Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Ensenyament, General, Politiqueig

I després de la LOMCE, què?

Publicat per dia 13 novembre 2015 – 8:551 Comentari | 38 views

I després de la LOMCE, què?

Share to Google Plus

La contestació política i social a la LOMCE ha estat és d’una intensitat mai no vista. No n’hi ha per menys: el tàndem Wert-Rajoy ha aconseguit un dels nyaps més estrambòtics de la recent història educativa d’Espanya. En un temps i un àmbit en els quals el consens és fonamental, han aconseguit un dissens gairebé generalitzat, amb l’excepció dels afectats per la disciplina del partit del tàndem. Una formació que, sembla, encara no s’ha adonat del mal que la seva política està provocant, no només als centres educatius, sinó també a les seves pròpies expectatives electorals. Potser Rajoy s’hauria de mirar al mirall de l’inefable Bauzá, aquell que volia subjugar el professorat, aquell que menyspreà els professionals de l’educació, i que ha caigut víctima de la seva megalomania.

Sigui com sigui, el fet és que el sistema escolar, que necessita estabilitat i permanència, es troba immers en un preocupant vaivé, en gran mesura provocat per la irresponsabilitat d’una classe política que utilitza l’educació a conveniència de les seves tàctiques de mira curta per aconseguir el poder, o per mantenir-s’hi. És així com els darrers quaranta-cinc anys Espanya ha estat campiona de la inestabilitat escolar: s’han promulgat fins a set lleis educatives.

A l’horitzó s’albira (toquem fusta!) un nou canvi: si a les properes eleccions generals la ciutadania pot capgirar l’orientació política del país, aquell a qui toqui governar haurà de promulgar una nova llei educativa. Cal esperar que aquesta vegada serà amb fonaments sòlids. Per això, per garantir solidesa i estabilitat, aquesta llei s’ha de fer com s’haurien d’haver fet les anteriors: amb el màxim acord social i polític, també entre les múltiples associacions i institucions que mantenen el caliu educatiu del país.

La política educativa no pot ser sinó pública; és a dir: discutida, decidida i gestionada per la ciutadania. Per facilitar que sigui així, l’anomenat “Foro de Sevilla” (un grup de professionals de l’educació constituït l’any 2012 a Sevilla, entre els quals em compto) ha fet públic el Documento de bases para una ley de educación. Acuerdo social y político educativo. En l’elaboració d’aquest document hi han participat més de vint-i-cinc col·lectius socials, professionals, sindicals i polítics (de Balears també hi ha participat la plataforma Crida). La voluntat del Foro de Sevilla és obrir ara un procés d’anàlisi, discussió i presa de decisions que impliqui el màxim de persones i col·lectius amb voluntat de transformar i millorar l’actual estat de l’educació.

Impossible fer referència aquí a totes les mesures que es proposen en el document que haurien d’orientar la llei que substitueixi la LOMCE, però sí que voldria destacar-ne algunes. Subratllaria, per exemple, el compromís ferm amb l’escola pública, l’única que pot garantir la cohesió social. És per això que es preconitza capgirar la situació que ara tenim a Espanya, en què un elevat percentatge de les escoles privades són finançades amb doblers públics. Recordem que a primària, per exemple, s’escolaritzen en centres públics el 68% dels estudiants, mentre que la mitjana de l’OCDE és del 89%. En aquest escenari de privatització de l’ensenyament amb recursos públics, les Illes Balears ocupen un lloc preeminent: el curs 2013-14 aquesta comunitat fou, juntament amb Madrid, el País Basc i Navarra, una de les que tenien un percentatge més alt d’alumnat matriculat a l’escola privada concertada. Al document es preconitza la supressió progressiva del finançament públic dels centres privats concertats. No es tracta de fer creu i ratlla: la creació d’una xarxa única de centres de titularitat i gestió pública s’ha de fer de forma progressiva, voluntària i negociada, perquè s’hi puguin integrar els centres privats concertats que ho vulguin. Mentrestant, ni un sol concert més per a l’educació privada i supressió immediata de finançament a centres que practiquin qualsevol tipus de discriminació o no assegurin la gratuïtat.

La nova llei ha de garantir el dret a una educació pública, gratuïta i de qualitat entre els 0 i els 18 anys i una àmplia xarxa pública d’Educació de Persones Adultes. Cal revaloritzar les etapes d’Infantil i Primària, que són els pilars de tot el procés educatiu. L’Educació Secundària Obligatòria ha de conduir a una única titulació al final de l’etapa, sens perjudici que durant aquesta es produeixi un procés d’opcionalitat gradual. La Formació Professional s’ha de desenvolupar a través d’una xarxa pública de centres integrats, centres en els quals s’han de promoure perfils lligats al benestar social i a la sostenibilitat ambiental, i no només els que estan lligats als interessos immediats del mercat. Assegurar un bon finançament que garanteixi la qualitat del sistema educatiu és una altra de les mesures que voldria destacar. Aquest finançament es diu al document ha d’estar, no al voltant de la mitjana europea, sinó en la mitjana dels països que tenen més bons resultats en educació, fins a aconseguir el 7% del PIB. Una escola pública que garanteixi una formació òptima per a tot l’alumnat i un professorat amb estabilitat, autonomia, recursos i suports exigeix que es faci aquesta inversió. Com ho exigeix poder assolir altres fites previstes al document, com ara la disminució de les ràtios alumnes/professor, la millora de la formació del professorat, l’ampliació de personal docent i d’altres professionals de l’àmbit educatiu, posar en marxa mesures de reforçament i de suport educatiu, l’organització del centre i del currículum des de la inclusió, etc.

La futura llei ha de tenir present que les finalitats de l’educació són àmplies, i per això mateix s’ha de prioritzar una formació intel·lectual que permeti comprendre la societat en la qual vivim i participar en la seva millora; la formació per a una ciutadania crítica, solidària i responsable; el desenvolupament emocional i del benestar personal i de la comunitat; l’eliminació del sistema patriarcal i el respecte a la diversitat d’identitats sexuals; el coneixement del medi ambient i la participació en la seva defensa; el desenvolupament de la creativitat i el respecte a les individualitats. L’escola, per tant, no pot ser un espai d’adoctrinament. Per això els centres han de tenir un caràcter laic, que implica respectar la llibertat de consciència i educar sense dogmes. I també per aquesta raó, cal denunciar el Concordat amb el Vaticà i eliminar d’una vegada per totes l’assignatura de Religió de l’escola i la simbologia religiosa dels centres escolars, reminiscències franquistes impròpies d’un Estat que es diu aconfessional. Si la llei que volem després de la LOMCE no és discutida, decidida i gestionada per la ciutadania, ens tornarem a trobar amb el mateix. És per això que els processos participatius i l’autonomia de la comunitat educativa respecte del poder institucional són d’una importància cabdal; és per això que sempre convé que les organitzacions i plataformes d’alumnes, docents, pares i mares, siguin autònomes i no quedin diluïdes en les estructures del poder polític.

Francesca Salvà Mut,
professora titular del departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l’Educació de la UIB i membre del Foro de Sevilla

*Article publicat al Diario de Mallorca dia 25 de juliol de 2015, i a la web de Plataforma Crida 

 

1 Comentari »

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.