa.
També es diu que el rei és rei perquè duu una corona sobre el cap, tot i que de vegades no la porta i que no és per dur corona que és rei; per al monàrquic, el rei és rei perquè és de sang reial, de naturalesa reial; la corona no és més que un signe d’això.
Qualsevol cosa pot ser el signe d’una naturalesa i pot ser interpretada com a tal. Per això, són tan frustrants les discussions amb els racistes. Al racista no li preocupa gaire reflexionar i argumentar de forma coherent, per a ell qualsevol argument és superficial, sols es fixa amb els signes, no pot assolir la naturalesa, ja que la naturalesa prescindeix d’arguments. El racista accepta discutir de tot: del color, de l’altura (els negres són massa petits, o massa grans, depenent de la zona), de l’accent, de la forma del nas; de totes maneres, no li importa discutir, perquè per a ell la naturalesa roman.

Per al racista, la naturalesa dels éssers és allò que justifica la discriminació: literalment, allò que permet afirmar-ne la diferència. No necessita postular-ne la inferioritat; entre éssers de naturalesa diferent qualsevol comparació és impossible. L’apartheid és el desenvolupament separat: cadascú al seu lloc. El racista sud-africà negarà que els negres siguin desfavorits: manca de sentit, ja que la seva naturalesa és diferent. Les barraques són als negres, el que els habitatges còmodes són als blancs. Per molt estrany que sembli, apostaria el cap que els traficants d’esclaus del segle XVIII negaven que per a els els negres fossin inferiors; ja que, per molt estrany que això sembli, massa vegades he sentit dir a persones que mengen carn (anarquistes, clar està) que neguen que els «animals» siguin inferiors per a ells: «no, inferiors no, diferents»

El discurs sexista també es basa de forma explícita a afirmar que existeixen dues naturaleses distintes, femenina i masculina, i a l’elogi de la dona, la mare, l’esposa, felicitat i honor de la qual consisteixen a fundar nacions fregant plats.«A mi m’agraden les dones!» diu el sexista (o les «paves» o «les gallines»).
Des del popular «jo no sóc racista» fins a «l’elogi de la diferència» a l’estil de la nova dreta, el racisme i el sexisme sempre es fonamenten en la idea de diferències de naturalesa. I aquestes ideologies són falses no pel fet que la pell blanca sigui «igual» a la pell negra, sinó perquè aquesta naturalesa, simplement no existeix. Però són tant creïbles que gairebé tothom, d’amagades, n’accepta el principi, i n’estic convençut, l’accepten perquè aquest és el preu a pagar per la supervivència de l’especisme. Per mantenir l’especisme, tothom accepta la idea d’una naturalesa animal, i, per tant, tothom, a pesar seu, accepta la idea d’una naturalesa humana. I aquí comença la gimnàstica intel·lectual dels antiracistes especistes.

El mateix principi, el mateix discurs: «No sóc especista» i «els animals no són inferiors, són diferents». «Ésser menjats, és la seva finalitat natural». El signe d’aquesta naturalesa és que es mengen els uns als altres. Són feliços així: els porcs somriuen als mostradors de les carnisseries.
Es pot ser antiracista i sexista a la vegada, se pot ser antiracista i antisexista essent especista. Poden perfectament dir-me: «tot això és cert, però per als animals, aquesta comparació no és vàlida, ja que els humans són iguals, però els animals, en canvi, són diferents».
Hi ha una gran quantitat de diferències entre l’ésser humà i l’«animal»! És que no han faltat els mitjans per catalogar-les, com així ho demostra aquesta serena confessió:

Durant molt de temps, la principal preocupació dels moralistes, filòsofs i, posteriorment, investigacions en ciències humanes va ser rebutjar qualsevol vinculació de l’ésser humà al món dels animals, o, almenys, trobar-li una dimensió específica que l’alliberés d’una família vergonyosa, d’una promiscuïtat compromesa.

J.M. Bourre, Dietètica del cervell

Això no obstant, els humans també són diferents uns dels altres, tothom ho sap. Si deim que són iguals, sols deim una cosa: són de la mateixa naturalesa. I, també, que els «animals» són diferents dels humans, no pel nombre de potes, sinó per la seva naturalesa.
«La raó és allò propi de l’ésser humà». La «raó» és el signe dominant per a l’especista, i és per això – i només per això- que em detendré un moment en el tema de la igualtat de la intel·ligència; tema que, de fet, ho he de reconèixer, em preocupa molt poc. En canvi, és un tema molt debatut pels especistes racistes i antiracistes.
Per a alguns, la intel·ligència és un signe de l’ànima, i l’ànima és la naturalesa dels humans. Però per als altres, què és la naturalesa dels humans?

Què és un humà?
La naturalesa dels éssers ha servit, moltes vegades, per justificar moltes coses: el racisme, la guerra, l’ordre social establert. «Ser de dretes és pensar que l’ésser humà posseeix una naturalesa immutable» (Le Pen, citat de memòria). Per als cristians, l’ànima prové de Déu; per als altres, la naturalesa dels éssers prové de la Naturalesa, del Déu Naturalesa, que tots veneren i sacerdots del qual són els ecologistes. La naturalesa d’un ésser seria «allò innat», allò que abans del naixement dóna la Naturalesa.
Quant a la gent d’esquerres, no pot acceptar tal discurs sobre la naturalesa humana; diu «allò humà resulta de la naturalesa, però aquesta s’ha esborrat deixant pas lliure a allò pròpiament humà, a la Història, a allò Cultural, al fet Social; l’Ésser humà segueix essent un animal, en les seves funcions animals, però en relació amb les seves funcions elevades, així com la intel·ligència, és radicalment un altre».
Així doncs, considera que la naturalesa de l’Ésser humà troba la seva definició en l’absència de naturalesa; aquells, els «animals», en tendrien una – cada «animal» segons la seva espècie, ja que, davant de tot, tots tendrien una «naturalesa animal» -la naturalesa de tenir una naturalesa. I si això equival a fonamentar la igualtat humana en l’aixafament dels altres animals no és una casualitat; és perquè la gent d’esquerres és antiracista, però sobretot gens antiespecista. Una crítica real de la noció de naturalesa d’un ésser, veritat profunda i paper assignat per la Naturalesa; aquesta crítica s’absté de fer dinamitaria el racisme -però també l’especisme.

L’antiracista especista té aquest problema: justificar l’especisme, sense justificar el racisme; mantenir la idea de naturalesa, basada en el naixement; la idea que la Naturalesa li ha donat a l’Ésser humà el naixement de més nissaga, la naturalesa de ser lliure (res «innat» per sobre de la cintura). Per als «animals», en canvi, la naturalesa d’esclaus sotmesos a l’instint. El racista no té aquest problema; el blanc i el negre, el gat i el ratolí, cada un té la seva naturalesa, el seu lloc i el seu paper en l’harmonia natural i social. El racista pot, amb molta més facilitat que l’anti, fer-se el paternalista i militar per la «defensa dels animals», per un bon tracte als animals de carnisseria.
En cridar «Naturalesa amb nosaltres», especistas racistes i anti discuteixen sobre «allò innat» i  «allò adquirit», i es barallen sobre els signes: tenen tots els humans la mateixa intel·ligència? I sobretot: són innates les diferències d’intel·ligència? És la jerarquia entre humans alguna cosa disposada per la Naturalesa? A la recerca de signes, els antics interpretaven el fetge dels vedells, els moderns interpreten nostre cervell.

La creença torna cega i aquest debat pot ésser extens. No obstant això, per aquell que no és cec, la resposta es veu tot d’una: 1) els humans no són més iguals en intel·ligència que en altres coses; 2) la intel·ligència resulta, així com qualsevol característica d’un ésser viu, d’una conjunció de causes genètiques i mediambientals i, per tant, els gens poden causar diferències d’intel·ligència. Fets coneguts per tothom. I si justifiquen el racisme, aleshores, el racisme és just i l’especisme també ho és. Si no justifiquen el racisme, aleshores, res no justifica ni el racisme ni l’especisme.

Els humans no són iguals en intel·ligència
No és que tengui un especial interès per definir la intel·ligència. Si preferim no parlar d’aquesta per considerar que no es pot definir, doncs no en parlem, no tan sols per comparar els humans entre si, no per comparar els humans amb els altres animals. Per altra banda, també podem parlar d’intel·ligpencia sense necessitat de donar una definició irrefutable. Per comparar la longitud del coll de les girafes amb la meva, no necessit una definició exacta de la longitud. I per poc que volem donar-li el més mínim sentit a aquest terme, és obvi que alguns humans són més intel·ligents que d’altres.

Existeixen nombrosos humans disminuïts mentals profunds. Potser em diguin, pensant a salvar-los del menyspreu, que són intel·ligents a la seva manera. Però si volem dir això, no pot ser amb el sentit que se li dóna a la «intel·ligència» en els debats sobre la seva igualtat entre negres i blancs.
És difícil comparar la intel·ligència d’un moix amb la d’un ca, i així mateix la d’un humà disminuït mental amb la d’un ca, però és obvi que, sigui quin en sigui el criteri que vulguem seguir, hi ha humans menys intel·ligents que la major part dels gossos.
Si la intel·ligència dels humans justifica que no els tractem com a cans, com tractam els humans que són menys intel·ligents que els gossos? Segur que malament, però no tan malament com als animals no humans. Els disminuïts ens recorden massa als «animals», de la mateixa manera que aquella blanca que s’avergonyia de semblar una negra; això no obstant, però per als especistes, racistes o anti, la intel·ligència no és més que un signe, el que importa és la naturalesa: «malgrat tot, els disminuïts són humans». La idea mateixa de tallar-los a trossos per a la recerca o de sacrificar-los per la pitança -a què estan sotmesos cada dia milions d’animals- es considera un escàndol.

L’existència d’humans disminuïts mentals basta per si mateixa per justificar el meu subtítol. Em diran que l’objecte del debat és la intel·ligència dels negres i els blancs. Oblidam fàcilment els disminuïts, «casos marginals», així com oblidam els no humans: no fan manifestacions al carrer. No obstant això, el seu cas és pertinent: si els especistes racistes i anti discuteixen sobre la intel·ligència de blancs i negres, és perquè per a ells la intel·ligència està relacionada amb el dret al respecte; d’aquí que per a ells l’únic dret que tenen els disminuïts és el menyspreu.
Per als negres i els blancs (o per als francesos i els belgues), les coses no són tan clares. Només podem parlar-ne a mitges: per als individus, l’assumpte està tancat, ja que a cada grup hi ha disminuïts mentals i altres que no ho són. Però a mitges de què? Existeixen proves de CI; podem posar-les en dubte, construir-ne altres criteris, però, excepte per una casualitat improbable, cap d’ells donarà la mateixa mitjana en els dos grups determinats. Podem trobar criteris segons els quals els negres aconsegueixin una mitjana superior a la dels blancs, i altres que sigui al contrari, però, tret que decidim que el criteri exacte construït per donar les mateixes mitjanes és, per definició, «la prova correcta», sempre tindrem el següent: sigui quin sigui el sentit de la paraula, la intel·ligència dels dos grups no és igual.

Els gens produeixen diferències d’intel·ligència entre humans
Ningú no posarà en dubte que la diferència d’intel·ligència entre un ca i un humà tengui un origen genètic i, per tant, que hi hagi una relació entre intel·ligència i gens; però és entre humans que voldríem esborrar-ne els gens. Tot i això, una vegada més, tenim proves del contrari: hi ha «casos marginals».
Moltes minusvalidesa mentals tenen un origen genètic. Per exemple, un gen determinat fa que alguns humans neixin amb fenilcetonúria. A conseqüència d’això, es converteixen en persones amb minusvalidesa mental profunds i moren joves -excepte que, avui dia, es conegui una dieta alimentària que fa que puguin desenvolupar-se com tothom. D’aquí la meva afirmació: la intel·ligència, de la mateixa manera que qualsevol caràcter, és el resultat d’una conjunció de causes, que podem classificar, si volem, en gens i entorn. En el cas dels fenilcetonúrics, coneixem un entorn (dieta alimentària) en el qual la seva intel·ligència pot desenvolupar-se; per a altres humans, igual que per als cans, no en coneixem cap. Però, en quins aspectes canvia això la seva naturalesa? Es troba, per naturalesa, un fanilcetonúric més aprop d’un humà que d’un ca? Està condicionada la seva naturalesa pels seus gens o per la seva dieta alimentària? O serà que la naturalesa dels éssers és una quimera?
I els blancs i els negres? El genoma influeix -ningú no ho posa en dubte- en la pigmentació dels negres. Un nombre elevat de negres viuen a zones poc solejades, en les quals aquesta pigmentació pot generar una producció insuficient de vitamina D, amb el risc resultant de raquitisme. És possible que el raquitisme pertorbi el desenvolupament de la intel·ligència, en el cas dels quals alguns negres són menys intel·ligents per causes genètiques, i la mitjana d’intel·ligència dels negres es vegi reduïda per causes genètiques.
Això és una hipòtesi, i si és certa, també és probable que l’efecte al·ludit sigui lleu. Un suplement alimentari en vitamina D el suprimiria. Però aquest és un altre exemple pertinent: si volem demostrar que la diferència genètica entre blancs i negres no incideix de cap manera en les mitjanes d’intel·ligència, cal poder eliminar qualsevol camí causal que porti les seves diferències genètiques a la intel·ligència -i això és el que resulta totalment inversemblant. En deu minuts, puc imaginar deu d’aquestes, per als blancs i els negres o per als francesos i els belgues. Hauríem de confiar molt en la bondat, en la voluntat antiracista ferotge de la Mare Natura per creure que no es verifica cap d’aquests motius realment o que, per art de màgia, tots es compensen.
La idea de la «igualtat genètica» dels grups humans és falsa. I quin interès tenim a defensar-la? Quina relació té amb el racisme? Estaria justificat el racisme si casualment els gens impliquessin pigmentació, la pigmentació manca de vitamina D, la manca de vitamina D raquitisme, el raquitisme intel·ligència menor? És que el nivell d’intel·ligència es converteix en naturalesa quan és determinat pels gens?

Em contestaran que quan es discuteix sobre la igualtat genètica de la intel·ligència no és d’això del que parlem, ja que, justament, la genètica real, aquella de la qual parl, és una causa i una sèrie de conseqüències. La genètica de la qual se sol parlar és la mítica, aquella en què el gen és la nostra naturalesa, és el nostre ésser, la nostra veritat, la nostra essència, la nostra destinació, el inalterable, l’irremeiable, el que la Natura dicta. En la genètica, veim la materialització «científica» de la mística ancestral de la sang, del naixement. Aquesta genètica no existeix, només existeix en la ment dels racistes, sexistes i especistes, el desig comú dels quals és discutir per saber si la naturalesa dels negres és o no més animal que la dels blancs. Ja poden seguir discutint sobre això entre si durant segles. Els negres són animals igual que els blancs. La intel·ligència innata no existeix. Només hi ha una intel·ligència real, els gens mateixos no són intel·ligents, no tenen ni voluntat ni intenció, tot i els intents a penes dissimulats -especialitat dels sociobiòlegs- per concedir-los una ànima.

I què?
Parlen d’aquesta cosa que tenim al cap (…). Quina relació té amb els drets de les dones o amb els drets dels negres? Si a la meva gerra sols hi cap una pinta i a la vostra un litre, no seria cruel per la vostra part no permetre’m omplir la meva petita mitja mesura?
Sojourner Truth, feminista negra, davant una convenció feminista als Estats Units en el 1850. Citció d’Animal Liberation, Peter Singer

Però, per què li donam tanta importància a la intel·ligència?
Per la seva importància real, pràctica? Justificam l’èmfasi posat en aquesta dient que, avui dia, la força física ja no és de gran utilitat. Se suposa que la intel·ligència fa que d’un individu un membre útil a la comunitat, se la recompensaria amb consideració social.
Són els més útils per a la comunitat els que estan a la part més alta de la jerarquia social? Preferesc capgirar l’explicació: en una societat conflictiva, la intel·ligència és una arma. S’ha dit que «l’alliberació dels oprimits serà l’obra dels mateixos oprimits», i per desgràcia hi ha part de veritat en això. L’alliberació dels negres americans es deu en gran mesura a la seva mateixa actuació, que no s’hauria produït si només haguessin tengut la intel·ligència de les gallines. Així mateix, la idea que els negres són menys intel·ligents que els blancs serveix per desmoralitzar-los en la seva lluita per a la igualtat social.
Aquesta desigualtat en relació amb la intel·ligència, ja sigui «innata» o bé «adquirida», seria una mala notícia que faria encara més difícil la lluita antiracista. Això no obstant, no la faria injusta. La nostra cultura mescla massa força amb dret al respecte. Els negres americans ja no són esclaus, les gallines ho segueixen essent; la intel·ligència dels negres explica en part la seva alliberació, no és la que la justifica.

La intel·ligència permet «fer-se respectar», però tot té un paper màgic: com a principal signe d’humanitat. Els negres són negres, les bèsties són bèsties. I a l’ésser humà li importa el seu rang d’humà per sobre de tot. La immensitat del sofriment i la misèria que els humans infligeixen avui dia als altres animals és perfectament coneguda per tothom. Si els humans arriben a no donar-li importància, és només a causa de l’especisme. Les bèsties han de ser radicalment diferents i nosaltres intel·ligents. I el fet mateix que la intel·ligència sigui una arma de promoció social la designa com a signe: la societat mateixa es defineix en contra dels animals no humans, i la promoció social constitueix una prova de humanitat.

Signes a dojo
S’evoquen moltes raons per justificar allò que els humans fan als altres animals, massa raons. Per als seus inventors, la veritat que es pretén demostrar es dóna per avançada. L’especista les evoca una rere l’altre; cap no pot mantenir-se dempeus. No importa, a la nostra cultura profundament especista cadascuna duu a les altres i se sustenta en aquestes, sense que ningú no sospiti que el conjunt es manté sobre el buit.
Aquestes raons no són raons, no són més que signes. Evidentment, ningú no es molesta a mostrar en allò que justifiquen la dominació dels humans sobre els altres. I poc importa que tothom tengui els mateix defecte, el de no incloure tots els humans, so pena d’incloure també els no humans.
Els signes són innombrables. Qualsevol característica pot servir, mentre apareixi «noble» i propi dels humans. Les eines eren «allò propi de l’Ésser humà», fins al moment que descobrim que un ocell també les usa. En posseir allò propi de l’Ésser humà, es diu que la vida d’aquest ocell era sagrada igual que la d’un humà. No, evidentment no estic bromejant! Segur que ho havien entès. Menjant-se un ocell, digueren: només els humans fabriquen eines. Però alguns ximpanzés també les fabriquen i aquest filó cau pel seu propi pes.
Un altre filó: el llenguatge. Es va dir que els animals no tenien llenguatge, però, com que els cans saben udolar, es va especificar: llenguatge articulat. Des d’aleshores, se’ls ensenyà a algunes moneies el llenguatge gestual dels sordmuts humans, amb sintaxi i tot (estan menys capacitats que nosaltres, però l’essencial hi és), i també s’ha renunciat a aquest filó (s’ha evitat especificar llenguatge sonor, ja que els sordmuts, a diferència dels autistes, saben defensar-se per si sols).

I de quina manera l’absència de llenguatge justifica la massacre? M’han explicat que si un ésser no pot dir que pateix, no es pot saber. No obstant això, tots els mamífers mostren la mateixa combinació de sofriment que els humans; seria sorprenent que fenòmens tan similars no tinguessin la mateixa causa. Poques ciències serien possibles si s’exigís que el seu objecte tingués el do de la paraula. Així mateix: «Si un ésser no pot conceptualitzar el seu patiment, aquest no existeix, és merament físic». Les feministes, justament, han mostrat com durant segles les dones van patir en silenci perquè faltaven els conceptes per expressar el que sentien. Un pas decisiu en el seu alliberament va ser aconseguir forjar conceptes per dir i pensar el que vivien. Abans de tot això, ¿era el seu patiment «merament físic»?

Dels següents criteris: «l’animal sap, l’home sap que sap» (Teilhard de Chardin), «l’animal no té consciència de si mateix», «només els humans tenen una personalitat única». Fals, confús, o els dos, res d’això resisteix a l’examen científic més senzill. I de tota manera, què canviaria això? Saber que un sap o la «consciència de si» o la «personalitat», potser és el que li dóna el seu valor a la vida? Són aquestes «coses indicibles»-aquestes naturaleses -que justifiquen les massacres, tant de les gallines com dels jueus.
També està «l’instint animal» oposat a «la raó humana». Aquesta forma de plantejar el problema demostra sobretot la ignorància crassa que els humans tenen dels altres animals, el seu coneixement fet d’estereotips insistents. Els racistes, en general, tampoc no saben res d’aquells a qui menyspreen, però les faules racistes i especistes no són més que això: faules, formes de dir l’indicible, la naturalesa.

Una idea com una altra
Seria perfectament possible criar infants humans, des del naixement, en un aïllament relacional i sensorial tal que no els permeti desenvolupar cap de les tan nobles qualitats «pròpiament humanes». Criats en tals condicions, equivalent a les que sofreixen les vedelles, podrien sofrir aleshores, la mateixa sort, «perquè varen ser concebuts per això» («mai no varen conèixer altra cosa»). En què hauria de preocupar-nos la sort de tals éssers asocials incapaços de parlar, d’usar eines, sense llaços afectius i que ni tan sols saben que saben? Si això li sembla escandalós, estic d’acord amb vostè; però si no li sembla igualment escandalós allò que feim a les vedelles, aleshores vostè és un especista. No vol que se’ls faci això als humans perquè són de la seva espècie. Aleshores, de quins arguments seriosos es podran fer valer davant un racista que, a la vegada, es negaria que fessin això als de la seva raça?

Les naturaleses tapen allò real
En què hauria de preocupar-nos la sort d’un ésser qualsevol? Què  és allò que importa per dir si hem d’abstenir-nos de fer-li mal?
Res, si volem. Podem, si volem, matar i torturar a qui vulguem. Podem dir no torturar més que als negres o als dretans, si volem. Hom pot decidir torturar-se a sí mateix; però això, poques vegades es fa. Per què? Perquè fa sofrir, perquè va en contra dels seus propis interessos.
Evitar fer mal al proïsme és decidir estendre al proïsme la consideració que hom té pels seus propis interessos. L’ètica no és altra cosa. I què és allò que ha de determinar de quins interessos es tenen en compte. Només els dels blancs? Per què els dels blancs? Només els dels éssers intel·ligents? O socials? Quan hom té en compte els seus propis interessos, no es demana si és intel·ligent o social. Això no té res a veure amb el problema. Tenir mal fa mal, sigui social o no.
A cada cosa real, les seves conseqüències reals. La intel·ligència d’un ésser és important per a moltes coses, però no té cap relació amb el fet que sigui greu o no infligir-li dolor. Aleshores, què és allò que importa en relació amb això?
A cada cosa real, les seves conseqüències reals. Al fet que a un ésser pugui tenir mal, la seva conseqüència: evitar infligir-li dolor. Això amb independència de qualsevol altra característica d’aquest ésser. L’ètica no racista, no sexista, no especista, és aquesta.

Si un ésser sensible pot sofrir o gaudir, els seu sofriment i el seu gaudi tenen la mateixa importància que la de qualsevol altre. Qualsevol diferència significativa atribuïda als interessos de dos éssers és necessàriament arbitrària, ja que està basada en alguna cosa sense relació amb el motiu pe qual es tenen en compte aquests interessos, puix que aquest motiu n’és simplement l’existència.
El sofriment és el sofriment, el plaer el plaer: aquesta és l’única igualtat que m’importa. Si les pedres poden sofrir o gaudir, n’hem de tenir en compte l’interès de no sofrir i d’experimentar felicitat, tengui o no, cada pedra una «personalitat única». Si les pedres no podem sofrir ni gaudir, com molt probablement en sigui el cas, no s’ha de tenir en compte res.
A la pràctica, què es pot fer? A nosaltres que no menjam carn, sovint, ens retreuen, amb un somriure sorneguera, que menyspream les plantes; no obstant això, els que ta apressadament ostenten la seva simpatia per les plantes mengen deu vegades més plantes que nosaltres, a través dels animals que són criats amb una vida miserable i després maten. No importa, no menyspream ni les plantes ni les pedres. El menyspreu és una actitud racista en si. El menyspreu jutja de manera inferior la naturalesa d’un ésser; a mi m’importa allò real. El caràcter sensible o no d’un ésser és un caràcter real. Per consegüent, allò que m’interessa saber és: qui ho posseeix, qui pot sofrir?
Com podem saber si les plantes o les pedres poden sofrir? És una pregunta difícil de resoldre en abstracte, tot i això, a la pràctica és fàcil arribar a conclusions simples. D’això en parlaré en el pròxim IRL. Ara bé, qualsevol ment no especista estarà d’acord amb mi que la capacitat de sofriment dels ocells, peixos i mamífers no humans és tan versemblant i certa com la dels humans, allò que determina la primera i la més simple de les conseqüències: deixar de menjar-los.

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.