Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Publicació oberta

Monedes locals: Per què i per a què?

Publicat per dia 21 febrer 2017 – 13:13Cap comentari | 168 views
Share to Google Plus

Aquesta notícia s’ha enviat mitjançant publicació oberta! Vos convidam a elaborar lliurement les vostres pròpies notícies. Basta que empleneu aquest formulari i no oblideu respectar la guia d’estil i revisar els principis, objectius i criteris de publicació del projecte contrainfo.cat.

Money makes the world go around
The world go around
The world go around

Cabaret (1972)

Els diners mouen el món. Un món en el qual les persones hem de procurar-nos una renda monetària per qualsevol mitjà, principalment a canvi del nostre treball, atès que la disponibilitat de diners és determinant per a la satisfacció de les nostres necessitats. A més, en la societat en què vivim la disponibilitat de diners també és un indicador d’estatus i, per tant, de poder. No tenir diners, per contra, suposa una barrera pràcticament infranquejable al benestar i al progrés personal i de les famílies, i ens condemna a l’exclusió social.

Sabem que això no sempre ha estat així; que durant la major part de l’existència de l’ésser humà els diners o no existien o jugaven un rol marginal en la satisfacció de les necessitats individuals i col·lectives. Sabem també que els diners són un artefacte humà originalment pensat per facilitar-nos la vida, però que han acabat per condicionar-la del tot. Una decisió tan bàsica i transcendental com a què dediquem el nostre temps cada dia es troba plenament vinculada a com ens “guanyarem la vida”, és a dir, a com ens ho farem per obtenir diners per viure.

Els diners es troben tan ancorats en el nostre imaginari que han adquirit, fins i tot, la condició de tabú. Posar-los en qüestió és considerat una actitud provocadora i gairebé autodestructiva. I crida l’atenció que això no succeeix només amb qui pugui rebel·lar-se davant la “tirania dels diners”, sinó simplement amb qui planteja dubtes raonables sobre qualsevol aspecte relacionat amb el seu rol i el seu funcionament en el marc de l’economia;  en especial sobre qui i com pot crear diners.

Ara bé, entre les moltes qüestions que la crisi ens ha obligat a repensar hi trobem també els aspectes relacionats amb la creació i l’ús dels diners. I aquest és un fet cabdal si el que volem és transformar l’economia.

En aquest sentit, l’eclosió d’experiències d’economia social i solidària a tot el món ha posat sobre la taula una àmplia varietat de formes que pot adoptar el diner: monedes locals, socials, alternatives, complementàries… Cada un d’aquests termes fa referència a un enfocament diferent de la qüestió. En aquest article centrarem l’atenció en la perspectiva de les monedes locals, entenent com a tals aquelles que tenen un abast territorial limitat (inferior al regional), es dediquen a facilitar l’intercanvi de béns i serveis (no al finançament d’inversions o els préstecs) i no tenen la cobertura legal d’una autoritat monetària legalment reconeguda, independentment de quina sigui la seva finalitat (social o no) i el seu paper en el sistema monetari (alternatiu o complementari).

Precisament, l’objectiu de l’article és tractar de posar llum sobre les diferents possibilitats que obre el fet que una comunitat vulgui repensar el rol que hi juguen els diners.

En primer lloc, repassarem el llarg recorregut històric de les monedes locals a Catalunya per tal d’identificar en quin context van sorgir i quin paper van jugar en cada lloc i en cada moment. Val a dir que la irrupció del sistema capitalista de mercat suposà un punt d’inflexió en la funció i el significat dels diners en l’economia i, per tant, aquest fet influí de manera important sobre les experiències de monedes locals.

El salt al capitalisme financer situa els diners en una posició encara més central del sistema i, per això, l’anàlisi de l’oportunitat i la necessitat de desenvolupar altres monedes, entre aquestes les locals, s’ha d’enfrontar des d’una nova perspectiva. L’oportunitat actual de les monedes locals, el seu perquè, s’analitza en el segon apartat, mentre que la seva necessitat, el seu per a què, es planteja en el tercer. Finalment, oferim unes conclusions a manera de recomanacions amb vista a orientar les iniciatives de creació de moneda local en l’actualitat.

ELS ANTECEDENTS DE MONEDES LOCALS A CATALUNYA

En aquest apartat farem un recorregut per cinc episodis de la història de les monedes locals a Catalunya, seguint els criteris de delimitació que s’han explicat. No és un recorregut exhaustiu, sinó que a través de cinc moments es pretenen mostrar aspectes representatius dels debats actuals al voltant de les alternatives monetàries dels territoris.

Comencem a l’època clàssica per veure que la tensió entre l’expansió i la concentració de la fabricació de monedes s’expressa al llarg de la història. L’aparició de les monedes a Catalunya es produeix durant l’època grega. Catalunya era una zona de tradició comercial i existien precedents d’utilització de metalls per al pagament en els intercanvis, però és amb l’arribada dels pobles grecs i els seus productes que descobrirem la moneda física tal com l’entenem avui en dia. Empúries al segle IV aC i Roses al segle III aC fabricaran les anomenades dracmes. Si bé en un primer moment estaven sota l’òrbita de Marsella, la inscripció del nom de les ciutats respectives és senyal de la seva independència i que bastiren uns circuïts comercials propis.

Tres aspectes són rellevants d’aquest primer moment des del punt de vista cultural. D’una banda, parlem d’aparició de la moneda física perquè si el que es tracta és de referir-se a la moneda com a unitat de compte, aquestes havien d’haver existit des de molt més antic i, per exemple, la lliura com a unitat abstracta persistirà fins a l’Europa medieval. En segon lloc, societats de troc sobreviuen durant molts segles i encara reapareixen en moments de crisi econòmica. En tercer lloc, són inesgotables els casos en què altres productes fan el paper del metall: des dels cauris de la Xina o el cafè d’Amèrica passant pel sabó de la postguerra espanyola (Clua, 2015).

A imitació dels grecs, els ibers generaran els seus propis sistemes monetaris i el domini romà en un primer moment no imposarà la centralització del sistema monetari, però sí que ho farà a mesura que es consolidi com a imperi, reduint les cases de fabricació i finalment centralitzant les emissions a Roma, tot i que el 409 dC, amb la revolta a Barcelona, s’encunyarà moneda de manera efímera.

Un segon període d’interès és el medieval. L’accent el posarem en les emissions locals, però també en les relacions d’aquestes monedes locals amb les de curs general perquè, com insistirem en l’apartat següent, no hi ha raó perquè tan sols existeixi una sola moneda per a tots els tipus d’intercanvis.

A partir del segle XIII, es reconeixen drets de moneda a un bon nombre poblacions: Lleida, Agramunt, Balaguer, Àger, Manresa, Reus, Valls, Caldes de Montbui, Bagà, Prades, les quals emetran monedes locals, entre altres localitats. Quina és l’explicació? Segons Sanahuja (2013), aquestes emissions es fan per disposar de moneda petita per al comerç i els serveis, és a dir, per satisfer les necessitats més quotidianes, i a la vegada, facilitar el cobrament d’imposicions sobre els consums i peatges d’entrada a les poblacions. Puntualment, les emissions serviran també perquè les institucions municipals obtinguin recursos extraordinaris.

Aquestes emissions locals aporten facilitats de pagament davant l’escassetat de moneda grossa derivada de la carestia de metalls, però no neixen en períodes de crisi sinó d’expansió quan es demanen com si fossin una mercaderia més que, a la vegada, serveix d’engranatge. El pa, l’oli i queviures de primera necessitat, els peatges, etc. es pagaran en moneda menuda mentre que les de plata o or se seguiran utilitzant per a les transaccions de major volum o les expedicions militars. I, fins i tot, les seques de moneda local coexistiran amb tallers de fabricació de monedes de curs general a Barcelona, Perpinyà o els propis Agramunt i Balaguer, entre altres.

Ara fem un salt en el temps. Amb traç gros, la industrialització significarà una necessitat major de disponibilitat de moneda que es maldà per satisfer amb emissions oficials i instruments monetaris cada vegada més complexos. L’organització obrera a través de cooperatives bastirà amb el temps una àmplia varietat de monedes que circularan localment i que han de considerar-se antecedents especialment rellevants de les monedes que propugna avui l’economia social i solidària, ja que aquí intervenen les variables econòmiques, però també el moviment social.

Aquestes monedes es coneixien com a llaunes i eren fetes de materials diversos, no només llautó, sinó que també podien ser cartró, bronze, níquel, etc., en funció del moment i el lloc. En el període que va de 1850 a 1950 es calcula que a Catalunya hi havia més de 2.150 monedes interiors, la majoria d’elles corresponents a cooperatives de consum i sindicats agrícoles (Dalmau i Miró, 2010).

Les llaunes s’adquirien mitjançant monedes de curs legal, eren un compromís de despesa, i els cooperativistes les havien d’utilitzar per pagar al si de l’entitat. Aquesta, a més de garantir les seves vendes, s’assegurava un flux de caixa que arribava per avançat i podia ser utilitzat per al tràfic ordinari fora de la cooperativa. Però més important que això era que aquest sistema monetari permetia la formació de fons col·lectius. Per exemple, en casos de carestia es posava en circulació moneda que seria retornada al llarg del temps (López, 1983).

La implantació territorial de les monedes ha estat estudiada per Vilaret (1983) a Sant Feliu de Guíxols: “Era normal que fossin acceptades per tothom de la localitat, particulars i comerciants (aquests potser no de tan bon grat, per raons de competència), considerant que fet i fet eren una autèntica moneda fiduciària, representativa d’un valor de canvi. A la pràctica, facilitaven les petites transaccions entre el veïnat, sobretot pel que fa referència al numerari de menys valor”. En relació amb l’abast territorial afegeix que s’estenia als pobles veïns i a tota la rodalia. Així, les monedes de “La Equitativa de Palamós” o de “La Regeneradora” de Llagostera es podien trobar a Sant Feliu de Guíxols. Aquest fet ha d’interpretar-se com un termòmetre de la fortalesa que adquirí el moviment cooperatiu. Pràctiques de caire autogestionari al si de les cooperatives i sindicats irradien cap a fora i abasten uns espais geogràfics relativament amplis.

Les emissions d’emergència dels municipis republicans marquen un altre moment àlgid en la relació entre territori i moneda a casa nostra. Tindran un final abrupte amb la retirada de les emissions per part del Govern de la República, però les xifres d’aquells mesos parlen per si soles. L’any 1937, dels 1.075 municipis existents, 709, a més de 33 pobles, van emetre algun signe monetari, per un valor entre cinc i deu pessetes per habitant (Turró, 2007). Des de la nostra perspectiva, d’aquest episodi convé remarcar com els municipis fan una actuació audaç amb un estret marge legislatiu, per afrontar la manca de moneda fraccionària.

La Llei Municipal catalana de 1934 es modifica el 9 d’octubre de 1936. L’autonomia que es reconeix als municipis és relativa a la capacitat d’organització de la vida econòmica local, i no pas a l’emissió de moneda. Aquesta organització, no obstant això, es va interpretar des dels consells municipals com la possibilitat de convertir el paper moneda legal del Banc d’Espanya en unitats fraccionàries més petites per un import equivalent. Els ajuntaments guardaven en dipòsit el valor de suport i posaven en circulació una quantitat igual de pessetes.

Estrada-Rius (2015) repassa els motius exposats pels alcaldes a l’hora de posar en marxa la moneda a partir del treballs de documentació que va fer el Gabinet Numismàtic de Catalunya d’ençà de l’agost de 1937. L’alcalde de Bellvís es refereix a la necessitat de “suplir la manca de moneda metàl·lica i per tal de facilitar les petites transaccions”. Per la seva banda, a Castell d’Aro no se n’emeté perquè, segons es diu, “s’ha servit en les transaccions dels de la veïna ciutat de Guíxols”. El mateix que succeeix a l’Hospitalet i el Prat de Llobregat, que per proximitat a Barcelona no en posaren en funcionament. Per Turró (1980) també existí un orgull local i una certa competència entre territoris que estimulà la creació de moneda. A més, segons Torras (1998), normalment les emissions no es basaven en estudis precisos sinó que s’actuava sota la urgència del moment.

L’últim episodi, potser el menys conegut malgrat la proximitat en el temps, són les monedes efímeres aparegudes durant la Transició. Com en el cas anterior, la problemàtica que hi ha a l’origen és la falta de moneda petita de canvi, però aquí la creació de vals i fitxes la protagonitzen les associacions de veïns, els comerciants (sols o agrupats), els mercats tradicionals, supermercats, companyies d’autobusos o caixes d’estalvi, mentre que els municipis romandran al marge. És, per tant, un procés clarament descentralitzat i que avança sense disposicions normatives.

L’escassetat monetària va ser un problema força general a l’Estat espanyol en aquest període; però més a les grans ciutats i zones costaneres, entre aquestes Barcelona, Girona o el Maresme de manera destacada (López, 2015). La necessitat, d’una banda, però també l’existència de confiança (Castellà i Fernández-Esparrach, 2015) al si de l’entorn de proximitat, de l’altra, expliquen la generació d’un sistema monetari complementari d’una manera molt ràpida i que va ser altament eficaç fins a l’aparició de circulant menut que hi va posar fi.

EL PERQUÈ: ECONOMIA I DIVERSITAT

En aquest recorregut històric, hem vist que les monedes es poden crear tant en èpoques d’expansió com de penúria econòmica, i no sempre les indisponibilitats de metall tenen a veure amb crisis econòmiques. Al costat de motius estrictament funcionals apareixen els d’ordre polític, de control del territori i ideològics. La tensió entre concentració i diversitat de monedes és part de la relació entre moneda i poder. Al llarg del temps, un ampli ventall de subjectes han posat monedes en circulació a Catalunya, i la confiança en les escales de proximitat ha resultat decisiva.

En el model econòmic actualment predominant, condicionat pels fluxos financers globals, el control sobre l’emissió de moneda és molt important, ja que els diners (més virtuals que físics) són els que alimenten aquests fluxos. Uns diners, doncs, al servei de l’economia financera. És important fer aquesta puntualització perquè malgrat que estem acostumats a parlar de “l’economia” en general, és evident que en la societat conviuen diversos tipus d’economies i que, en cada una d’aquestes, hi ha diferents tipus de relacions que requereixen d’instruments diferents, i entre aquests instruments diferents formes de diners.

Però això ens resulta difícil de comprendre. No és molt més fàcil i còmode tenir una única moneda, compartida a més a més amb altres països (com l’euro)? No seria, fins i tot, convenient disposar d’una única moneda mundial?

La resposta a aquesta qüestió és no. Els fluxos econòmics es mouen en nivells diversos, malgrat que existeixin interdependències globals. Però és que, amb el patró de moneda única, fem que aquestes interdependències vagin més allà del que seria prudent. Avui dia, els mateixos diners que utilitzem per comprar el pa són els que posem en un fons de pensions que inverteix en una cartera internacional de valors, que es troba subjecte a moviments especulatius, i aquests acaben per determinar la capacitat de compra quotidiana.

El fet que tota l’economia espanyola funcioni amb la mateixa moneda i que, alhora, sigui compartida amb tota l’economia alemanya no és gaire coherent ni convenient. Això no vol dir que l’euro no tingui sentit. El té en el marc dels fluxos entre ambdós països, però utilitzar la mateixa moneda per a les transaccions internacionals i per als intercanvis locals és força qüestionable, especialment en casos d’economies molts desiguals. Qui hagi viatjat alguna vegada a determinats països haurà comprovat la naturalitat amb què es realitzen alhora transaccions amb els turistes en dòlars, per exemple, mentre que els locals empren la seva pròpia moneda.

Tal com es manifesta des de la New Economics Foundation, “persones diferents necessiten tipus diferents de diners, que es comportin de maneres diferents i que es basin en el valor d’actius diferents. També necessitem tipus diferents de diners per a aspectes diferents de les nostres vides” (Boyle i Simms, 2009). Aquesta diversitat, en la moneda com en altres elements, és la base de les economies resilients.

EL PER A QUÈ: ELS DINERS COM A MITJÀ, NO COM A FI

Segons la teoria econòmica, els diners tenen tres funcions en una economia:

  • Dipòsit de valor: disposar de diners ens dóna confiança sobre la nostra capacitat futura per accedir a béns i serveis i ens proporciona, per tant, “poder de compra”.
  • Mitjà d’intercanvi: els diners ens permeten fer transaccions eficients i comerciar amb els altres més enllà del que ens permetria el simple intercanvi.
  • Unitat de compte: sense una unitat de mesura comuna no podem establir deutes o un sistema de preus efectiu, elements imprescindibles de les economies capitalistes.

L’origen dels diners es troba sobretot vinculat a la segona de les funcions: facilitar els intercanvis i permetre a les persones accedir a béns i serveis que potser no podrien haver adquirit mitjançant el simple intercanvi (qui fabrica sabates no ha de necessitar o apreciar per força les verdures que li ofereixin a canvi).

La tercera funció està relacionada amb l’anterior, ja que establir una mesura estàndard per valorar les coses, el preu, facilita encara més els intercanvis o, en termes de la teoria econòmica, és el mecanisme que permet que oferta i demanda s’ajustin als mercats. Com sabem, però, una de les característiques del sistema capitalista de mercat i dels diners com a instrument al seu servei és que tendeix a posar preu a tot, fins i tot a allò que no és susceptible de ser comerciat. Això és així perquè el preu, o el valor en diners, ha esdevingut, amb l’hegemonia d’aquest sistema, la unitat de mesura universal: la valoració monetària del treball no remunerat és l’única manera de donar-li visibilitat social. L’estimació del valor monetari d’un bosc és determinant per decidir si es tala o no; fins i tot es fan valoracions monetàries de les vides humanes (tant per mesurar l’impacte d’una catàstrofe natural com per fixar l’import d’una assegurança).

Finalment, la funció dels diners com a dipòsit de valor és la que més es distorsiona amb el sistema capitalista de mercat i assoleix un protagonisme desproporcionat, ja que és la que es troba íntimament relacionada amb el procés d’acumulació. Els diners esdevenen un fi en si mateixos: cal obtenir i acumular diners més enllà del que ens és suficient per satisfer les necessitats.

Les monedes locals també han de complir aquestes funcions. Però en la mesura en què són instruments al servei d’una determinada manera d’entendre l’economia, les poden complir amb diferents finalitats i enfocaments que esdevindran més o menys transformadors del model econòmic segons com s’encarin els aspectes següents:

  • Àmbit de circulació de la moneda local. La finalitat primigènia d’una moneda local és dinamitzar els intercanvis a escala local, de tal manera que la renda no fugi de la comunitat i hi circuli de manera permanent, o almenys tant de temps com sigui possible, en el seu interior. És la forma més bàsica de moneda local i, per tant, la que és més senzill encaixar en el funcionament de les economies locals. Les experiències de moneda local digital que es volen engegar en ciutats com Santa Coloma de Gramenet es trobarien en aquest grup.
  • Forma d’obtenir la moneda local. Una forma habitual d’obtenir moneda local és mitjançant el seu canvi per la moneda de curs legal corresponent, introduint una penalització si el canvi es fa a la inversa. Ara bé, la manera per obtenir la moneda local també pot ajudar a assolir determinats objectius per enfortir les comunitats locals i el benestar de qui en forma part, com ara compensant la realització d’activitats de suport a la comunitat o de millora de l’espai públic, com en el cas del Torekea la ciutat belga de Gant.
  • Forma d’utilitzar la moneda local. Més enllà que la moneda local tingui un abast territorial limitat, la seva utilització pot vincular-se amb determinades actituds de consum: la moneda es pot fer servir específicament per a l’adquisició de productes locals i de proximitat, per a productes ecològics, de comerç responsable, per al transport públic, etc. Almenys inicialment, perquè després serà la gent que la utilitza i els establiments que l’accepten qui decideixi per a què utilitzar-la i per a què no. D’altra banda, solen ser monedes que no es poden utilitzar per acumular o especular. Aquest és el cas de les monedes vinculades als mercats socials, com l’ecosol català o el boniato madrileny.
  • Materialitat de la moneda local. El desenvolupament dels mitjans de pagament digital ha estat un dels factors que han impulsat l’aparició de moltes monedes locals, sigui amb targetes o més recentment mitjançant aplicacions per a smartphone. Però l’emissió de bitllets segueix plenament vigent i, de fet, que la moneda local comparteixi espai a la cartera o el bitlleter amb la moneda de curs legal corresponent representa tot un símbol de la capacitat de la comunitat per transformar la manera d’entendre l’economia local.
  • Presa de decisions sobre la moneda local. Un dels primers símbols sobre els quals els Estats-nació van atribuir-se el monopoli d’actuació va ser, amb tota lògica (la lògica del poder), l’encunyament de monedes i la impressió de bitllets. Avui en dia, malgrat que aquest monopoli continua en teoria, són en realitat els bancs comercials els que creen la màxima quantitat de diners mitjançant el mecanisme del crèdit. Llavors, si els bancs poden fer-ho, per què no les comunitats?

La participació de la comunitat abasta els mecanismes de funcionament bàsics (circulant o digital, crèdit inicial, oxidació, etc.), els aspectes de governança (es reflecteix en el predomini d’associacions, cooperatives i figures similars que asseguren no sols la presa de decisions democràtica sinó també l’autogestió efectiva per part de la comunitat) i, també, tot el que té a veure amb allò més simbòlic. (L’oxidació és la pérdua de valor que s’imposa a una moneda amb el pas del temps per facilitar la seva circulació i desincentivar-ne l’acumulació.)

Així, en el documental francès Demain (Demà) els autors pregunten a Rob Hopkins, un dels promotors del TotnesPound, per què van decidir fer un bitllet de 21 lliures. La resposta és molt significativa: “perquè podem”.

D’altra banda, les monedes locals utilitzen imatges de personatges locals o d’aquells qui decideixen entre tota la comunitat. El bitllet de 10 lliures de Brixton, per exemple, mostra la imatge de David Bowie en la seva etapa més “glam”. És la comunitat la que decideix, utilitzant la moneda local, “qui explica la seva història”.

CONCLUSIONS

El desenvolupament de monedes locals és un fet que s’ha de celebrar des de la perspectiva d’assolir més diversitat i resiliència en les economies locals. Tot i així, el caràcter transformador d’aquestes monedes dependrà del seu encaix en un moviment de canvi de superior abast que inclogui uns objectius determinats, dins de l’ampli ventall que permet la combinació dels aspectes exposats més amunt.

Així, una moneda local de caràcter complementari pot corregir determinats aspectes del funcionament de l’economia, però segons com es plantegés podria fins i tot reforçar allò establert. Les monedes locals que només busquen incentivar les compres en els negocis i establiments locals beneficien la comunitat per aquest fet. Aquest no és un canvi menor, però si no s’introdueixen altres objectius en la moneda la mesura podria derivar a fomentar més el consum indiscriminat. És aquí quan la moneda local ha de passar també a ser social, solidària o ecològica per donar-li un sentit superior.

La incorporació d’objectius diversos permet transitar de la complementarietat a l’alternativa: suposa un avenç en la voluntat de transformar el rol dels diners a l’economia. Una moneda local que respongui a determinats criteris d’obtenció i d’ús, que utilitzi un suport i una imatge que contribueixin a refermar la identitat de la comunitat, que desincentivi l’acumulació i que es gestioni de manera participativa introduirà un gran potencial de transformació de l’economia local.

En qualsevol cas, cal reconèixer que arribar als models més transformadors demana temps i familiaritat amb la idea de les monedes locals així com, per descomptat, voluntat de canviar les coses. Avançar pas a pas, introduint progressivament nous mecanismes i nous objectius de canvi sembla l’opció més prudent, en especial en comunitats molt obertes com les de les grans ciutats.
Així mateix, el fet que una moneda sigui alternativa no significa que no pugui conviure amb la moneda de curs legal. No podria ser d’una altra manera i, a més, ja hem assenyalat com és precisament la diversitat d’instruments per utilitzar allò que fa més resilients les economies.
Perquè, sens dubte, si les monedes locals amb caràcter transformador progressen en la nostra societat, també ho farà una nova mirada sobre els diners de curs legal, la qual cosa pot significar igualment un fort vector de canvi cap a un sistema econòmic més connectat amb les necessitats de les persones i de les comunitats.

Referències

Boyle, D.; Simms, A. (2009). The New Economics. A Bigger Picture. Earthscan. London.
Castellà, R.; Fernández-Esparrach, M. (2015). “Manca de moneda menuda i iniciativa comercial catalana durant la transició (1975-1982)”. A Altres formes de diner : dels vals al Banc del Temps: XIX Curs d’història monetària hispànica. Barcelona: MNAC.
Clua, M. (2015). “Alternatives històriques a la moneda oficial a Catalunya”. A Altres formes de diner: dels vals al Banc del Temps: XIX Curs d’història monetària hispànica. Barcelona: MNAC.
Dalmau, M.; Miró, I. (2010). Les Cooperatives obreres de Sants: autogestió proletària en un barri de Barcelona (1887-1939). Barcelona: La Ciutat Invisible.
Estrada-Rius, A. (2015). “Manca de moneda i emissions d’emergència durant la Guerra Civil a Catalunya”. A Altres formes de diner: dels vals al Banc del Temps: XIX Curs d’història monetària hispànica. Barcelona: MNAC.
López, A. (1983). Les monedes de les cooperatives catalanes. Barcelona.
López, F. (2015). “La escasez monetària durante la Transición (III). El caso particular de Cataluña”.  Numismático Digital
Sanahuja, X (2013). Fabricació i circulació de moneda local a la Catalunya dels segles XIII-XVI. Lleida: Universitat de Lleida.
Torras, C. (1999) “Les monedes locals al Vallès (1937-1938)”. Ponències. Revista del Centre d’Estudis de Granollers.
Turró, A. (1980). El paper moneda català. Barcelona: Societat Catalana d’Estudis Numismàtics
Turró, A. (2007). Les emissions monetàries oficials de la Guerra Civil (1936-1939). Barcelona: Societat Catalana d’Estudis Numismàtics.
Vilaret, J. (1983). “Les monedes de la cooperativa de Sant Feliu de Guíxols”. Estudis del Baix Empordà, Núm. 2.

ecoseny

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.