Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Conflictes, imperialisme i militarisme, Drets bàsics, Estat espanyol i el Món

Nombroses personalitats difonen un manifest contra la intervenció militar a Líbia

Publicat per dia 8 abril 2011 – 8:06Cap comentari | 193 views

Nombroses personalitats difonen un manifest contra la intervenció militar a Líbia

Share to Google Plus

 

Personalitats vinculades al pacifisme com ara Arcadi Oliveres i Carlos Taibo, entre molts altres, han signat un manifest criticant el model d’intervencionisme humanitari en què suposadament es basa l’atac militar a Líbia:

L’intervencionisme humanitari

Existeixen moltes raons, polítiques, socials, racionals i emocionals per a donar supor a una intervenció a Líbia, però també n’hi ha per a rebutjar tal actuació, especialment per la necessitat de qüestionar el model en que es basa la intervenció.

Els sotasignats, per les raons que més avall explicitem, ens mostrem solidaris amb el poble libi en el seu procés de democratització i, per això, amb l’enderrocament del coronel Gadafi, defensem que les intervencions internacionals siguin de tipus polític i no militar, i estiguin inserides en processos que garanteixin una pau real i duradora. Per aquestes raons, ens sembla oportú introduir en el debat que s’està produint algunes preguntes i precisions.

Abans de donar el nostre suport a la utilització de la força militar en qualsevol conflicte que pugui derivar en guerra, la primera pregunta que ens hauríem de formular és: quines complicitats existeixen des de la comunitat internacional o des del nostre propi Estat? Es troben aquestes entre les causes que han motivat el conflicte? És a dir, es tracta de preguntar-nos si existeixen interessos econòmics o polítics per part dels nostres propis Estats respecte del país que es pretén atacar.

La segona pregunta no és de menor transcendència, doncs també apunta a una qüestió decisiva per a un comportament ètic en política. S’ha prestat ajut militar o venut armes per part dels Estats intervinents a aquest govern despòtic al que ara es pretén enderrocar?

Resulta evident que, en el cas de Líbia, fa tan sols unes setmanes, nombrosos països occidentals signaven convenis comercials, establien negocis conjunts, prestaven ajut financer, instal·laven indústries d’extracció d’hidrocarburs i, a més, li venien armes. Tot això amb coneixement de que es beneficiava a Gadafi i als seu cercle més íntim i no a la població líbia, i malgrat l’historial criminal del dictador, qui no va mostrar millors maneres amb el poble libi després del seu apropament a Occident, ni va deixar de proporcionar armes i suports de tot tipus a grups rebels i règims totalitaris i col·laborar i finançar atacs contra la població civil en nombrosos països. Tot i això, el dictador Gadfi es va convertir en un ferme aliat i va ser rebut amb honors per bona part dels països i dirigents que avui el demonitzen.

Però hi ha més preguntes, també importants: s’havien esgotat tots els mitjans polítics a l’abast de la comunitat internacional per a resoldre el conflicte?, No existeixen dubtes raonables de que la mesura militar adoptada té moltes probabilitats de provocar una major escalada de violència i un major patiment?

A més, resulta d’una enorme hipocresia esgrimir el dret a protegir a la població de Líbia mitjançant l’ús de la força, mentre existeixen una infinitat d’escenaris en el món on no es fa absolutament res. Doncs en la majoria de països àrabs on existeixen dures dictadures i algunes estan massacrant al seu poble, com a Iemen o Síria; o es passa per alt l’enviament de tropes d’Arabia Saudí a Bahrein per a reprimir les revoltes de la seva població; o l’angoixós cas de Palestina, que no fa falta detallar per ser massa conegut; per no mencionar la paràlisi de la comunitat internacional en els casos de Txetxènia, Guinea Equatorial, R.D. Del Congo, Zimbabwe i tants altres. I, en definitiva, on es troba la responsabilitat de protegir quan coneixem que, cada dia, desenes de milers de persones moren com a conseqüència de la desnutrició o malalties facilment curables? Són aquestes darreres maneres de morir menys dramàtiques? És la responsabilitat de les autoritats menor? Ens importa potser més qui mata que qui mor?

Però, a més, abans d’optar per la via militar, existien mesures polítiques de pressió per a frenar el conflicte, aïllar al govern de Líbia i expulsar a Gadafi del poder, si és que d’això es tracta. Com arbitrar la congelació immediata de tots els comptes bancaris i interessos en empreses de Gadafi i el seu govern a l’exterior (encara no s’ha donat el cas a Itàlia i en altres llocs, malgrat l’obligatorietat de les sancions). Embargaments econòmics que havien de paralitzar totes les transaccions comercials, incloses les armes i els hidrocarburs; així com el reconeixement dels rebels; i especialment, pressionar per a convocar una conferència regional en que participessin, a més de govern i rebels, altres molts actors representatius libis i els països àrabs de la regió, que possibilités la ressolució dels conflicte. Conferència que hauria de tenir com a objectiu acabar amb la dictadura i facilitar una transició política.

Un cop exposats els arguments que haurien de fer-nos reflexionar sobre les bondats d’una intervenció militar per causes humanitàries liderada per molts dels qui formaren part del problema, volem donar el nostre suport als escassos pacifistes i gents que han aixecat la seva veu enfront de l’obscè espectacle de guerra desplegat a Líbia. Així com denunciar el cor farisaic i la impostura intel·lectual dels qui es dediquen a menysprear, riure’s o insultar als que critiquen aquesta nova guerra. El valor moral de la noviolència és molt superior al pragmatisme de la violència com a forma de solucionar els conflictes, com han mostrat els valents lluitadors contra la tirania d’Egipte o Tunísia.

Firmants:

Alejandro Pozo, investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Alfons Banda, president de la Fundació per la Pau de Barcelona

Anna Bastida, professora de didàctica i educació per la pau de la Universitat de Barcelona

Anna Monjo, directora de l’editorial Icaria

Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau de Barcelona i professor d’economia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona

Carles Riera, professor de sociologia de la Universitat de Barcelona

Carlos Taibo, professor de ciència política de la Universidad Autónoma de Madrid

Carmen Magallón, directora del Seminario Internacional por la Paz de Zaragoza

Eduardo Melero, professor de dret administratiu de la Universidad Autónoma de Madrid i investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Elena Grau, membre del col·lectiu de dones de En peu de Pau

Fernando Armendáriz, Instituto de Promoción de Estudios Sociales de Pamplona

Francesc Tubau, portaveu de la Plataforma Aturem la Guerra

Francisco A. Muñoz, professor de filosofia del Instituto de la Paz y los Conflictos de la Universidad de Granada

Francisco Fernández Buey, professor de filosofia política de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

Gabriela Serra, activista del moviment per la pau

Jaume Botey, professor d’història contemporània de la Univesitat Autònoma de Barcelona

Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau

Jordi Calvo, investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau

José Luís Gordillo, professor de filosofia del dret de la Universitat de Barcelona i membre de la Plataforma Aturem la Guerra

José María Tortosa, professor de sociologia de la Universidad de Alicante

Manuel de Dios, president del Seminario Galego de Educación para la Paz

María Oianguren, directora del Centro de Investigación por la Paz Gernika Gogoratuz

Neus Sotomayor, directora de la Universitat Internacional per la Pau de Sant Cugat del Vallès

Pepe Beunza, primer objetor de conciencia d’Espanya

Pere Ortega, coordinador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Rafael Grasa, president de l’Institut Català Internacional per la Pau i professor de relacions internacionals de la Univesitat Autònoma de Barcelona

Teresa de Fortuny, membre de la Plataforma Aturem la Guerra

Tica Font, directora de l’Institut Català Internacional per la Pau

Tomás Gisbert, investigador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Vicent Martínez Guzmán, president de la Cátedra Unesco de Filosofía para la Paz de la Universidad de Castellón

Xavier Badia, professor de Instituto

Xavier Bohigas, professor de física de la Universitat Politècnica de Catalunya i investigador del Centre Delàs

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.