Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Antifeixisme i xenofòbia, General, Illes Balears i Pitiüses

Aurora Picornell. Dona, república i moviment obrer a Mallorca

Publicat per dia 11 gener 2016 – 12:21Cap comentari | 166 views

Aurora Picornell. Dona, república i moviment obrer a Mallorca

Share to Google Plus

Dijous 7 de gener, dos dies i 79 anys després del seu assassinat, n’Aurora Picornell i les ‘roges del Molinar’ van ser homenatjades al seu barri obrer natal. L’acte va servir per unir els dos punts d’un cabdell que fila l’antifeixisme i el feminisme de fa vuit dècades fins ara.

Ja vam publicar crònica de l’acte, avui ens centram en el text llegit per l’historiador David Ginard.

L’historiador David Ginard va esbossar la figura de n’Aurora Picornell. Amb fluïdesa i un relat sòlid, divers i fonamentat, Ginard va desglossar la biografia de n’Aurora en quatre parts. D’una banda, l’entorn social i familiar de la jove palmesana. De l’altra, els anys republicans d’aquesta lluitadora, obrera i conscient del seu gènere. En tercer lloc, Ginard va explicar-ne la detenció, ja el 19 de juliol del 1936, el seu pas per la presó i les circumstàncies concretes del seu assassinat a mans dels feixistes. En darrer lloc, i a mode de conclusió, Ginard va parlar del seu llegat i memòria.

En aquest sentit, Ginard va destacar i subratllar la joventut de n’Aurora en ser assassinada. Nascuda el 1912, detinguda el 1936 i assassinada el 5 de gener de 1937, “per força havia d’haver tingut una vida política curta”. Tot i així, Ginard va reivindicar-ne la seva figura, no només pel seu prematur activisme polític –amb 15 anys ja va escriure el pròleg d’un llibre que abordava la qüestió del gènere-, sinó per destacar totes les lluitadores del nostre poble, i no només els grans noms històrics, que tot sovint són homes.

Podeu llegir íntegrament la intervenció realitzada per l’historiador:

Bona tarda i moltes de gràcies per la invitació per participar en aquest acte. Se m’ha demanat que traçàs un perfil biogràfic de la figura d’Aurora Picornell i és el que d’una manera o altra intentaré fer.

Tot i això, ja d’entrada el que vos he de dir, el que vos he de reconèixer, és que sobre la vida política, sindical, personal, familiar, de compromís social i humà de n’Aurora Picornell la informació que tenim en aquests moments els historiadors és encara bastant limitada. I és limitada per la senzilla raó de què, al marge del problema de destrucció de fonts històriques que es va produir arran de la Guerra Civil i la dictadura franquista i que fa que part de la seva obra estigui enfosquida, el cert és que la trajectòria biogràfica i militant de n’Aurora va ser una trajectòria breu, molt breu, d’apenes cinc anys; n’Aurora va néixer el 1912, no va començar a actuar políticament fins al començament del decenni dels 30, va ser detenguda el 1936 i va morir el 1937. Una trajectòria política de cinc anys, d’una al·lota molt jove, una al·lota obrera, sense estudis acadèmics, que militava en un partit polític petit, minoritari, i que per tant lògicament no va tenir mai grans responsabilitats polítiques. I clar, dit això, una vegada que vos he traçat aquest primeríssim perfil de n’Aurora, potser algú de voltros ara mateix estarà pensant que pobra dona, que el que li va passar és molt injust, molt terrible, però que potser la història de n’Aurora si va morir tan jove i no va tenir temps de fer com aquell que diu res de molta d’envergadura, semblaria no té particular interès, i q potser és exagerat q se li hagi dedicat el nom d’un IES, el nom d’un carrer, i que avui estiguem reunits per parlar sobre la seva vida i per homenatjar.la perquè a fi de comptes no hi ha gran cosa que contar. Tornarem després a aquest punt, però jo d’entrada diria, naturalment, que al marge de passions personals, pens que sí que és una història que mereix ser contada, que mereix ser rescatada i explicaré per què.

La meva xerrada constarà de 4 parts: 1.Entorn social i familiar. 2.Els anys republicans. 3.Detenció juliol de 1936, el seu pas presó i les circumstàncies concretes de la seva mort. 4.I finalment, a manera de conclusió, parlaré un poc sobre el seu llegat i memòria; en aquest sentit parlaré sobretot de la importància del símbol Aurora Picornell, de com s’ha construït i adaptat, i de quina incidència pot tenir en el present i en el futur.

1. Entorn social i familiar

Aurora Picornell i Femenías va néixer el 1912 al Molinar (q era un barri obrer de Palma), d’on era originària la seva familia. Va començar a fer feina molt jove; potser als 14 anys o fins i tot abans. No cal dir que la seva família era de classe treballadora, encara que caracteritzada per disposar d’una certa instrucció; en aquella època no existia un sistema escolar universal però era corrent que un sector de la classe obrera, connectada amb les xarxes organitzatives del moviment obrer (com les Cases del Poble, on es feia escola nocturna, hi havia biblioteques, grups de teatre i música, etc) assolís una formació audidacta important. L’ambient del barri del Molinar i evidentment el de la família d’Aurora era clarament d’esquerres. El seu pare havia estat un dels fundadors del Partit Comunista a Mallorca, Aurora va seguir l’exemple familiar de compromís polític. La primera acció amb una certa dimensió pública que se li coneix correspon a l’any 1928, quan va escriure el pròleg d’un opuscle editat a s’Arenal per Margarita Leclerc Herreros –una feminista andalusa que aleshores residia a s’Arenal-. L’opuscle es titulava La mujer, ¿es superior al hombre?. Estudio dividido en tres meditaciones (1928). Aquest fet indica les preocupacions de caràcter feminista ben poc habituals en una al·lota tan jove. A més a més als 18 anys ja participà en l’organització del sindicat de sastresses. I també per aquella època (1930-començaments de 1931, abans de la proclamació de la Segona República) fou vocal de la Lliga Laica (entitat contrària a les imposicions catòliques, diridida per Ateu Martí Miquel), l’única dona, un fet que sorprengué Gabriel Alomar quan ella l’anà a visitar amb una delegació de la Lliga (les dones eren molt + religioses q els homes). Per entendre la trascendència històrica del personatge cap tenir en compte el context històric del moment. Durant el primer terç del s. XX les societats europees i en particular l’espanyola i la mallorquina estaven ben lluny d’assolir la igualtat entre els sexes, això es notava des del pv polític (el dret al sufragi femení no arribà fins a 1931) però també laboral, econòmic, cultural i educatiu (fins 1910 les dones no pogueren exercir professionalment; si es casaven no podien disposar lliurament dels seus bens; el nivell d’alfabetització era uns 15 punts inferior al dels homes, etc).

2. Els anys republicans.

El 14 d’abril de 1931 es va proclamar la II República espanyola, com a conseqüència dels resultats de les eleccions municipals del 12 d’abril. D’aquesta manera s’establia, per primera vegada a Espanya, un règim democràtic avançat que a més a més es plantejava l’inici de profundes reformes socials favorables a la classe treballadoora Els anys republicans permeteren un fort desenvolupament de les organitzacions obreres, entre les quals el PCE, el partit en el que militaria Aurora almenys a partir de setembre de 1931 (després d’una etapa prèvia en què féu part de la Joventut Republicana Federal). En tot cas, Aurora desenvolupà en els anys republicans una extraordinària activitat com a organitzadora i activista política i sindical que permeteren l’extensió progressiva de la influència del PCE; encara que no fou mai la dirigent principal del P. sí que era potser la figura més coneguda (cridava l’atenció que fos una dona tan jove, sembla que molt simpàtica, molt activista, amb gran capacitat de convicció i amb notable intel·ligencia: li deien “la Passionària mallorquina”). Podem destacar com a principals línies d’actuació les següents:

- Organitzà i dirigí el secretariat de la dona del PCE, entre les anomenades “roges del Molinar”. Catalina Flaquer i les seves filles Antònia i Maria Pascual (més conegudes per “ses rotges” del Molinar) celebraren amb diversos mítings cada Jornada Internacional de la Dona.

- N’Aurora va organitzar un grup de pioners, al Molinar, que eren fills dels militants.

- També militava en el Socors Roig Internacional, organització d’àmbit internacional per protegir els presos obrers.

- Col·laborà des de la primera època (1931) A Nuestra Palabra, l’òrgan dels comunistes balears. Fins a l’abril de 1936, Aurora hi publicà 21 articles que en general es refereixen a la dona treballadora.

- Relació amb Heriberto Quiñones. A nivell personal (però també polític) cal destacar la seva relació des de 1931 amb Heriberto Quiñones, agent de la Comintern nascut a Bessaràbia amb qui es casarà en 1932, hi tendran una filla i col.laboraran estretament en campanyes polítiques a Mallorca, a Mnorca i a València.

En tot cas, Quiñones i molts de militants del PCE viurien sota una situació de clandestinitat, particularment arran de la fracassada revolució d’Octubre de 1934, en què l’home d’Aurora serà detingut i traslladat a Astúries. Ella mateixa fou detinguda el 10 d’octubre de 1935, per vendre uns exemplars de Nuestra Palabra que contenien un manifest subversiu. La introducció de manifests com l’esmentat obeïa a la necessitat de defugir la censura imposada pel Govern. Aurora fou jutjada per aquest delicte i ingressà a la presó provincial el 24 d’octubre. En un article publicat el 31 d’octubre a “N.P”, Aurora relata les condicions de vida a la presó de dones.

El maig de 1936, Aurora acompanyà el seu company a Madrid, on ell s’havia de sotmetre a un règim curatiu de la tuberculosi que patia. A Mallorca estant, Aurora va participar en un míting juntament amb la dirigent del PSUC Lina Odena i sembla que Dolors Ibárruri li va proposar de quedars-hi, pero Aurora decidí de tornar perquè havia deixat Octubrina a Mallorca.

3. Detenció, presó i mort

Entre el 17 i el 19 de juliol de 1936 tengué lloc el cop d’Estat contra la República. El 18 de juliol i la matinada següent, els dirigents del Front Popular de les Illes demanaren armes al governador civil, Antonio Espina, per tal de defensar-se davant el previsible alçament feixista. Espina s’hi negà i Aurora, irritada, sense dubte, es va refugiar a la Casa del Poble de Palma. A Mallorca el cop d’Estat triomfà sense problemes especials i aviat s’inicià la detenció de partidaris de la República. A Aurora la detingueren en una botiga pròxima a la Casa del Poble uns falangistes comandats pel marquès de Zayas. Li faltà poc per morir allà mateix, però finalment se l’endugueren a la presó de dones.

Aquesta es trobava inicialment a la presó provincial de Palma (entre la plaça d’Espanya i el Mercat de l’Olivar) però el novembre de 1936 passà a Ca’n Sales. Es tractava d’un antic asil de la congregació religiosa de les Germanetes dels Pobres, situada al carrer Sales de la capital mallorquina. En inaugurar-se, al novembre de 1936, albergava a 31 dones i, si bé el nombre de detingudes va anar creixent en els següents mesos, durant la guerra el nombre de preses no va haver de superar en cap moment el centenar. Els ajuts procedents de l’exterior -factibles donada la situació econòmica de la Mallorca en guerra- permetien complementar la molt deficient alimentació que oferia el penal. Per això, fins a 1939, les condicions de vida en aquesta presó havien estat relativament benèvoles.

No sabem gran cosa de la vida d’Aurora en aquests mesos. Sembla que l’única visita que li autoritzaren a rebre fou la de la seva filla. Durant els mesos de presidi, María Lluïsa Marquès li ensenyà el francès fins que el director li ho prohibí. Mentrestant, Quiñones feia a Barcelona per obtenir la llibertat d’Aurora i la de les esposes de dos diputats (Ruiz del Toro i Ruiz Lecina) a canvi d’unes monges mallorquines, sense èxit. Els intents de Quiñones són perfectament explicables, ja que per ningú era un misteri que, des de la seva detenció, la vida de Picornell penjava d’un fil; feia ja sis mesos que les carreteres i els cementiris de la illa es cobrien de cadàvers de militants del Front Popular i era evident que, entre les preses del carrer Sales, “la Pasionaria mallorquina” era la principal candidata a ser passejada.

Aurora per tant estava condemnada d’ençà de la seva detenció i el seu assassinat es va consumar el 5 de gener de 1937, la Nit de Reis. Quan, després del sopar, una funcionària de la presó va comunicar en veu alta el nom de cinc recluses que serien immediatament posades en llibertat, no hi va haver dubtes sobre quin era el seu destí. Aquestes eren, a part de n’Aurora, Catalina Flaquer Pascual, Antònia Pascual Flaquer, i Maria Pascual, així com d’una jove de Palència anomenada Belarmina González Rodríguez, la inclusió en el grup d’executades potser es degués cas d’un error. Com era habitual en aquells moments, l’ordre d’excarceració signada pel terrible governador civil Mateu Torres Bestard implicava que un grup de pistolers falangistes esperava a les cinc dones a la sortida de la presó. La mateixa nit serien assassinades al cementiri de Porreres, al centre de l’illa. Es conta que estava embarassada i que l’endemà, un repartidor de Ca’n Miret mostrà, tot cofoi, en un cafè del Molinar, els sostenidors ensagnats d’Aurora. Va dir que els hi havien deixats els Reis.

El terrible final d’Aurora també va marcar altres membres de la família. A més, també van ser assassinats el seu pare -que va ser llançat per un penya-segat situat a prop de Calvià- i els seus germans Ignasi i Gabriel. Quiñones, per la seva banda, fou detingut a Madrid el desembre de 1941 i exxecutat el 2 d’octubre de 1942.

4. Llegat i memòria.

Un darrer àmbit d’anàlisi respecte a la figura d’Aurora Picornell és el relatiu a com la seva memòria s’ha pogut conservar al llarg de tots aquests anys, malgrat totes les dificultats. Pensem que la historia normalment l’escriuen els vencedors i a l’Espanya i a la Mallorca posterior a la Guerra Civil no va ser diferent. Pensem que Aurora no fou l’única ni la darrera assassinada; els “nacionals” executaren a Mallorca 1.500-2.000 persones, enpresonaren milers més. Acabada la guerra s’imposà una cruel dictadura que no acabà fins 1975. Ja hem vist que una gran part de la família d’Aurora morí o s’exilià arran de la guerra.

No vos podeu ni imaginar la paralització absoluta que generaren aquells anys sobre la societat que estava sotmesa a aquella dictadura. La repressió va persistir fins que va morir en Franco; el setembre de 1975 encara hi havia afusellaments. Però la repressió sota una dictadura no consisteix només afusellaments, són també presons, detencions arbitràries, tortures… pel simple fet de dissentir d’un règim. I sobretot és por, una por que paralitzava a una gran part de la població que recordava el que havia estat aquella guerra i la repressió subsegüent. En aquells 40 anys que seguiren evidentment era impossible publicar un llibre o escriure un article a un diari fent referència a la historia d’Aurora; la censura de premsa era estricta; no hi havia mitjans per investigar però tampoc per publicar. Els demòcrates que lluitaven contra la dictadura actuaven en la més estricta clandestinitat; encara el 1948 detenció massiva a Palma. Al barri del Molinar la por persistí durant dècades. Llibertat Picornell féu unes quantes visites a Mallorca en el decenni dels cinquanta i es trobà amb un ambient asfixiant:

“Jo vaig venir de visita a Mallorca el 1957 o 58. I una altra vegada, quatre o cinc anys més tard. Jo tenia un passaport mexicà. A casa nostra al Molinar tot estava canviat. Abans de la guerra teníem moltíssims de llibres, el proselitisme de mon pare era això, fer llegir als obrers. Bé, idò, quan vaig tornar vint anys després no vaig trobar res d’això, lo únic que vaig trobar va ser molta de por. Me varen dir que havien vengut dos camions a requisar coses de ca nostra. I quan hi va haver la guerra, supòs que la meva família que va quedar aquí devien estar com a gent que tenia la pesta. La primera vegada que vaig venir a Mallorca molta de gent em va venir a rebre al port. Va esser com «un reguero de pólvora»: «Ha vengut la germana de n’Aurora!» I la gent em deia: «No te’n recordes de jo?» No me’n recordava de res! Me varen venir a veure la gent que quedava del Molinar. Vaig trobar antics militants com en Joan Vicens,1 del barri del Molinar, que me va dir que havia estat a Burgos pres. Ell en aquells moments intentava reorganitzar alguna cosa del Partit. Feien paperets amb una màquina i ho repartien. No devien ser molts; eren gent que ja militaven abans de la guerra.”

Els membres de la família Picornell anaren morint. La pròpia Octubrina, filla d’Aurora, va morir l’any 1969, amb 35 anys d’edats (tenia 2 filles petites que sembla que encara viuen). Na Llibertat va quedar a l’exili, a París, com l’única veu que preservava la memòria familiar. A més a més el propi barri del Molinar es va transformar completament, sobretot a partir dels anys seixanta; entraren en decliu les activitats econòmiques tradicionals, a poc a poc desaparegueren alguns dels llocs de la memòria més relacionats amb Aurora, i arribaren nous habitants procedents d’altres zones d’Espanya que no coneixien res d’aquella historia que a poc a poc es va anar estingint.

Malgrat tot, i amb moltes dificultats la historia i el símbol d’Aurora es pogué mantenir, es pogué conservar. Pensem que tots els moviments polítics i particularment els que lluiten en les condicions més difícils (com els comunistes durant els anys del franquisme) requereixen símbols i referents; requereixen difondre la història d’homes i dones que servissin exemple constant del sacrifici que, en tot moment, podia demandar al militant clandestí. Si el PCE volia combatre amb èxit els efectes paralitzadors que la repressió franquista generava sobre la militància, entrava dins la lògica que difongués interna i externament uns determinats models de comportament, com el que representaven certs comunistes singularment perseverants. En aquest sentit la figura d’Aurora ja apareix a la premsa comunista de Menorca durant la Guerra Civil i reapareixerà en la premsa clandestina del final de la dictadura franquista.

Amb la mort de Franco i la recuperació de la democràcia a poc a poc es faran accions per recuperar la seva historia. Ja el 1977 se celebrarà un homenatge al cementeri de Porreres i el 1987 se li dedicà un carrer al barri del Molinar, es publicà una primera biografia i es creà un Ateneu Popular que duia el seu nom. Més tard li serà dedicat un Institut del barri de la Soledat i tindran lloc homenatges públics com el de l’any 2003, en què participà la seva germana Llibertat (morta el passat mes d’octubre), qui també visità –juntament amb la filla de Matilde Landa Vaz- l’institut Aurora Picornell (em consta que es va emocionar molt). Tot això ha permès que la seva figura a poc a poc tira tira sigui un poc menys desconeguda entre els mallorquins actuals.

Tot plegat, i ja per acabar, voldria retornar al punt d’inici de a meva xerrada; té sentit, a les alçades de l’any 2016, parlar de la història, de la vida, de la mort d’Aurora Picornell? No és la biografia d’Aurora un fet anecdòtic, lletra petita dins la Història en majúscules? No és un poc excessiu, exagerat, que se li dediqui un carrer, que se li dediqui un Institut, q es facin homenatges, que es facin llibres? La meva opinió, definitivament, és que no; la meva opinió és que n’Aurora i les roges mereixen tot això i moltíssim més. Perquè la historia no s’ocupa només, no ha de tractar exclusivament la vida dels grans personatges, dels poderosos, de les èlits dirigents sinó també –i jo diria que sobretot- de la vida dels homes i de les dones més corrents, de la vida dels que varen ser exclosos, dels que varen ser marginats, o dels que varen morir per les seves idees. Això no significa ni molt menys que haguem de caure en una espècie de fetitxisme o d’acceptació acrítica de la trajectòria dels dirigents republicans, democràtics, obrers i populars; sobre la figura i sobre el moviment polític al que va estar associada Aurora (o sobre qualsevol altre corrent polític i sindical) es poden trobar llums i també ombres que s’han d’analitzar amb honestedat, amb rigor i amb sentit crític. I en qualsevol cas, l’estudi, el coneixement, l’anàlisi d’una jove vida truncada, d’una vida violentament truncada com la d’Aurora Picornell, és sens dubte una eina excel·ent per valorar quines eren les condicions en que es desenvolupava el dia a dia dels mallorquins d’aquella època; quin era el seu nivell de vida, quines eren les seves condicions de treball, com s’articulaven les seves lluites, les seves reivindicacions i les seves aspiracions, i com afectà aquella guerra incivil i la negra nit franquista a la gent comuna; als nostres padrins i repadrins; a les classes populars i treballadores del nostre país. Perquè la Hª, companyes i companys, amigues i amics, es ciència i és anàlisi del passat però és també un poderós mecanisme de transformació del present, un poderós mecanisme de construcció d’un futur més just i més lliure. I res més, gràcies per la vostra atenció. Visca n’Àurora Picornell! Visquen les Roges del Molinar (les de llavors i també les d’ara)! Visca na Llibertat Picornell (i Visca La Lliberat)! Visca la lluita democràtica! I Visca la República!

1 Joan Vicens i Maimó. Cf. Treballadors, sindicalistes i clandestins, vol. i, pàg. 88.

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.