Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Autodeterminació, Ciutat, Criminalització i repressió, Defensa del català, Illes Balears i Pitiüses, Lluita de carrer i acció directa

[Crònica] Sempentes contra el català als “Ciutat de Palma”

Publicat per dia 22 gener 2012 – 0:171 Comentari | 379 views

[Crònica] Sempentes contra el català als “Ciutat de Palma”

Share to Google Plus

Ahir, dia 20 de gener, alguns activistes varen anar a l’entrega de premis dels Ciutats de Palma amb l’objectiu de desplegar una pancarta reivindicativa amb el lema “En català! #ésPalma” durant el discurs de Mateo Isern. Malgrat això, el que havia de ser una acció ràpida i pacífica va tenir un desenllaç diferent a l’esperat i molt desagradable. La presència policial, ja abans de l’inici de l’acte, era desmesurada i semblava que ja s’esperava alguna cosa. Quan els joves varen voler treure la pancarta i pujar a l’escenari, un grapat de vigilants els varen batre amb cops i empentes davant un públic que cridava “Fuera”, “Rojos” i “Separatistas”. Per si això no fos suficient, s’ha de destacar com s’ha presentat aquest acte reivindicatiu a bona part de la premsa. Els han titllat de “radicals”, han publicat els seus noms, han mostrat fotografies de primers plans… tot plegat amb un tarannà de criminalització.

A continuació, us passam la crònica de n’Amadeu Corbera, un del activistes protagonistes de l’acció:

 

Crònica dels “Ciutat de Palma”

En Dídac, na Yanhire i jo arribam a devers les 19:30 a la porta del Teatre Principal, a esperar que arribàs en Christian. D’entrada, ens va sorprendre l’arsenal policial desplegat pels voltants: 6 furgons, entre nacionals i locals, aparcats davant el Gran Hotel, i policies vigilant des de la Plaça Major fins a la plaça de les Tortugues, tots els accessos i carrers que duien al teatre. Un èxercit, vaja. Mai havia vist cosa semblant per un acte cultural: no ens queixarem, la cultura, amb el PP, està ben protegida…

Vàrem recollir les quatre entrades, dues a nom meu i dues a nom de na Yanhire, que havíem reservat el dia abans per telèfon, sense cap problema, a taquilla, com tothom; i encara ens en varen donar una altra! Vàrem entrar sense problemes i ens vàrem seure sense problemes als llocs de les llotges 8 i 10 del tercer pis, a la dreta de l’escenari. Això sí, en pujar l’escala, un goril·la amb pinganillo i corbata que estava dret devora l’entrada ens va pegar una ullada reveladora del que vendria després. Però al moment, res.

El cas és que ens varen calar. Que tampoc era difícil: quatre joves mallorquins vestits més o manco bé, enrevoltats de velles empirifollades xerrant castellà, la plana major del PP, les seves dones estirades i qualque pijo de NNGG extraviat. Ja asseguts, vèiem com des de l’altra banda del teatre, al quart pis, un policia no ens treia l’ull de damunt. Aquest mateix, al cap d’una estona va venir a seure’s ben devora nosaltres, a la llotja de devora. “No tendrem temps ni de baixar”, vaig pensar jo, “aquest ja mos ha ben aplegat”.

L’acte va començar i va ser infumable. Bilingüe. Mal presentat, avorrit, dolent, llastimós, i trist, fred, postís: mal final per uns premis que havien tengut cert encant anteriorment. El teatre, mig buit: cadires sense ocupar al pati de butaques, poca gent al segons pis, manco al tercer i encara manco al quart. La gent era a Can Alcover.

Nosaltres havíem entrat la pancarta dins la bossa de na Yanhire, i vàrem aprofitar un moment de fosc per posar-me-la davall l’abric. La idea inicial era més simple del que va passar després: ella, en Christian i jo havíem de baixar fins la platea quan xerràs el batle, pujar a l’escenari, desplegar la pancarta i partir, i en Dídac havia de fer les fotos per enviar després a la premsa. Comptàvem amb que el factor sorpresa jugaria a favor nostre, que no tendrien temps per reaccionar, i que, com a molt, ens traurien del teatre, identificarien, etc. Ja teníem el comunicat fet, a punt per enviar, a Contrainfo.cat. No comptàvem que un èxercit sencer vigilaria el teatre per defora i per dedins com si fos el búnker de Hitler, i que davant l’escenari, una legió de Pepes ens esperarien amb la bota a punt. I que un d’aquests s’asseuria devora nosaltres.

Vàrem haver d’aguantar tot l’acte bilingüe, infumable, fins que va pujar en Mateo Isern. En començar ell, començàrem nosaltres, tal i com ho havíem planejat. La sorpresa va ser que el goril·la que teníem de veïnat no va fer res: encara no entenc què punyetes hi feia, allà. La seva feina, segur que no. Mentre nosaltres tres baixàvem, sense córrer, i obríem la porta d’accés a platea, en Dídac li va demanar per on era l’escala (!!!): “per aquí”, li va dir ell. El súmmum de la incompetència.

Tampoc ningú ens va impedir entrar al pati de butaques, ni començar a caminar: tot va ser molt ràpid. Quan jo ja era quasi a peu de l’escala, vaig veure que els goril·les començaven a córrer, jo vaig fer el mateix, i a l’instant, tres d’aquells em plaquen, m’estampen enterra i m’alcen. Na Yanhire i en Christian cridaven, els goril·les també -molt més-, la gent estava al·lucinada i a mi m’empenyien a les totes, em doblegaven el braç i em deien “tranquil, tranquil”: si jo estava la mar de tranquil!

Expulsats del teatre a empentes, agafats entre dos policies per hom com si fóssim terroristes, tota la premsa darrera, de molt mala manera. “¡Separatistas!, he sentit que ens diuen: jo tendria molta més imaginació per insultar… Com més hi pens, més ho veig -potser en aquell moment, l’adrenalina i la confusió no m’ho deixaren veure-, que tot plegat va ser molt violent. Molt lluny del que preteníem: una reivindicació pacífica, silenciosa, imprevista i ràpida. En canvi, la violència policial va ser grossera, excessiva, completament desmesurada; no crec que el batle n’estigui content. Les imatges ho diuen tot, i com més les mir, més em desagraden: em resulten molt violentes, no m’agrada veure’m tractat com un delinqüent vulgar, no m’ha agradat sortir als diaris pres per una legió de mercenaris; tot molt lluny del tractament que li donen a en Matas o a n’Alemany: ells són dos lladres, i nosaltres, quatre joves mallorquins. La violència exercida contra uns i altres és clarificadora.

Què preteníem amb això? Denunciar l’espanyolització, aprofitar un acte mediàtic per fer-ho, etc. Tot això, sí. Però també demostrar als peperos que no cedirem, que ni tancats dins els seu propi búnker d’autoodi, encerclats per 300 agents armats, s’amagaran de la nostra lluita, de la nostra pressió, de les xiulades, de les pancartes. Que farem nostres els seus actes, que no podran estar tranquils si no ens deixen tranquils a nosaltres: que no podran viure en pau si els mallorquins no ho podem fer.

Animam, idò, a tots els joves mallorquins, menorquins i eivissencs a perdre la por, a prendre l’acció a tanta reacció. Esperam que la nostra acció serveixi d’estímul per fer-ne més de semblants, que en Bauzá i companyia tenguin problemes fins i tot per menjar-se la sopa. Que siguin conscients que no estam disposats a perdre. Que lluitarem.

I el millor de tot és que ens amenacen ara de denunciar-nos “per escàndol”: si l’escàndol el provocaren ells! Alerta que no els denunciem nosaltres…

Extret del blog de n’Amadeu.

1 Comentari »

  • martí escrigué:

    molt bé. és indignant com vos ha tractat la policia, només pel fet de ser mallorquins som tractats com a terroristes. només falta que ens facin anar marcats amb una estrella, com els jueus en temps de hitler. seria més fàcil per a ells, així ens tendrien identificats.
    me qued també amb es dicurs den J.M Quintana, la seva donació del premi a la lluita i la dels altres escriptors. Crec que és d’escàndol i vergonya per a les autoritats que tenim

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.