Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Ciutat, Corrupció, Criminalització i repressió, Drets bàsics, Ensenyament, Estat espanyol i el Món, Illes Balears i Pitiüses, Okupació i espais alliberats

“Jo també sóc l’enemic”. Ciutat recolza València

Publicat per dia 21 febrer 2012 – 22:472 Comentaris | 411 views

“Jo també sóc l’enemic”. Ciutat recolza València

Share to Google Plus

Nombroses persones s’han concentrat a la plaça d’Espanya per demostrar el seu suport als joves estudiants que estan patint la brutal repressió per part de la policia a València. La convocatòria ha estat animada per tambors i després de dedicar alguns crits en contra de l’actuació policial, s’ha decidit tallar durant 10 minuts les Avingudes.

Fotos i vídeos extrets del twitter

2 Comentaris »

  • Dalton, Roque escrigué:

    ELS POLICIES I ELS GUARDIES

    Sempre van veure al poble
    com un munt d’esquenes que corrien cap allà
    com un camp per deixar caure amb odi les garrotades.

    Sempre van veure al poble com l’ull d’afinar la punteria
    i entre el poble i l’ull
    la mira de la pistola o la del fusell

    (Un dia ells també foren poble
    pero amb l’escusa de la fam i la desocupació
    acceptaren un arma
    un garrot i un sou mensual
    per defensar als explotadors i els desocupadors).

    Sempre van veure al poble aguantant
    suant
    vocetjant
    aixecant cartells
    i quan més dient-lis:
    “gossos, fills de puta, el dia els arribarà”
    (I cada dia que pasava
    ells creien que havien fet el gran negoci
    traïnt al poble del que van nèixer:
    “El poble es un munt de dèbils i ximples –pensaven–
    que bé vam fer al pasar-nos al costat dels vius i dels forts”).

    I llavors era de prèmer el gallet
    i les vales anaven de la riba dels policies i els guardies
    contra la riba del poble
    així anaven sempre
    d’allà cap aquí
    i el poble queia desangrant-se
    setmana darrera setmana any darrera any
    trencat d’òsos
    plorava pels ulls de les dones i els nins
    fugia d’espant
    deixava de ser poble per ser multitud sorollosa
    desapareixia en forma de cadascú que es va salvar cap a casa seva
    i després res més
    només que els bomber rentaven la sang dels carrers.

    (Els coronels els acabaven de convènçer:
    “Això és nois —els hi deien—
    dur i al cap amb els civils
    foc amb el populatxo
    vostès també son pilars uniformats de la Nació
    sacerdots de primera fila
    en el culte a la bandera l’escut l’himne els pròcers
    la democràcia representativa el partit oficial i el món lliure
    sacrificis dels quals no olvidarà la gent decent d’aquest país
    tot i que avui no els hi poguem pujar el sou
    com és conegut que desitjem”.

    Sempre veren al poble
    crispat a la sala de les tortures
    penjat
    apallissat
    fracturat
    tumefacte
    asfixiat
    violat
    pintxat amb agulles a les orelles i els ulls
    electrificat
    ofegat en pixum i merda
    escupit
    arrastrat
    tirant espumetes de fum les seves darreres restes
    en l’infern de la cal viva.

    (Quan va resultar mort el dècim Guardia Nacional. Mort pel poble.
    I el cinquè policia ben despentinat per la guerrilla urbana
    els policies i els Guardies Nacionals començaren a pensar
    sobre tot perque els coronels ja canviaren el seu tò
    i avui de cada fracàs li donen la culpa
    als “elements de tropa tan pardals que tenim”.

    El fet és que els policies i els guardies
    sempre veren al poble d’allà cam aquí
    i les vales només caminaven d’allà cap aquí.
    Que hi pensin molt
    que ells mateixos decideixin si és massa tard
    per cercar la riba del poble
    i disparar des d’allà
    colçe amb colçe junt a nosaltres.

    Que ho pensin molt
    pero mentrestant
    que no es mostrin sorpresos
    ni molt menys posin cara d’ofesos
    avui que ja algunes vales
    comencen a arribar-lis d’aquest costat
    on segueix essent el mateix poble de sempre
    sols que a n’aquestes altures ja ve de pit
    i porta cada vegada més fusells.

    Roque Dalton
    Poemes Clandestins

  • Violeta escrigué:

    No sé si vos heu fitxat, però, quan s’ha tallat la carretera cap cotxe no ha pitat?? Ningú no es queixava! És la primera vegada que succeeix això! Crec que l’explicació és que tothom està horroritzat amb els fets valencians!!

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.