Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Antifeixisme i xenofòbia, Conflictes, imperialisme i militarisme, Criminalització i repressió, Difusió i pensament crític, Estat espanyol i el Món, General, Mitjans alternatius

Entrevista a Riccardo, co-capità del vaixell Astral: “hi ha previsió que l’Astral i un vaixell més gran surtin en tres mesos”

Publicat per dia 27 gener 2017 – 9:00Cap comentari | 52 views
Share to Google Plus

Riccardo Gatti, natural de Bèrgam (Itàlia) fa 15 anys que viu a Ciutat. Abans d’embarcar-se a l’Astral com a capità ha treballat en l’àmbit social.

Pregunta: Com et trobes després de tant temps fora de casa?

Resposta: Estic bé encara que em resulti difícil, tot fora d’allà pareix tan fàcil, tan segur, tan simple viure. Es tarda temps a equilibrar el fet que aquí també és complicat viure.

P: Com va sorgir-te l’oportunitat d’embarcar-te a l’Astral?

R: Proactiva havia rebut aquest vaixell i va començar a organitzar-lo, va entrar en contacte amb periodistes… i en principi l’embarcació sortiria al juliol però per distints motius personals no hi vaig poder anar. Tot i això, a l’agost van tornar a contactar amb mi ja que necessitaven un capità i vaig acceptar. Així que es pot dir que estava en el moment, dia i hora precís.

P: ¿Què és Proactiva? ¿Què ens pots dir d’Open Arms?

R: Proactiva és una empresa que té socorristes a diferents platges de l’estat espanyol. Tot va a sorgir arran de la famosa foto del nin mort a la platja. El patró d’aquesta empresa va veure aquestes imatges i va dir “som socorristes i qualque cosa hem de fer” i es va juntar amb un company. En arribar allà van començar a rescatar persones i poc a poc anaren recollint barques abandonades… i d’aquesta manera van anar creixent. Va ser en aquell moment quan van tenir la idea de muntar Open Arms i desvincular-se de Proactiva encara que sempre han continuat lligats.

Al principi em produïa cert recel perquè em semblava que volien protagonisme, però després no ha estat així i puc dir que estic sorprenentment satisfet, és un protagonisme merament instrumental: d’un costat per recaptar diners i per l’altra ser testimonis del que està passant allà.

3

P: Per quines zones del mediterrani us movíeu? Quantes persones formàreu part de la tripulació?

R: A les missions sempre es parteix de Malta. És el lloc més proper i queda a 200 milles de Líbia. Malta és el port base on es va a repostar i es fa el canvi de tripulació cada 15 dies.

La ruta que fèiem era de Líbia a Lampedusa (Sicília). Tot esta coordinat per la Guardia Costiera desde Roma i hi ha bucs de guardacostes, normalment són 3, i 12 bucs d’altres ongs. El nostre era un dels més petits.

Són 9 persones les que embarquen: capità, oficial, mariner, mecànic, 5 rescatadors i també 2 periodistes. A Malta es tornava cada 15 dies i es feia canvi de tripulació i de periodistes.

P: Com eren els rescats? Quant temps empràveu?

R: Sobre les 5 del matí començàvem a baixar, a molt poca velocitat i en aquest moment comença a localitzar els “target” (objectius), això es fa a través de trucada de Roma o altres vaixells que albiren les navegacions i et proporcionen les coordenades; ens hi acostem el màxim possible i després surten les llanxes amb 2 rescatadors, 2 llanxes amb 1 mariner i 2 socorristes cadascuna, un disposat a tirar-se a l’aigua i l’altre en la llanxa per recollir la gent que és a l’aigua.

Cada llanxa pot embarcar una mitjana de 25 persones, doncs en una ‘gomona’ de 250 persones es triga relativament poc, no obstant això quan et trobes amb barcasses de 1000 persones això et pot portar a estar tot el dia embarcant gent.

Normalment, quedaven en altres embarcacions que anessin designades per la guarda costa italiana o bucs més gran d’altres ongs i de vegades a l’ASTRAL, però és petitó i es podien embarcar poques persones, unes 80, totes en coberta.

Sempre treballem amb aquest esquema, localitzar-los, protegir-los (que tothom tingui armilla) i després evacuar-los.

Una vegada desembarcats se’ls enviava a Sicília, el port destinat pel Ministeri interior italià, però això surt ja de la operació de rescat, van allà amb guardacostes.

P: Ens pots descriure les embarcacions en les quals venien les migrants?

R: Les embarcacions que ens trobàvem eren de 2 tipus: ‘gomones’ i barcasses de fusta.

Les ‘gomones’ no tenen cap mesura de seguretat, el que fan és clavar una taula de fusta en el sòl per donar-li estabilitat i que unit a 2 tubulars fa que ja sigui una embarcació.

Les barcasses de fusta tenen molt poca estabilitat, són estructures molt grans amb diferents pisos, a la part d’abaix amunteguen de 400 a 1000 persones i són les que paguen menys, es calcula que uns 300 dólars per persona. A la part d’adalt que és on menys perill hi ha, on es paga més, uns 1000 dòlars.
Aquestes barcasses de fusta són perilloses de per si mateix però amb tanta gent a bord ho són encara més. Qualsevol moviment brusc o mala mar li fa perdre estabilitat i per tant enfonsar-se irremeiablement.

 

 

P: Us facilitaven la feina de rescat?

R: Guardia Costiera està amb 3 bucs grans i estan dedicades al rescat, encara que en tenen 3 més. Això sí, estan molt limitats, tenen pocs recursos econòmics. Itàlia està molt saturada, però això ja és un nivell més alt de política, diners destinats, llicències, què es permet què no…però encara així la relació amb ells era bona, estaven sempre disponibles.

Els actors principals eren Líbia i Itàlia i la zona per la qual ens movíem era Sabratha que és a l’oest de Tripoli i bé, la situació de Líbia, és peculiar amb varis governs constituïts alhora i diferents milícies i de vegades t’arribaven, es presentaven en xancles, com guarda costes i armats amb kalashnikov, no se sap si eren guarda costes o milícies… però no vam tenir cap problema amb ells. Això si, la nostra actitud era de… vénen amb kalashnikov i és millor portar-nos be perquè sinó, tal vegada ens dificulten la nostra labor de rescat, que és l’objectiu principal.

Ja dic que no vam tenir problemes, encara que quan arriben et copegen el vaixell, t’aborden i a tot moment t’apunten amb la metralladora que tenen a la proa del vaixell, mostren una actitud dura, no et somriuen i semblen mostrar-se enfadats perquè estàs en aigües libies, però sota el meu punt de vista, crec que atén a una diferència cultural. Per sort teníem un noi a bord que parlava àrab i el que ens van transmetre bàsicament era deixar clar qui era l’autoritat i qui prenia les decisions allà; això sí, a Metges sense fronteres sí que els van disparar, amb Seewatch també va haver-hi un contratemps… però a nosaltres, en les 5 ocasions que ens van abordar no vam tenir cap problema.

P: Quin era vostra relació amb les altres ONGs? Hi havia coordinació entre vosaltres?

R: La coordinació es donava des de Roma però jo crec que sí es va trobar a faltar més coordinació i aquesta falta de coordinació consider que ve perquè hi ha postures totalment diferents. A nosaltres ens han titllat d’anarquistes i per a mi és un afalac, hem estat i som molt canyers i hi ha altres organitzacions… doncs més tranquil·les.

Nosaltres no compartim segons quina actitud d’altres ONGs, mètodes o millor dit eleccions vitals, nosaltres no triem els passatges segurs i tenim clar que el nostre objectiu és rescatar persones, llavors si hi ha un vaixell dins de les 12 milles, fem tot el possible per anar, potser altres ONGs triguen més… i amb això no vull dir que siguem els bons i els altres dolents sinó que nosaltres anam a totes. Repeteixo, el nostre objectiu és rescatar persones.

P: Com va ser la relació amb les i els periodistes que pujaven a bord del Astral?

R: La veritat és que molt bé, és gent tremendament competent, no t’adones que estan allà i a més t’ajuden en el que poden; la majoria d’elles són freelance. A mi també m’ha servit per recuperar una mica la creença en el periodisme, va ser una autèntica passada estar amb elles, eren persones molt professionals.

P: En quines condicions vénen? O de quines condicions surten dels seus països d’origen?

R: Bé, de tot francament, hem rescatat palestins, sirians, marroquins, subsaharians… i vénen amb el posat o sense això, moltes vegades els hem rescatat completament nus, sense absolutament res… vénen pensant en el paradís, en aquest cas Europa i uns altres doncs van i vénen sobrevivint; les condicions són molt variades però et pots imaginar, menors sols… persones que fugen de la guerra, situacions econòmiques precàries… i s’embarquen buscant una sortida, procurant deixar enrere la mort, i mirant endavant probablement també.

P: Quantes persones diries que heu rescatat?

Jo diria que entre 4000 i 4700 persones

P: En 2 mesos?

No, en 15 dies… bé, en un 1 mes; en 2 dies únicament vam rescatar a 4000 persones, va ser just 2 setmanes abans del famós documental (Salvados). En un dia rescatàrem al voltant de 1200 i al següent dia 2700 persones més o menys.

 

 

P: Com es gestiona la ràbia, la frustració, la impotència de veure morir persones al teu costat, que hi hagi organismes internacionals que no fan res, mirar cap a un altre costat?

Bé, jo sempre torno amb molta ràbia, i no és ràbia enfocada cap a algú sinó ràbia instal·lada. Per mi una bona teràpia és parlar d’això i que la gent sàpiga com estan les coses i com funcionen, perquè si la gent fos conscient de tot això… faria rebentar el parlament (estic llegint “V de Vendetta” ara mateix heheh).

Hi ha una cosa també i és que quan arribo i parlo amb la gent em diuen “és que els meus problemes són una merda” i no és cert, hi ha un moment que sí que penso que aquí tot és més fàcil. Però fotre, problemes en tenim tots, em refereixo a problemes de la teva veïna perquè la van a desnonar, gent que no arriba a final de mes… en fi, jo ho gestiono reflexionant i dient-me a mi mateix que també ens maten dia a dia, que aquest sistema ens mata dia a dia, a nosaltres d’una manera diferent a la de les persones que moren dia a dia a la mar.

És molt terapèutic parlar amb persones i que xoquin, perquè el que no es veu, o no se sap, no existeix i si no hi ha ràbia per lluitar contra aquest sistema les coses seguiran igual.

P: Com t’ha marcat aquesta experiència en el dia a dia?

R: D’una manera molt positiva, al final m’he mogut per ambients molt crítics amb aquest sistema i model de societat, però sí que és veritat que amb el pas dels anys m’he tornat més tranquil i aquesta “experiència” m’ha servit com per a recuperar els meus anys més radicals; la ràbia que tinc quan torno m’ajuda a això.
Considero que no m’ha canviat la vida, però sí que ha estat com tirar gasolina al foc que ja portava dins. Això sí, preferiria no haver d’estar allà perquè significaria que aquest problema no existiria.

P: Ens pots explicar anècdotes positives d’aquesta experiència?

R: Els dies 3 i 4 d’Octubre, després d’aquests rescats que t’he parlat abans, amb prou feines vam dormir , la tripulació estava destrossada i hi havia mala mar, vam decidir anar al port més proper que teníem, és a dir Zarzis (Tunísia), allà vam passar la tarda i estàvem amarrats de costat, i hi havia un munt de moixos.

En un moment donat, quan pujàvem al vaixell ens vam trobar un moix molt petit, d’1 mes, i vam tractar de fer-li fotos, la moixa va saltar del vaixell al port, no va arribar i es va quedar entre el vaixell i el moll, a l’aigua. Bé, hauries de veure a una tripulació de 9 persones tractant de rescatar a la moixa de l’aigua, muntant un operatiu… al final la vam treure i, com no podia ser d’una altra manera, ens la vam quedar, es va quedar rescatant gent amb nosaltres, amb el nom de Zarzis. Avui dia viu a Barcelona amb un company.

Una altra anècdota positiva va ser un dia que teníem 8 ‘gomones’ al voltant, una barcassa gran i una altra petita. Ens acostem a l’última i hi havia un xaval a l’aigua, molt cansat que quasi no podia nedar. Quan vam pujar a totes les persones de la ‘gomona’, els mateixos nois ens van ajudar a treure al xaval de l’aigua i quan va pujar… tenia una cara entre incredulitat i felicitat… que ens va deixar sorpresos; la història és que aquest noi estava nedant en direcció a Itàlia i li quedaven 300 quilòmetres… únicament anava amb una armilla i l’altre punt de suport era una altra armilla… Va ser molt bonic que ens ajudessin a treure’l de l’aigua perquè sinó el final d’aquest noi ja sabem com hagués estat.

P: Finalment, hi ha previsió que l’Astral surti de nou?

R: Sí, de fet hi ha un vaixell que ens han cedit i s’està posant a punt, serà un vaixell més gran amb capacitat de càrrega per a 300 persones i se suposa que en 3 mesos tornarem allà. A més també estarà l’Astral, anirem amb els 2 vaixells.

El vaixell més gran s’encarregarà de fer els viatges, és a dir quan estigui ple serà l’encarregat d’anar a Lampedusa o Sicília i l’Astral continuarà fent el que fins ara.

M’agradaria que no haguéssim de tornar, significaria que no moren més persones a la mar.

 

 

 

 

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.