Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Criminalització i repressió, Difusió i pensament crític, Documents, Estat espanyol i el Món

La correspondència entre les Pussy Riot i el filòsof Slavoj Zizek (Part II)

Publicat per dia 16 desembre 2013 – 14:13Cap comentari | 168 views

La correspondència entre les Pussy Riot i el filòsof Slavoj Zizek (Part II)

Share to Google Plus

Continuam amb la segona part del carteig entre Nadezhda Tolokónnikova i Slavoj Zizek. Podeu veure la primera part aquí i a aquest altre enllaç la tercera.

En quant al context d’aquesta segona remesa de cartes, cal dir que les Pussy Riot ja han estat jutjades i condemnades a 2 anys de treballs forçats a les instal·lacions penitenciàries. En els darrers dies s’està parlant que Nadya i Maria podrien ser alliberades a principi d’any.

Us deixam amb la segona tongada de cartes.

2 de gener de 2013

Estimada Nadezhda,

Esper que hagis pogut organitzar la teva vida a presó en relació amb els petits rituals que la fan més amable, i que hagis tengut temps per llegir. Aquí tens les meves reflexions sobre la teva situació.

John Jay Chapman, un assagista polític nord-americà, va escriure sobre els radicals el 1990: “[Els radicals] sempre diuen les mateixes coses. No canvien; són els altres els que canvien. Se’ls acusa dels delictes més incompatibles, d’egoisme, d’obsessió pel poder, de falta de sentit de la seva causa, de fanatisme, de trivialitat, de manca d’humor, de bufonades i de falta de respecte. Però fan sonar una certa nota. D’aquí el gran poder pràctic dels radicals persistents. Aparentment, ningú no els segueix, però tothom se’ls creu. Utilitzen un diapasó, el fan sonar com un la i tot el món sap que és un la, però amb el temps ens n’adonam que la nota era un sol bemoll”. No trobes que aquesta és una bona descripció dels efectes de les actuacions de Pussy Riot? A pesar de totes les acusacions, feis sonar alguna nota. Podria semblar que la gent no us segueix, però, en secret, creuen en vosaltres, saben que estau dient la veritat, o, encara més, que estau a favor de la veritat.

Però què és la veritat? Per què les reaccions davant de les actuacions de Pussy Riot són tan violentes, no només a Rússia? Tots els cors bategaven per vosaltres quan éreu percebudes com una altra versió de la protesta liberal-democràtica contra l’estat autoritari. En el moment en què es va veure clar que rebutjàveu el capitalisme global, parlar de les Pussy Riot va esdevenir molt més ambigu. El que incomoda sobre les Pussy Riot, a ulls dels liberals, és que feis visible la continuïtat oculta entre l’estalinisme i el capitalisme global contemporani.

Des de la crisi de 2008, aquesta desconfiança en la democràcia, abans limitada pel tercer món o per economies postcomunistes en desenvolupament, està guanyant terreny en els països occidentals. Però, i si aquesta desconfiança estigués justificada? I si només els experts poden salvar-nos?

Però la crisi va aportar la prova que són aquests experts els que no saben allò que estan fent, no la gent. A l’Europa occidental, veim que l’elit dirigent de cada cop menys sap com governar. Mira com Europa està gestionant el cas de Grècia.

No és estrany, doncs, que Pussy Riot ens faci sentir a tots incòmodes -sabeu molt bé el que no sabeu i no fingiu tenir una resposta ràpida o fàcil, sinó que ens contau que aquells que estan al poder tampoc no saben res. Els vostre missatge és que a Europa avui els cecs guien els cecs. Per això és tan important que continueu. De la mateixa manera que Hegel, després de veure Napoleó cavalcant cap a Jena, va escriure que era com si hagués vist l’Esperit del Món cavalcant sobre un cavall [1], no sou ni més ni menys que la consciència crítica de tots, asseguda a la presó.

Salutacions de camarada

Slavoj
2 de gener del 2013

Carta extreta de http://www.theguardian.com/music/2013/nov/15/pussy-riot-nadezhda-tolokonnikova-slavoj-zizek

23 de febrer de 2013

Estimat Slavoj,

un dia de tardor de 2012 quan encara estava a la presó preventiva de Moscou amb dues de les altres activistes de Pussy Riot, vaig visitar-te. En un somni, és clar.

Nosaltres hem pres l’argument sobre els cavalls, sobre l’Esperit del Món, sobre les entremaliadures i la falta de respecte, així com la manera i el perquè aquests elements estan connectats entre si.

Va donar la casualitat que Pussy Riot va passar a formar part d’una força que té com a objectiu criticar, crear, experimentar i provocar, sense descans. Recorrent a la famosa citació de Nietzsche, som els fills de Dionís, surant en un barril sense reconèixer cap autoritat [2].

Som part d’una força que no dóna respostes definitives i no proclama veritats absolutes. La nostra funció és fer preguntes. D’una banda, hi ha els arquitectes de l’estabilitat apol·línia, per l’altra, els cantants punk del dinamisme i l’esdevenir. Cap d’aquests no és millor que l’altre. Però només junts podem garantir el funcionament de l’eterna respiració del món, o, per citar Heràclit: “Aquest univers, que és el mateix per a tothom, no ha estat fet per cap Déu o home, sinó sempre ha estat, és i serà un foc sempre viu, que s’encén segons mesura i s’apaga segons mesura [3]”. Som part de la rebel·lió que desitja la tempesta (així com cercar la pau [4]) i que creu que la veritat es troba només en una recerca sense fi. Com va escriure Nikolas Berdiaev [5], al seu Essai d’autobiographie spirituelle: “No existeix la veritat com un objecte que m’és imposat, com una realitat que em cau del cel. La veritat és un viatge i la vida, una conquesta espiritual. La llibertat és concebuda en llibertat i per la llibertat”. També diu: “Veig el cristianisme com una revolta contra el món i la seva llei”. “De vegades, un mal pensament em passa pel cap: si l’ortodòxia esclava té raó, aleshores estic perdut, però ràpidament descart aquest pensament”. Des d’aquesta perspectiva, no hi ha cap diferència entre el discurs de Pussy Riot i el del filòsof religiós rus. El 1898, Berdiaev va ser detingut per la seva participació al moviment socialdemòcrata estudiantil i acusat de tenir “la intenció de soscavar els fonaments de la monarquia i de l’església” Va ser exiliat de Kíev durant tres anys a la província de Saratov. Per tant, si “l’Esperit del Món” et colpeja, no esperis que sigui sense dolor.

La intuïció -que els cecs estan guiant els cecs- és extremadament important. La clau és entendre que aquesta època és cega, fins i tot tu. Aquesta presa de consciència permet a una persona, potser per primer pic a la seva vida, dubtar de la seva orientació natural, que té les seves arrels en la seva pell i ossos, i que sempre amenaça de fer néixer el terror.

Seria temptador pensar que el fonamentalisme és l’única situació que engendra terror. En realitat, els fonamentalistes són només la punta visible de l’iceberg. Deixa’m recordar el vell lema antifeixista: “Els feixistes maten, les autoritats els cobreixen”. De manera que, quan per iniciativa d’una organització ultraconservadora, el Consell del Poble, es va presentar una demanda contra el meu amic Andrei Erofeev [6] per haver iniciat l’exposició Forbidden Art-2006 (per la qual arriscà un parell d’any a presó), ell solia dir: “Si les accions del Consell del Poble no haguessin estat aprovades per les estructures de l’estat, aquest procés no hauria tengut lloc”.

Podem concloure que l’orientació que pot conduir a l’aparició de la violència és reproduïda pels “experts” que es troben a prop del poder i que són suposadament competents per prendre certes decisions. Així com cantà Laurie Anderson [7]: “Només un expert pot fer-se càrrec del problema” Nosaltres, conjuntament amb Laurie, faríem bé de fer callar la xerrameca dels experts i ocupar-nos  nostres mateixos dels nostres problemes, perquè la condició d’expert no dóna accés al Regne de les Veritats Absolutes.

Aquells que digueren la dita “la veritat surt de la boca dels infants” són lluny de ser estúpids. No és per res que a Rússia, els innocents, els bojos per Crist, són tant apreciats. Al gener del 2012 les Pussy Riot honoràrem els bojos russos actuant a la Catedral de Sant Basili el Benaurat, ubicada en el centre polític de la capital russa, la plaça Roja. La sensibilitat a l’esperit dels temps i idoneïtat cultural no les trobam als diplomes de les institucions d’educació superior i tampoc no es confina als maletins i carteres dels empleats administratius; més aviat, succeeix, com diuen alguns, per atzar. I l’humor, la bufonada, la falta de respecte poden ser d’utilitat en la recerca de la veritat. La veritat és polifacètica i molta gent la cerca. I cada cara és diferent de l’altra. “Diferents però iguals” proclama un altre lema antifeixista.

I pens que Plató estava equivocat i que l’home no és sols un “bípede sense plomes” com ell va descriure. L’ésser humà té més dubtes que un gall plomat. I m’encanten aquestes persones: dionisíaques, espontànies, àvides de conèixer coses noves i diferents i que prefereixin el moviment i la inspiració en lloc dels dogmes i regles immutables. En resum, infants portadors de la veritat.

Dos anys de presó per a Pussy Riot és un un tribut al nostre destí, el qual ens ha concedit un sentit de l’oïda agut que ens permet tocar la nota la, quan tot el món està acostumat a escoltar sol bemoll.

Com resoldre l’oposició entre experts i infants? No ho sé. Però puc dir una cosa amb certesa: el paper dels infants, com els dies d’Herodes, és el de la resistència, així com el cas de Moisès [8], trobarem la cistella i la filla del faraó vendrà a ajudar-nos. A les vides d’aquests que, com els infants, creuen en la victòria de la veritat davant la falsedat, de la mútua ajuda, i viure segons la virtut de donar, sempre en el moment oportú, es produirà un miracle.

Teva,
Nadezhda

Carta extreta de http://invisiblegazette.tumblr.com/post/66825939210/letter-from-nadezhda-tolokonnikova-to-slavoj-zizek-23

4 d’abril de 2013

Estimada Nadezhda,

vaig estar gratament sorprès de rebre la teva carta. El retràs de la teva resposta em va fer témer que les autoritats no permetrien la nostra comunicació. Estic molt honrat, fins i tot, afalagat d’haver aparegut al teu somni.

Per a mi, l’aparició en un somni va sempre associada amb una data concreta: 25 de juny de 1935, la nit en què Trotsky, estant a l’exili, en un somni va veure Lenin ja mort que ansiosament li preguntava sobre la seva malaltia[9]: “Li vaig respondre que ja havia fet nombroses consultes i vaig començar a contar-li el meu viatge a Berlín, però quan vaig mirar Lenin vaig recordar que estava mort. Immediatament, vaig intentar allunyar aquest pensament per poder acabar amb la conversa. Quan vaig acabar de contar-li el meu viatge terapèutic a Berlín al 1926, vaig voler afegir ‘Això va succeir després de la teva mort’. Però em vaig aturar i li vaig dir ‘Després que emmalaltissis…’”

Hi ha una connexió òbvia amb el somni freudià del pare que no sap que està mort. Hi ha dues maneres oposades d’interpretar el somni de Trotsky. La primera sosté que la figura de Lenin, que no sap que està mort, simbolitza una obstinada negativa a rebutjar els grans projectes utòpics: Lenin era mortal i va cometre errors com tothom, així que ja és hora que el deixem morir, que posem a descansar aquest fantasma obscè que persegueix el nostre imaginari polític, i d’apropar els nostres problemes d’una manera pràctica i no ideològica. Però hi ha un altre sentit en el qual Lenin és encara viu: és viu en la mesura que encarna allò que Alain Badiou[10] anomena la “Idea eterna” de l’emancipació universal, la lluita perpètua per la justícia que no pot ser eliminada per cap vessament de sang o desastre natural. Lenin és viu on la gent és viva, lluitant per la mateixa idea.

No és aquest el nostre problema d’avui (per “nosaltres em refereixo a aquells que som encara lleials a la idea d’emancipació política radical -en resum- els comunistes)? Ho rebutjarem com a perillosament utòpic, que porta nous desastre, o, com vosaltres diguéreu encertadament “A les vides d’aquests que, com els infants, creuen en la victòria de la veritat davant la falsedat, de la mútua ajuda, i viure segons la virtut de donar, sempre en el moment oportú, es produirà un miracle.”

No hi ha vergonya d’esmentar aquí, com vosaltres feis, la glorificació de Crist dels “simples d’esperit”. És aquesta perspectiva utòpica? De cada vegada estic més convençut que en el nostre temps els veritables utòpics són els experts “pragmàtics i racionals”: la utopia actual consisteix a imaginar que el món pot continuar així indefinidament, que el temps de decisions apocalíptiques és encara lluny.  Si no canvia res, ens trobarem un dia en molta més foscor.

Tens raó de qüestionar la tesi que els anomenats “experts” tenen competència per prendre decisions. Els experts es troben, per definició, al servei dels poderosos. Ells no pensen, simplement apliquen els seus coneixements als problemes identificats per la classe dirigent: com restaurar l’estabilitat, com reprimir els disturbis, etc. Per tant, estimada Nadya, quan et demanes com superar l’oposició entre experts i els simples d’esperit, estic temptat de respondre que això ja ha estat superat pel capitalisme contemporani. Són els capitalistes d’avui, els anomenats “mags de la finances”, realment els experts que fingeixen ser? No són més aviat infants irreflexius que juguen amb els nostres diners i amb el nostre futur?

Record una broma cruel de Ser o no ser d’Ernst Lubitsch[11]. Quan se li va preguntar pels camps de concentració alemanys a la Polònia ocupada, l’oficial nazi contestà: “Nosaltres feim la concentració i els polonesos el campament”. No es compleix el mateix per a la fallida d’Enron[12] del 2002? Els milers de treballadors que perderen la seva feina varen estar, certament, exposats al risc però no pogueren elegir; per a ells els risc era com un destí cec. Però aquells que coneixien els riscos i la possibilitat d’intervenir (els alts directius) minimitzaren els seus riscos canviant les seves accions abans de la fallida. Així que és cert que vivim en una societat d’opcions arriscades, però algunes persones (els gerents) prenen decisions, mentre que els altres (la gent comuna) en corren els riscos.

Però m’agradaria plantejar algunes qüestions sobre la teva comprensió de la concepció de poder de veritat i creativitat de Nietzsche, encarnada pels “fills de Dionís que suren sobre un barril i no reconeixen cap autoritat”. Aquí, tu confies en la dicotomia nietzscheana entre Apol·lo i Dionís. He de dir que em sembla problemàtica aquesta idea en què dius que hi ha “d’una banda, els arquitectes de l’estabilitat apol·línia i, per l’altra, els cantants punk del dinamisme i de l’esdevenir. Cap d’aquests no és millor que l’altre. Però només junts podem garantir el funcionament del món”.

És suficient portar aquests principis esquena contra esquena i postular la necessitat d’un equilibri entre ells? El mínim que podem dir és que “l’estabilitat apol·línia” pren diverses formes: estalinisme, feixisme, capitalisme, etc. i segons el més punt de vista, la vertadera tasca dels moviments radicals d’emancipació no és només provocar amb els seus impulsos complaents, sinó canviar les coordenades pròpies de la realitat social de manera que, quan les coses retornin a la normalitat, hi haurà una nova “estàtica apol·línia” més satisfactòria. I encara més important, com encaixa el capitalisme contemporani en aquest model? El deleuzià filòsof Brian Massumi[13] articulà el punt mort, el qual està basat en el fet que el capitalisme d’avui ja ha superat la lògica de la normes totalitàries i ha adoptat la lògica de l’excés erràtic: “Com més variada, i fins i tot erràtica, millor. La normalitat comença a perdre’n el control. Les regularitats comencen a afluixar. Aquesta suavització de la normalitat és part del dinàmica del capitalisme. No és un simple alliberament. És la forma pròpia del capitalisme de poder”.

Podem portar aquesta anàlisi en diverses direccions; el procés de sostraure’s un mateix i la creació de “territoris alliberats” fora dels dominis de l’estat ha estat reapropiat pel capital. Exemples d’aquesta lògica del capitalisme global són les anomenades “Zones econòmiques especials”: són regions enclavades dins un estat donat, normalment del tercer món, submís a una legislació econòmica més liberal que les lleis econòmiques estàndards d’altres estats (permetent, per exemple,  una menor importació, i impostos a l’exportació, el lliure flux de capital, la limitació o la prohibició directa de sindicats, la flexibilització de normes laborals etc.) per tal d’incrementar les inversions estrangeres. El nom en si mateix cobreix una àmplia gamma de tipus de zones més específiques: Zones de Lliure Comerç, Zones de Processament d’Exportació, Zones franques, etc. Amb la seva combinació única d’”obertura” (com un espai lliure parcialment exempt de la sobirania de l’Estat) i de tancament (compliment de les condicions de treball no compromeses per les llibertats garantides per la llei), la qual cosa fa possible majors nivells d’explotació.

Què succeeix, aleshores, quan el sistema no veu l’excés com un obstacle sinó com una força impulsora? Quan el capitalisme es perpetua a costa de la revolució permanent mitjançant la constant extralimitació de les seves funcions?
Quan l’enemic s’apropia de la dinàmica revolucionària? Ja no és possible subvertir l’ordre de fora, ja que l’ordre en sí opera en la seva pròpia subversió. El ple desplegament del capitalisme -especialment el “capitalisme tardà”, com el coneixem avui, amb les seves inversions, les seves crisis, les seves reinvencions, fa de la vida “normal” un carnaval permanent. En aquestes condicions, la crítica del capitalisme formulada des d’una posició ètica “estable” és una excepció.
Com podem revolucionar una ordre que fa de la revolució permanent el seu principi? Més que una solució als nostres problemes actuals, el comunisme ha esdevengut el nom d’un problema, el qual consisteix a alliberar-nos dels límits del mercat i del marc de l’Estat, per la qual cosa no hi ha cap fórmula ràpida a mà: simplement és allò senzill que és difícil, tan difícil de fer, com va escriure Brecht en el seu “Elogi del comunisme”.

La clau és mantenir el nostre sentit de direcció i, en aquest sentit, estic totalment d’acord amb la teva profunda comprensió que els fonamentalistes “són només la punta l’iceberg”. La saviesa antifeixista “Els feixistes maten, les autoritats els cobreixen” és un aspecte important que hem de tenir en compte cada vegada que la classe dirigent intenti dirigir la nostra energia crítica en diverses formes de fonamentalisme religiós o nacionalista: si es tracta de l’American Tea Party[14], els colonitzadors de la Ribera Occidental[15] o nacionalistes ortodoxos a Rússia, els fonamentalistes són només titelles a mans d’un Estat calculador i fred. El nostre objectiu no és aixafar-los, sinó redirigir la seva passió contra aquells que els utilitzen i els manipulen. Has notat com els fonamentalistes religiosos dels Estats Units es van apoderar de la mateixa manera de les protestes de l’esquerra (de la base de l’autoorganització contra l’estat) i van utilitzar-la en contra de la mateixa esquerra?

Però, estimada Nadia, em sent culpable, així com escric aquestes línies: qui sóc jo per permetre’m aquests arravatament teòrics i narcisistes quan tu ets víctima de tot això? Així que per favor, si pots i vols, deixa’m saber sobre la teva vida a la presó: sobre la teva rutina, els (possibles) petits rituals personals que et permeten sobreviure més fàcilment les adversitats, de la quantitat de temps que pots llegir i escriure, sobre com els altres presoners (i guardes), les teves relacions amb les teves col·legues recluses (i els teus guardes), el contacte amb la teva filla… Sempre he cregut que el vertader heroisme es troba en aquests petits detalls, i permet que les persones organitzin les seves vides i sobrevisquin moments difícils sense perdre’n la dignitat.

Tot el meu amor, respecte i admiració, els meus pensaments estan amb tu!

Slavoj

Carta extreta de http://invisiblegazette.tumblr.com/post/66829287198/letter-from-slavoj-zizek-to-nadezhda-tolokonnikova-4 [16]

Notes:

[1]  Es diu de Hegel que quedà estorat davant la imatge de Napoleó en el moment en què el va veure entrar triomfant a la ciutat de Jena després d’haver vençut l’exèrcit prussià. En una carta al seu amic Niethammer  escrit a 13 d’octubre de 1806 diu: “He vist l’emperador, aquesta ànima món, cavalcant pels carrers. És una meravellosa experiència contemplar tal individu, que allà concentrat en un punt geogràfic concret, sobre el seu cavall, s’estén sobre el món i el domina. Aquest home extraordinari, a qui és impossible no admirar.” Hegel va veure les seves pròpies tesis escrites poc abans a la Fenomenologia de l’Esperit, plasmades a Napoleó, el qual representava el final de la història. Es pot llegir la carta completa a http://www.marxists.org/reference/archive/hegel/works/letters/1806-10-13.htm

[2]  Per entendre la frase i la reflexió posterior cal tenir en compte la filosofia bàsica de Nietzsche. L’autor assenyala al Naixement de la tragèdia a l’esperit de la música (1872) dos impulsos fonamentals a la naturalesa, cadascun d’ells representat per una divinitat grega. Per una banda, allò dionisíac, representat per Dionís, símbol de l’embriaguesa, el poder irreverent, la desobediència, la força vital, indomable, el caos, l’emoció, l’instint… Per l’altra, allò apol·lini, Apol·lo, és la mesura, la racionalitat, el pensament lògic, el rigor, la individuació, l’odre…
La frase de Nadya es refereix que Pussy Riot té un tarannà dionisíac (els fills de Dionís no són domesticats per la raó), suren en un barril (recordem que Dionís era déu del vi) i sense reconèixer cap autoritat (neguen l’autoritat de la raó, per definició apol·línia).
Per a Nietzsche s’han d’unir les dues estètiques i treballar conjuntament. El filòsof assenyala la decadència de la cultura occidental, generada per un pensament apol·lini totalment allunyat de la dionisíac, de la vida.
El pensament de Nadezhda seguirà aquesta direcció, uns i altres han d’anar junts a la lluita per l’emancipació.

[3] Per a Heràclit el foc és l’arkhé, el principi de totes les coses. És l’origen del procés de formació del món, a partir d’aquest element, en van apareixent els altres (aigua, terra…) i sorgeixen els contraris. El món acabarà en un procés invers, en el qual tot tornarà al foc i es consumirà en una foguera universal. Així, es consuma un cicle còsmic, el foc no és només origen i fi, sinó també principi material sempre constant, ja que tot allò que té lloc a la naturalesa és producte de la seva transformació.
Font: http://www.nodo50.org/filosofem/IMG/pdf/h1presocratica09.pdf

[4]  Citació del poema “La vela” de Mikhail Lermontov (1814-1841), poeta romantic rus, també anomenat “el poeta de Caucas”. Traducció del poema al castellà: http://commons.wikimedia.org/wiki/File:La_vela.pdf

[5] Nikolai Berdyaev. Filòsof rus (1874-1948) que va ser exiliat a França per les seves idees antiautoritàries.

[6] Andrei Erofeev és un artista rus que al 2006 protagonitzà una polèmica exposició anomenada “Art Prohibit”, que recollia obres d’autors russos de temàtica política. Andrei va ser multat per alimentar l’odi nacional i religiós, ja que el jutge considerà que les obres, moltes d’elles censurades als muses del país, suposaven una ofensa pública als cristians. Podeu veure algunes de les obres a http://www.google.cat/search?q=Forbidden+Art-2006&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ei=cg6hUs2VKuuX0AX6q4DYBg&ved=0CAcQ_AUoAQ&biw=1280&bih=621

[7] Laurie Anderson (1947) és una música americana i artista experimental. Vídua de Lou Reed. Podeu veure el vídeo de la canço a la qual es refereix Nadezhda a http://www.youtube.com/watch?v=YM8t29gD8J8

[8] Nadya es refereix a la història relatada a l’Èxode, el segon llibre de la Bíblia, en el qual es tracta de l’alliberament dels jueus. En un passatge s’explica que el faraó d’Egipte va ordenar la matança de tots els nounats jueus, entre els quals figurava Moisès. Per evitar aquest terrible destí, la mare va posar-lo dins una cistella i el va confiar a les aigües del Nil. Va ser trobat per la filla del faraó que decidí adoptar-lo com a fill seu, cosa que possibilità l’alliberament del poble jueu de l’opressió d’Egipte.

[9] Zizek va escriure un article per commemorar els 90 anys de la Revolució Bolxevic. Podeu trobar l’escrit complet a aquest enllaç. L’autor interpreta un somni que va tenir Trotsky i que va apuntar al seu diari: “Va ser en un vaixell, a la coberta de tercera classe. Lenin estava ajagut a una llitera. Jo estava dret o assegut prop d’ell. Lenin em feia preguntes, ansiós, sobre la meva malaltia. ‘Sembla que ha acumulat una gran quantitat de fatiga nerviosa; ha de descansar…’Li vaig respondre que sempre m’he recuperat molt ràpid de la fatiga, però que aquesta vegada el trastorn semblava sorgir d’un procés més profund. ‘Aleshores ha de consultar seriosament amb els metges’. Li vaig respondre que ja havia fet nombroses consultes i vaig començar a contar-li el meu viatge a Berlín, però quan vaig mirar Lenin vaig recordar que estava mort. Immediatament, vaig intentar allunyar aquest pensament per poder acabar amb la conversa. Quan vaig acabar de contar-li el meu viatge terapèutic a Berlín al 1926, vaig voler afegir ‘Això va succeir després de la teva mort’. Però em vaig aturar i li vaig dir ‘Després que emmalaltissis…’”. Zizek parteix del relat del somni per aplicar-hi la teoria psicoanalítica. Així, el filòsof troba dues influències diferents de Lenin en Trotsky i Stalin. En el primer cas, Lenin continua viu des del moment que hi ha persones que lluiten pels mateixos ideals. Per altra banda, la carta no ho diu però pensa en Stalin, Lenin esdevé un obscè esperit que es manté artificialment en vida com un instrument del poder.

[10] Alain Badiou (1937) és un filòsof francès de tradició maoista, el qual introduiex el concepte d’”Idea eterna” de la política revolucionària. Aquesta està formada per quatre elements: la justícia igualitària, el terror, el voluntarisme i la confiança en el poble. Zizek assumeix amb entusiasme la tasca d’aplicar aquests elements a la política contemporània.

[11] Ernst Lubitsch (1892-1947) va ser un director de cinema nord-americà que va nèixer a Alemanya. Zizek es refereix a la seva pel·lícula To be or Not to Be, una comèdia americana que tracta sobre un grup d’actors en la Varsòvia ocupada pels nazis.

[12] Enron era una empresa d’energia amb seu a Texas que es declarà en fallida al 2001, després que es fes públic l’escàndol sobre l’ús de pràctiques fraudulents de comptabilitat.

[13] Brian Massumi (1956) és un filòsof canadenc de tall deleuzià que investiga, entre d’altres coses, l’emergència dels moviments de poder associats a la globalització del capitalisme i el sorgiment de la política preventiva.

[14] El Tea Party Movement és un moviment polític estatunidenc antielitista de dreta centrat en una política fiscalment conservadora, que pretén un retorn als orígens filosòfico-constitucionals dels Estats Units.

[15] Cisjordània

[16] Per estranyes raons, per mitjà de la xarxa circulen diferents versions de la carta. Aquesta traducció s’ha desenvolupat a partir de la versió més extensa; però es poden trobar d’altres més reduïdes.

Bibliografia:

Valcárcel, Amelia (1988) Hegel y la ética. Sobre la superación de la “mera moral”, Anthropos, Barcelona.

cibernous.com

txec.cat

Wikipedia.cat

Sobre Andrey Erofeev: http://www.flashartonline.com/interno.php?pagina=onweb_det&id_art=305&det=ok&titolo=ANDREI-EROFEEV:-CURATOR-OF-SCANDALS

Sobre la Idea eterna d’Alain Badiou: https://www.adbusters.org/magazine/91/eternal-idea-revolutionary-justice.html

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.