Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Antifeixisme i xenofòbia, Conflictes, imperialisme i militarisme, Difusió i pensament crític, Estat espanyol i el Món, General

Refugiades i imperialisme: dues cares de la mateixa moneda

Publicat per dia 10 octubre 2015 – 10:20Cap comentari | 68 views

Refugiades i imperialisme: dues cares de la mateixa moneda

Share to Google Plus

La fugida de conflictes armats a Síria, Líbia, Eritrea, Iraq o l’Afganistan, ha portat una mica més de 400.000 persones a intentar salvar les seves vides i cercar un futur millor a Europa. La resposta dels membres de la UE ha estat aixecar tanques, dir que totes les persones no poden venir i no implicar-se a solucionar els conflictes que forcen a la gent a abandonar-ho tot per salvar la pell.

En aquests moments les persones que cerquen un futur millor a Europa han d’afrontar primer un viatge ple de dificultats, en mans moltes vegades de traficants de persones que exigeixen tarifes desorbitades per uns passatges que no poques vegades porten a la mort, travessar deserts, pujar muntanyes. Un cop als països limítrofs s’han d’enfrontar al pas de la Mediterrània , on tan sols aquest any han mort més de 1000 persones (segons dades oficials) i un cop trepitjada terra són ingressades en camps d’internament per després començar l’aventura de cercar una vida millor a un país europeu, superant les fronteres interiors, avui cruel i vergonyosament representades a Calais o Hongria; així com a la persecució policial i l’amenaça de la deportació forçosa o la privació de llibertat als Centres d’Internament per a Estrangers (CIEs).

La vinguda de refugiades és l’altra cara de les polítiques imperialistes

De totes són conegudes les guerres pel control del petroli a Iraq o pel control geoestratègic a l’Afganistan, com a continuació macabra del «Great Game» del segle XIX on les potències colonials es disputaven el control de l’Àsia central. Cal recordar la batalla pel control de la banya d’Àfrica conjuntament al Mar Roig i l’estret d’Aden (vital pel pas dels super-petroliers del Golf pèrsic a Europa) i la intervenció de les potències occidentals a Somàlia o donant suport a Etiòpia en la guerra contra Eritrea.

Durant dècades els estats de la UE, Rússia o els EEUU han donat suport als governs autoritaris de Gadafi o Bashar al-Assad. Mandataris que han basat la seva política en l’enfrontament intern entre faccions religioses, tribals o territorials. Governs que al 2011, quan els seus pobles es van aixecar, no van dubtar en declarar-lis la guerra. Aquests conflictes són a l’arrel de l’actual situació. L’Estat Islàmic (EI) està format en gran part per combatents a les diferents guerres d’Iraq, Afganistan o Txetxènia, i per faccions sunnites que van ser reprimides pels governs de l’Iraq o de Síria. L’EI aplica el terror com a eina de guerra per assegurar-se el control de pràcticament la meitat de Síria o Iraq, així com els recursos petroliers per finançar-se. En cap moment la UE ha fet res per donar suport a l’exèrcit lliure de Síria en la seva lluita contra l’Estat Islàmic i el govern dictatorial d’al-Assad (que no ha dubtat en aliar-se amb l’EI per bombardejar camps de refugiats Palestins com els de Yarmuk). Tanmateix la caracterització del règim sirià no ens ha d’impedir organitzar la solidaritat de manera unitària amb totes aquelles persones que ara ho necessiten.

A la vegada les potències regionals com Aràbia Saudita o Qatar s’enfronten a l’Iran i l’Iraq per l’hegemonia a aquesta zona.

La UE un altre cop basa la seva política en fortificar les fronteres i passar-se la pilota entre els diferents estats membres, com es pot comprovar amb les ordres d’Alemanya a Hongria de no deixar passar trens cap a les seves fronteres.

Una solució per les persones refugiades és possible 

La totalitat de refugiades, unes 400.000 persones, representen aproximadament un 1% de la població de la Unió Europea, o sigui a part d’un deure humanitari no representaria una alteració demogràfica d’importància, desmentint així els arguments que diuen que no caben tots. Crida l’atenció la dada de l’Agència de Drets Fonamentals de la UE (FRA per les seves sigles en anglès) que afirma que a 2010 la UE concedí 30.000 visats a persones sirianes i al 2013 en plena guerra no en va concedir cap. En aquest sentit la UE ha acollit un 0,17% de les refugiades provinents de Síria mentre que Turquia, Líbia, Jordània Iraq i Egipte acullen el 97% (uns 3,5 milions).

Per una banda, cal articular des dels estats polítiques d’acollida que vagin més enllà dels camps de refugiats que condemnen a la precarietat i la interinitat a les refugiades. És a dir, cal fomentar l’acollida utilitzant albergs, pisos d’acollida (a Catalunya n’hi ha més de 100.000 buits). Cal posar en primer pla la solidaritat internacional i l’humanisme. Els municipis han de jugar i poden fer un paper fonamental articulant una xarxa entre refugiades, ONGs de drets humans, sindicats amb relacions internacionals i la societat en general per obrir habitatges com ja es va fer a la Guerra de Bòsnia.

Per altra banda, cal insistir en la necessitat d’acabar amb la venda d’armes als règims autoritaris, a l’EI o als senyors de la guerra i també d’enfortir el moviment antiimperialista començant per organitzar concentracions i campanyes de solidaritat.

Article publicat dia 1 de gener a la pàgina web de En lluita

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.