Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Antifeixisme i xenofòbia, Conflictes, imperialisme i militarisme, Estat espanyol i el Món, Publicació oberta

[Opinió] El sentit de fugir

Publicat per dia 20 febrer 2017 – 8:42Cap comentari | 295 views

[Opinió] El sentit de fugir

Share to Google Plus

Aquesta notícia s’ha enviat mitjançant publicació oberta! Vos convidam a elaborar lliurement les vostres pròpies notícies. Basta que empleneu aquest formulari i no oblideu respectar la guia d’estil i revisar els principis, objectius i criteris de publicació del projecte contrainfo.cat.

Encara sents el batec dels obusos colpejant la línia incerta i no pots dormir. Fa mesos que vares deixar enrere la guerra i tremoles quan veus un llamp trencant el cel. Has après que fugir és humà, més enllà del desert, de la mar escumosa i dels camps gebrats. Recordes la darrera mirada de la teva mare, blanca i perduda, poc abans de sentir el so d’un projectil. Ara observes trist els estels que se sostenen ingràvids al cel glaçat d’una clara nit de frontera. Lluny la lluna blanca emmudeix, coberta de neu, morta de fred.

Et recordes amb el que encara era la teva família, caminant insignificant entre la remor sorda i sense color d’una terra dura, abrasada per l’oblit i pel saqueig sistemàtic que l’esquinçava i enfonsava, rodejada d’enemics: el pare mai no havia tornat a casa des del dia que aquells homes de negre se l’emportaren. Amb la mare, buscàveu refugi i trobàreu un mur darrere l’altre. Només tens catorze anys i saps el sentit profund d’una guerra que no era teva i que recorria un espai cremat on la vida havia desertat i no deixava lloc a l’esperança: només reservava un indret esvaït pels milers d’ombres que deambulaven com a espectres transparents amb l’esperança trossejada en petits bocins de llàgrimes eixutes. Síria, Turquia, Grècia, Bulgària… una terra de ningú.

No podies reconèixer el lloc on vivies: però et deien refugiat. Mai no hi havies estat i no et pertanyia perquè hi eres a la força. Havies caminat durant setmanes com una peça d’un trencaclosques desfet, seguint el clatell de la teva mare, que no et podia atendre perquè prou feia amb el farcell d’escasses pertinences a l’esquena i la teva germana petita al pit. La seguires sense piular ni mussitar, sense un plany ni gemecs, sense demanar res ni pensar en l’estrany d’aquella situació. Encara ara, les nits fredes, et demanes per quins motius vàreu abandonar el poble i encara t’hi capfiques en trobar una explicació al moment en què qui havia estat un amic a l’escola es convertí en ombra de mort, en perquè qui jugava amb tu al carrer passà a ser fill de l’enemic.

Caminant essent un infant et vas trobar amb l’edat adulta sense passar per l’adolescència. En un minut tot canvià: tu seguies el clatell de la mare quan el terra s’aixecà amb un tro assassí al seu davant; tres persones no tingueren gaire sort: el vell que caminava amb una rudimentària crossa de fusta, la mare i la teva petita germana. Durant uns minuts jagueres en terra, cobert de polseguera i sang, i t’aixecares mirant atònit sense entendre res. Passats uns minuts de desconcert la caravana continuà deixant enrere els infortunats. Tu no tardares a rebre una empenta i en comprendre que no tenies clatell a seguir; que senzillament havies de continuar o acompanyar la sort de ta mare.

Trepitjar Europa no va canviar massa el teu destí, ni tan sols tens un nom ni un rostre perquè formes part d’una multitud indefinida: refugiat. Fugir d’una guerra per arribar a un paradís irreal és una recompensa esquinçada. Ara has après a sobreviure en un lloc que no és teu. Bona part de la teva vida quedà enrere, a molts mesos de camí, amb els dubtes, els interrogants i la infantesa, però respires, camines i pertanys a la massa d’ombres que dansen cansades en una terra erma que hi viu de caritat. Quan arriben les furgonetes d’una ONG local sents que no estàs sol, però no entens per què no pots continuar el teu camí, presoner a la frontera, amb la neu fins als turmells. De moment, ignorat des del confort dels despatxos oficials, seguiràs al camp, com un adult de catorze anys que intenta trobar sentit a unes pàgines que sobtadament han quedat en blanc. Intentes dormir per somiar que tens la vida per omplir-les, però et cal una terra on aprenguis que ja no et cal fugir més.

J. M. Vidal-Illanes © 2017

#refugiats #volemacollir

 

 

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.