Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Antifeixisme i xenofòbia, Drets bàsics, Estat espanyol i el Món, Lluita de carrer i acció directa, Memòria històrica, Publicació oberta

Del pacifisme al puny tancat: la lluita pels drets civils

Publicat per dia 21 febrer 2013 – 9:591 Comentari | 176 views

Del pacifisme al puny tancat: la lluita pels drets civils

Share to Google Plus

Aquesta notícia s’ha enviat mitjançant publicació oberta! Vos convidam a elaborar lliurement les vostres pròpies notícies. Basta que empleneu aquest formulari i no oblideu respectar la guia d’estil i revisar els principis, objectius i criteris de publicació del projecte contrainfo.cat.

Avui dia 21 de febrer es compliran 48 anys de l’assassinat de Malcolm X. Moltes veus situen aquest fet, entre d’altres, com a detonant per a la creació del Black Panther Party, fundat l’any 1966, només un any després de l’assassinat de Malcolm X.

Per això crec oportú compartir aquest article de Sam Robson publicat el maig del 2009 per ”En Lluita” -organització que també organitza per avui una xerrada/debat sobre el tema a Barcelona-  on s’explica de manera didàctica i rompent tòpics un poc de la història d’aquesta organització revolucionària que, com podreu llegir, no només va lluitar pels drets de la comunitat negra, sinó també per la justícia social i contra el capitalisme utilitzant l’acció directa:

De vegades una imatge diu més que mil paraules: Ciutat de Mèxic, 16 d’octubre de 1968, Tommy Smith i John Carlos pugen descalços al podi olímpic i aixequen els seus punys enlaire. Aquesta imatge es va convertir en el símbol de l’orgull i el coratge del moviment Black Power. Aquesta consigna va ser llançada per primera vegada per Kwame Ture (llavors Stokely Carmichael) del SNCC (Coordinadora Estudiantil No Violents) el 1966, quan es va dirigir a una manifestació de manera impactant: “He estat detingut 27 vegades. Cada jutjat a Mississppi hauria de ser cremat per eliminar la brutícia. Jo no vaig a la presó ni una vegada més!”. Va aixecar el puny i va cridar “Black Power” cinc vegades, i la multitud va cridar amb ell.

Entre 1964 i 1968, a gairebé cada ciutat del Nord, i a Califòrnia, va haver disturbis, o més aviat revoltes. El 1965, al gueto de Watts (Los Àngeles) van haver de desplegar 15.000 efectius de la Guàrdia Nacional i policies armats per recuperar el control de la zona. Van detenir 4.000 persones i 34 persones van morir en els enfrontaments. El 1966 hi va haver 38 disturbis. A l’any següent, 128, el més important el de Detroit que va deixar 41 morts, 347 ferits, 3.800 detinguts i 1.300 edificis reduïts a runes. Només als primers 6 mesos de 1968 hi va haver 138 disturbis. Enmig d’aquesta tromba de protestes, Huey P. Newton, David Hilliard i Bobby Seale, tres estudiants de Oakland, Califòrnia, van crear The Black Panther Party for Self Defence (Panteres Negres). El seu creixement va ser espectacular des de la seva fundació a l’octubre de 1966. Van elaborar un programa de deu punts que expressaven les seves idees. Van reivindicar justícia i llibertat per a la gent negra, la fi de la rapiña de la seva comunitat “per l’home blanc”, la fi immediata de la brutalitat policial que patien i van reclamar que s’alliberessin a tots “els homes negres detinguts a les presons”. Però era molt més que un manifest nacionalista negre. Les Panteres van incloure reivindicacions com “una educació que mostri la veritable naturalesa d’aquesta societat americana decadent” o la sanitat gratuïta per als negres i tota la gent oprimida, a més d’habitatges decents i la plena ocupació. En les seves pròpies paraules: “Volem terra, pa, habitatge, educació, vestit, justícia i pau. Tot el poder per al poble!”.

El compromís de Les Panteres no es va quedar només al paper. Newton sabia que tots els ciutadans tenien dret a dur armes i van començar a reclutar a joves, homes i dones per “patrullar a la policia”. Van dur uniforme de pantalons negres, camisa blava i jaqueta de cuir negre. Després de veure una pel·lícula sobre la resistència francesa contra els nazis, Seal va afegir una boina negra. A més, el 1970 es va formar el Black Liberation Army (Exèrcit de l’Alliberament Negre) que va dur a terme assassinats de policies, fugides de presó i robatoris (“expropiacions”) per recaptar fons.

Negres amb escopetes

El Govern de l’Estat de Califòrnia va reaccionar davant l’audàcia de Les Panteres i va proposar el 1967 prohibir dur armes carregades. Davant d’això, Les Panteres van dur la seva lluita a la capital californiana. Seal, a les seves memòries, va recordar: “ Vam creuar el pont cap a Sacramento. Hi havia 30 germans i germanes, i 20 duien armes. Molta gent ens mirava. Molta gent blanca estava molt espantada, mirant-nos fixament i sé el que deien. ‘Qui dimonis són aquests negres amb armes?’”. En arribar a l’Assemblea, van avançar cap a la porta i el llavors governador, Ronald Reagan, que era fora a la gespa, va arrencar a córrer de seguida que els va veure. Van entrar dintre, interrompent el debat. Els diputats es van llençar a terra entre crits i, mentre els vigilants de seguretat intentaven detenir els manifestants, un periodista els va preguntar: “Qui sou?”. El jove Bobby Hutton, amb només 16 anys va respondre: “Som Les Panteres Negres. Som negres amb escopetes. I què?”. La protesta va tenir tant impacte que van passar de ser un grup petit de 50 activistes, a convertir-se durant els següents mesos en un partit de 5.000 militants i, a la fi de 1968, el seu periòdic, “La Pantera Negra”, tenia un tiratge de 250.000 exemplars.

Un d’aquests nous afiliats, Eldridge Cleaver, seguint les idees de Franz Fanon, va teoritzar una orientació cap al que va anomenar el “proletariat neci” o “germans del barri”. Aquests empobrits, sense res a perdre serien els més oberts a les idees revolucionàries. Així que a més de les seves patrulles, que van reduir significativament la violència de la policia, a partir de 1968 van llançar nombrosos projectes comunitaris amb la finalitat d’alleujar la pobresa, garantir l’assistència sanitària i, en general, millorar la qualitat de vida del poble negre. Entre els seus “Programes de supervivència”, el més conegut era el “Free Breakfast For Children” (esmorzar gratis per a nens) que es va estendre per tot el país, alimentant fins a 250.000 nens diàriament. També van obrir centres de salut, van distribuir roba, van fer classes de política, economia i defensa personal, i van gestionar clíniques de rehabilitació de drogues i alcohol.

Fins i tot van entrar al món electoral, sent Cleaver el candidat presidencial del Peace and Freedom Party (Partit de la Pau i la Llibertat) al 1968. El 1973 es va presentar a les eleccions a l’Ajuntament de Oakland i va aconseguir un 40% dels vots. A partir de 1974, amb Elaine Brown liderant Les Panteres, van participar en diverses campanyes electorals, de vegades donant suport a altres candidats, com Lionel Wilson, que el 1977 es va convertir en la primera persona negra escollida com a alcalde d’Oakland.

Gràcies a aquest treball social, Les Panteres van guanyar molt prestigi i es van diferenciar d’altres nacionalistes negres. Es van proclamar revolucionaris marxistes, identificant el capitalisme com l’arrel dels problemes del món i reconeixent la possibilitat de lluitar juntament amb qualsevol grup que declarés la seva oposició al sistema. Aquest discurs va encaixar amb una radicalització general que els va facilitar la possibilitat d’exposar vincles entre diversos aspectes del capitalisme. El 1967, a Nova York, 100.000 persones es van manifestar contra la guerra de Vietnam. Els negres suposaven el 13,5% de totes les tropes de l’exèrcit, però només un 3,4% dels oficials, mentre el 22,4% de les baixes eren negres.

També van explotar els moviments de les dones i dels gais i lesbianes. És cert que existien opinions tant sexistes com homòfobes entre els activistes de la lluita pels drets civils negres, i, de vegades, va fer l’efecte que era un moviment masclista. Però aquesta hostilitat cap al moviment gai i el feminista es va superar gràcies a la perspectiva de buscar aliances entre tots els oprimits. A això va contribuir també que, el 1969, el Front d’Alliberament Gai, que va sorgir dels disturbis de Stonewall del mateix any, aprovés un donatiu a Les Panteres. A l’any següent, Newton va fer pública una carta oberta pionera en la qual deia: “[...] En els últims anys han sorgit moviments forts de dones i homosexuals reclamant el seu alliberament [...]. Hem d’intentar unir-nos amb ells de manera revolucionària [...]. Sabem que l’homosexualitat existeix i ho entenem en la seva forma més pura: és a dir, que una persona hauria de tenir la llibertat d’usar el seu cos com vulgui [...]. El Front d’Alliberament de les Dones i el Front d’Alliberament Gai són els nostres amics, els nostres potencials aliats i necessitem tants aliats com sigui possible.”

Però potser més sorprenent encara, donat la caricatura de Les Panteres que s’ha difós, sigui el fet que també van buscar aliances amb radicals blancs, per exemple, el SFDS (Estudiants Per una Societat Democràtica) i PFP (Partit Per la Pau i la Llibertat). Van mantenir la seva postura d’afiliar únicament a negres, però més per la seva convicció que els grups oprimits havien de col·laborar, ja havent-se organitzat ells mateixos, que per hostilitat cap a blancs. El seu discurs contra el sectarisme cap als blancs va representar un avanç important respecte a altres activistes pels drets dels negres, per exemple Malcolm X, qui fins molt poc abans de la seva mort va sostenir que els blancs no tenien cap paper dins la lluita anti-racista.

Pacifisme i coratge

La postura tan contundent de Les Panteres va ser producte del que molts de la seva generació van veure com el fracàs de lluites anteriors. A molts llocs, victòries contra la discriminació legal no van comportar millores a la vida quotidiana. A les ciutats del nord, on formalment els negres tenien els mateixos drets civils que la resta de la població, van seguir vivint en guetos, ocupant els pitjors treballs, cobrant menys que els blancs i tenint una taxa d’atur d’un terç de la població negra als anys 60. Al 1965, quan Martin Luther King va anar a Watts després de la revolta, va ser esbroncat per molts joves cansats ja del seu missatge: “Igualarem la vostra capacitat d’infligir sofriment amb la nostra capacitat d’aguantar-lo. Us desgastarem amb la nostra capacitat de sofrir”. Malcom X va entendre els sentiments de milers de negres quan va declarar, en referència a les campanyes sit-in (segudes) : “Qualsevol pot asseure’s. Un covard pot asseure’s. Però exigeix un home posar-se dempeus”.
Però la veritat és que al context de Mississippi de 1955, fins i tot els que feien les protestes més pacífica no eren de cap manera covards. Si considerarem que als nou mesos anteriors al famós boicot d’autobusos iniciat per Rosa Parks, només a l’Estat de Mississippi va haver-hi 8 persones que van patir linxaments impunes, ens farem una idea de la violència i por que existien llavors. En aquest context, una campanya de negres armats hauria significat un suïcidi col·lectiu. Malgrat això, van començar a reclamar justícia, sabent que, a les paraules de Martin Luther King a Birmingham, Alabama, “alguns de nosaltres que estem aquí avui, no tornarem vius d’aquesta campanya” hi havia molt de veritat. Birmingham era el baluard de la segragación. El seu governador, Eugene “Bull” (Toro) Connor, tenia penjat al seu despatx un bat de beisbol tacat de sang d’un treballador a qui havia deixat paralític durant una vaga el 1937. King i la seva SCLC (Associació de Cristians del Sud) tenien com a objectiu integrar la ciutat. El 2 de maig va haver-hi una manifestació, principalment d’estudiants, als que la policia va apallissar. Aquella nit, King va passar d’església en església, algunes amb aforaments de 3.000 persones, animant a la gent a lluitar. Va recriminar aquells que volien abandonar la campanya: “Estic fart de veure a pastors amb cases grans i conduint cotxes grans, sense preocupar-se pels problemes dels que fan possible que tinguin aquestes coses”. A l’endemà, una fila de 50 joves va sortir de l’Església Bautista de la 16th Street amb l’objectiu d’arribar al centre de la ciutat. La policia els va detenir a tots. Després d’ells va sortir una segona fila, també arrestats tots. Després una altra, fins que havien detingut a mil joves, alguns amb només 6 anys. Aquell dia van arrestar 6.500 persones i havien de fer servir autobusos escolars per a dur-les a la presó. El 10 de maig cada cel·la a Alabama estava ocupada, l’Estat es va rendir i el dic es va trencar. A les següents 6 setmanes va haver-hi 758 manifestacions i 15.000 persones van ser detingudes a 186 ciutats.

Un sondeig publicat per la revista Newsweek va revelar que la majoria dels negres estaven disposats a lluitar per guanyar els seus drets. Un 80% de blancs i un 60% de blancs del sud pensaven que la població negra patia injustícia i mereixia els seus drets civils. Aquesta campanya mostra el coratge de la seva lluita, malgrat la seva estratègia no violenta, que va ser un moviment de masses capaç d’aconseguir la unitat de negres i blancs i, a més, aconseguir victòries reals. Paradoxalment, l’aprovació de la legislació pro drets civils el 1963, la seva gran meta, va exposar les seves limitacions – la dificultat de convertir la igualtat formal en canvis tangibles, sobretot a nivell econòmic, cosa pràcticament impossible amb la tàctica de manifestacions pacífiques, basades a dividir la classe dirigent del Nord i del Sud, la qual va tancar files davant la perspectiva de lluites econòmiques.

Capitalisme i les arrels del racisme

D’aquí les esbroncades de frustració a King a Watts dos anys després. Tanmateix, això va ser quelcom que va reconèixer King, que es va mudar amb la seva família a Chicago per liderar campanyes al Nord. El 1965, va parlar contra la guerra a Vietnam, sent un dels primers a fer-ho. Va començar a vincular la guerra amb el racisme i altres aspectes de la societat i va començar a desenvolupar una anàlisi més profunda del racisme. King sempre havia buscat la unitat entre blancs i negres i mai va culpar a la població blanca. El 1967 va publicar el llibre On anem des d’aquí?, en el qual va argumentar que “la base de l’esclavitud a Amèrica va ser principalment econòmica [...]. Amb el desenvolupament d’aquest comerç, s’havien de convèncer a si mateixos que un sistema tan lucratiu era justificable moralment. Així va néixer la doctrina de la supremacia blanca”. Identificant així les arrels del racisme en el naixement del capitalisme, condueix a unes conclusions lògiques. Si el racisme va ser creat per circumstàncies especifiques, es podia desfer exposant-les i minant-les, i la manera d’aconseguir-ho era forjant la unitat de pobres blancs i negres. En paraules seves: “Hi ha, de fet, més americans pobres blancs que negres. Necessiten una guerra contra la pobresa tant com els negres. Al sud han estat enganyats pels prejudicis racials. Irònicament, amb aquesta postura van lluitar no solament contra el negre, sinó contra ells mateixos [...]. La supremacia blanca pot alimentar els seus egos, però no els seus estómacs”.

Així, King va obrir el que va anomenar “fase 2” de la lluita, que hauria de dirigir-se a la justícia econòmica. “El cost pràctic del canvi fins a ara ha estat barat. El cost real queda per pagar”. A la fi de 1967 va reclamar la “reestructuració total de la societat americana” perquè “algun dia hem de preguntar-nos per què hi ha 40 milions de pobres a Amèrica. Quan fas aquesta pregunta estàs qüestionant el sistema econòmic capitalista [...]. Això significa entendre que els problemes de racisme, explotació econòmica i guerra estan vinculats”. La posada en pràctica d’aquesta anàlisi va ser “la Campanya dels Pobres” el 1968 amb la finalitat de mobilitzar un “exèrcit multirracial de pobres” que envairia Washington DC i mantenir accions de desobediència civil fins que el govern aprovés una llei de Drets dels Pobres. S’ha preguntat si va ser casualitat que a l’abril d’aquest any assassinessin a King quan va assistir a un acte de treballadors sanitaris a Memphis, com a part d’aquesta campanya que la revista Readers Digest havia calificat d’“insurrecció”. Irònicament, el seu assassinat va provocar disturbis a més de 100 ciutats.
Més o menys al mateix temps, Malcolm X anava traient conclusions semblants. El 1964 va trencar amb La Nació de l’Islam, liderada pel “profeta” Elijah Muhammad, al que va qualificar com a “sectari i inhibit”. Va seguir defensant la necessitat d’una organització separada per a negres, però el 1965, l’any del seu assassinat, va afegir: “Treballarem amb qualsevol, no importa el seu color, amb la condició de que realment vulgui posar fi a la injustícia que pateix la gent negra”. A més, mentre mantenia les seves crítiques cap al pacifisme, es va “declarar disposat a participar a lluites locals al sud i altres llocs perquè cada campanya per objectius específics augmenta la consciència política dels negres”. I, potser més important, va començar a desenvolupar la idea que el racisme era un problema sistèmic: “És incorrecte classificar la revolta del negre com un simple conflicte entre negre i blanc. Més aviat, el que veiem és una rebel·lió global dels oprimits contra els opressors, dels explotats contra els explotadors”. Segons Malcolm X, els blancs que no tenien el racisme a la seva ideologia solien ser socialistes, mentre va insistir: “Ensenya’m un capitalista i t’ensenyaré una sangonera”.

Ni King ni Malcom X estaven a punt de convertir-se en revolucionaris socialistes, però els intents repetits, tant des de la dreta com de l’esquerra de pintar a King com un col·laborador amb el sistema, ens obliga a formar una anàlisi més matisada, situant-lo, a més de Malcolm X i Les Panteres, en el seu context per poder apreciar el paper de cadascun. D’aquesta manera, veiem la lluita anti racista dels anys 50 i 60 com un procés durant el qual, segons el lloc i context, van sorgir diferents tipus de moviments i organitzacions. Cadascuna va aprendre de les anteriors, de les seves pròpies experiències i de canvis en les circumstàncies.

La il·lusòria arma clau

Així, s’identifica una certa convergència de diferents facetes del moviment a mitjans dels 60, sobre la base de la necessitat de la unió amb els blancs i buscar noves estratègies per avançar en la lluita. Respecte a aquesta lluita, es pot dir també, encara que sembli mentida, que tant King com Malcolm X i Les Panteres van patir una mateixa debilitat. Tots van assolir victòries importants, però quan l’Estat els va atacar frontalment, no tenien el necessari per enfrontar-se a ell amb èxit. King, encara que per les seves conviccions religioses estava sempre oposat al materialisme del socialisme i marxisme, estava apostant per una estratègia basada en una aliança de blancs i negres pobres i liberals. Dins aquesta lluita, hi tenien un paper central els treballadors organitzats i els sindicats. La bala que va robar a King la seva vida, a nosaltres ens va prendre la possibilitat de saber on hauria arribat aquesta trajectòtia. Però tenia un potencial clar, si considerem que les treballadores i treballadors units als llocs de treball és on més força tenen, donat la seva capacitat de parar el flux de beneficis del qual depèn el sistema.

Malcolm X, malgrat els canvis a la seva estratègia, poc abans de la seva mort va afirmar que “no ha existit mai una bona relació entre la classe obrera negra i blanca […]. Un dels errors dels negres ha estat aquesta idea de solidaritat obrera. No hi ha tal cosa – ni va funcionar a Rússia”. Es pot entendre aquesta actitud, donat el racisme virulent entre sectors blancs, la destrucció de les organitzacions de la classe obrera i l’esquerra durant el “McCartisme” i diversos episodis vergonyosos a la seva història anterior. N’hi ha prou de citar Victor Berger, el primer delegat del Partit Socialista al Congrés, qui al 1902 va qualificar als negres com “una raça inferior”. Segons James P. Cannon, després de la revolució russa el 1917, els boltxevics es van sentir obligats al Comintern a “insistir que els comunistes americans es lliuressin dels seus tàcits prejudicis i que paressin esment als problemes especials dels negres”. Però és simplement fals dir que la solidaritat mai ha existit. Entre 1909 i 1924 el IWW (Treballadors Industrials del Món) va afiliar a un milió de persones, 100.000 d’elles negres, les quals van lluitar juntament amb afiliats blancs.

Les Panteres sí es van dirigir cap als treballadors i va haver-hi intents d’aliar-se amb els RUM (Moviments Sindicals Revolucionaris) de Detroit, units en la LRBW (Lliga de Treballadors Negres Revolucionaris). Però per la seva orientació cap al proletariat neci, la direcció va passar per alt la classe obrera organitzada, veient-la com “esclavitzada”. Luke Tripp, l’alliberat a Detroit, crític amb aquesta perspectiva, va intentar centrar Les Panteres en els treballadors organitzats per “la seva capacitat d’interrompre la producció industrial” que els va donar un poder que no tenien els joves necis. Al 1969 Tripp va ser expulsat i Newton va arribar a proclamar: “Estem explotats no solament per la classe dirigent, estem oprimits fins i tot per la classe obrera”. Això els va privar d’un arma potencialment decisiva quan el govern va llançar una onada de violència i espionatge contra Les Panteres, i es van quedar sense més remei que entaular batalla contra l’Estat més poderós de món. 27 dels seus militants van ser assassinats, incloent Fred Hampton, líder de l’organització a Chicago, i 749 empresonats o detinguts, mentre la CIA portava a terme una campanya bruta, fomentant divisions internes i, de vegades, violència mortal entre els afiliats. El 1968 Cleaver va fugir a l’exili. Seal va ser detingut, lligat, emmordassat i processat. El 1969 Hilliard va ser detingut després de declarar: “Richard Nixon és un fill de puta. Matarem Nixon i qualsevol fill de puta que ens negui la llibertat”. Newton també va ser detingut, després d’una baralla que va deixar un policia mort el qual, ja desarmat, va ser disparat a l’estómac. Va haver-hi una campanya molt àmplia en la seva defensa que va implicar fins i tot famosos com Jane Fonda. Però, malgrat això, i la valoració de Hoover, cap del FBI, de Les Panteres com “la major amenaça a la seguretat interna del país” no podien competir militarment amb l’Estat. El partit, tan valent i inspirador fins i tot avui dia, va entrar en un declivi terminal.

Una freda nit de gener a Oakland, Califòrnia, dos policies aborden a Oscar Grant, negre de 22 anys, a l’andana del metro. Un d’ells tomba al jove amb un cop de puny. El segon el posa de cap per avall a terra i el mata a trets. L’any no és 1969, sinó 2009. Està clar que queda molt per fer. Com va dir King, “l’única possibilitat que tenim és la nostra capacitat de recuperar l’esperit revolucionari i sortir al món, reclamant oposició eterna a la pobresa, militarisme i racisme. Amb aquest poderós compromís podem desafiar l’estatus quo i tota la seva injustícia”.

Enllaç: http://www.enlluita.org/site/?q=node%2F2404.

 

També interessant el documental sobre el Black Panther Party titulat ”Panteres Negres: Tot el poder per el poble” dirigit per Lee Lew Lee que compte amb el testimoni d’ex-militants de l’organització. El teniu per parts (i en castellà) a YouTube, aquí la part 1/8: Clica’m.

1 Comentari »

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.