Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Altres, Art i cultura, Ciutat, Coneixement lliure, Difusió i pensament crític, Entrevista, Estat espanyol i el Món, Illes Balears i Pitiüses, Memòria històrica, Treball i economia

[Entrevista] “L’anarquia és necessària, jo de cada cop ho veig més clar”

Publicat per dia 29 abril 2013 – 9:201 Comentari | 320 views
Share to Google Plus

Contrainfo.cat entrevista Lucio Urtubia en la seva visita per Mallorca. L’històric militant anarquista i falsificador del capital es defineix com a treballador i picapedrer per sobre la resta d’atributs. Reclutat per al servei militar, va descobrir molt aviat la facilitat per realitzar contraban a la frontera. Amb altres companys de servei, va desvalisar un magatzem de la companyia on estava adscrit. En ser descobert, l’any 1954, va desertar i va fugir a França, ja que els delictes comesos li podien costar la pena de mort.

A París va començar a treballar de picapedrer, ofici que l’acompanyarà tota la vida. Es relacionà amb les Joventuts Llibertàries de la Fédération Anarchiste i va dur a terme la major operació històrica de falsificació de xecs de viatge i de documentació per ajudar militants de diferents indrets.

Per conèixer més sobre la seva vida, us recomanem el documental Lucio, projectat el dissabte a l’Ecoxarxa.

2013-04-27 21.03.18

Contrainfo.cat: Primer de tot, què et sembla que una impremta com “I am Lucio” porti el teu nom?

Lucio Uturbia: Doncs em poso molt content, però no vull que pensi la gent que jo sóc algú: jo no sóc res, un treballador tan sols. Si li volen posar i els hi pot anar bé per donar-se a conèixer i començar, perfecte. Però jo vull remarcar que no sóc més que un treballador.

C: Què t’ha paregut el documental? És fidel a la teva vida?

L:   Estic molt content perquè ara està voltant per tot el món: no puc oblidar que hi ha ambaixades d’Espanya que em criden perquè vagi als llocs a parlar; no puc oblidar que totes les grans universitats (la Sorbona, Brighton, Salamanca…) em criden i hi vaig i faig les meves xerrades, a la meva manera i així com sóc.

C: Qui t’ho hagués dit, eh?

L:  Qui m’ho hagués dit… per això jo ho vull transmetre i cal insistir, insistir, insistir… perquè sols amb la paciència podem arribar a fer moltes coses.  S’ha d’insistir.

C: Com era el món anarquista francès dels anys 50 i 60, de quan vares arribar?

L: Quan jo vaig arribar a França a l’any 54, hi havia un gran respecte cap als anarquistes i cap als espanyols perquè ells foren els que realment varen lluitar de forma incansable. Ho diu, per exemple, el Coronel Tanguy i és així perquè he xerrat amb gent que estava a la resistència que eren la major part anarquistes, que són la gent amb la qual m’he educat. Jo no sóc res, són els anarquistes els que m’han donat el que sóc. Els anarquistes i la gent que havia fet la guerra a Espanya i que feren la resistència a França.

C: Saps qui és n’Enric Durán? Quina relació hi trobes amb les vostres actuacions polítiques?

L: Jo el conec perquè va venir i va impartir una xerrada a ca nostra i també hi era el periodista Antonio Chao, que és anarquista també. Em pareix bé però jo no conec exactament el que va fer ell i el seu projecte, però pel que me xerren, sembla que fa accions amb els diners que va robar. Crec que es poden trobar paral·lelismes entre les dues accions, la seva i la meva.

C: Què tal viu a França? Estàs bé allà?

L: Em trobo bé a França, si no fos així, podria tornar al meu poble on tenim una casa i econòmicament podria, amb manco mitjans, viure allà. Però, París m’encanta perquè hi estic format. Quan vaig arribar-hi, jo no sabia res de res, no tenia res, jo no era res. I és allà on m’ha educat… de la cultura francesa revolucionària he assimilat moltes coses: la Revolució Francesa, la Comuna… i sobretot els espanyols refugiats i, per a mi, he obert un petit espai cultural a casa, “Louise Michel” del qual n’estic molt orgullós.

C: Ja, però França és molt ambigua i contradictòria… per exemple, ens trobem sempre davant els discurs francès de la defensa de les llibertats, però fa unes setmanes que s’evidencia la polarització als carrers sobre el matrimoni entre persones del mateix gènere, en el qual una important part de la societat francesa s’hi oposa…

L: Sí… és que França és molt reaccionària, ens agradi o no ens agradi. Ho dic perquè jo estic França… com no l’he d’estimar? I perquè també m’agradaria que fos millor. Però amb el tema de la llibertat… hi ha gent que és molt reaccionària i sempre record el mal comportament del govern francès amb la República espanyola o el comportament del Front Popular francés… Hi ha una gran escriptor i historiador que nom Daniel Guérin, anarquista, que parla de les conquestes del poble francès del 36, quan els treballadors francesos, el transport, l’agricultura, la indústria… tot estava ocupat pels treballadors. Hi havia un govern, anomenat el Front Popular, format per comunistes i socialistes, que ja, segons Guérin, va ser quan va enganar els treballadors i sols amb l’arribada dels espanyols es varen guanyar drets, perquè el Front Popular temia que el poble francès es contagiés amb el que passava a Espanya.

C: Quines possibilitats li veus a l’anarquia a dia d’avui?

L: Totes. Totes, si volem. I si en sabem. Jo de cada cop estic més convençut. Jo no estic en contra de res, però sí de la mala utilització dels mitjans. Les riqueses han de servir per fer el bé: per fer escoles, hospitals… jo no estic en contra de la riquesa. Si les riqueses serveixen per fer la guerra, doncs hi estic en contra. L’anarquia és necessària, jo cada cop ho veig més.

C: Un fenomen com el 15M, que va il·lusionar molta gent, com era vist per tu des de França?

L: Jo el vaig veure amb molta simpatia, però el que fa falta és continuar i que neixin altres coses també. Jo crec que nosaltres sempre estam per sota dels francesos. Jo crec que a França sabem mentir més que nosaltres i la mediatització també la sabem fer millor. Si el fenomen dels indignats hagués passat a França, el món sencer hagués canviat. Jo ho veig així… però s’ha de continuar fent. Com diu el poeta Machado “el camino se hace al andar”.

1 Comentari »

  • Lionel Bechara escrigué:

    Grande Lucio… para tí estas palabras.

    Lucha, historia e ideología
    Nosotras, jóvenes sin futuro, nos hayamos sobre una línea de pensamiento y acción que viene de muy lejos. Nuestra memoria no se reduce a nuestras vidas, sino que se debe a la construcción colectiva de las diferentes vidas que lucharon por las libertades y que reivindicamos como historia.
    La batalla, entonces, se presenta en este terreno: por el control de la ideología, que pasa por el control de los símbolos. La construcción de una historia digna pasa por redefinir los referentes simbólicos que estructuran nuestro orden social.
    En palabras de Naomi Klein: “El Estado de Shock es aquel momento en que perdemos nuestro marco de referencia y nos desorientamos. Lo que nos mantiene orientados es nuestra historia. Es importante reflexionar sobre la Historia, sobre nuestra continuidad en ella y situarnos en la larga Historia humana de la lucha”.9
    Nosotras, las jóvenes sin pasado, vagamos por el post-franquismo, un simulacro ideológico y virtual que no hemos elegido. Se nos imponen recuerdos y olvidos que no reconocemos. Su lógica de la Historia ha sido el ocultamiento, el control de la memoria colectiva y de los símbolos, controlando así la ideología dominante.
    Queremos construir nuestra Historia, nuestra verdad.
    Aseguramos, como el poeta J. Gelman, que: “Al olvido no hay que oponer la memoria, sino la verdad.”
    Nuestra mirada a la Historia ha dejado de ser una simple recuperación de la memoria colectiva. Reivindicamos la historia de las luchas que confrontaron el poder, subvirtiendo la realidad ideológica y simbólica impuesta. Entendemos la Historia de la Humanidad como la historia de la lucha de clases.
    Nuestro pasado común son las luchadoras contra la opresión, del tipo que fuera. Nuestro presente común son las que deshacen la actual historia del poder. Nuestro futuro común son aquellas personas que, a través de la lucha de clases, pretenden que las clases sean historia.
     

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.