Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Publicació oberta

[Reflexió] Apunts sobre la reapropiació comú del territori urbá

Publicat per dia 29 gener 2015 – 14:211 Comentari | 318 views
Share to Google Plus

Aquesta notícia s’ha enviat mitjançant publicació oberta! Vos convidam a elaborar lliurement les vostres pròpies notícies. Basta que empleneu aquest formulari i no oblideu respectar la guia d’estil i revisar els principis, objectius i criteris de publicació del projecte contrainfo.cat.

En aquest article de Guiomar Castaños, publicat a la revista Argelaga nro 4, es fa una petita reflexió sobre algunes de les formes de resistència que apunten cap a una reapropiació comuna del territori urbà, és a dir, en contra de la conurbació capitalista dels consumidors submisos i atomitzats, de l’especulació immobiliària, de la urbanització sense fi i la museificació per a la contemplació del turista, malalties totes elles en alt grau de desenvolupament a Ciutat.

Apunts sobre la reapropiació comú del territori urbá

La lluita només serveix si és a tot arreu: ja no hi ha cap espai fora del sistema. Evidentment una ciutat no pot ser lliure tal com és, i el camp no podrà ser lliure si la ciutat (i tot el sistema) segueix sent el mateix. No hi ha possibilitats ni «afora» si no teixim xarxes de companyonia, de suport mutu, de complicitats.

Queda clar que cal, i és urgent, que s’enforteixin i es multipliquin projectes i comunitats fora de la ciutat. Les lluites per l’espai urbà no contradiuen en absolut aquesta necessitat. Però l’anàlisi de la insostenibilitat urbana actual no pot acabar sent una excusa per continuar vivint a la ciutat sense cap intent de reapropiació d’aquesta com a territori. Si els habitants de les ciutats no tirem endavant lluites per defensar el que encara no ens han tret i reapropiar-nos de tantes altres coses, de poc ens servirà queixar-nos i ben poc podrem recolzar les lluites per l’autonomia rural. La defensa del territori ha d’organitzar-se arreu i de molt diverses formes: si no arrelem comunitats petites o grans allà on hi som cadascú, des de les seves possibilitats, ens haurem de limitar als viatges d’aquí cap allà donant suport a lluites que sempre passaran «en un altre lloc» i no podrem viure-les en plenitud. I això, per molt necessari que sigui conèixer i recolzar els conflictes, acabarà sent insatisfactori per si mateix.

La qüestió segueix sent en el fons la de sempre: contra la seva ciutat, la nostra. Contra la ciutat que tira les muralles per créixer amenaçant tota autonomia sota un miratge d’ordre, les places, els barris que van ser llavor de revolta. Però no té gens de realisme emmirallar-se només en «temps gloriosos». Cal assumir on estem i fins a on hem perdut autonomia en l’espai: si no, no hi ha res a fer. I també cal fer una recuperació de la història urbana obrera, de les lluites, de la memòria de les cooperatives i de les col·lectivitzacions…

I ens salta a sobre el tema les relacions personals, no només militants. El veïnatge pot ser avui en dia una qüestió de supervivència emocional (i ens cal sobreviure, i cuidar-nos les unes a les altres). Si la nostra necessitat de consol segueix sent insaciable per molt clares que tinguem les coses, paga la pena, crec, valorar les complicitats trobades allà on potser no s’esperaven. I pel que sembla, si sortim de casa ens podem trobar amb uns altres que també n’han sortit.

Parla Juantxo Estebaranz de com unes plantes sembrades en un parc urbà poden ser la llavor de la planta de les mongetes que ens enfili més enllà de d’on som [1]. Malgrat tot, no hi ha màgia que ens ofereixi d’avui per demà un programa d’objectius revolucionaris assolibles. Les reapropiacions urbanes són sovint maneres d’enfilar per un camí que potser no sabem de segur on ens porta, però que sens dubte té racons que ens emocionen. Són llavors escampades arreu, i no totes arrelen a llarg plaç ni abasten per alimentar-nos a tots.

Horts urbans, cooperatives i grups de consum, paralització de desnonaments i lluita contra els desallotjaments, contra les redades i deportacions, grups de suport mutu, espais d’autogestió de la salut, botigues gratuïtes, espais de criança comunitaris, grups laborals de barri, piquets de vaga que no porten bandera d’un o altre sindicat o grup sinó que són del barri, grups laborals d’ajuda mútua, lluites contra plans urbanístics…poden ser experiències urbanes que van més enllà del seu objectiu inicial i generen una comunitat.

Avui, moltes reapropiacions urbanes s’estan donant a terme a través de pràctiques col·lectives, d’espais que consoliden una manera de fer en la forma de funcionar (horitzontal i convivencial) i no s’articulen tant en un discurs comú. Està clar que cal avançar en el discurs i cal debatre, i donar arguments. Sovint són experiències que tenen més de pràctic que de discurs elaborat. Això és una limitació general. Però d’altra banda hi ha aspectes d’aquest problema que resulten explicables, ja que partim de molts anys de desideologització, de descrèdit de les ideologies i d’incapacitat dels grups polititzats per arribar a sectors socials més amplis.

Altres espais sí han trobat el moment i la manera de plantejar uns discursos ben interessants on ressona la inquietud del moment i la voluntat de cercar alternatives. En qualsevol cas, un aspecte clau de les possibilitats dels espais comunitaris -i de suport mutu- és el de defugir l’etern binomi entre improbables vanguàrdies, grupuscles allunyats de tot i manifestos de «sopa de lletres» amb interessos d’una o altra organització. Al cap i a la fi totes som veïnes i, si ens creiem la horitzontalitat, tothom ha de tenir la possibilitat de parlar d’allò que vulgui amb qui vulgui i dir-hi la seva.

Tot això constitueix un risc, però també ho és el tancament i la impossibilitat de portar endavant alternatives de determinats espais sobreideologitzats. Així que potser val la pena arriscar-se. A més, plantar llavors en col·lectiu, teixir xarxes de suport mutu i compartir l’espai urbà perquè deixi de ser mercaderia no és una qüestió de sacrifici militant, sinó de reapropiació de les nostres vides.
Trencar la normalitat, la monotonia amb certes accions, és també una forma de trencar la lògica de l’espai urbà mercantilitzat. Un grup de persones ocupant una sucursal bancària de cop i volta per posar-se a fer el que vulguin (fins i tot cantar) potser no fa un gran mal econòmic (difícil fer-los-en de qualsevol manera), però el corrent de simpatia que poden despertar mostra que la capacitat de comunicar-nos segueix viva.

I també les lluites més defensives poden arrelar-se al territori: no és el mateix desfilar en una manifestació convocada per sindicats majoritaris o que fer una convocatòria de barri. Si no interaccionem entre espais diversos serà extremadament difícil sortir de l’encallament polític dels darrers anys.

D’altra banda, en el context actual de les experiències de reapropiació urbana, gairebé qualsevol creació d’espais comuns o alternatives acaba portant necessàriament a una resistència a les institucions. Potser no tothom tenia clar, en començar, que atacava allò establert, però els poders sí que tenen clar què han d’evitar i reprimir. La qüestió fonamental és continuar un procés obert de fa temps: que la legitimitat esborri les fronteres de la legalitat.

D’experiències pràctiques n’hi ha moltes. Si parlem de Barcelona, els horts urbans s’han multiplicat, i molts tiren endavant per reapropiacions col·lectives d’acció directa i no es queden només en el cultiu, sinó que organitzen activitats i gestionen l’espai en comú. També inclouen horts de gestió comunitària experiències com la del bloc d’habitatges Impharables, ocupats per persones desnonades, plantejant un camí interessantíssim per buscar solucions col·lectives globals.

Un exemple d’aquestes iniciatives de reapropiació és la Flor de Maig, un dels exponents de l’antic teixit cooperativista obrer originària del 1890. Va ser recuperada per al barri amb les lluites veïnals de la primera democràcia, i posteriorment el seu ús col·lectiu va decaure fruit de la descomposició social en les vessants diverses, fins que finalment l’ajuntament va voler liquidar-la amb un tancament exprés sense temps per a la reacció. Contra tot pronòstic municipal, el novembre de 2012 va començar un procés d’okupació col·lectiva engegat pel veïnat, que va obrir un nou període de gestió assembleària de l’espai, establint com a marc comú la voluntat que la Flor fos un espai de lluita i construcció d’alternatives comunes, recuperant la seva memòria cooperativa, utopista i revolucionària.

En només uns mesos, s’hi han establert desenes de projectes (sopadors cooperatius que proporcionen recursos a persones del barri, grups de suport mutu en temes laborals i d’habitatge, assemblees del barri).

La maquinària repressiva institucional a la qual s’enfronta (tant la de l’ajuntament com la de la propietat privada) fa molt difícil la pervivència, però la voluntat de mantenir comú un espai que va néixer sent-ho perviu. No és la única experiència: espais com Can Batlló, a Sants, estan en el mateix camí de buscar sortides col·lectives i recuperar el comú, i molts altres ho intenten en major o menor grau.

En fi, són experiències que van a poc a poc (perquè van lluny) i no sortiran probablement a les notícies. Però si l’asfalt ens intenta esclafar, al menys que no estiguem soles.

Guiomar Castaños

Notes

1. Habichuelas, Karma, gener 2012.

Font: Argelaga. Revista antidesarrollista y libertaria.

https://argelaga.wordpress.com/2014/05/14/apunts-sobre-la-reapropiacio-comu-del-territori-urba/

palma

1 Comentari »

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.