Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Ecologia, General, Illes Balears i Pitiüses, Mobilitat i territori

Els hotelers: magnats del turisme balear

Publicat per dia 13 febrer 2016 – 12:29Cap comentari | 23 views
Share to Google Plus

Moltes famílies i grups empresarials van establir autèntics imperis turístics a escala mundial des de les Illes

“A la Mallorca dels darrers vuit-cents anys, hi ha tres grans moments: la conquesta catalana, el Decret de Nova Planta i la revolució turística”. Són paraules del professor Damià Pons. Avui en dia, és impossible entendre la realitat de les Illes Balears sense fer referència al turisme. L’arxipèlag és un territori marcat per un sector que ha crescut sense fre durant dècades: el 44,8% del PIB de les illes, el 32% de l’ocupació i el 40,4% dels impostos recaptats a les Balears provenen del turisme.

est_p3_1_1-650x433

El port d’Andratx, al sud de la serra de Tramuntana / Fotografia de Marc Ferrà

Aquesta revolució ha tingut uns beneficiaris molt clars: en seixanta anys, un grup d’hotelers balears han passat de tenir un hotel a peu de platja a formar part del conglomerat que governa el capitalisme turístic mundial. Com a contrapartida, aquest model també ha tengut conseqüències pel territori, les treballadores d’aquest sector i la població en general.

L’engendrament d’un ‘monstre’ turístic

L’explosió hotelera va arribar als anys cinquanta del segle xx. Després de la Segona Guerra Mundial, la necessitat de comptar amb perifèries del plaer a Europa perquè els sectors assalariats gaudissin del mes de vacances pagades va convertir el delicat litoral mediterrani de l’Estat en una llaminadura pel capital internacional. A partir dels seixanta, el turisme va viure el primerboom: a la platja de Palma, en deu anys, el nombre de places hoteleres es va multiplicar per sis: 1.767 llits l’any 1959 i 15.126 una dècada més tard. De devuit hotels a l’inici d’aquest període, es va passar a 98.

La planificació de l’època va establir que els diners per finançar aquesta expansió sortirien d’una política de terços: un terç de capital de l’empresariat –a les Balears, sorgit en bona part del contraban–; un terç dels crèdits oficials, i un terç del capital aportat per majoristes internacionals. Segons Joan Amer, professor de la Universitat de les Illes Balears (UIB), “els majoristes financen gent de l’illa perquè construeixin nous hotels a canvi de tenir les places contractades per als primers quatre o cinc anys des de l’obertura del nou establiment”. Els propietaris dels hotels serien els empresaris locals, segons l’obligació que marcava la llei del sòl de l’època. La gent que va entendre millor el mecanisme acabaria convertint-se en la nova classe dirigent del turisme balear, espanyol i mundial: les grans corporacions hoteleres es van crear a partir de la integració vertical amb el capital dels operadors turístics.

Internacionalització de les empreses hoteleres

La crisi del petroli de 1973 va trasbalsar el turisme de sol i platja, fins aleshores en expansió. I encara no s’ha recuperat: els debats entre el turisme de qualitat i el de quantitat vénen d’aquell moment. El nucli del trasbals venia d’una constatació: el producte era molt sensible a la competència perquè la clientela només es guiava pel preu. Si calia abaixar preus, el negoci ja no era rodó. La solució va consistir a repetir el que s’havia fet a les Balears en altres zones encara per explotar: les Canàries i la Península, primer; Mèxic, la República Dominicana, el Brasil, Tunísia o Cuba, després.

“Les empreses hoteleres tenien un capital acumulat que ja no tenia possibilitats de fixar-se a les illes, on la taxa de benefici era inferior a les que s’obtindrien a altres emplaçaments”, explica Ismael Yrigoy, professor de la UIB. Va ser una expansió emmarcada en l’evolució del capitalisme mundial: “L’onada neoliberal permeté l’obertura als capitals turístics de nombrosos països del Sud global, mentre que les corporacions turístiques es van internacionalitzar. Es van produir una successió de fusions, adquisicions i aliances que crearen nous actors globals als sectors de les aerolínies, operadors turístics i hoteleres”, afegeix.

info_turisme2-02-650x400

Autor: Rubén Chavarría

La internacionalització no va fer que les cadenes hoteleres es desentenguessin de les Balears. El primer govern balear de Gabriel Cañellas, investit l’any 1983, va néixer d’un pacte signat entre Alianza Popular i Unió Mallorquina al despatx madrileny de Carlos March Delgado, nét de Joan March i home fort de la Banca March. Durant els governs Cañellas, es van aprovar els dos decrets Cladera –nom del conseller de Turisme– que van ordenar l’expansió de l’oferta d’allotjament turístic en un moment en què els hotelers temien per la sobrecapacitat. L’oferta hotelera es va reduir.

Durant els anys noranta, la batalla es va desplaçar cap al sector immobiliari residencial. Cañellas, erigit en nou líder desenvolupista, va afirmar: “Volem convertir les Balears en la segona residència d’Europa”. Quan, el 1999, el pacte de progrés va implantar una taxa turística als hotelers, aquests s’hi van encarar amb una duríssima oposició. Quan, el 2003, el PP va recuperar el govern, l’ecotaxa es va retirar. El professor Joan Amer ho deixa clar: “El debat sobre l’ecotaxa va ser un debat polític i simbòlic sobre qui exerceix el poder a les Balears”.

L’escalf del poder polític als hotelers s’estén fins avui. Després de la crisi financera internacional de 2008, la reacció del govern balear del PP va ser modificar la llei de turisme per permetre el canvi d’usos dels establiments turístics i facilitar la seva conversió en establiments residencials, comercials, industrials o administratius. A les Illes, la inversió privada per aquest concepte dels darrers anys supera els quatre-cents milions. A Magaluf, darrerament, Meliá ha transformat quatre hotels basant-se en aquests criteris i preveu transformar-ne dos més. És un projecte que afecta espais públics com carrers o passejos, la reforma dels quals paguen les administracions. Això suposa un funcionament discutible, però passa desapercebut perquè les reformes s’anuncien en suplements de deu pàgines als diaris de les Illes. Els seus lectors i lectores no són la clientela de la zona remodelada, però sí que coneixen les notícies sobre Magaluf i la degradació extrema a què s’ha arribat, a cop de pub crawling i mamading. Amb aquesta seqüència, a tothom li acaba semblant raonable que l’administració pagui a Meliá una part de la reforma del seu negoci hoteler.

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.