Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Art i cultura, Difusió i pensament crític, General

Recordant l’anuari 2013: Tres setmanes de verd intens. Impressions i reflexions sobre la vaga en educació

Publicat per dia 16 febrer 2015 – 13:48Cap comentari | 274 views
Share to Google Plus

D’aquí molt poc ja tendrem l’Anuari 2014, però mentre esperam a què arribi el dia, recordam articles representatius de cada any. Avui us deixam amb l’article “Tres setmanes de verd intens. Impressions i reflexions sobre la vaga en educació.” publicat a l’edició del 2013, realitzat per Antoni Pallicer Mateu.

De ben segur que molta gent coincidirà que la vaga indefinida dels docents ha fet història, encara que s’hagués desconvocada sense haver aconseguit cap de les demandes. Mai no s’havia vist una lluita que aglutinàs tanta gent i que pogués fer sortir als carrers de les Illes una onada verda de més de 1 00.000 persones. I tot des d’una iniciativa de base i assembleària, en la qual els sindicats han hagut d’anar a rebuf i en què el seu protagonisme ha estat més mediàtic i institucional que cap altra cosa.

Una mobilització mai imaginada un any enrere

D’ençà que la irrupció de la crisi econòmica encetà un nou cicle de lluites (15M, vagues generals, accions contra els desnonaments, etc.), l’àmbit de la docència, precisament, no havia destacat per la seva implicació i solidaritat. Durant la primera vaga general la seva participació fou irrisòria (amb Zapatero encara al poder), feble en la segona i ja un poc més involucrada en la darrera del 14N de 2012.

Tot un còctel que es va anar fabricant

Però, aquests darrers anys l’escola pública i els seus treballadors han patit nombrosos atacs en forma de retallades vàries i regressió de les condicions laborals, respectivament. A tot això, s’hi va sumar una intencionada campanya de desprestigi orquestrada per diversos sectors mediàtics, polítics i econòmics. També, l’anunciada involució lingüística del president Bauzá va incidir fortament al sector amb el decret de la Llei de símbols (una manera legal de prohibir els llaços a favor de la llengua penjats a moltes escoles) i amb la imposició del Decret de tractament integrat de llengües, que no és més que una altra estratègia d’atacar la immersió en la llengua catalana. Finalment, l’expedient obert a tres directors d’institut de Menorca perquè declararen les seves intencions de no aplicar el TIL, va fer vessar el tassó de la paciència als professionals de l’ensenyança. Així mateix, la lluita en contra de les retallades i a favor del català com a llengua vehicular ja feia estona que s’havia iniciat. Primer, amb la constitució de la Plataforma Crida que va aglutinar docents, pares i mares de l’alumnat. Després, amb les contí- nues vagues sectorials d’un dia que es varen convocar per part de les cúpules sindicals. Aturades testimonials, rutinàries i simbòliques, sense una intenció real d’enfrontar-se als atacs patits.

Només faltava encendre’l

Ja a les portes de l’acabament del curs, un escrit començà a circular entre els mestres i professors de les Illes i creà una gran sensació i reacció. El títol era clar i concís: “Una vaga es convoca per guanyar-la”. Aquest escrit, publicat abans d’una altra aturada de 24 hores, reflexionava sobre la clara esterilitat d’aquestes accions i sobre el desànim que provocava entre el professorat. Així mateix, desxifrava les virtuts de la lluita indefinida, encara que fos duita per una minoria, i sobre la necessitat que aquesta iniciativa es convocàs al marge dels sindicats, ja que, com assenyalava, la gran majoria dels docents estaven segurs que els sindicats mai no farien una crida a la vaga indefinida. Un estiu preparant la vaga D’aquesta manera, el final del curs 2012-2013 acabà amb l’inici d’assemblees de docents per tractar la convocatòria d’una vaga indefinida a les Illes Balears. Aquestes trobades s’anaren succeint, van concloure amb l’acord majoritari de no començar les classes del curs 2013- 2014 i amb la constitució d’un comitè de vaga, una taula reivindicativa i una caixa de resistència per fer front a les despeses econòmiques.

Els sindicats a remolc de les assemblees

Davant aquesta imparable bolla de neu que anava arrossegant els mestres i professors de totes les Illes, als sindicats, que durant aquest interval de temps es mostraren inclús contraris a la convocatòria, no els quedà més remei que seguir la brutal inèrcia de l’Assemblea de Docents i convocar també vaga.

Captura de 2015-02-16 13:42:36Una vaga que ha anat sumant i sumant

Dies abans de l’inici de la vaga, una vegada aconseguides les signatures per fer oficial la convocatòria de l’Assemblea de Docents, la gran majoria de les associacions de pares i mares feren públic el seu suport, així com els sindicats d’estudiants i multitud d’associacions, d’organitzacions i de col·lectius de la societat civil. Amb aquest ampli suport, l’expectativa es va complir i en el primer dia de vaga el seguiment fou quasi total, en especial a les escoles públiques. En canvi, la reacció del Govern, encara que esperada, no deixà de ser indignant i manipuladora, la qual cosa provocà que molta més gent donàs suport als professionals de l’ensenyança. Així, l’actitud insolent i despectiva de l’equip de Bauzá davant les mobilitzacions massives i cíviques del professorat i dels pares i les mares, només va fer enrabiar encara més la gent. Per tant, el camp estava adobat per assolir una assistència histò- rica a la manifestació que es va convocar pel dia 29 de setembre. Així i tot, les previsions més optimisAntoni Pal l icer Mateu D’ençàquelairrupciódela crisiencetàunnouciclede lluites(15M, vagues generals, accions contra els desnonaments, etc.), l’àmbitdela docència, precisament, no havia destacat per la seva implicació i solidaritat

Els interessos comuns, l’èxit de la vaga

La història del moviment obrer està farcida de vagues que superen en durada, extensió, contundència i resultat la vaga de la docència balear. Però, cada vegada hem de retrocedir més en el temps per trobar-les. Després de l’anomenada “consolidació democràtica”, les vagues indefinides han estat molt esporàdiques. I si s’han plantejat ha estat majoritàriament en els sectors públics, principalment en el sector naval de les drassanes i en la mineria, àmbits laborals amb una llarga tradició de lluita i amb una alta sindicació dels treballadors. En canvi, a l’empresa privada, les vagues indefinides quasi no han existit i han estat molt concretes, generalment en l’àmbit de la indústria. En l’actualitat, la unió de la gent per interessos comuns és cada vegada més difícil de trobar perquè la societat, i en especial les relacions al món del treball, està molt individualitzada i en competència permanent, un objectiu declarat dels poders neoliberals. Amb aquest panorama, com és que la vaga en la docència ha pogut crear un front comú de lluita? Primer de tot, perquè s’ha aconseguit una cohesió entre els mateixos docents, ja que s’han vist afectats per les diferents mesures del Govern. Així, els interessos de fer-hi front han estat comuns. També, els pares i les mares dels alumnes i gran part de la població hi ha donat suport, per ser igualment comuna la seva defensa d’una educació pública i de qualitat per als seus fills i els seus familiars. Igualment, un altre condicionant que ha ajudat a la cohesió de la lluita ha estat la defensa de la llengua catalana, un altre bé comú de la població de les Illes.

La iniciativa i el lideratge

Sabem que es donaven uns condicionants molt forts per a la convocatòria de la vaga, però aquesta mobilització, sorgida des de la base i no des de les cúpules de les burocràcies sindicals, havia de ser iniciativa del mateix professorat. I així ha estat. Amb una gran majoria dels treballadors i treballadores immersos en la passivitat i en la delegació de responsabilitats, qualcú els havia de despertar i mobilitzar. Com dèiem abans, un escrit que va circular entre els docents va encendre la primera espurna. Com sempre, qualcú ha de fer la primera passa, la més valenta i agosarada, per després donar la cara i afrontar un lideratge que sigui exemplar i, per tant, reconegut, com ha estat el cas del Comitè de Vaga dels docents. El cas contrari, el de les cú- pules sindicals, burocratitzades i allunyades de les aules, estan perdent la seva representativitat i legitimitat.

Pros i contres

Aquesta històrica mobilització va encendre els ànims de l’activisme, inclús del més radical. Però, com sol passar, aquest optimisme s’ha de saber pair i canalitzar per tal que les lluites no es quedin en anècdotes. Per començar, hem de comprendre els condicionants de la vaga. Llavors hem de d’entendre que aquestes mobilitzacions només són les primeres passes d’un possible moviment de lluita. El respecte a la legalitat i el civisme de les manifestacions han ajudat que la lluita no sortís de les regles del joc que el poder té establertes per aquestes ocasions.

En segon lloc, hem de tenir ben clar que la lluita en l’educació no ha tengut cap impuls transformador, sinó més aviat de defensa. No ha estat una ofensiva dels docents per aconseguir més drets i autonomia, sinó una defensa del model ja existent. Tampoc no s’ha qüestionat l’organigrama i la finalitat de l’educació pú- blica, que és l’estructura estatal i la formació de nous ciutadans que serveixin als interessos del poder. Igualment, el respecte a la legalitat i el civisme de les manifestacions han ajudat que la lluita no sortís de les regles del joc que el poder té establertes per a aquestes ocasions. Sabem que si no hagués estat així podria haver estat molt minoritària i amb molta gent en contra. Però també tothom sap que jugant a la manera que vol el poder, és molt difí- cil desbordar-lo. Si la dreta actua fora complexos, l’esquerra també ho hauria de fer. Per això, actualment l’esquerra s’ha convertit en el guardià que vetlla pel respecte a la legalitat del Sistema. I, per tant, si la gran majoria de la gent d’esquerres continua sense qüestionar la legitimitat de l’Estat i el capitalisme, és normal que les lluites proclamin la defensa de l’estatus quo. Per exemple, que la vaga es desconvocàs sense haver obtengut cap assoliment dels punts reclamats i sense haver aconseguit cap desgast palpable en el Govern (ni una dimissió) és una mostra massa clara dels límits d’aquests tipus de lluita. No obstant això, la vaga té certs aspectes positius en relació amb la lluita contra el Sistema, especialment que la iniciativa de l’Assemblea de Docents pogués desbordar i deixar en un segon pla els sindicats. I tot des de la base i des de pràctiques assembleàries, desbaratant i qüestionant d’aquesta manera el canal que el poder confeccionà durant la Transició per tal de domesticar la classe treballadora, la qual cosa no és res més que una delegació de responsabilitats a les burocràcies sindicals. Llavors, un altre aspecte molt positiu ha estat la convocatòria mateixa de la vaga indefinida i que aquesta crida pogués aguantar durant tres setmanes i sumar cada dia que passava més suports, com es va poder constatar amb la històrica manifestació del 29 de setembre.

Lectures des d’una perspectiva revolucionària

Les lluites del passat que feren trontollar el poder o inclús a vegades abolir-lo tenien per subjecte un cos social ben definit i cohesionat, com va passar en les revoltes camperoles a final de l’Edat mitjana i durant els segles posteriors, així com en les revolucions obreres dels segles XIX i XX. Igualment passa ara, amb les revoltes que han tengut més incidència, com les protagonitzades pels camperols i indígenes a Amèrica Llatina. En canvi, avui dia, en les societats avançades d’Occident, en què la individualització de les relacions socials és la dominant, es fa molt difícil conformar un cos unitari més o manco massiu amb ànsies de capgirar el règim. Així, les darreres grans mobilitzacions sempre han tengut un component ciutadanista i puntual, com el No a la guerra d’Iraq, o les diferents manifestacions contra la globalització i els mercats. Tot i això, aquestes protestes al principi van ser impulsades per col·lectius anticapitalistes molt minoritaris i marginals, per tant, fàcils de manipular i cooptar pels partits polítics i per les organitzacions reformistes. Al cap i a la fi, de la lectura en positiu de la vaga dels docents podem extraure la conclusió que hi ha serveis molt sensibles per a la gent, com la sanitat i l’educació, la defensa dels quals, com hem vist, cohesionen la lluita. Aleshores, els moviments anticapitalistes hauríem d’intentar sempre dur la iniciativa i canalitzar els moviments cap a les nostres maneres, com ha passat en certa manera amb la lluita dels mestres i professors, i sempre intentant marcar un objectiu més radical, que qüestioni i no accepti. Un nou camp d’actuació, més contundent i que atacaria directament els poders financers i al seu organigrama, podria ser la conformació d’un moviment que reclamàs el no pagament del deute, ja que el compromís de l’Estat de pagar-lo (assumint el deute privat dels bancs i les grans empreses) és la causa directa de les retallades que es pateixen per tot arreu. Aquesta lluita hauria d’anar seguida, per exemple, per una altra que reclamàs la sobirania alimentària dels pobles i la descentralització i horitzontalitat de les qüestions públiques. I així fins assolir una vertadera democràcia. O sigui, la igualtat social compaginada amb la plena llibertat

Aquí podeu trobar l’enllaç a l’Anuari 2013

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.