Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Art i cultura, Difusió i pensament crític, Entrevista, Feminisme, sexualitats i antipatriarcat, General

Entrevista a Remedios Zafra: “En el que veim i en el que donam a la cultura-xarxa ‘nosaltres’ també hi anam adjunts”

Publicat per dia 30 maig 2015 – 7:58Cap comentari | 211 views
Share to Google Plus

Internet ha transformat els nostres modes de socialitzar, i la pròpia xarxa ha mutat des de els seus començaments fins a la seva conversió en una eina central de les nostres vides, sobre això ens parla el llibre “Ojos y capital” que Remedios Zafra presentarà demà a les 13.00h a los Oficios Terrestres acompanyada de  María Gómez Garrido, feminista que participa del grup Desigualtats Gènere Polítiques Públiques Uib.

Traduïm una entrevista a Remedios Zafra realitzada per Susana Serrano per al diari Diagonal.

Fas referència a la idea de “multitud sobrecollidora”, gairebé el que en un altre temps anomenàvem poble”, també de “multituds de persones només unides per ulls que ens fan sentir connectats i entretinguts en pantalles que teixeixen una nova idea del que és real”. I em fas pensar en la idea de “xarxes” i de “comunitats”, de com en els principis dels dos mil es parlava més de la primera i a partir del web social de la segona. A què creus que es deu? De quina manera ha variat les nostres possibilitats de socialització?

Crec que els espais en potència, quan encara es veuen com erms i com a “projecte” atreuen en major mesura a la imaginació política, al desig de “per fi fer alguna cosa diferent”. Allò nou es percep en els seus inicis com una cosa més revolucionària, i en els noranta i fins a principis dels dos mil, quan parlàvem d’internet teníem la sensació de “no voler repetir el món de fora, el món offline”. I això té molt a veure amb que en els inicis de la socialització de la xarxa bategués una imatge més política de la col·lectivitat en línia en tant “projecte”, enfront de la imatge més recent que sembla amagar en el seu qualificatiu de (web) “social” just el contrari: que el social està cada vegada més atomitzat i l’estructura-

foto_rzafra_web

Remedios Zafra

xarxa, més territorialitzada i colonitzada per grans monopolis de la indústria digital. Consider que una característica del neoliberalisme que sustenta aquesta colonització és la inèrcia a neutralitzar allò polític sota una primacia del consum i la velocitat disfressats de progrés i posats a disposició del capital. En aquest sentit, pens que la socialitat online està condicionada no només per la pròpia lògica material de la màquina com a dispositiu personal (pensada per “uns ulls que miren i unes mans que teclegen”), sinó també per l’estructura d’aquesta territorialització i que en conjunt propicia aquesta multitud de persones soles (fins i tot envoltades de gent) i constantment entretingudes després de les seves pantalles.

Sempre que estiguem online ens sentim acompanyades però la socialització difereix, la possibilitat de “desconnectar” d’una comunitat i passar a altres vincles i a altres coses, en l’excés i la celeritat que avui caracteritza la vida en xarxa, ens parla d’una transformació d’allò humà també en la seva dimensió comunitària. Allò grupal es cohesiona per vincles que no obliguen massa en una cultura on el que fa mal pot ser “desactivat”.

Aquella idea d’internet com a eina d’empoderament ha anat decaient amb els anys, encara que moltes persones i col·lectius segueixin posant en pràctica projectes que demostren el contrari. Assenyales directament el perill de “delegar les decisions en filtres d’emmagatzematge”, sens dubte alguna cosa sobre el que encara falta molt per treballar. Però, si bé crec que seria no veure en moviments i esdeveniments polítics de rellevància com el 15M una forta influència de les pràctiques que ja es donaven a la xarxa, com valoraries el moment actual? perquè en el llibre parles d’això, del control i la privatització de la xarxa, però no deixes molt clar la teva posició més o menys optimista al respecte.

Al meu entendre, una tasca de l’escriptura reflexiva i el pensament crític sobre internet és intentar desgranar i fer pensatives les contradiccions del món connectat; advertir de les amenaces i tendències a l’opressió simbòlica i repetició de formes de poder que l’entusiasme pel canvi ens pot fer invisibles. Crec que és una de les raons per les que en el llibre no prima un posicionament optimista sobre la primacia del que revolucionari enfront del repetitiu. Justament perquè si volem que internet sigui un aparell millor per a la transformació cap a un món més igualitari, és fonamental que fem una lectura crítica, que no tinguem por de desfilar les seves zones d’ombra.

És clar que la xarxa està sent clau per a l’empoderament de la ciutadania, però penso que no ha estat la xarxa el motor, sinó la desigualtat extrema el que ens ha permès instrumentalitzar internet i valer-nos de la seva horitzontalitat i capacitat de confluència per al canvi social.

Internet ha afavorit el poder de la ciutadania, però també l’avanç d’identitats (o afinitats) marcades més per la compareixença en la col·lectivitat que per la pertinença a la mateixa.

Vull dir que els vincles forts que en un altre temps caracteritzaven lo col·lectiu són ara diferents, estan mutant cap a una altra cosa que parla del moment actual pel qual em preguntes i d’internet. Al meu entendre aquesta transformació no té per què ser negativa, ja que aquests vincles forts i col·lectius del passat també parlaven de dogmatismes que han estat i són argument de desigualtat. Avui, tendim a allunyar-nos d’ells, cercant la no-simplificació, la negociació no dicotòmica, la necessitat d’habitar la complexitat des de les seves múltiples arestes, encara que segueixi resultant una mica instintiu partir el món en dos, immediatament veiem que la realitat és bruta i està barrejada i que després de segles de manteniment d’identitats fortes que ens marcaven, el que ens uneix avui (com en els més recents moviments socials) no és “el que som”, sinó un sentir per rebuig, sentir que “no som això” , que “no estem d’acord”, que “això no ens representa”. Crec que aquesta sensació ha contribuït a agermanar la potència més líquida i globalitzadora de la xarxa i la potència dels més recents moviments socials, almenys a Occident.

Ens descrius a la perfecció el que anomenes com a “cultura xarxa excedentària”, i alhora que alertes sobre la invisibilitat dels mecanismes de control. També comentes sobre la proliferació de serveis que aparentant “donar” sobretot “reben”. Tenint en compte les diferents fases per les que hem anat passant, en aquest i altres mitjans, consideres que és un fenomen transitori que serà regulat o és només un avançament de les pràctiques de capitalisme cognitiu salvatge i mercadeig de dades personals que ens espera?

Tot fa pensar que serà regulat, la qüestió és saber si els poders que el regulen seran els poders polítics i legislatius en els quals deleguem la ciutadania, o si seran els poders disfressats de política que segueixen depenent fortament del capital.

D’altra banda, lo inquietant seria que ens resignàssim a un ús opressiu del que donem automàtica o inconscientment a les empreses oline com a part del peatge de les nostres vides connectades. Pensar que “tots ho fan” per pressuposar que no es deriva conseqüència (perquè els demès no poden estar equivocats) i confiar que algú està ocupant-se de vigilar els nostres drets és una cosa que no hauríem de donar per fet.

El factor quantitatiu que poses en evidència a l’hora de generar valor a la xarxa, de manera que “el més vist” adquireix rellevància sobre el que no ho és, arribes fins i tot a utilitzar la paraula “oclocracia o govern de la multitud”. Però també parles que el que entre tots produïm és gestionat per uns pocs, cosa que no es diferencia d’altres contextos. Com podríem contrarestar aquests elements?

Hi ha alguna cosa perversa en com ha evolucionat la xarxa. Si al principi la senya d’identitat era l’estructura horitzontal i desjerarquitzada (de tots a tots), aviat l’excés de veus i coses derivà en la necessitat de mecanismes de “jerarquització” i ordenament que nosaltres mateixos demandàvem per poder enfrontar-nos a l’increïble excedent d’informació i món online. Això no tindria més importància si parléssim d’una parcel·la de la nostra vida, però avui pràcticament totes les dimensions de la nostra vida passen per la xarxa i la gestió del que és visible no és ni molt menys una gestió pública, sinó controlada per molt poques empreses amb els seus corresponents interessos. Entendre que el que es jerarquitza afecta cada vegada més a la vida de les persones i crea “espai públic”, hauria de ser també cosa que incumbeixi a la gestió política de lo públic.

D’altra banda, em sembla cridaner que com a criteri de valor i sota la disfressa de lo democràtic ens hagin venut la primacia de “el molt vist”, el factor quantitatiu com a mera garantia per posicionar les coses, com si enganyosament això suposés alguna cosa més que “ser molt vist” oblidant els diversos nivells i categories que s’amaguen en el majoritari (allò escabrós, allò còmic, allò morbós, allò popular, el vist pels altres, etc.).

Com contrarestar-ho? El coneixement és, al meu entendre, el primer pas per no deixar-nos portar com assemblatges de la màquina-xarxa, o com a part de les masses que es reconforten en la seva invisibilitat (faig el que fan tots).

És fàcil reduir el valor al que diu la massa, però lo democràtic suposa una consciència sobre el que es fa que no hem de donar per suposada, igual que en les formes de posicionament a la xarxa no podem pressuposar categories de valor equànimes, obviant que en elles s’amaga una intencionalitat de qui controla el recompte, la màquina, el programa, el dispositiu… qui habitualment es fa a si mateix invisible. Pressuposar imparcialitat en una empresa que té com objectiu tenir beneficis, o en un sistema al qual el beneficia la rapidesa com a motor de consum (i en conseqüència com a fre de la consciència) és si més no alguna cosa que hauria d’interessar. Crec que aquesta dialèctica entre oclocràcia i democràcia que fa temps vaig llegir amb interès en els textos de Juan Martín Prada, és descriptiva d’una col·lectivitat que domestica enfront d’una que emancipa.

Gairebé al final, dius: “Els algoritmes que ens faciliten les coses també solen deixar fora la complexitat i els matisos de la vida. Just sobre els quals sol tractar la mirada artística, la mirada crítica, la mirada disconforme, la qual requereix consciència. Tristament la que pareix desmantellar quan en aquests temps que s’infravalora l’educació, l’art i el pensament (especialment, si no són rendibles, si no es redueixen en ulls, en capital)”. Em sembla que és un paràgraf que resumeix part del contingut del llibre i no puc evitar extrapolar-lo a la crisi de la democràcia representativa, si deleguem les nostres decisions en uns pocs, com en els algoritmes, caiem en el mateix error… Com podem manejar-nos en aquesta complexitat més justa i igualitària, però amb les seves contradiccions i ingovernabilitat inherent, podrien ser les pantalles provetes d’experimentació de noves pràctiques polítiques i socials?

Crec que les pantalles són provetes d’experimentació quotidianament, constantment. Tant per a la ciutadania en el seu component social i individual, i per suposat per a les indústries que colonitzen i construeixen les estructures en què circulem, la xarxa és un experimentar constant. La qüestió, possiblement, radiqui en el poder d’aquesta experimentació per a qui habita la xarxa, enfront de qui coneix i gestiona les formes en què cada un de nosaltres i en conjunt habitem la xarxa. Llavors no es tracta només de la intencionalitat de l’ús, sinó dels mecanismes que cadascú disposa per experimentar. Aquí la desigualtat no fa sinó ampliar-se conforme ens convertim en subministradors d’informació i poder per a aquells que, de moltes maneres, posseeixen nous instruments de dominació i experimentació.

Aquests instruments proporcionen cada vegada més, el control de les autopistes de la xarxa i el poder sobre les dades que en conjunt donem i formem la multitud de persones connectades (el que ens mou i ens punxa, el que fem, busquem i diem quan ningú ens veu…). Però passa que gran part d’aquesta producció és pública i visible i que en aquest sentit alguna cosa està al nostre favor. Em refereixo a com la hipervisibilitat de tot pròpia de la cultura-xarxa, tant pot paralitzar (davant la dificultat d’intervenir en un context excessiu i en aparença complex), com despullar la desigualtat i activar la consciència. Que pràcticament tot sigui visible també per a nosaltres, suposa per exemple, que els pobres saben com viuen els rics, que la gent sap com viuen els pobres i com viuen els rics, que la desigualtat és visible i que si tots la veim, alguna cosa ens uneix i ens obliga. Heus aquí una llavor per a la no resignació, la conversió en agents actius.

Com manejar-nos en aquesta complexitat? Doncs no sabria simplificar, però l’educació és sempre una de les respostes, encara que no una educació a imatge i semblança del poder, un sistema al qual no li interessa la utilitat del que ells consideren “inútil”, com l’art i el pensament . De fet, crida l’atenció que es qüestioni la pertinència d’educar perquè les persones siguin lliure pensadores i capaços de canviar els seus mons de vida i de poder; crida l’atenció que aquest poder argumenti la necessitat d’una educació “pràctica” que exclogui els sabers “inútils” per pensar per si mateixos, buscant (diuen) prioritzar el plat de menjar abans que (pensem) el qüestionament d’un món que permet que no tots tinguin plat de menjar.

M’agradaria posar en valor el tipus d’assaig que tu ens ofereixes, en el qual és d’agrair aquesta capacitat per barrejar elements de reflexió i crítica costat de passatges d’alt contingut poètic. Sabem que és a través de la ficció com a millor ens expliquem el món. Però considero especialment valent sortir de l’encotillament de cada gènere. Podries dir-nos alguna cosa sobre què et va moure a escriure aquest llibre ara i sobre aquesta “cara b” o llibre de relats, Llepar els ulls, que anuncies que vas escriure al mateix temps, gairebé en línia paral·lela?

Defugir de la cotilla dels gèneres (literaris i assagístics) és per a mi important com a gest polític. Sento que molts dels epígrafs i prestatges en els quals hem organitzat món i coneixement no em representen, i voluntàriament decideixo no sotmetre’m a ells, a risc de que els meus llibres tinguin de vegades dificultat per emmarcar-se en una base de dades.

A “Ojos y capital” conflueix la reflexió amb la narració d’experiència quotidiana, el poètic i l’analític amb el puntualment fictici, com a elements necessaris per pensar el present. En la convicció que només des de la parcialitat subjectiva que prima el pensament però que no rebutja l’ambigüitat i la contradicció, podria traduir i fer reflexiva una mirada a la contemporaneïtat, especialment si hi ha una vocació (política) de canviar coses i món, una insatisfacció amb que “això ja no ens val”.

ojosycapital

Portada del llibre “Ojos y capital” de Remedios Zafra

Aquest llibre a més té, com dius, una “cara b” que es deixa veure a vegades. Es tracta d’un llibre inèdit de relats escrit paral·lelament a “Ojos y  capital” i que treu el cap inevitablement en ell. Aquest llibre és per a mi el més valuós i important, ja que tracta sobre la mort de la meva germana, o el que jo considero doble mort de la meva germana. Un càncer acompanyat d’una mort social, o millor dit, d’un “matar social”. Una història tan trista que només podria explicar-se com mentida sent com és veritat. D’ella el que més punxa i vincula a tots dos llibres és el descobriment d’una col·lectivitat amb poder per empènyer o per salvar el dissident o al diferent. Aquest poder de “matar” a l’altre quan el poble es fa massa i t’abandona, aquesta capacitat que té la mirada de la qual parlava Virginia Woolf en afirmar: “no són les catàstrofes, els assassinats, ni les malalties el que ens envelleix i ens mata, és la manera com els altres ens miren i xiuxiuegen i pugen les escaletes de l’autobús “. Les morts físiques es superen amb el temps, però la mort social sempre pot haver-se evitat, ens mobilitza i interpel·la necessàriament a canviar món, obliga a fer reflexiu el trauma per seguir vivint amb els altres.

En el meu cas irremeiablement aquest altre llibre més íntim s’ha infiltrat en el llibre públic i no he volgut censurar-ho, perquè els fogonassos que d’ell impregnen “Ojos y capital” em permeten parlar del que importa en aquesta vocació sempre insuficient i incompleta d’entendre i transformar món. La subjectivitat és la substància de l’escriptura i la poesia és resposta a la dificultat de no poder nomenar del tot el que ens fa mal.

El temps és un dels elements més presents en aquest assaig, inevitable en qualsevol tipus d’anàlisi de la nostra contemporaneïtat. Et refereixes a “el vertiginós”, a l’”instant”, la “obsolescència”. Però no creus que si hi ha alguna cosa característica de la cultura xarxa és el no-temps, l’atemporalitat, l’espai com fisonomia definitòria abans que la temporalitat?

És l’absència de temps, la seva sensació almenys, el que al meu entendre caracteritza aquesta època. Aquest “no-temps” a que et refereixes és a la meva manera de veure el miratge que alimenta la celeritat de les coses a les pantalles. Crec que la seva recuperació és ara el que és revolucionari. Ho crec perquè la celeritat només pot recolzar-se en les idees preconcebudes (aquelles que ja teníem i que tendeixen a repetir formes desiguals de vida). Només la disposició de temps per aturar-nos i pensar, per enfrontar la inèrcia de les coses, podria, crec jo, afavorir un veritable exercici de consciència.

Assumint el nostre paper de prosumidors, de vegades inconscients i hiperactius, altres treballadores precaritzades a la recerca de visibilitat. Penso que les que activem i generem continguts a la xarxa no ho fem com una manera de posar en valor el nostre treball (que poques vegades canalitza en una remuneració) sinó com senzillament un desig per no renunciar a aquesta capacitat de compartir coneixement i les seves possibilitats transformadores . Davant d’aquesta cruïlla, què podem fer?

Crec que hi ha una batalla simultània en aquest sentit, d’una banda reivindicar el pagament pel nostre treball. Per una altra, revaloritzar els treballs que han caracteritzat el prosum social i, sobretot, el clàssic prosum de les dones, habitualment relacionat amb la cura dels altres o amb una implicació altruista en alguna causa social. Mentre aquests treballs de cures i voluntariat segueixin estant feminitzats hi haurà desigualtat i seguiran operant com a model asimètric per a les persones.

Davant la colonització de la mirada, ¿quins serien els mitjans o les estratègies de descolonització que podrien ser més efectives?

Em venen al cap paraules que deim sovint i que no podem deixar que perdin valor i significat, que hauríem de ser capaços d’emfatitzar per estranyar-nos davant d’elles i recuperar-les amb passió com aquestes estratègies per les quals preguntes. Em refereixo a: educació pública, mirada ètica, pensament crític, llibertat… Diversitat en allò humà, igualtat en allò social. Per molt que les pronunciem mai hauríem de despullar aquestes paraules del seu significat, cada vegada hauria de ser com descobrir-les.

Poses en relació “ocularcentrisme” i “patriarcat”, de la mateixa manera que els feminismes venien assenyalant aquesta vinculació. Descrius l’ocularcentrisme com a forma des de la qual Occident ha primat la mirada com a manera hegemònica d’accés al poder i al coneixement. La visió associada a les idees de veritat i objectivitat reclamada per la ciència com a manera de construir món i interpretació de la realitat, idees que al mateix temps estableixen jerarquies. Qüestionar la mirada es converteix així en una eina fonamental per trencar amb els mecanismes de dominació del patriarcat en el qual les dones o bé no “apareixen” o si apareixen són com “matèria primera passiva”. Diria que internet ha aguditzat escandalosament aquest problema. ¿En què ens esteim equivocant? Per què tenint suposadament les eines a l’abast tant homes com dones s’està produint aquest fenomen?

Pens que a la majoria de les situacions quotidianes no hi ha una premeditació de sobreposar un poder patriarcal, per exemple, sinó que la perversitat del patriarcat ve per haver-se fet “invisible” i travessar silenciosament les nostres decisions i expectatives. No deixa de ser cridanera la seva relació amb el ocularcentrisme i que la seva pràctica, però, es recolzi en la quotidiana invisibilitat del seu exercici, com a base de la seva normalització. La “equivocació” és pensar que les coses es poden resoldre soles, ja que soles les coses tendeixen a reiterar les herències i les formes de construcció simbòlica. Vull dir que si no intervenim en el món ia internet com a part singular del món, les dones continuaran apareixent minoritàriament en els espais de poder, de producció i de programació, just els més valorats, més remunerats i els que contribueixen a construir història (vegeu per exemple el paper residual que segueixen tenint les dones en Wikipedia, o la seva escassa presència com a productores / programadores de tecnologia…).

11118496_901557976575755_5178678990805540214_n

Cartell de la presentació a l’hora del vermut, les 13h, que es realitza avui a Los Oficios Terrestres

Podem tenir les eines al nostre abast, però aquest poder que travessa les coses i que s’assenta en allò social dóna una empenta i un somriure perquè el noi jugui amb una cosa i la noia amb una altra, perquè ell triï un treball i ella respongui a una altra expectativa. Vèncer aquestes silencioses però poderosíssimes inèrcies socials que tranquil·litzen quan es fa “el que esperen de nosaltres” és aquí la qüestió. perversitat del patriarcat ve per haver-se fet “invisible” i travessar silenciosament les nostres decisions i expectatives. No deixa de ser cridanera la seva relació amb l’ocularcentrisme i que la seva pràctica, encara així, es recolzi en la quotidiana invisibilitat del seu exercici, com a base de la seva normalització. La “equivocació” és pensar que les coses es poden resoldre soles, ja que soles les coses tendeixen a reiterar les herències i les formes de construcció simbòlica. Vull dir que si no intervenim en el món i a internet com a part singular del món, les dones continuaran apareixent minoritàriament en els espais de poder, de producció i de programació, just els més valorats, més remunerats i els que contribueixen a construir història (vegeu per exemple el paper residual que segueixen tenint les dones a Wikipedia, o la seva escassa presència com a productores/programadores de tecnologia…).

El patriarcat té a més un nou aliat en el capitalisme, tots dos ens eduquen per “mirar amb els ulls del poder” i per cruelment contribuir a la nostra pròpia submissió. En el feminisme això ha estat tan important com dolorós a l’avisar que el patriarcat es recolza en convertir a les dones en les seves perpetuadores, atorgant-lis rols com protectores d’un sistema conservador que les limita i que prèviament les ha injuriat.

Dius que a internet diferents identitats se’ns solapen en la mediació de la pantalla i els espais de relació però, contràriament al que pensàvem que passaria, lluny de jugar amb metaidentitats amb les què qüestionar i experimentar aquest sentit, s’està donant una sobreexposició (els selfies per exemple) dels nostres cossos d’una manera alarmantment homogènia. És això conseqüència d’aquests algoritmes invisibles que ens manipulen per convertir-nos de “consumidors” a “producte” o tindria una explicació social o estètica més complexa?

Suposo que no hi ha major rendibilitat que el fet que “el producte siguem nosaltres mateixos”. Tots tornem allà on està el nostre nom o foto. La autorepresentació és la millor estratègia de fidelitat imaginable, allà on nosaltres som els protagonistes en la fugaç banalitat de l’instant, demà haurem de pujar més i més selfies perquè el d’ahir va quedar massa vell… Selfies que s’assemblaran enormement, perquè és en la superficialitat més epidèrmica on el capitalisme incita la transformació (el color de la teva màscara d’ulls o del teu filtre Photoshop), una estetització brutalment homogeneïtzadora.

En els noranta, quan primava una lectura política i deconstructiva de la xarxa (possiblement perquè els primers a generar discurs crític a la xarxa van ser els inconformes amb el món d’abans, activistes i artistes) les advertències sobre la colonització empresarial d’internet eren constants. Llavors, ingènuament crèiem que la pantalla ens permetria deixar enrere els llasts de la materialitat del cos i els seus estereotips, però el que ha passat és que l’hegemonia de la representació es recolza cada vegada més en allò real, a internet és el que té major valor, que el que s’ha exposat sigui fragment de realitat… d’aquí la primacia de xarxes recolzades no en el text, sinó en la fotografia, com Instagram, o en el vídeo, com Youtube.

Jo segueixo creient en el poder de la pantalla per fer confluir allò real, allò simbòlic i allò imaginari, i les seves potències emancipadores per al subjecte, més enllà de la insistent advertència de les empreses perquè allò fictici sempre amaga delicte, i allò real garanteix la seguretat. Renunciar a la imaginació és una cosa que no hauríem de permetre en la nostra vida i en la construcció de noves subjectivitats a la xarxa.

Enfront als que llancen una crítica corrosiva i ridiculitzen aquells que encara cerquen en el context de la cultura-xarxa eines, espais o esquerdes des dels quals trobar aquell anhelat potencial transformador de les lògiques capitalistes, tu mantens però una posició més imparcial. Adverteixes sobre la capacitat de transgredir l’ordre establert, sobretot de conceptes ancorats en velles dicotomies com: públic-privat, treball-oci, o producció-consum. Què podries dir-nos d’aquesta ambivalència? Quins autors et semblen que presenten discursos o posicionaments de més interès?

En la meva opinió, l’erosió d’aquestes dicotomies descriuen la transformació a la qual apunta la cultura-xarxa. En la seva anàlisi no pretenc prendre partit per la seva potència sinó desvetllar el nou territori que habitam i qüestionar com aquest nou escenari pot ser utilitzat per a l’empoderament i l’emancipació. Des de els estudis decolonials i feministes i també des de l’antropologia i la poesia hi ha mirades que m’interessen especialment.

És molt interessant això que dius: “Tot el que es torna opcional i joc genera la sensació que és voluntari primer, provocant després l’ansietat del desig”, ho emmarques en el context d’una sèrie d’hàbits, superficials, que s’han convertit en exigència. Seria una urgència trencar amb aquestes dinàmiques?

Una característica del consumisme és la creació de noves necessitats. Ajudar a desvetllar els mecanismes dels quals el capitalisme es val per poder triar lliurement o triar conscients d’aquestes dinàmiques, em sembla essencial per afavorir l’emancipació. El cas és que la major part de coses de la nostra vida se’ns han tornat necessàries per a la vida “social” i prendre consciència, tot i ser important, sembla que no és suficient. Trencar la inèrcia requereix posicionaments ètics a cada parcel·la de la vida de les persones i advertir com ens hem convertit en mantenidors del sistema que critiquem… Saber, per exemple, que consumir alguna cosa contribueix a assentar una desigualtat perquè mantenim un sistema de precarietat i desigualtat en alguna part de la cadena, pot ser transgressor, sempre que no neutralitzi per sentir-nos culpables, sinó que empoderi des del poder de la consciència i el poder de contagi.

Si “la tecnologia permet veure el que importa però també “crea” el que importa”, si no és neutral i està controlada pels que fan ús d’elles per guanyar diners, posa en crisi l’últim reducte de les nostres vides que quedava com a espai de resistència: els afectes. Una solució seria sortir d’aquests “marcs” de relació, però al mateix temps, els qui ho hem intentat, notes certa exclusió, així que ens queda intentar reapropiar-nos d’aquests espais. ¿Quina seria la teva posició personal en aquest sentit?

Habit amb conflicte els espais que critic i els observ des de dins. La meva posició és la deriva vital i reflexiva, però també l’educació i l’escriptura, procur instrumentalitzar per a això. La vida, com la de tots, està plena d’intents, pràctiques i contradiccions que hauríem de fer productives. Els afectes, entesos com un llaç subjectiu d’amor humà i ètic amb les persones, en els seus diferents gradients, em semblen un motor que ens mobilitza i que hauríem d’usar (ser agents) abans de deixar-nos utilitzar per ells (sent mer contingut). M’interessa l’idea de “infiltrar a l’altre allà on es desitja un canvi” i pens que hi ha moltes maneres de reapropiar i intervenir als espais per a canviar-los. Crec amb entusiasme en el poder dels posicionaments quotidians ètics, individuals i col·lectius des de cada lloc. L’art i el feminisme, en aquest sentit, ens ajuden a enfrontar els conflictes des d’estratègies com la paròdia, la ironia, les noves figuracions… Crec que també poden ajudar-nos.

En un moment donat dius que tens la sensació que l’estadística, com a nova lògica del gust, desplaça a l’estètica. ¿No ha passat i passa això tant fora com dins del context digital? Ara, més que mai, és un veritable problema la idea de “valor” especialment quan xerram sobre cultura. ¿No creus que el que “encara es diu art contemporani” no està fent res al respecte? Què es pot fer des de l’educació sent un dels teus àmbits professionals?

Confes una profunda crisi amb l’art contemporani, o amb determinat tipus d’art contemporani més bé, en tant manté un doble discurs de crítica i aprofitament institucional i gairebé mai s’atreveix a transgredir aquesta frontera que el protegeix i que, al mateix temps, li serveix per mantenir una rendible relació amb el mercat artístic.

No obstant això, cada vegada m’interessa més la teoria entorn de l’art i l’educació artística, adverteixc en totes dues el poder realment democratitzador de l’art no reduït al que delimita un centre o museu, sinó ampliat al que pot crear tot ésser humà. Des del meu treball en educació reivindico el poder de l’art no només per formar artistes sinó per formar ciutadania, persones lliures i autònomes, capaces de donar-se forma a “sí mismxs”. Proporcionar les estratègies de les que es valen les pràctiques artístiques contemporànies com a mecanismes de pensament crític i creació d’idea i obra em sembla un exercici d’empoderament al qual no hem de renunciar en educació.

De fet, sovint observ amb fascinació com obres que realitzen els estudiants comparteixen la potència estètica i política d’obres exposades en museus. No necessiten sortir als diaris ni talonaris de moltes xifres, simplement els ajuden a ser més lliures.

La elitització de l’art contemporani usada com argument d’un valor on ja gairebé mai prima allò immaterial, sinó que necessita traduir-se en nombres i xifres, no m’interessa tant com que els meus estudiants puguin necessitar llegir un poema o fer una obra per mostrar el de vegades inefable… i que això els ajudés a ser més crítics i més lliures, això, em faria tornar boja.

Dius haver dubtat sobre “el que la col·lectivitat pot”, però en un mateix capítol en el que cites a l’Assaig sobre el do de Marcel Mauss. Em qued amb una cita en la que es diu “et dono alguna cosa i això ens uneix”, que com tu bé dius no només fa referència a l’economia sinó també a graus de socialitat i obligacions amb els altres, “de formes identitàries que ens limiten o ens obren possibilitats de ser”, arribant a la conclusió que l’error és intentar aïllar en diferents esferes allò econòmic, allò polític o allò social. Em sembla una reflexió clau, en la línia del que es planteja des de l’economia feminista. Diria que és un element esperançador, almenys ser-ne conscients. Seria també per a tu un punt de partida concret des del qual intentar canviar les coses?

Potser aquest dubte (“el que la col·lectivitat pot”) tingui a veure amb el dolor de comprovar que la col·lectivitat per ser-ho no sempre és “bona”, ja que si es deixa portar per la veu del que mana o del que més crida anul·la la llibertat individual i es converteix en docilitat o por… No obstant això, ser capaços de construir un “nosaltres” amb capacitat de convèncer i contagiar segueix sent condició per canviar la societat.

Més concretament, sobre la teva pregunta, una de les propostes de “Ojos y capital” en reprendre l’assaig de Marcel Mauss és reivindicar justament una cosa que diferencia el “do” de l’economia capitalista, i és que els intercanvis entre les persones no estan despullats de vincle moral, però també partir d’una indiferenciació de les esferes (política, econòmica i social) que ara delimitam. És cert que els exemples del do no són extrapolables a una societat en xarxa com la nostra, però sí que hi ha elements que mereixen ser recuperats i em sembla que el vincle ètic que ens obliga en el que fem és avui part de la revolució dins i fora de la xarxa. ¡Com dir-ho ?! Saber que import als altres i que els altres m’importen.

remedios_zafra

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.