Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Art i cultura, Criminalització i repressió, Difusió i pensament crític, Illes Balears i Pitiüses

Valtónyc, nou objectiu del Círculo Balear

Publicat per dia 13 agost 2012 – 16:193 Comentaris | 125 views
Share to Google Plus

El Círculo Balear necessita d’un nou procés judicial per a fer-se publicitat. Pareix que estan patint veient com creix la defensa de la llengua catalana a l’illa alhora que la seva invenció lingüística del baléà s’ensorra, pel que necessiten atacar de nou a algú que es posicioni a favor del català. En aquest cas l’objectiu del grupuscle ultradretà és Valtónyc, raper mallorquí compromès amb la llengua i la terra que recentment publicà el seu darrer disc Mallorca és ca nostra. El motiu de la querella és una cançó titulada (podríem dir que premonitòriament) Circo Balear, que pertany al seu anterior disc Residus d’un poeta i la qual reproduïm a continuació:

La cançó és una defensa de la llengua catalana en front als atacs que està patint i alhora critica els intents de  manipulació lingüística de Círculo Balear. Els motius de la denúncia contra la peça musical són, com no podria ser d’altra manera, delirants. El denunciant n’és el president de Círculo Balear, Jorge Campos, i al·lega incitació a la violència i amenaces de mort, tot descontextualitzant certes estrofes del missatge general de Circo Balear. Una denúncia que contradiu uns dels principis que tant pregonen els  liberals lingüístics a les seves contramanifestacions: la llibertat d’expressió.

Emperò, la resposta de Valtónyc no s’ha fet esperar. Ja sabíem que és un autor excepcionalment prolífic havent tret 7 discs en tan sols 2 anys i, per molt que hagi estat denunciat, la criminalització no l’ha fet callar, ans el contrari. A continuació teniu la defensa en forma de cançó titulada El Mundo dóna llicència per matar, que de ben segur no decebrà als que el segueixen i courà molt als ultradretans.

No és la primera vegada que Jorge Campos utilitza les querelles judicials amb una estratègia victimista per fer publicitat de la fundació que presideix i alhora atacar l’esquerra independentista. Conegut és el procés en què 11 persones, 9 d’elles membres de Maulets (organització actualment dissolta i integrada dins Arran), foren denunciades per Jorge Campos a causa d’unes suposades amenaces i coaccions a una manifestació contra la corrupció de març de 2010, tot just després que la seva organització desplegàs des de la seu del Círculo Balear una pancarta que deia “Elecciones anticipadas ya” juntament amb una bandera espanyola. Aquella vegada no li va anar gaire bé ja que 6 dels 11 encausats varen ser absolts i als altres 5 se’ls imposava una pena mínima: pagar 20€ en 10 dies. Tot un ridícul per part de Jorge Campos i la resta de l’entramat repressor. A part, els encausats varen rebre el suport  de molts col·lectius degut a l’exitosa campanya de suport: 9 de Palma.

No podem evitar fer cap referència a casos semblants al de Valtónyc: sembla que el rap combatiu no agrada massa als cercles més ultraconservadors. En els darrers anys hi han hagut sonades accions repressives i criminalització a aquest tipus de música, com va ser l’intent de censura de Los Chikos del Maíz a Sevilla acusats per ABC i La Razón de proetarres (al final varen poder actuar), la detenció de Pablo Hasél a Lleida per presumpta apologia al terrorisme  i la detenció de Pau Llonch, membre d’At Versaris, a Sabadell dintre de l’operació repressiva a Catalunya després de la vaga general del 29M, en què acusaren a Llonch de coaccions, danys i desordres públics.

Les mostres de suport a Valtónyc no s’han fet esperar i el seu perfil de Twitter és ple de mostres provinents d’arreu de l’Estat espanyol, a part d’atacs de simpatitzants del Círculo Balear i de les NNGG del PP de Sineu. Acabem amb els comunicats d’Endavant-OSAN i d’Arran, que es solidaritzen amb Valtónyc i denuncien l’estratègia manipuladora i criminalitzadora de diferents periodistes de diaris com El Mundo i ABC.

Comunicat de premsa d’Endavant-OSAN al voltant de la persecució que pateix Valtónyc

Des d’Endavant-OSAN volem fer les següents valoracions al voltant de la persecució que està patint el cantant de hip-hop Valtónyc:

- Primer de tot, volem fer públic tot el nostre suport i solidaritat al company Josep Miquel Arenas, Valtónyc, per la repressió policial-judicial i per la persecució mediàtica que està patint. Consideram Valtónyc un exemple a seguir de compromís i coherència davant els difícils moments de crisi capitalista que vivim.

- Entenem que cal emmarcar les seves cançons, i el que en elles s’hi diu, en el bàsic dret a la llibertat d’expressió. És profundament significatiu que grups com el Círculo Balear que s’omplen la boca constantment de paraules com “llibertat” siguin precisament aquests els que exerceixen d’inquisidores del segle XXI i persegueixen cantants pel seu compromís polític.

- Per altra banda, una vegada més, i ja en van moltes, el diari El Mundo i algunes de les persones que hi treballen, es converteixen en manipuladores i criminalitzadores de persones i col·lectius compromesos de les Illes Balears. Cal afegir el nom de Mayte Amorós a la llarga i patètica llista de pseudoperiodistes com Joan Riera Roca, Manuel Aguilera, Eduardo Inda, Indalecio Ribelles, Daniel Àlvarez… Totes elles artífexs de les més barroeres campanyes de criminalització.

Des d’Endavant-OSAN només ens queda felicitar a Valtónyc per la feina ben feta que duu a terme com a músic i encoratjar-lo a seguir en la línia de la música compromesa. I és que avui més que mai tornen a prendre vigència les paraules que un altre músic compromès digué una vegada:

“No ens fareu callar… malgrat que ens segueu la vida! “

                                                                                       Antoni Roig

Endavant-OSAN
13 de juliol de 2012
Palma, Països Catalans

Comunicat d’Arran

Una vegada més, des d’ARRAN, l’organització juvenil de l’Esquerra Independentista, ens veim obligats a denunciar la persecució i repressió político-ideològica que sofreix el nostre moviment. La denúncia emesa per part de Jorge Campos, president del Círculo Balear, juntament amb la manipulació periodística de diaris com El Mundo o ABC, que ha arribat al cantant de rap Josemi Valtònyc fan d’aquest un altre cas d’opressió política feixista en contra del moviment independentista de Mallorca i els seus simpatitzants.

Les lletres de les cançons per les quals Valtònyc ha estat denunciat han estat clarament malinterpretades i manipulades per donar-li el sentit que Campos necessitava per excusar la seva denúncia. Jorge Campos, ja conegut dins l’Esquerra Independentista de Mallorca pel judici contra els 9 de Palma, demostra tenir certa fixació amb el moviment independentista i, tot i predicar paraules referides a la llibertat, són persones com ell i les integrants de l’organització ultraespanyolista que ell presideix els qui orquesten la persecució política i ideològica que pateix l’independentisme a Mallorca.

És per això que volem mostrar tot el nostre suport i solidaritat a Valtònyc, i a animar-lo a no rendir-se en la lluita, a més de seguir combatent el feixisme i els seus protagonistes a través de les seves lletres compromeses i punyents.

ARRAN, l’organització juvenil de l’Esquerra Independentista
Palma, 13 d’Agost de 2012

3 Comentaris »

  • borja escrigué:

    Ánims company!!

    Com diu el comunicat d’OSAN: “No ens fareu callar, malgrat ens segueu la vida!”
    Salut i força!
    b. 

  • èl escrigué:

    Ànim Valtonyc!! no afluixis mai!!!!
     

  • Borja Rosa escrigué:

    A propòsit del poeta mallorquí Valtònyc,
    l’amic-company, poeta, Manuel Sànchez Gordillo
    i algunes Històries prohibides del Pulgarcito,
    el despertar de la història.

    “Walter Benjamin recomenava, com a procediment teòric productiu i subversiu, la lectura dels
    productes superiors d’una cultura junt amb les seves obres comuns, prosaiques, mundanes.
    El que ell tenia en ment era una lectura ideal sublime de la parella enamorada, representat a
    La flauta màgica de Mozart, junt amb la definició del matrimoni deguda a Immanuel Kant
    (contemporani de Mozart), una definició que havia subscitat molta indignació en els cercles
    moralistes: el matrimoni, va escriure Kant, és un “contracte entre dues persones adultes de
    sexes opossats, aprop de l’us recíproc dels seus òrgans sexuals”. Quelcom anàlog hem
    realitzat en aquest llibre: una lectura dels temes més teòrics i sublims de Jacques Lacan
    junt amb, i mitjançant també el film noire, la ciència ficció, les novel·les policials, el kitsch
    sentimental, fins el cim d’Stephen King”.

    Slavoj Zizek, Mirando el sesgo. Una introducción a Jacques Lacan a través de la cultura popular .

    Històries prohibides del Pulgarcito és una obra provocadora. És tal volta, el projecte lliterari més
    ambiciós de Roque Dalton, ja que pretén presentar una visió alternativa de la història del país
    (El Salvador). Aquest llibre ha estat objecte d’mportants treballs crítics, entre els quals destaquen
    “Les històries prohibides”, del guatemaltec Leonel Menéndez Quiroa, que acertadament
    interpreta el llibre de Dalton com “l’epos que expressa una història de dominació política,
    econòmica i ideològica. Menéndez Quiroa, professor de literatura a la UCA de San Salvador,
    assasinat pels cossos repressius salvadorencs el 1980, advertia el caràcter utòpic de les
    Històries:

    També anunciava Roque, mitjançant la tendència del cant popular, de la ironia subtil i
    mossegant, la perspectiva d’una realitat les bases concretes de la qual es gesten a les
    contradiccions mateixes del sistema d’explotació secular.

    Un altre anàlisi digne de menció és el de James Iffland, que interpreta les Històries prohibides
    del Pulgarcito com a “constel·lació revolucionària”, en la que el relat ple de shocks de la història
    nacional, per interrompre el continuum històric de la història de dominació forma una
    constel·lació amb el moment present: les derrotes del passat empenyen la energía
    revolucionaria del poble salvadorenc cap un fet en el que el culmen de l’alienació —la guerra
    honduro-salvadorenca— ha de donar pas a la lluita d’alliberació per “redimir” la història de
    dominació.

    Vaig a aproximar-me a aquesta obra utilitzant un altre concepte benjamià: el de mònadas.
    El concepte prové, com és sabut, de Leibniz. Les mònadas leibnicianes són “àtoms formals”
    en els que està descompossada la realitat. Serien quelcom així com unitats primàries a nivell
    metafísic. La pluralitat d’animes humanes és exemple de mònades racionals, a les quals el
    filòsof alemany descriu com “sense finestres”, això és autosuficients. A Benjamin, el concepte
    de mònada es reformula. No es tracta ja d’unitats metafísiques, sino del fet de que els
    fragments expressen la totalitat. El concepte de mònada apareix a la tesi XVII sobre filosofia
    de la història. En ell, aludeix Benjamin a una operació del pensament, en la que aquest es
    fixa “en una constel·lació saturada de tensions”. Aquesta operació té com a resultat “un choc
    que la cristalitza (la constel·lació) en mònada”. La suspensió del pensament equival a
    “suspensió mesiànica del devenir”, això és, a la possibilitat de suspendre el continuum
    de la història dels vencedors i extreure d’allà el “temps-ara” revolucionari. Aquesta cristalització
    en mònades “aspira a desxifrar en lo individual les tendències històriques dominants en un
    present històric determinat. Benjamin va prentendre ‘descobrir a l’anàlisi del petit moment
    singular el vidre del acontèixer total’”, apunta Romero. Aquest darrer mètode d’interpretació
    històrica es la “fisiognòmica” del filòsof alemany, la qual és una “historització de l’objecte
    concret i allò, paradoxalment, no al contextualitzar-ho en el continuum temporal en el que
    com a producte històric ja sempre es troba, sino precisament extreure’l de tal historicitat i
    fer-ho cristalitzar com a imatge que permet llegir en l’objecte propi la seva història.

    En aquesta operació de cercar la cristalització del devenir històric en mònades es troba a
    Històries prohibides del Pulgarcito. Llibre-collage, montatge literari, com qualsevol que se
    li designi, aquest treball de Dalton pot veure’s com el poema de la història salvadorenca.
    Mitjançant dels seus fragments monadològics pot veure’s el conjunt històric-cultural que
    està criticant l’autor. Si es possible, com Zizek proposa, incursionar Lacan mitjançant els
    cims del kitsch i la cultura de masses, també es possible, amb Dalton, incursionar críticament
    en la cultura salvadorenca tant mitjançant les cartes de relació de Pedro de Alvarado com
    mitjançant d’una descripció del calçat de les classes populars.

    Aixi doncs, amb el proposit d’assumir la seguent tasca:

    AJUSTAR EL CAS VALTÒNYC-CERCLE BALEAR
    A LA REALITAT ‘MONADICA BENJAMIANA’

    On el poeta mallorqui, estaria fent la historia, resguardan-la, per les futures generacions,
    les que vendran, cantant-la de manera popular, a carrers, estudis, places, ateneus, casals
    populars, okupats, socials…

    Com les companyes de contrainfo acompanyen aquest proccés no deixa de ser una aliança
    somiada, feta realitat per molts de petits actes de gratuïta amistat, de resistència social,
    de guerrilla, arribo al punt on cuantificar l’esforç d’aquest jove: Valtònyc, siria una tasca
    alarmant a l’hora de esdevenir revolucionaries, aixi doncs, cualitativament solidaries amb
    el company, hem pensat que aquest texte, podria esclarir una mica la situació, dubtant
    sempre abans, tres vegadaes –com digué el poeta Martin– de la dialèctica.

    Un primer element monadològic que podria destacar-se és “l’Antologia de poetes salvadorencs”.
    Una lectura convencional del llibre interpretaria això precissament com una selecció de poemes
    representatius de la història lliterària salvadorenca. Ho són, però en un sentit crític.
    No és una antologia de la “millor poesia salvadorenca” durant la seva història sino de la
    poesia que condensa, monadològicament, la alienació de la cultura salvadorenca.

    Poden aduïr-se diverses proves al respecte. El poeta cubà Jesús Díaz, qui fou amic de
    Dalton, recorda que el poeta salvadorenc “treballà durant anys en l’elaboració d’una Antologia
    de la pèsima poesia llatinoamericana, rescatant impressionants monuments al mal gust.

    Inclogué els corresponents a El Salvador en un llibre que tipificava com a cap altre el sentit
    corrosiu del seu humor, Aventures prohibides del Pulgarcito.

    Tot i que després del viatge que implicaria aquesta lectura, avui, dimarts 14 d’agost del 2012,
    no podem negar que la realitat poètico-política, fins i tot ideològico-pràctica, al respecte de
    les llibertàries de Mallorca, es veu perturbada per diverses mobilitzacions, dirigides a questionar
    la presència de persones alienes a la comunitat mallorquina que són rebudes com a “prohomes”
    dels estats de dret, assasí, autoritari, parlamentari, constitucional, lumpenburgés,…

    I sorgeix entre nosaltres la necessitat de ruptura amb aquesta realitat, amb aquestes
    pràctiques d’quests “prohomes”. Amb els seus defensors, amb els seus falsos crítics.

    I es dona el moment per la poesia insurreccional, de la qual bebem, alegrement, acceptant
    les conseqüències de les greus paraules que aprenem en el camí de devenir revolucionaries.

    La poesia consisteix en fer matrimonis, divorcis il·legals entre les coses, foren paraules de
    Francis Bacon.

    I llavors? Llavors es pot pensar en actuar de a pocs sense actuar aiïlladament, amb la
    consciència de que qualsevol bon contacte serveix de més, en situacions explosives, que
    els grans nombres. Molt sovint, certes lluites socials tristement reivindicatives desenvolupen
    mètodes més interessants que els objectius (un grup de desocupats, per exemple, que
    deman treball, acaba cremant una oficina d’empleament). Es veritat que es pot estar en
    desacord al dir que el treball no s’ha de cercar, sino esser destruït. O que es pot tractar
    d’unir la crítica dels sindicats amb un discurs de sabotatge. Tot objectiu especfíci de lluita
    reuneix en sí, abans d’estallar, la violència de totes les relacions socials. La trivialitat de
    les causes inmediates, es sap, és el ticket d’entrada a les revoltes en la història.

    ¿Que podria fer un grup de companyes front a situacions similars? No molt, si no ha
    pensat ja (per exemple) en com distribuir un pamflet o en quins punts de la ciutat
    expandir un focus de protesta; tal volta quelcom més, si una inteligència jovial,
    fascinerosa els fa oblidar els grans nombres, les grans estructures.

    Sense voler renovar per això la mitologia de la vaga general com a condició desencadenant
    de la insurrecció, està bastant clar que la interrupció de l’activitat social es manté com
    un punt decisiu. Cap a aquesta paràlisi de la normalitat deu dirigir-se l’acció subversiva,
    qualsevol sigui la causa d’un xoc insurreccional. Si els estudiants segueixen estudiant,
    els obrers els que queden, els empleats segueixen treballant, els desocupats
    segueixen preocupant-se per l’ocupació, cap canvi és possible.

    La pràctica revolucionaria estirà sempre per sobre la gent. Una organització separada
    de les lluites no serveix ni per desfermar la revolta ni per expandir i defensar el seu abast.
    Si és veritat que els explotats s’apropen a aquells que saben garantitzar, en el curs de les
    lluites, majors millores econòmiques –això és, si es veritat que tota lluita reivindicativa té
    un caràcter necessàriament reformista–, són els llibertaris qui poden, mitjançant els seus
    (la autonomia individual, l’acció directa, la conflictivitat permanent), impulsar-los a anar més
    enllà del model de la reivindicació, a negar totes les identitats socials (professor, empleat,
    obrer, etc.). Una organització reivindicativa permanent específica de les llibertàries quedaria
    al marge de les lluites (sols poques explotades podrien triar formar-hi part), o perdrien la
    seva propia peculiaritat llibertària (en l’àmbit de les lluies sindicals, els més professionals
    els sindicalistes). Una estructura organizativa formada per revolucionarixs pot romandre
    conflictiva sols si es troba lligada a la duració d’una lluia, a un objectiu específic, a la
    perspectiva de l’atac; en fi si és una crítica en actes; en fi si és una crítica en acte del sindicat
    i de la col·laboració amb els patrons.

    Pel moment no es pot anomenar precissament “remarcable” a la capacitat
    dels subversius de llançar lluites socials (antimilitaristes, contra les nocivitats ambientals,
    etc). Queda l’altra hipòtesi (queda ben entès, pel qui no respecta que “la gent és
    complice i resignada”, i bona nit a lxs somiadorxs), la d’una intervenció autònoma en
    lluites -o en revoltes més o menys exteses– que neixen espotàneament. Si es cerquen
    discursos pretenent clars sobre la societat per la que els explotats barallen (com ha
    pretès algún teòric sutil front a una recent onada de vagues), ens podem quedar
    tranquilament a casa. Si ens limitem –quelcom en el fons no gaire diferent-
    a “adherir críticament”, s’agreguesin les nostres banderes vermelles i negres
    a les dels partits i sindicats. Una vegada més la crítica del detall es casa amb
    un model cuantitatiu. Si es pensa que quan als desocupats parlen de dret al treball
    s’ha d’actuar en aquesta línea (amb les deutes distingeixo a propòsit entre salari
    i “activitat socialment útil”), llavors l’únic lloc de l’acció sembla ser la plaça poblada
    de manifestants. Com sabia el vell Aristòtil, sense unitat de temps i espai
    no hi ha representació possible.

    ¿Però qui va dir que a les desocupadxs no se’ls pot –practicant-lis- parlar de sabotatge,
    d’abolició del pret o de negativa a pagar el lloguer? ¿Qui va dir que durant una vaga
    de plaça l’economia no pot ser criticada en un altre banda? Dir allò que l’enemic
    no espera i estar on no ens aguarda. Aquesta és la nova poesía.

    Per això, humil collage en resposta, fruit d’estudi i recerca de paraules per la vida,
    per la pràctica: solidaritat amb els pobles del món, soldiaritat amb el poeta Valtònyc,
    solidaritat amb Sànchez Gordillo i el Sindicat Andalús de Trabajadorxs.
    En aquestes hores de sortir al carrer, quan el foc està al nostre horitzó.

    Salut i Revolució

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.