Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Coneixement lliure

Andreu Valor: “Ara estem pagant aquest preu de la conformitat”

Publicat per dia 26 desembre 2010 – 17:07Cap comentari | 186 views
Share to Google Plus

Andreu Valor és un cantautor valencià que amb el seu primer disc, “En les nostres mans”, produït per la nova discogràfica “Més de mil”, ha aconseguit un gran èxit als Països Catalans. Mitjançant un estil intimista, dolç i acurat, ha fet arribar un missatge fort i viu: no hi ha res que no estiga “en les nostres mans.

Andreu Valor presentarà el seu disc, “A les nostres mans”, a Catalunya, fet pel qual se sent especialment content, ja que, com ell mateix afirma “era per a mi una il·lusió immensa poder presentar el disc al Principat de Catalunya on,  per ideologia, em sent tan identificat.” Així, durant una intensa setmana compartirà la seua música amb els nostres veïns del nord, fet que “augmenta el somni i les ganes de seguir treballant per trencar barreres i fer més forta la iniciativa del nostre estil de cançó,  compromés, dignificant, de conservació per uns elements de poble que hem de defensar davant dels abusos d’aquells que desitgen oblidar la memòria històrica dels nostres Països Catalans.”

La primera cançó del teu disc és “Canvie des d’avui”, això em fa pensar que, si pogueres,  canviaries alguna decisió que hages pres al llarg de la teua carrera musical?

Encara que la proposta d’obrir el treball amb aquest tema va directament dirigida a rebutjar qualsevol ordre preestablert ), a fi que ens adonem de la importància de no actuar com ho fa la societat, sinó com realment necessitem, desitgem i sentim… A la teua pregunta, no canviaria el model de fer les coses a poc a poc, passant per formacions i estils diversos, perquè tot açò ha format part de l’Andreu d’ara. Tot ha sigut una constant diversió i aprenentatge que, com et dic, han format i propiciat que hui vaja en solitari, amb les idees un poc més clares i marcades que en un principi. El ritme tranquil que duia fins ara féu que les coses es desenvoluparen més pausadament… Ara, la cosa ha canviat, però també pense que és el moment.

andrs_via_-_1Anem a la segona cançó, “No estàs lluny”. On queden eixos temps en què no eres músic? Per què decidires endinsar–te en aquest món?

Possiblement Murphy (el de la llei) tinga alguna cosa a veure… Descric aquesta cançó com “els actes que ens ocorren i ens fan dubtar de l’evidència de les casualitats”… Per tant, com explicar l’evolució del camí elegit?

La música sempre ha significat per a mi el ritme del batec  cardiovascular, sempre he comparat el meu estat a una cançó, així que imagine que aquesta necessitat de sentir la meua guia diària d’ànims, unit a la proximitat del meu entorn relacionat amb la música, ha creat eixa persona (un servidor) incapaç de viure sense música.
La cançó que dóna títol al disc, “En les nostres mans”, és alegre i optimista. En una societat com la nostra, realment està en les nostres mans?

Totalment al contrari, “En les nostres mans” és una cançó d’esperança perquè veig una societat trista, sense personalitat, totalment guiada i poc preocupada per canviar aquests sentiments. Amb la carència dels valors més importants (per regla general), cante a una natura que ens dóna la vida i a la qual no tenim la capacitat de tornar-li el detall. I més globalment, clame al cel la necessitat de fer-nos veure que l’única possibilitat de canviar aquest complicat món està “en les nostres mans”.

“Nascut d’aquesta llengua”, amb Cesc Freixas, és una cançó que reivindica les nostres arrels i cultura. Realment fa reflexionar qui l’escolta, perquè explica perfectament la situació actual de la nostra llengua. Així doncs, què opines d’aquells cantautors valencians i catalans que “s’han passat” al castellà?

M’alegra que em faces aquesta pregunta perquè escolte molt el repudi de la gent respecte a les llengües. A mi m’agradaria saber-ne tantes que no tinc bastants dits per a enumerar-les… però la meua incapacitat per a aprendre’n ni tan sols una m’ho impedeix, he, he!

Parlant seriosament, les llengües han sigut fruit de l’evolució dels pobles, utilitzades igual que hui per a poder conversar i relacionar-se entre els propis veïns. Qui realment fa canviar aquesta senzilla descripció són aquells que es creuen amb el dret de llevar o eliminar, fins i tot, la identitat d’un poble amb un aspecte tan important com és la seua llengua. Per tant, si el propòsit del cantautor és compartir, relacionar-se, transmetre, comunicar… on està el problema? No crec que la seua decisió siga presa per discriminar les seues arrels, i estic segur que, tot i no utilitzar-la per a cantar, sí ho farà per a altres coses.
Ara, els músics en la nostra terra estem tan ofegats que qui té una mica d’aspiració per a viure de la música sap que en la nostra llengua ho tenim malament. Aleshores la pregunta la podríem dirigir a eixos polítics que en compte de sentir-se orgullosos de les nostres facultats com a poble, les discriminen i, amb elles, a la seua gent.

andrs_tocant_-_2A “Caiguts en mans de la nit”, ens parles dels dubtes que tothom té. Què aconsellaries a totes aquelles persones impassibles, que simplement es conformen sense fer-hi res perquè no saben què fer?

“Caiguts en mans de la nit” és un tema que parla de les relacions de parella que no acaben de funcionar i que sols calmen el dolor quan les estrelles, envoltades pel vel obscur de la nit, s’apoderen dels cossos d’una parella i fan oblidar la pena, l’angoixa i la desesperació d’una relació que no sap cap on es dirigeix. Què passarà l’endemà? La resposta és tan personal com diversa, per tant que cadascú agafe el camí que crega convenient…

La cançó “Digues” és tota una declaració d’amor. Alguna musa en especial que l’haja inspirada?

“Digues” va dirigida a la persona que estimes, per la qual estàs disposat a fer el possible per tal de traduir aquest esforç en la felicitat aliena… De vegades ens és complicat i una manera més senzilla d’arrimar-te als desitjos d’una parella és preguntant-li: “DIGUES quines coses et fan somriure!!!”

I musa? Qui no en té una? Totes les cançons estan basades en una inspiració i difícilment serien bones si la inspiració fos inventada, no tindria tanta força com perquè fluïra la composició…

I arribem a l’equador del disc i de l’entrevista. “Mai no ho dubtes” és indubtablement una cançó de record i alhora d’esperança. Parles de fer totes les coses somiades… però, durant tots aquests anys com a músic, alguna vegada has dubtat del camí pres?

Respecte a la música no, perquè sempre he intentat gaudir d’allò que he fet. Com abans he comentat, ha sigut un camí llarg fins arribar a aquest punt, però no dur. No tenir cap meta, encara que sone a poca superació, no és el cas, perquè quan fas     quelcom per pur plaer i sense esperar res a canvi, qualsevol cosa que m’he trobat ha incrementat la satisfacció “buscada”. Per tant, com ha funcionat bé, així seguiré, he,he!, gaudint d’allò que em propose i intentant fer gaudir mínimament a qui vulga perdre un poc de temps al meu costat.


Estem segurs que escoltar-te no és en absolut una pèrdua de temps per a ningú! La següent cançó, “Vull ser com tu”, és un homenatge a tots aquells que, tot i la seua precària situació, segueixen estimant la vida. Tu, com a músic que estima la música, “qui voldries ser”, a qui admires?

Doncs, per fer una comparació basada en la cruesa de la realitat que viu l’ésser humà en moltes parts d’aquest món i, com tu dius, l’enorme força que mostren contínuament esbossant un somriure malgrat la seua precària situació, admire i m’agradaria semblar-me a qualsevol músic de carrer, que malgrat estar tocant en ple hivern, per exemple, i no haver aconseguit una moneda en tot el dia, és capaç d’alçar-se l’endemà per continuar tocant i sentint que hui pot ser un gran dia! Admire tot aquell que és capaç de seguir lluitant pels seus somnis, aquell que no li nega el somriure a la vida i s’alça tantes vegades com cau. Admire tot aquell que és capaç de compartir-ho tot malgrat ser qui més necessita…

La novena cançó del disc “Cante perquè amb el crit no en tindrem prou”, fa referència a un vers del poema “Per què cante?” de Mario Benedetti. Què és, aleshores, el que hauríem de cantar tots?

Jo no sóc capaç de dir a ningú quines són les coses per les quals hem de lluitar. He volgut jugar amb la meua passió, “la cançó”, com a relació amb aquesta frase, ja que veig que aquelles persones a les quals hem confiat el nostre vot amb la intenció que realment es preocupen per una societat lliure, sòlida, pròspera i digna no acaben de fer-ho i, amb aquest vot de confiança, no en tenim prou! Així doncs, utilitzaré altra arma per fer obrir els ulls al meu voltant i ser conscients de la importància d’elegir l’opció més adequada que, al cap i a la fi, serà el nostre futur.

I ara? ara estem pagant aquest preu de la conformitat…

Amb “L’obra inesperada”, una col·laboració amb Loles Miquel “Abril”, tracteu en forma de diàleg un tema tan difícil com és la violència de gènere. Com va sorgir aquesta col·laboració?

Loles i jo compartírem un curset de composició impartit per Miquel Gil a València. En la presentació dels alumnes, una nota graciosa va ser que en presentar-nos personalment havíem de dir nom i població de la qual proveníem. El més graciós del tema va ser que tots dos veníem de pobles diferents però en aquell moment vivíem a la mateixa localitat i mai abans ens hi havíem creuat …

Jo, buscant una veu madura i que reflectisca eixa valentia de prendre la decisió d’arriscar-se a denunciar el maltractament que estava sofrint, quan la vaig escoltar cantar, vaig pensar que era eixa la melodia que buscava. Quan li vaig oferir la possibilitat de col·laborar amb mi, ella hi va accedir molt gustosament, i així, el resultat és aquest diàleg entre una parella que perd la sensibilitat de la conversa i utilitza altres mitjans que acaben posant fi a la relació. Per sort, aquesta història acaba molt millor que en la vida real, perquè desitge que així siga sempre i la persona maltractada tinga la valentia de denunciar aquest horrible abús.

A “Alícia al País de les Meravelles” parles d’igualtat, de somnis i desil·lusions. Amb aquest disc, has acomplert algun somni?
“Alícia…” és un tema que parla de la desigualtat més bé, d’eixos despropòsits que crea la societat en sentir-se superiors uns als altres i que com a defensa ofereix l’excusa de la diferència racial, sexual, ideològica, teològica o, fins i tot, diferències com les minusvalideses o deficiències.

Em sent amb el regal de saber valorar l’essència de les persones i no donar importància a cap discriminació, perquè mai ningú no m’ha demostrat que un color, un sexe, un sentiment o un Déu és superior a altre. És justament el capitalisme el creador de totes aquestes fòbies, puix propicia l’engrandiment fictici d’aquells que se senten superiors per qualsevol circumstància. No obstant, açò és simplement una il·lusió creada pel sistema, puix estic segur que ni l’estatus social és capaç d’aportar cap diferència.

Per tant, i desitjant que aprofitem la riquesa de les persones i aprofitem el respecte per a aprendre contínuament els uns dels altres, aquesta cançó li la cante a LA IGUALTAT.

andrs_paret_-_4La penúltima cançó del disc, “Silenci”, ens insta a alçar la nostra veu, a deixar de romandre en silenci. Creus que, mitjançant la paraula, podrem fer callar aquells que, com diu la cançó, parlen sense saber?

La intenció d’aquesta cançó és fer caure en la reflexió que no ens ha d’afectar romandre en silenci quan no entenem la temàtica d’una conversa… No hem nascut amb la lliçó apresa! No és cap vergonya no saber de tot. Al contrari, d’ací naix la necessitat de prestar atenció i aprendre.

Hi ha una frase que m’agrada molt que diu “paga la pena romandre callat i semblar estúpid, que obrir la boca i confirmar-ho”, he,he!, i altra igualment especial que diu “obri la boca sempre que el que tingues que dir siga més important que el propi SILENCI”…

Hem d’aprendre a escoltar, que aquesta facultat l’hem perduda, i obrir bé les orelles per tal de quedar-nos amb allò més valuós de cada conversa.

I finalment trobem “Encara és hora”, amb Robe Mollà. Al País Valencià, on la nostra cultura està  desapareixent per moments, encara estem a temps de canviar alguna cosa?

A mi, m’ha alegrat molt veure que, en el món on em menege, la cultura ofereix hui en dia una riquesa impressionant d’estils, de qualitats… i això enfortirà la tasca de conservació del nostre patrimoni. A més, farà veure a la gent d’aquest petit país la capacitat i l’encant que tenim al nostre poble per a fer gaudir i compartir sentiments mitjançant la nostra cultura.

Quan et proposes a dir “Encara és hora” has de tenir en compte que sols hi ha una cosa en la vida capaç d’aturar aquesta veritat… Per a tota la resta, poden aquestes paraules… Salut, força i música!!!

Per últim, un tema que està de molta actualitat ara mateix. Què opines del procés de sobirania encetat al Principat de Catalunya en els darrers mesos ?

Jo polític no sóc, i les circumstàncies que envolten el control d’un país possiblement se m’escapen, però trobe que la gent que ens dirigeix podrà dur-ho endavant de la mateixa manera, econòmicament i socialment parlant, que si no tenim l’autonomia pròpia. Això sempre que, i açò és el que personalment més em preocupa, assumim l’obligació de no permetre que destrueixen les nostres arrels, la nostra cultura, la nostra identitat, la nostra llengua… és a dir, allò que ens defineix com a persones. Hem d’apostar per nosaltres, pel nostre poble, altrament acabaran emmudint-nos. Per tant, desitge aquest canvi!

Andreu Valor presentarà el seu disc, “A les nostres mans”, a Catalunya,

fet pel qual se sent especialment content, ja que, com ell mateix afirma “era per a mi una il·lusió immensa poder presentar el disc al Principat de Catalunya on,  per ideologia, em sent tan identificat.” Així, durant una intensa setmana compartirà la seua música amb els nostres veïns del nord, fet que “augmenta el somni i les ganes de seguir treballant per trencar barreres i fer més forta la iniciativa del nostre estil de cançó,  compromés, dignificant, de conservació per uns elements de poble que hem de defensar davant dels abusos d’aquells que desitgen oblidar la memòria històrica dels nostres Països Catalans.”

A més, l’11 de desembre el cantautor també realitzarà un homenatge a Ovidi Montllor. Fa uns mesos ja participà en un acte semblant a la Facultat de Filologia de València, i fou tan especial que tornar a repetir l’experiència és per a ell “més bé un regal ja que m’oferix la possibilitat de cantar amb la meua veu tot allò que pel que va lluitar i que tots compartim.”)

*Entrevista publicada a www.llibertat.cat i realitzada per nerea Peris i Brines

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.