Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Altres, Opinió, Publicació oberta

[Opinió] La unitat d’acció anticapitalista a Mallorca només pot arribar des del respecte i el consens total

Publicat per dia 8 gener 2013 – 10:512 Comentaris | 105 views

[Opinió] La unitat d’acció anticapitalista a Mallorca només pot arribar des del respecte i el consens total

Share to Google Plus

Aquesta notícia s’ha enviat mitjançant publicació oberta! Vos convidam a elaborar lliurement les vostres pròpies notícies. Basta que empleneu aquest formulari i no oblideu respectar la guia d’estil i revisar els principis, objectius i criteris de publicació del projecte contrainfo.cat.

Quan es toca un tema que pot generar polèmica convé deixar les coses clares des del principi per evitar malentesos. Per això, des d’ara mateix vull remarcar que aquest no és cap escrit per fer sang, sinó més bé l’expressió d’una postura crítica, però constructiva. En algun moment vam pensar (una quanta gent) que la unitat d’acció era necessària per uns motius i si aquesta no s’ha aconseguit no és perquè no s’hagi de menester.

En els moments en què vivim, a Mallorca cap col·lectiu, corrent o organització té la capacitat de mobilitzar a les masses amb un discurs rupturista. A més d’això, totes les persones i grups que veiem necessària una dissolució d’aquest pervers sistema econòmic, polític i social estem units per la censura mediàtica dels nostres propòsits i per la repressió de la nostra acció, al que cal afegir altres interessos comuns com formes de cultura alternativa i d’altres lluites anomenades parcials. És tot aquest context que crea un espai comú que s’ha d’ocupar.

Però l’espai comú d’unitat anticapitalista no té perquè ser fàcil de construir. L’experiència és el millor exemple. No és un procés on tot val. Bé ho sabem. Per bastir-lo s’ha de treballar sense preses, cal respectar les sensibilitats dels i les altres i s’ha de saber posar els límits d’allò que no és comú ni unitari.

Quan dic que s’ha de treballar sense preses vull dir que s’ha d’anar tira tira, però sense aturar. Cal respectar els ritmes del procés i també els ritmes de les diferents organitzacions que hi participen. La unitat d’acció anticapitalista serà pel que serà, i no el que una organització o altra es proposi que sigui. La unitat anticapitalista no és la construcció d’una nova organització, ni tampoc és el fòrum de transmissió de propostes “que no puc dur endavant amb la meva organització i les disfresso de necessitat unitària”. Això darrer fins i tot pot provocar desconfiança i desafecció.
I parlant de respectar els temps, aquest espai que ara analitzam no pot estar sempre de reunions. Si partim de l’enteniment i de la bona voluntat, les reunions han de ser les mínimes i necessàries, amb objectius concrets, efectives i ben conduïdes. Si volguéssim estar en una organització frontpopulista ens hi afiliaríem, però resulta que el que volem és tenir temps per seguir fent feina amb els nostres col·lectius.

Dic que s’han de respectar sensibilitats. Per a això, hem de conèixer als altres i saber on tenen les pessigolles. És de lògica que si volem anar anarquistes, independentistes, autònomes, esquerranes, ecologistes, veganes, antietiquetes i amants dels cotxes en miniatura totes a una, hem de respectar els nostres tics particulars. Ens agradi o no, si volem fer cartells en castellà, demanar subvencions o servir coca-cola en tassons de plàstic, estem rebentant l’avinença.

I les pessigolles estan molt relacionades amb allò que no és unitari. En podria citar exemples que tots i totes entendríem fàcilment. Ara bé, en posaré un que genera debat i desacord -el que ja indica que no és un tema unitari- que cal superar per poder-nos seure tots junts: El tema dels partits polítics o com els vulgueu anomenar. Suposo que a aquestes alçades no cal que expliqui la crítica anarquista als partits. La presència d’aquests, per nosaltres, provoca desconfiança i rebuig. Però reduir aquesta desconfiança al moviment llibertari és quedar-se curts. Les enquestes, bona part del moviment de les indignades i l’actualitat amplifiquen prou l’abast. Així, una iniciativa unida per la confiança i el respecte crida a què aquests projectes quedin fora, el que no lleva que persones madures que saben deixar per moments la seva militància partidària a un costat puguin donar una mà i participar.

Tampoc és unitari prendre les decisions per majories. Si hem de funcionar tots a una s’ha de fer per consens. Si aquest no existeix és sinònim de què no hi ha unitat i no passa res. En aquest moment, cadascú és major per prendre el camí que vulgui. Quan sí que passa és quan no hi ha consens i una part decideix que la seva postura és la unitària (o quan un moviment que no és unitari decideix anomenar-se unitari). No me vull estendre més en aquest tema, és una qüestió d’aplicació lògica del llenguatge.
Un altre cas paregut: Pareix mentida que s’hagi de dir que la qüestió de la simbologia també és important. Si fem logotips, cartells, etc. amb simbologia pròpia d’un moviment o tendència, no hem d’esperar que això sigui considerat unitari, no? Si es comenta és perquè són coses que passen. Quan hem volgut ser escrupolosos ho hem estat molt. Per exemple, amb les capçaleres de les manifestacions, amb dues pancartes, una davant a baix i una altra darrere a dalt, perquè a la foto no prengués protagonisme cap altra simbologia.

Acabats doncs amb el que no és unitat d’acció, me proposo dues darreres reflexions abans de concloure. En la primera, vull dir-vos que veig la unitat d’acció com un procés que suma. Qualsevol moment de pèrdua de gent necessita una bona reflexió. A més, en la meva opinió, aquest procés de suma ha de ser capaç d’incloure a moltes persones que no estan organitzades i que estan disposades a donar una mà des d’un espai unitari. S’han de saber articular mecanismes per a la seva participació (a la Coordinadora Llibertària de Mallorca s’han pres acords positius en aquesta línia) i d’altra banda, s’ha de dir que, precisament, no són mans el que ens sobren.
En aquesta idea de sumar, també s’ha de tenir visió i s’ha de saber superar l’espectre de les organitzacions i col·lectius més clàssics per incloure altres projectes i assemblees nascuts a partir del moviment del 15M que tenen inquietuds rupturistes. La cosa va d’unitat, no?

La segona reflexió ve de l’experiència recent. Sense ànim d’enfangar ni d’enfangar-me, simplement diré que aquest 2012 el procés de constitució d’un espai al carrer alternatiu i anticapitalista a Mallorca ha tingut un alt i un baix. La caiguda va fer mal i de segur que costa recuperar-se d’ella, el que no vol dir que ens haguem quedat paraplègics. Tothom haurà de reflexionar (fins i tot les escèptiques) perquè aviat han de venir moments en què caldrà demostrar força al carrer i, com deia al principi, ningú està en condicions de mobilitzar a les masses amb un discurs crític en solitari. Tampoc ningú entendria que en una propera Vaga General hi hagués diverses manifestacions alternatives i cap d’unitària, més quan a les dues darreres vagues generals ja s’han creat precedents de mobilitzacions unitàries dignes. Especialment la del 29 de març d’enguany.

Deixo doncs, aquesta reflexió damunt la taula. Reflexió que d’altra banda no tanca per si sola debats que estan per començar ni converses pendents que mai s’han realitzat. De fet, el passat pendent fa que qualsevol proposta futura passi per començar des d’un nou espai on tothom es trobi a casa, deixant així enrere fins i tot estructures passades. Siguem iconoclastes. Així ho crec, i així ho posaré en comú amb els meus companys i companyes abans de què aquest article sigui publicat.

Iñaki Aicart

2 Comentaris »

  • Noname escrigué:

    Para mí la unidad de acción es un repositorio donde ponemos en común los recursos de los que disponemos para emprender acciones de más envergadura. 

    La unidad de acción no requiere de manifiestos, ni definir posturas políticas comunes, ni tampoco debatir sobre cual es el camino más eficiente para lograr la revolución. Todo esto se puede dar si se tiene ganas de perder el tiempo, hablar sobre el sexo de los ángeles y buscar discrepancias.   

    Alguien lanza una propuesta de acción concreta y los propios participantes deciden apuntarse o no, dar altavoz o no. El fin último es la acción y no lo que opine cada uno, acción con objetivos concretos para esa acción.

    Un ejemplo sería: Va a haber una reunión entre el Govern y los sindicatos para pactar despidos en la sanidad pública, alguien que no está de acuerdo con que hayan despidos lanza la propuesta de unidad de acción para reventar esa reunión, la plataforma hace de altavoz a todos sus participantes para dar apoyo o no, para que aporten recursos o no (abogados, unificar cajas de resistencia, etc.). No hace falta entrar en el debate sobre qué sanidad pública queremos, ni cómo se deberían hacer las cosas, simplemente se fija la atención exclusivamente en el objetivo de la acción: reventar la reunión. 

    Ni el fin último es la unidad ni el consenso, el fin último debería ser lograr los objetivos que se propone una acción. 

    P.D: Es previsible que salga el típico comentario de “¿y si se nos juntan nazis por no aclarar antes en lo que estamos unidos?” tontería que para mí no vale la pena ni contestar. 

  • Ulrike escrigué:

    Menys teoria i més acció.

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.