Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Conflictes, imperialisme i militarisme, Difusió i pensament crític, En directe, Estat espanyol i el Món, General

Per què l’acord de UE-Turquia contra els refugiats era i segueix sent una vergonya?

Publicat per dia 13 maig 2016 – 7:55Cap comentari

Per què l’acord de UE-Turquia contra els refugiats era i segueix sent una vergonya?

Share to Google Plus

Deu claus jurídiques, ètiques i polítiques per explicar per què l’acord de la Unió Europea i Turquia no va suposar cap sortida per la crisi dels refugiats, sinó tot el contrari

Els líders de la Unió Europea van aconseguir divendres 18 de març un acord amb Turquia que tenia com a objectiu impedir l’arribada de milers de refugiats. El pacte preveia que a partir de la mitjanit del diumenge 20 de març, els migrants que arribassin a Grècia fossin retornats a Turquia si la seva sol·licitud d’asil fos rebutjada. Des de gener de 2015, més d’un milió de persones han entrat a la UE a través de les platges d’aquest país.

En aquest article s’analitzen en deu claus perquè l’acord de la UE i Turquia no va suposar cap sortida a la crisi dels refugiats, sinó tot el contrari. Aquests són els 10 motius pels quals l’acord contra els refugiats UE-Turquia és una vergonya.

Perquè el dret d’asil deixa de ser universal a la Unió Europea

El dret d’asil va ser recollit a l’article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans el 1948, i desenvolupat per la Convenció de Ginebra de 1951 i el protocol de Nova York de 1967 sobre l’Estatut dels Refugiats. La Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea promulgada el 2007 cita aquests dos tractats com a fonament per a l’exercici d’aquest dret en territori europeu.

Fins ara, les persones desplaçades per conflictes la vida dels quals estigués en perill tenien la possibilitat d’exercir aquest dret individualment. Tot i les successives limitacions que havien suposat els tractats de Dublin, fins ara a la UE els subjectes de dret eren les persones; qualsevol persona. A partir del 20 de març, la UE va establir un nombre màxim d’exiliats –72.000 refugiats sirians des de Turquia, cap més–; fixava criteris col·lectius per a la resolució de les sol·licituds d’asil i limitava el seu exercici per països. És a dir, els refugiats que han anat arribant a Grècia no han tingut els mateixos drets que els que arriben a altres països de la UE, encara que compleixin amb tots els requisits que fixa el dret humanitari.

Perquè oficialitza la discriminació per motiu del país d’origen

L’article 3 del protocol sobre l’estatut dels refugiats, fet a Nova York el 31 gener 1967, diu: “Els estats contractants aplicaran les disposicions d’aquesta Convenció als refugiats, sense discriminació per motius de raça, religió o país d’origen “.

No obstant això, l’acord del Consell d’Europa amb Turquia només parlava dels sirians. Dels refugiats que arriben a través de Grècia, només els de nacionalitat siriana tenen dret a l’asil a Europa. És una discriminació evident per a les persones que fugen de les guerres de l’Iraq, Afganistan, República Democràtica del Congo o Eritrea, així com per a les persones de qualsevol altre país que pateixen persecució per motius religiosos, d’orientació sexual, polítics o ètnics i que arribin a Grècia amb la intenció de demanar asil a Europa. Actualment, els sirians són el 51% dels que arriben a les illes gregues, segons dades de l’ACNUR.

Perquè obliga que un sirià arrisqui la vida i sigui deportat perquè un altre rebi protecció

L’acord no estableix cap via segura per arribar a Europa. Per contra, estipula que “per cada sirià retornat es reubicarà un altre sirià en algun dels països membres”. Això provoca que milers de sirians arrisquin la vida al mar amb l’única intenció de ser deportats, amb l’esperança que els seus familiars puguin viatjar de manera segura a Europa.

Perquè vulnera el principi de no devolució

L’article 33 de la Convenció de Ginebra imposa als Estats la prohibició d’expulsar o retornar una persona al territori de qualsevol país on la seva vida o la seva llibertat es trobin amenaçades.

El principi de ‘non-refoulement’ inclou el dret a no ser expulsat mentre la sol·licitud d’asil s’estigui resolent. L’acord, però, va preveure que els sol·licitants d’asil siguin retornats a Turquia. Encara que les seves sol·licituds d’asil siguin denegades, tenen dret a presentar recursos d’apel·lació que, després d’una expulsió, perden tot el seu sentit.

A més, moltíssimes de les persones que arriben actualment són nens i nenes. El dret internacional humanitari prohibeix l’expulsió de menors. Encara és més greu que expulsin els seus progenitors i els deixin en situació d’abandonament a Grècia.

Perquè Turquia no és un país segur

L’acord declarà Turquia “país segur” per dotar les expulsions d’una aparença de legalitat. Però Turquia no ho és; ni per als propis habitants, ni per als refugiats. Turquia va ratificar la Convenció de Ginebra amb una reserva: en la seva signatura, només va acceptar donar refugi legal a ciutadans europeus. Als ciutadans de l’Orient Mitjà els dóna “protecció”, però no refugi legal. Ergo, d’acord amb la Convenció de Ginebra i amb els tractats europeus, expulsar a Turquia ciutadans no europeus és il·legal, perquè no es garanteix la seva protecció internacional.

Per si això no fos suficient, Turquia és un actor de primer ordre en la guerra de Síria i, des del juny passat, va deixar sense efecte el procés de pau al Kurdistan turc, on porta a terme una guerra oberta. Pretendre que Turquia és un lloc segur per als kurds de Síria, l’Iraq o la mateixa Turquia és una broma de mal gust. El mateix cal dir per als activistes d’esquerres, turcs o de qualsevol nacionalitat.

De fet, la mateixa UE accepta el 23% de les peticions d’asil realitzades per ciutadans turcs. L’acord estableix que els ciutadans turcs que arribin a Grècia i demanin asil han de ser deportats a Turquia.

El mateix dia que es va signar l’acord, una patrullera turca va ser gravada mentre intentava enfonsar una embarcació plena de refugiats al mar. Pocs dies abans, un grup de refugiats va gravar amb el seu telèfon mòbil com els guardacostes turcs els atacaven al mar. Ja havia passat en ocasions anteriors.

Perquè l’acord entrà en vigor sense que Grècia poguès tramitar les sol·licituds d’asil

Després de les protestes suscitades per la primera redacció, l’acord estableix que les sol·licituds d’asil s’estudien individualment i que els refugiats tenen dret a recórrer davant la justícia una resolució negativa. Tanmateix, al mateix temps, tot va encaminat a la denegació sistemàtica de les sol·licituds: es tracta només de fer veure que no es realitzaran expulsions col·lectives, encara que no sigui cert.

En tot cas, Grècia no compta amb la infraestructura necessària per tramitar les peticions si l’arribada de refugiats continua sent tan nombrosa com fins ara. L’acord preveu 4.000 empleats. Els que han d’assignar Grècia, la resta d’Estats membres, l’Oficina Europea de Suport a l’Asil i FRONTEX, l’agència europea per a la gestió de les fronteres. Concretament, el Consell d’Europa preveia 200 funcionaris grecs especialistes en asil i 400 experts d’altres estats membres per tramitar les sol·licituds. Per al procés d’apel·lació, 30 membres de Grècia així com 30 jutges amb experiència en lleis d’asil d’altres estats membres i 30 intèrprets.

Per al procés de devolució calien 25 oficials de readmissió grecs, 250 policies grecs i 50 experts que posarà Frontex. Més 1.500 agents de policia pagats per FRONTEX i 1.000 agents que es cobreixen entre empreses de seguretat privada i l’exèrcit grec.

A més d’això, 8 ferris pagats per FRONTEX amb capacitat per a 300 o 400 passatgers cadascun i 28 autobusos. Es preveia construïr 14.000 places addicionals en els camps de refugiats, sumades a les 6.000 ja existents. La logística requeria 190 contenidors. Res d’això podia estar llest en poques hores a Grècia, un país devastat per la crisi.

Perquè provoca que els refugiats arrisquin la seva vida en rutes encara més perilloses

Si Grècia es converteix en un lloc pel qual no es pot passar, els refugiats i migrants tornaran a anar a Europa per Lampedusa, l’estret de Gibraltar o altres llocs. Els tancaments de fronteres no aturen els moviments migratoris: només provoquen que aquests transcorrin per altres vies.

Des que Àustria va forçar el tancament de la ruta dels Balcans, els ‘smugglers‘ ofereixen noves vies. Per exemple, des de Grècia a Macedònia per 3.000 € en un camió. Per 4.000 €, des de Grècia a Itàlia en un contenidor en un vaixell de càrrega. Per 5.000 €, directament des de Turquia a Itàlia. Les noves rutes sempre són més cares, més llargues i, sobretot, més perilloses.

Quan es descobreixin desenes de cossos asfixiats en un contenidor, naufragis multitudinaris com els de Lampedusa el 2012 i nens morts en el doble fons d’un camió, els governants europeus tornaran a eixugar-se davant les càmeres les llàgrimes de cocodril.

Perquè la Comissió Europea no va ser capaç de reubicar 160.000 persones a l’octubre i ningú es creu que ho faci ara

El pla de la Comissió Europea preveia el trasllat per vies segures de 160.000 refugiats per a la seva reubicació definitiva. Només s’han pogut acollir a aquest pla 937 persones. Ningú pot creure que el que no s’ha fet des d’Itàlia i Grècia es faci ara des de de Turquia.

Perquè l’únic beneficiat de l’acord és el govern autoritari de Recep Tayyip Erdoğan i Ahmet Davutoglu

Per Erdoğan i Davutoglu l’acord és extraordinàriament positiu, per molts motius. 6.000 milions d’euros a canvi de gestionar la frontera exterior de la Unió Europea. La UE decideix passar per alt les violacions de drets humans comeses diàriament en els diversos tocs de queda imposats a ciutats del Kurdistan turc: durant aquests tocs de queda, les forces especials de la policia i l’exèrcit turc han assassinat més de 1.000 persones des de juny. La UE permet que Turquia segueixi bombardejant zones del Kurdistan iraquià i el Kurdistan sirià. Els 28 fan els ulls grossos al suport logístic que presta Turquia a diverses faccions integrades al Front Al-Nusra, associat a Al Qaida, a Síria. És a dir, en l’origen de molts dels refugiats.

I, no menys important, l’acord preveia que es reobrissin els capítols de la negociació per a l’adhesió de Turquia a la UE. Tothom sap que això no passarà, però la reobertura de la negociació pot ser utilitzada com un èxit polític per Erdoğan i Davutoglu i així reforçar el seu paper en la política interna. Ara ho tenen més fàcil per convocar el referèndum de reforma constitucional per ampliar poders del president del qual es parla des de l’any passat o, fins i tot, per convocar eleccions anticipades i augmentar la seva representació.

Perquè no dóna resposta als 46.207 refugiats que estan atrapats a Grècia

Des que Macedònia va tancar la seva frontera, no han deixat d’arribar refugiats a les illes gregues. El 18 de març, mentre se signava l’acord, 46.207 persones esperaven poder sortir de Grècia. Els dirigents europeus no van tenir ni la decència de nomenar en l’acord els 4.000 nens i nenes que vivien al fang d’Idomeni.

Per als jerarques europeus, els refugiats simplement no haurien de ser ni existir. Però existeixen, són aquí. 2016 serà recordat com l’any en què l’asil va deixar de ser un dret que es podia exercir en el conjunt de la Unió Europea. 2016 és l’any de la vergonya.

* Hibai Arbide és advocat i periodista. Treballa des de Grècia com a corresponsal de diversos mitjans de comunicació. Article publicat a Crític, periodisme d’investigació.
http://www.elcritic.cat/mon/perque-acord-contra-els-refugiats-ue-turquia-es-una-vergonya-8674

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.