Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Drets bàsics, Feminisme, sexualitats i antipatriarcat, General

Entrevista a una feminista encausada, abans de la reunió amb el Bisbat

Publicat per dia 26 setembre 2016 – 15:13Cap comentari | 38 views

Entrevista a una feminista encausada, abans de la reunió amb el Bisbat

Share to Google Plus

Ens trobam amb na Regina, una de les feministes encausades, a Ca ses Mopis.

Na Regina arriba amb una amiga i una rialla d’orella a orella, començam a xerrar i mentrestant passa gent per davant nostre, persones que entren a l’Armari Obert de l’espai alliberat de plaça Fleming. D’aquesta manera passam una mitja hora parlant sobre l’acció realitzada, sobre feminisme, sobre repressió, sobre solidaritat, sobre el Bisbe, el nou i el vell, i més. No és el primer judici al que s’enfronta, na Regi ja participà de l’acció a la Conselleria d’Educació. O sigui, estam davant una persona molt activa socialment. 30 minuts de conversa amb una persona a la qual se la veu molt conscient de l’acció realitzada, dels objectius que tenia i molt animada, a la vegada que preocupada, com no podia ser d’altra manera, davant l’imminent judici penal.

C: Començam pel principi, quina és l’acció que realitzàreu a l’església de Sant Miquel?

R: Érem al voltant de quaranta persones que vàrem fer l’acció amb un objectiu molt clar. Mostrar el rebuig a la proposta de llei de Gallardón, que era vetar a les dones el seu dret a avortar en diferents situacions. El que pretenia la llei era acotar l’avortament a casos molt concrets, com a violacions, on la dona patís riscs de mort tant per ella com per l’infant o que posteriorment tengués possibles problemes. Així, aquesta proposta de llei era tornar enrere en els drets de les dones.

Aquesta llei sempre ha tengut amb molta controvèrsia, pel fet de tocar un tema una mica tabú. Tenir el dret a l’avortament lliure, i sobretot gratuït i públic, amb unes garanties i unes condicions concretes ens ha costat molt a les dones, els ha costat molt i ens ha costat molt. Per tant, creim que la citada llei en aquell moment era una aberració.

Sabem que històricament la dreta i l’església han estat una coalició total. I a més, en aquest cas l’església va tenir un paper molt important amb la proposta, per aquest motiu l’objectiu a atacar era l’església com a institució. Llavors es va decidir que fos la de Sant Miquel per qüestions més tècniques, que així tendria més so mediàtic, que es troba molt al centre de Ciutat, bàsicamet que sabíem que tenia sentit fer-ho allà. Però per altra banda no esperàvem trobar tanta gent dins, i tampoc que aquestes persones actuassin de forma desmesurada.

C: L’acció era contra la llei de l’avortament, però a més estava emmarcada en alguna campanya?

R: Sí, l’acció va ser realitzada el 9 de febrer dins un marc del col·lectiu Arran Palma, campanya que era el ‘Febrer lila’. Durant tot el mes de febrer es va plantejar realitzar diverses accions feministes. I vàrem creure que era una mescla perfecte unir el ‘Febrer lila’ amb aquesta reivindicació que trobàvem molt important.

C: I la resposta dels feligresos davant vosaltres quina va ser? La vostra acció va ser violenta?

R: Érem un grup de persones considerable. Vàrem pensar a dur una pancarta, feta dies abans, amb una consigna que deia “Avortament lliure i gratuït” o “Fora els rosaris dels nostres ovaris”, la veritat és que no ho record totalment. La idea era entrar, arribar fins l’altar i en aquell moment desplegar la pancarta. El que va passar és que no vàrem tenir ni temps a fer això, així com vàrem entrar vàrem veure molta molta gent a la missa i desplegàrem la pancarta en el passadís central. No vàrem tenir temps a arribar a l’altar. Els feligresos varen veure el que estava passant, i les consignes que cantàvem, i ens varen començar a expulsar. No vull dir de forma violenta, però amb actituds o reaccions un poc agressives. Ens varen treure amb força física, a base d’empentes i moltes estirades de cabell (això ho record especialment). I a la vegada, propinant-nos insults amb paraules molt lletges, que en teoria gent tant religiosa no hauria de dir (però i clar que ens les varen dir, i ben dites!).

C: El moment quan vàreu fer l’acció, hi va haver alguna detenció o identificació?

R: En haver fet l’acció totes vàrem escampar la boira. Llavors, tranquil·lament, vàrem decidir penjar el vídeo fet a dins. Efectivament, ingènuament, de forma irresponsable vàrem decidir penjar el vídeo sense tapar les cares. Més que irresponsablement va ser una ‘patinada’, nosaltres pensàvem que no passaria res. Arran de penjar el vídeo, al cap d’unes setmanes varen començar a detindre tres companyes, dos al·lots i una al·lota. No sabíem què passava fins que vàrem parlar amb l’advocat i vàrem constatar que era per l’acció a Sant Miquel.

Aquí no es varen acabar les detencions, al cap d’una setmana varen detindre altres companyes, jo entre elles. I una setmana més tard es varen repetir detencions, dues persones més. Set persones en total d’aquesta manera.

Les detencions, la veritat, és que varen ser un poc dures, ja que la manera va ser inesperada. En el meu cas en concret, jo arribava un poc tard a una concentració davant la comissaria i quan anava cap allà em varen demanar si jo era na Maria Regina i em varen comunicar que estava detinguda. Saps, jo me n’anava a la concentració en suport a unes companyes i vaig acabar detinguda. La setmana següent ens varen cridar dient que havien detingut a més companyes i va succeir el mateix que en el meu cas, en aquesta ocasió la meva germana. “¿Qué tal Mª Regina? Nos venimos a llevar a tu hermana”. Vaig quedar al·lucinada!

C: O sigui que amb un simple vídeo us varen poder identificar?

R: Sí, va ser a partir del vídeo però s’ha de tenir en compte que les persones detingudes són persones conegudes. Saben qui som [la policia]. Nosaltres venim de moltes «manis» ecologistes, independentistes, d’altres lluites socials paral·leles. Per ells no va ser molt difícil identificar-nos i saber on militàvem. Ja ens coneixia la gent que ens va detindre, ja sabien amb qui s’enfrontaven, ja tenien les nostres dades [fitxers policials].

C: Com es varen produir les detencions?

R: En total varen ser tres setmanes seguides d’operacions policials, de dijous en dijous. Primera setmana, tres persones. Segona setmana, dues persones més, una companya i jo. Tercera setmana, dues al·lotes més.

Pareix que hi ha d’haver un munt de temps entre setmana i setmana, però nosaltres no sabíem, a cada detenció, que n’hi hauria més. Però clar, quan hi havia una detenció la reacció era ràpida, a cada grup de detencions convocàvem concentracions davant la comissaria de l’Escorxador. Vull dir que varen ser unes setmanes de molta intensitat i desgast, vàrem quedar un poc cansades. La dinàmica era: detenció -> concentració comissaria -> concentració als jutjats. O sigui que la sensació era “Joder, que acabi ja no? Rollo, venga per favor!”. I a això juntar-li la incertesa de no saber si n’hi podria haver més…, perquè fins que no es va acabar la investigació no sabíem si acabaria la ràtzia repressiva, ja que hem de tenir en compte que al vídeo hi ha més persones que les encausades actuals.

C: Es produeixen les detencions, es produeix el procés repressiu. En quin moment de la instrucció sabeu la pena que us poden demanar?

R: No va ser molt després, perquè quan va passar tot, com dèiem abans, estàvem, i estam, organitzats a nivell polític. L’organització antirrepressiva Alerta Solidària es va dedicar a investigar els delictes pels quals se’ns imputava i quina pena ens podia caure. Al principi, com ens imputaven dos delictes, eren entre sis mesos i sis anys de presó. Finalment, la fiscalia ens demana un any i mig, i el Bisbat quatre anys.

C: Com us heu organitzat per fer front al cas repressiu?

R: Allò principal, en el primer moment, va ser donar difusió del cas. Què havia passat  i perquè (sobretot). No era una acció boja, una acció contra l’església perquè sí. I una vegada que la gent sapigués d’on venia l’acció passar a demanar el suport, la solidaritat, el recolzament, a nivell més econòmic i per les xarxes.

El més important era fer difusió del cas. I ho vàrem fer contactant amb les organitzacions que ja sabíem que ens eren afins (com Endavant, l’Ateneu Lo Tort, el Casal de Dones, Ben Amics, entre d’altres) per realitzar xerrades i més.

La part econòmica va ser molt important, fent difusió del número de compte. Que encara segueix sent molt important ja que necessitam aportacions per fer front a una possible multa. La campanya ja ha suposat unes despeses, a nivell d’advocades, procuradores, cartells, etc. Ara en aquests moments hem fet camisetes, vàrem fer un acte central al teatre Mar i Terra dia 17 i també una campanya que tenim que és fer-se fotos amb un cartell amb el hashtag #AbsolucioFemis per omplir les xarxes de solidaritat.

C: També vares estar involucrada en el cas repressiu de les Encausades Conselleria. O sigui que ja has viscut directament la repressió. Quines similituds trobes entre les feministes i les de conselleria, ja sigui en la mateixa repressió com en les vostres campanyes?

R: A nivell repressiu el que compartim és que el que demanaven de pena era desmesurat pel que es realitzà. Ja que les dues varen ser accions perfectament comprensibles dins el context en que s’emmarcaven. En aquell moment hi havia un atac molt fort a l’educació pública que afectaven de primera a mà als estudiants universitaris. I pel que fa a les feministes, nosaltres, també hi havia un context d’un atac directe per la llei de Gallardón que vulnerava els drets de les dones. Alhora, les dues accions es varen emmarcar en contextos d’excepcionalitat d’atacs directes a drets fonamentals.

En quant a campanya i organització interna podem veure que els objectius al principi han estat els mateixos, donar difusió de l’acció realitzada, i intentar gira la truita perquè en ambdós casos hi hagut una intenció de criminalització.

L’estratègia, o el camí realitzat, és una mica similar, ja que les Encausades Conselleria realitzaren també fotos amb el banner #JoTambeHiHauriaEntrat. Un altre punt en comú són les concentracions del dia de judici, que són molt important ja que et donen molta força per entrar amb molta energia positiva.

Un  altre paral·lelisme important és que nosaltres, com les de la conselleria, no ens penedim de l’acció realitzada. Als dos casos ho tornaríem a fer, si fes falta ho tornaríem a fer.

C: Arribam al moment àlgid de la campanya, ja queda poc per al judici. Ens has comentat la realització de l’acte central al teatre Mar i Terra (podeu llegir crònica aquí). Na Nina Parrón en va ser una de les ponents i parlà sobre les lluites als anys 80 sobre l’avortament. Hi ha molta relació entre les lluites que realitzaren les feministes del passat i les que feis les que entràreu a l’església de Sant Miquel?

R: Clar, és una lluita contínua. La lluita que seguim reivindicant en relació a un avortament lliure i gratuït és una lluita contínua del moviment feminista de tota la història. Ja sigui amb la llei de divorci de la segona república, com ara, en el segle XXI, les lluites a favor del dret a l’avortament, són una continuació en defensa de les llibertats i drets de les dones.

La nostra lluita, la lluita feminista d’avui en dia, és una continuació de la de fa deu, quinze, vint o trenta anys. Està completament lligada. Si no fos gràcies a les dones dels anys 80 o d’abans, del segle XX o XIX, avui nosaltres no seríem aquí tampoc. Si no s’hagués aconseguit tot el que s’ha aconseguit fins ara nosaltres no podríem continuar demanant més drets i reconeixement als drets de les dones.

C: L’acte va ser molt emotiu. Un dels moments més bells fou l’intervenció de la mare de dues encausades, la de la teva germana i tu. En l’àmbit més familiar, proper (amistats, etc.), com heu viscut la repressió? Quina resposta heu vist dels familiars, dels amics, del company de classe que tens devora…?

R: Tot això és molt complex, molt complicat. En el meu cas, cas molt particular (hi ha diferents realitats entre les encausades), la meva família més directa, el meu nucli, hi hagut total suport, no hi ha cap dubte ni un.

Ara bé, en quant a la família més extensa no és el mateix. Hi ha familiars que ens donen suport i altres que no, i alguns fins i tot no tenen del tot clar que nosaltres participàssim a l’acció de Sant Miquel. Ni ho hem dit en veu alta.

En quant a les amistats passa el mateix, hi ha persones que em donen suport i també he de dir que m’he trobat amb gent que no entén perquè hem de fer aquestes coses, perquè ens hem de banyar tant, que consideren que és perdre el temps.

He de dir que tot i que hi ha molta gent que ens dóna suport, per les nostres famílies no ha estat del tot fàcil fer-ho públic de cara a la feina. Tot i així, no puc xerrar de totes les companyes encausades.

Passa una cosa en aquest cas: qui et dona suport te’l dona «a full» i la gent que no te’l dona, no, i ja està.

C: El bisbe que us va posar la denúncia no és el mateix que ara. Ara, el nou us ha fet arribar una carta on us convida a una reunió. Creis que aquesta institució, el bisbe, té legitimitat?

R: Legitimitat, jo no som ningú per valorar-ho. No ho sé. El bisbe que ens va denunciar l’han hagut de fer fora, que no expulsar de l’església, perquè va tenir un «affaire» personal amb la seva secretària. Cosa en la que nosaltres no ens hi ficam, però està clar que és una conducta de doble moral, predica el que no creu.

Dit això, el nou bisbe ens ha demanat una reunió per dilluns 26. Una reunió oberta, nosaltres i ells, per parlar del tema. Òbviament, aquesta reunió és una evidència, una prova irrefutable, que aquest és un judici polític. Hi ha hagut moltes mostres de suport, i n’hi podria haver hagut més. Per exemple, al Facebook hem tengut uns 13000 m’agrada, és molt tenint en compte que som a una ciutat petitona d’una illa. Deim que és un judici polític perquè arran de la pressió social, el suport, aquesta gent, el bisbe, han obert els ulls i han dit “Què estam fent? És un poc una barbaritat intentar condemnar a un grup de sis persones a quatre anys de presó, és una animalada”.

C: A la carta que us va enviar què vos demana? Què us diu?

R: Simplement ens proposa fer una reunió. Nosaltres esteim contentes pel que significa, el que deia abans, és un judici polític i el bisbat se n’està adonant que tenim molt suport, que no esteim totes soles. No, tenim molta gent darrere, gent del Principat, del País Valencià on també hem fet molts actes. Creim que aquest oferiment del bisbat juga completament al nostre favor.

C: Creis que de la reunió se’n podrà extreure res? És possible que es cancel·li el judici?

R: Si la seva intenció és que demanem perdó pel que vàrem fer, no, la resposta és contundentment no. Ja l’anterior bisbe ens va fer aquesta proposta i no ho vàrem fer en el seu moment. Ni ho farem.

Passa que nosaltres no sabem quina serà la proposta del Bisbat, ni sabem el que ens volen comunicar. En qualsevol cas, en qualsevol moment, vetllarem i continuarem defensant el dret de les dones passi el que passi. Sigui quina sigui la proposta, nosaltres no vetllarem pels interessos personals com a Regina, o com a altres companys, vetllarem com un grup de persones que lluitàvem pels drets de les dones.

C: Després de la reunió, si no canvia res, es produirà el judici. Heu convocat concentracions els dos dies davant l’Audiència Provincial. En quin estat, no tan judicialment, encarau el judici?

Punt número un, estam molt animades. L’acte central va ser molt guapo! Dic això perquè va ser una gran mostra de suport, una gran mostra de solidaritat, molt emotiu. Va ser una entrada d’energia positiva.

Punt número dos, la carta del bisbe també és una bona senyal que estam fent les coses bé.

Punt número tres, també hi ha una manifestació dia 28, un dia abans que comenci el judici, que es realitza en el marc del dia per la despenalització de l’avortament. Pensam que anirà molt bé, veim que les persones que ens donen suport estan realment interessades en aquest cas.

I en quant al judici en concret, per una part, pel que acab de dir, estam animades. Però, per altra, també estam preocupades. Totes som joves, som estudiants o feim feina, o hem estudiat i feim feina, o estudiam i treballam al mateix temps. Tenim la nostra vida, la nostra família, les nostres amistats, el nostre oci, les nostres coses i creim que si ens arriben a condemnar a pena de presó ens poden fer molt de mal. A nivell individual, que no tant polític. I si la pena és a nivell de multes també passam pena, encara que hem fet molta difusió del banner amb el número del compte corrent no ens basten els doblers que tenim, no ens basten ni per pagar una vintena part de la possible multa.

Entre nosaltres, com a companyes, ens recolzam molt. Estam molt animades. I crec que, sobretot (sobretot, sobretot) remarcar que estam molt orgulloses aquí on estam, estam contentes de formar part de la lluita feminista. Ens poden tallar les ales, però en cap cas ens llevaran les idees, el que pensam i el nostre esperit de lluita. En cap cas.

Ens queda molta difusió per fer, ens queden molts pobles a visitar i col·lectius que s’adhereixin al nostre manifest. Animam a la gent a venir a les concentracions dels dies de judici a les nou i mitja del dematí als jutjats de l’Audiència Provincial, on també varen demanar declaració a en Matas i a la infanta Cristina.

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.