Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Publicació oberta

Reportatge: Gabriel Rosales, músic! Record d’un bon amic i un mestre

Publicat per dia 5 març 2015 – 10:438 Comentaris | 4.405 views
Share to Google Plus

Aquesta notícia s’ha enviat mitjançant publicació oberta! Vos convidam a elaborar lliurement les vostres pròpies notícies. Basta que empleneu aquest formulari i no oblideu respectar la guia d’estil i revisar els principis, objectius i criteris de publicació del projecte contrainfo.cat.

GABRIEL ROSALES, MÚSIC!

Record d’un bon amic i un mestre

”La llibertat veritablement important comporta atenció, consciència, disciplina, esforç i la capacitat de preocupar-te de debò pels altres i sacrificar-te per ells, una vegada i una altra, en una míriada de petits gestos ínfims i poc seductors, cada dia”

David Foster Wallace: L’aigua és això, 2014: 132.

Fa poques setmanes ens va deixar Gabriel Rosales Frau (Barcelona, 1942- Palma, 2015), una de les grans figures de la música de Mallorca. Encara que gran, tremendament discret. Aquestes línies volen servir per fer un recordatori de la seva persona que ha deixat profundes petjades en les seves amistats, moltes d’elles amants de la música i la guitarra.

A Gabriel li agradava explicar com fou la seva primera gran història d’amor. Una guitarra que estava exposada a la vitrina de la tenda de música del carrer Colon, Casa Banqué. Avui aquella tenda només resta en el record d’algunes persones que com Gabriel, quan passaven pel seu davant volaven amb la imaginació i la màgia de la música. A l’adolescència, amb setze anys, Gabriel Rosales aconseguí la guitarra que l’havia captivat. Emperò, s’afrontà al gran dilema de no saber tan sols un acord. Poc a poc començà la màgia, Gabriel i la guitarra iniciaren el camí plegats.

Probablement, la sort (bona o dolenta) truncà el seu destí professional, ja que per problemes de vista no pogué entrar a la carrera de marina, que era la que el seu pare tenia pensada per ell.

Així, la música i la guitarra foren la seva passió i sense voler es convertiren en també en la seva professió. Una professió la de músic que és una forma de viure, una actitud, un compromís davant la vida, una exaltació de la bellesa, ….

Emperò, l’aprenentatge dels secrets de la música i de la guitarra no són un camí fàcil. Ans al contrari, molt sovint és un camí ple d’obstacles i cal molt de treball i constància. Així, Rosales es formà en música clàssica als conservatoris de Palma, València i Barcelona, amb els mestres Francesc Guaita, Julio Rivelles o Juan Francisco Garrido.

 

Gabriel Rosales i Jim Hall (arxiu Rosales – Viladrich)

Gabriel Rosales i Jim Hall (arxiu Rosales – Viladrich)

No obstant això, l’esperit inquiet, la necessitat de conèixer i beure de les fonts de la música, el conduïren a explorar camps molt poc transitats en aquells anys, en particular el camp del jazz. Un disc que li arribà a les mans del guitarrista nord-americà Barney Kessel l’encisà. No s’aturà d’escoltar-ho fins que no va treure totes les notes que brollaven de l’aparell de música. D’aquesta manera, gràcies a l’ajuda del seu gran amic, Manolo Bolao, el llenguatge del jazz penetrà sota la seva pell i ja mai l’abandonaria. Aquí cal fer esment de la gran figura que fou el guitarrista de jazz barceloní Manolo Bolao que arribà a Mallorca el 1970 i que havia compartit escenaris amb els gegants del jazz de l’estat i internacionals.  I fou en el món del jazz on Gabriel trobà el seu gran mestre, el guitarrista de Nova York Jim Hall. De Hall aprengué, entre d’altres coses, que els bons músics són aquells que saben escoltar, que no fan soroll, i que quan diuen alguna cosa, és per crear bellesa. I aquesta és la simplicitat i la grandesa de la música.

Un cop acabada una primera etapa de formació, Gabriel començà a treballar en el món de la música, primer a l’orquestra de la sala Tito’s de Palma, i llavors a Barcelona com a músic d’estudi i acompanyant grans artistes i formacions. El Gabriel d’aleshores ja era un músic ben format, amb un so propi i una actitud honesta i compromesa. Segurament, molta gent no s’haurà fixat mai en els crèdits dels discs, en els músics que sostenen algunes de les cançons que han marcat les seves vides. Gabriel era una d’aquells músics discrets, però fonamentals, per a construir l’edifici de la música. El trobam a nombrosos discs i concerts de Joan Manel Serrat amb qui compartí furgoneta durant deu anys i després deu anys més amb Lluís Llach. Precisament, fou durant una gira per Argentina que es trobà amb un dels grans luthiers mallorquins, Sergio Repiso. El 1974 Repiso, després d’haver passat poc més de vint anys a Bons Aires, tornà a l’illa, en certa manera motivat per la trobada amb Gabriel Rosales.

La llista de músics amb qui treballà és amplíssima: cantautors com Joan Manel Serrat, Lluís Llach, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Raimon; músics pop (i de música romàntica) com Dyango, Duo Dinámico, Mocedades, Raphael; estrelles internacionals com els Platters, Josephine Baker, Kessler Twins, The Four Tops; o els músics de jazz com Tete Montoliu, Paquito D’Rivera, Petar Ugrin, Laura Simó; i un llarg etcètera.

Nogensmenys, més enllà dels noms més coneguts, cal destacar que a les bandes es trobava la flor i la nata dels músics. A les gires i gravacions d’estudi acompanyaren a Gabriel excel·lents músics i, per tant, excel·lents persones, ja que per a Gabriel un músic era molt més que aquella persona que sabia treure notes d’instrument i construir melodies. Al contrari dels amusics, que era com anomenaven als ignorants a la Grècia clàssica, segons Gabriel el músic és aquell que mantén una actitud crítica davant la vida en la cerca de la senzillesa i la bellesa. Així doncs, vos podeu imaginar quina era la seva posició  al respecte del renou mediàtic que envoltava al món contemporani, des de la cultura institucional, els polítics professionals i els taurons de les finances. Sí, Gabriel era un indignat! Indignat per la manca de respecte, per l’abús de poder, per l’exercici de l’engany i el cinisme, en definitiva per la desaparició de la música i la imposició de l’escàndol renouer dels poderosos.

Però tornem als seus companys de viatge musical i bons amics, els músics. Entre d’ells estaven músics de la categoria del ja esmentat Manolo Bolao, el pianista Francesc Burrull, el saxofonista Ricard Roda, el baixista Enric Ponsa, el bateria Quim Solé, i un llarg etcètera. Musicalment, la Barcelona dels setanta viva una gran efervescència, des dels Setze Jutges fins a la música Laietana, tot passant per una escena de jazz molt viva amb músics d’arreu del món.  Encara que Gabriel no era de contar segons quines historietes, poc amic de les xafarderies com ell era, si que li agradava explicar com després dels seus respectius bolos, els músics es reunien per tocar plegats i deixar volar la imaginació. Entre aquelles persones estaven alguns dels músics més revolucionaris dels darrers temps, com Ricard Roda, Quico Pi de la Serra, Max Sunyer, Josep Mas (Kitflus), Manel Camp, Carles Benavent, Enric Herrera, … Aleshores sortiren projectes tan interessants com foren Máquina!, Crac, Fusioon, Iceberg, Pegasus, i un llarg etcètera.

En aquell ambient, un grup d’amants del jazz i la investigació musical, entre els que es trobaven el Gabriel, que compartien escenaris, viatges, i amistat, decidiren fundar un centre d’ensenyament de música moderna. Així naixia l’Aula de Música Moderna i Jazz de Barcelona (1978). Músics de la talla d’Enric Herrera, Francesc Burrull, Antonio Peral, Manel Camp, Lluís Vidal, Ángel Pereira, Ricard Roda, Rafael Escoté, Carles Benavent, Santi Arisa, Salvador Niebla, entre molts d’altres. Així doncs, a finals de la dècada dels setanta comença una nova etapa en la vida de Gabriel Rosales: l’ensenyament. Foren uns anys molt dinàmics, tot combinant les gravacions i els concerts amb les classes. Aquells músics que s’havien format amb la música clàssica i que havien treballat durament per desxifrar els secrets dels sons del jazz, decidiren que allò que havien atresorat s’havia de compartir. La generositat, però també el treball constant, fou la brúixola que marcaria el rumb de la docència en Gabriel. L’Aula introduí els mètodes d’ensenyament que estaven vigents a d’altres indrets dels EUA i altres països de la UE, especialment a l’escola de Berklee College of Music (Boston), que és la meca de la música moderna per on passat les grans figures del jazz internacional. L’objectiu era el de formar músics i dignificar la música moderna. Per aquella experiència pionera a l’Estat espanyol hi passaren multitud de músics i d’allà hi sortiren nombrosos projectes musicals.

 

Nits de Jazz (arxiu Rosales – Viladrich).

Nits de Jazz (arxiu Rosales – Viladrich).

Gabriel Rosales amb els seus companys de viatge musical, Francesc Burrull, Ricard Roda, Enric Ponsa i Quim Solé formaren el quintet Nits de Jazz, una formació que tenia com a lema el gaudi de la música i l’amistat. A les actuacions del quintet un s’adonava que es convertia en còmplice de quelcom que anava més enllà de la música: les rialles, els gestos, les mirades, les abraçades entre els membres de la formació…. O, és que precisament allò era la música. A més del quintet, Gabriel també formà part, junt amb els companys de Nits de Jazz, d’altres formacions com la Big Band de Barcelona.

Quan l’Aula complí el seu onzè aniversari patí una crisi profunda, convertint-se en un clar exemple de la pobresa cultural del nostre món. Els membres de l’Aula havien treballat durament per incrementar docents, millorar la docència i aconseguir que l’amor a la música pogués arribar al major nombre de persones, per la qual cosa, malgrat les millores del centre, intentaven mantenir unes quotes populars. Des de la seva fundació fins el 1989, l’any de la crisi, havien passat 3.512 persones per l’Aula de la Música. L’Aula començà sense recolzament institucional, el 1985 la qualitat de la seva docència fou reconeguda pel Berklee College of Music i el 1987 es va convertir en fundació, per tal de rebre teòricament recolzament institucional, però aquell recolzament era més aviat divagant.  Així ho expressava el diari La Vanguardia del 11/06/1989: ”en la dura lucha del Aula de Música por la supervivencia, ha pesado negativamente la eterna indecisión de las instituciones que en el constante ”vol i dol” que les aflige, han tenido siempre aquel centro docente en ascuas”. Paradoxalment, la Barcelona olímpica, la de les obres faraòniques, deixava caure un dels centres de referència musical de l’Estat.

Aquell mes de juny de 1989 es varen aturar les classes a l’Aula, l’equip directiu cessà, i començà una nova etapa que acabaria amb la incorporació de l’Aula al conservatori del Liceu de Barcelona. Gabriel amb quasi cinquanta anys, duia trenta anys de frenètica activitat a la ciutat comtal i s’atracà el moment de fer un canvi de rumb. Tanmateix, la roqueta, la mar, una vida més tranquil·la, la seva gent,  l’estiraven. Gabriel i la seva família -la seva companya Teresa i els seus fills Gabriel i Gerard- s’instal·laren a Palma.

Gabriel arribà a Mallorca amb la maleta plena d’idees i projectes. Ell entenia que a l’illa se donaven les condicions per a que germinàs una proposta cultural seriosa i ambiciosa. Des de la Mallorca del 2014 pot semblar impossible pensar que a Mallorca havien tocat músics com Dizzy Gillespie, Stan Getz, Dexter Gordon, Miles Davis, Abbdullah Ibrahim, Don Cherry, Chick Corea, Tete Montoliu, …. Allò eren els primers anys vuitanta i a Palma se celebrava el Festival de Jazz, que d’haver continuat seria dels pioners de l’Estat. A més, pels carrers de ciutat també tocaven grups de joves músics de les illes: Calitja Jazz, Harmònica Coixa Blues Band, Téntol, Jazztà, etc.  I a més, encara que no hi havia molts locals, el jazz es podia escoltar al Jazz Forum, l’Havana, el Barcelona, la Posada de Bellver, la Baranda, etc. Un dels altres llocs emblemàtics fou el Centro de la Guitarra del carrer Montenegro, on s’impartien classes i es celebraven extraordinaris concerts amb músics com Manolo Bolao, Pepe Milan o Joan Bibiloni, i que ja fa més de trenta anys que va desaparèixer.

Gabriel, com tanta gent, pensava que l’entrada a Europa i els eslògans de la ”modernitat” significaria caminar cap a camins on la cultura guanyaria pes, tot deixant de banda la ignorància arrossegada després de tanta dictadura gris. Pocs s’esperaven que entrar a Europa significaria abraçar el neoliberalisme i l’adoració del Déu diner, fins arribar a la desfeta social i moral en la que ens trobam avui en dia després de la caiguda de l’imperi immobiliari. Així doncs, a principis dels noranta començà la creuada en contra la cultura. Així, un mes d’octubre quan tocava començar el festival, Matías Vallés (1/10/1991) ens despertava amb el titular: ”Cort suprime el Festival de Jazz”. Amb l’arribada de Joan Fageda a l’ajuntament de Palma s’eliminava un festival amb deu anys d’història i començaven els arrossos bruts.

Gabriel que havia arribat a una Palma on semblava que hi havia una certa sensibilitat cap a la música i els músics, amb el Festival de Jazz ja esmentat i unes Cançons de la Mediterrània que cada any guanyaven més pes, començà fent classes particulars a casa de la seva mare, mentrestant cercava un lloc on arrelar. Aleshores, s’adreçà a les institucions i aconseguí  realitzar uns cursos sobre guitarra moderna i introducció al jazz i la música moderna, primer a l’Auditòrium (1990, 1991) i llavors a s’Escorxador (1992). Allà ens trobàrem joves inquiets arribats de diferents punts de l’illa, amb la intenció d’absorbir tot el que poguéssim del mestre Rosales, del que n’havíem sentit a parlar i en sentíem un gran respecte. Les intencions seves eren les de muntar un centre d’ensenyament de música moderna i jazz a Palma. Per això s’adreçà a les institucions i en una entrevista del mes de febrer feta al Baleares (10/02/1991) explicava que: ” A l’estiu del 89 vaig decidir que no volia sortir més [de Mallorca] i em vaig establir aquí definitivament. Ho vaig tot a norris ja que a Barcelona els músics em requereixen per acompanyar-los en els seus viatges o en els seus enregistraments i m’havien ofert la direcció de l’Aula. Al principi vaig pensar que havia fet una bogeria però vaig presentar el meu projecte a les institucions i estic esperant que trobin un local adequat”. El local no arribà mai i tampoc la cridada de les institucions.

 

Gabriel Rosales amb Francesc Burrull (Arxiu: Rosales – Viladrich).

Gabriel Rosales amb Francesc Burrull (Arxiu: Rosales – Viladrich).

Emperò, de nou allò no fou un impediment per a Gabriel sinó que obrí noves portes. Aleshores començà el seu projecte personal: ensenyar els secrets de la guitarra amb classes particulars a casa seva i la construcció d’una obra capçalera pels guitarristes d’arreu. Un cop assentat a la nova casa, just al costat de Musical Torres, començà a rebre la visita diària de músics de tota l’illa. La visita setmanal a Gabriel es convertí per a molts de nosaltres com a quelcom sagrat. Gabriel, amb l’exemple, ensenyava que la música no sortia del no res, ans al contrari, del treball, de la constància, la dedicació, la responsabilitat, … Per això, calia planificar-se bé, seguir el mètode de Gabriel i anar pujant escalons setmana a setmana. Gabriel, a més de gran músic, era un gran pedagog, el seu mètode d’estudi i aprenentatge era extrapolable a qualsevol disciplina. Fins i tot, molts de noltros en plena bogeria de la vintena, sense adonar-nos, gràcies al mètode de Gabriel, també posàvem una mica d’ordre a les nostres vides. Des de llavors, les lliçons musicals de Rosales penetraran en totes les noves generacions de guitarristes de Mallorca (i més enllà) ja sigui rebent classes directament de Gabriel, o bé a través dels seus alumnes que llavors esdevenen mestres o d’altres que inconscientment repliquen el mètode heretat, a través de diferents vies, de Gabriel.

D’altra banda, Gabriel també començava a ordenar el seu mètode i els seus coneixements musicals per tal de donar-li un format de llibre i així poder deixar impreses les mil i una rutes dels camins de la guitarra. El 1997 sortí a la llum: Cábalas con la Guitarra. El secreto del arte de tocar. Un llibre que amb poc temps s’esgotà i que des d’aleshores s’ha reeditat fins a vuit vegades. En el títol del llibre es desvetlla el Gabriel pensador, aquell que a través de la música s’interroga sobre el món en el que viu i l’ésser humà. Així, Gabriel a la seva maduresa a més d’excel·lent músic, gran mestre, esdevindrà un filòsof de la música.

Un cop sortí el llibre al carrer, la seva vida s’anirà centrant cada cop més en la docència a casa seva i la reflexió-investigació filosòfico-musical. Els temps de les propostes a les institucions per tal d’engegar un projecte cultural i pedagògic en torn a la música moderna ja havien passat. Mentrestant, Palma cada dia era un lloc més trist, més fosc, més gris … tan sols algun concert esporàdic.  La creuada institucional contra els locals de música i els músics no ha parat, des del tancament del Bluesville i l’ordenança cívica, fins al vergonyós IVA cultural. Tan sols fora de Palma hi ha algun petit oasi com la Factoria de So el Festival de Jazz de sa Pobla.

En els darrers anys Gabriel Rosales anà disminuint el nombre d’hores de classe, mentre se submergia en les profunditats de la investigació i l’estudi. Aquelles reflexions, no ja de maduresa, sinó de saviesa podríem dir, han quedat reflectides en el seu segon llibre que encara no ha sortit a la llum. Gabriel, tan generós i tan discret com sempre, se n’ha anat sense fer renou i deixant-nos un magnífic regal. El seu testimoni sobre la vida, la música i l’amor en el nou Cábalas con la Guitarra.

Aquestes línies volen ser una mostra de gratitud, afecte, estima i amor cap a Gabriel, la seva estimada companya Teresa i els seus fills Gabriel i Gerard.

Ivan Murray Mas, 22 de febrer de 2014

8 Comentaris »

  • Biel Jordà escrigué:

    Moltes gràcies Ivan, per aquest escrit. Sempre he pensat que Mallorca no ha sabut aprofitar prou la sort de tenir-lo aquí i em deman quants altres Rosales no hi haurà passant desapercebuts.
    Personalment trob que és ben cert el que dius de que el que transmetia en Rosales anava més enllà de tocar les cordes de la guitarra.

  • Pep Toni escrigué:

    Enhorabona per l’article i per escriure sobre la gran figura que ha estat Gabriel Rosales en l’àmbit musical, tant com a intérpret, com a mestre de tants i tants guitarristes.
     
     

  • Jordi Roura escrigué:

    Hola Ivan. Moltes gràcies per aquest article tan complet i ple d’afecte. És una llàstima que no hi hagi més estimació i consideració cap els músics del país. Amb el teu article podré conèixer millor un dels músics que, pel fet d’estar sempre en segona línea, hi ha el perill que d’aquí un temps, sigui oblidat.  Procurarem que no passi.  Hi ha la possibilitat de recuperar uns enregistraments inèdits fets a Estudis GEMA de NITS DE JAZZ als anys 80 amb Roda, Ponsa, Burrull, Soler que penjaria al meu blog i difondria per Ràdio 4. Repeteixo: gràcies!

  • Felip Carbonell escrigué:

    Yvan, gràcies per l’article i l’homenatge que dediques al Gabriel. No només era una músic genial, si no un filòsof de la vida en general i crec que això darrer ens va fer tant de be als seus alumnes com els seus coneixements musicals. Els que tenguérem el privilegi de conéixer-lo i estudiar amb ell el plorarem i molt.
    Felip Carbonell
    (Irlanda)

  • Marta escrigué:

    Moltes gràcies per aquest escrit, em fa sentir la seva presència discreta, senzilla. Era un gran home, amb una gran veu: amb moltes coses a dir. I també era un poc màgic. Sempre s’escapa una llàgrima quan pens en ell i en na Tere. De veritat que moltes gràcies. 

  • Gerard escrigué:

    Moltíssimes gràcies Ivan. I moltíssimes gràcies a tots.
    Una forta abraçada.

  • Cosme Adrover escrigué:

    Gracies per aquest magnific article! Jo voldría ressenyar la gran influencia que va tenir amb Gabriel el nostro amic Ricard Miralles,que va ser amb la seva gran valua com a pianista i arranjador un pilar molt important en la reválida musical de Gabriel.Hem perdut a un guitarrista/music excepcional peró sobretot un gran amic !!!

  • Johnny Juliá escrigué:

    Consternat per la noticia ! . No hi sabía res i avuí (aquest de matí me hi enterat ! .
    Tot lo que puc dir i parlar de Gabriel es bó .
    Era de aquellas pocas persones que tens el plaer de coneixer a la vida que es un `monstre’ en el sentit mes bó de la paraula ! .
    Estic desolat ! … , molt trist ! .
    Una abraçada molt forta a tota la seva familia i a tots els amics que el varen disfrutar a la seva vida com jo ! .
    Adeu mestre !!! … .
     

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.