Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Entrevista

[Entrevista] Montse Venturós: “La legislació actual és antagònica als interessos de les classes treballadores”

Publicat per dia 28 maig 2017 – 17:13Cap comentari | 983 views

[Entrevista] Montse Venturós: “La legislació actual és antagònica als interessos de les classes treballadores”

Share to Google Plus

Fa uns mesos em vaig reunir, diria millor quedar, amb Montse Venturós a un bar de devora Pere Garau, amb un café conversàrem pràcticament una hora. Va ser a finals de gener, ella va venir a Mallorca a fer diverses i diferents xerrades. La Montse és la actual batllessa de Berga, encausada per haver penjat la estelada a  la façana de l’ajuntament. Procés ja arxivat, com no podia ser d’altra manera. Quan parlam ens enteram que la CUP-Crida Constituent decideix aprovar els pressuposts de Junts pel Sí.

Ho sent, no vam parlar ni del procés d’independència, ni del cas repressiu, ni de l’aprovació dels pressuposts (vos suggereixc llegir totes les entrevistes que li realitzaren altres mitjans si us interessa aixó, totes parlaven del mateix). Vam parlar dels seus inicis activistes, sobre la memòria històrica que tant ha treballat, de la seva funció a un mitjà com l’Accent i, sobretot, debatem sobre la feina que es pot fer des de la institució, i com s’aborden les contradiccions que comporta.

La Montse activista en quin moment es polititza i comença a plantejar-se participar activament en política? 

És llarg (riures). A l’any 99 el ‘Casal Panxo’ va obrir les portes a Berga, a l’octubre. I nosaltres (grup d’amistats), ja teníem ganes de començar-hi a treballar o, com a mínim, entrar-hi, explorar què era i qui era aquella gent que volia construir a aquell espai alternatiu i de transformació “dintre” de Berga. Erem molt joves, record que encara feiem ESO, i vam decidir que hi aniríem, dona la casualitat que s’havia montat un grup de grallers, i com que feia molts anys que tocàvem la gralla vam dir “serà la manera d’entrar-hi, conéixer el casal i començar”. A partir d’aquí vam començar a militar al casal, on encara milito des de fa setze anys.

Llavors vaig militar a diferents organitzacions de l’esquerra independentista, començant per ‘Alerta Solidària’. Ara, en l’actualitat, sóc militant d’Endavant i de la CUP.

Abans d’entrar al ‘Casal Panxo’ ja estau polititzades, o neix amb el casal aquesta motivació?

Bueno, a classe sí. A classe, record, que sempre érem un nucli, nucli d’amistats que tens amb 14 anys, que teníem alguns conceptes molt clars com Països Catalans, com que volíem la independència, com en qüestions de defensa de la llengua, com de cultura.

Algunes reminiscències les teníem, aquella mica de ‘cosa’ perquè a casa també… Record el meu pare molt amb aquestes coses. I en aquest sentit, ja veníem bastant marcades. Suposo que és una cosa de casa, la meva família són treballadors de tota la vida, tenim uns conceptes de classe entenc, amb consciència. Això ja et porta directament…

En el moment que comences a militar al casal, t’integres a aquest espai, i doncs flueix. Et sents còmode i coneixes més gent.

P: Després de conéixer el ‘Casal Panxo comences a militar a una organització pròpiament dita? 

Bueno. Dels 14 als 18 vaig estar al casal. Quan vaig entrar al casal feia sis mesos que s’havia obert. Primer va ser ajudar a montar el casal en si, fer activitats, començar a mobilitzar, fer avançar el projecte i demés.

No és fins l’any 2003 que vaig iniciar-me amb Alerta Solidària, on hi vaig estar uns quants d’anys. Després, al 2005, vam montar la CUP de Berga, on a les primeres llistes vaig ésser-hi. Posteriorment, també vaig estar treballant amb l’Accent, coordinant les seccions d’Opinió i Internacional.

Tot aixó, fins que a l’any 2014 el ‘Casal Panxo’ em proposa, proposem com a entitat, que jo sigui la cap de llista de la CUP. La veritat, en aquest moment feia molts anys que no militava a la CUP, desde el 2008. El casal em proposa, al gener, i tirem endavant.

P: En el moment que es crea la CUP co-existeix juntament amb el Casal Panxo al muncipi, com ara. Les forces, entre ambdós espais, es veuen equilibrades? 

Sí, en aquell moment sí. És cert que quan vam entrar, a la primera legislatura, estàvem a la oposició.

De 2005 a 2007 vam fer molt volcatge a la CUP, però el casal continuava funcionant. De fet la CUP no tenia local i tot ho feiem al casal i es realitzaven les diferents activitats, que a dia d’avui continuen.

L’any 2007 entram a l’ajuntament amb dos regidors, al 2011 amb tres i al 2015 finalment amb la batllia. A la primera fase, del 2007 al 2011 sí que hi continua havent molta activitat al casal. Encara que hi ha molt bolcatge a la CUP, en preparar campanyes, programa electoral, en una cosa que no havíem fet abans, que desconeixes i que és lluny de la teva perspectiva de trebal. Prenem la decisió de fer la lluita institucional com una eina per tirar endavant el projecte de l’esquerra independentista. En aquest sentit conflueix bé.

Ara sí que ha canviat, ja que en estar a l’equip de govern doncs, evidentment, hi ha molta feina. Hi ha molta feina a la CUP però el casal segueix sent un ent independent i continua treballant.

P: Entrau, al principi, com oposició. Quina feina feis en aquest moment? 

La feina que es fa és molt constructiva, intentar amb les propostes que es presenten al plenari presentar-hi alternatives. No es fa una oposició barata de crítica constant, sinó que es presenten alternatives que poden ser vàlides institucionalment.

Propostes a l’equip de govern, per exemple alhora de pactar pressupostos es marquen unes línies molt clares que la CUP vol que es tinguin en compte. A la primera legislatura Convergència necessita el suport de la CUP per a aprovar els pressupostos, estan governant en minoria amb 7 regidores.

Després, al 2011, Convergència té majoria absoluta, i és molt diferent la correlació de forces que hi pot haver. La incidència que hi pot tenir la CUP.

O sigui, de 2007 a 2011 es fa molta feina ja que Convergència necessita a la CUP.

P: I quan governau, en quins límits vos trobau? Ara estau amb sis regidores, quina relació hi ha amb la CiU i la CUP de Berga? 

Clar, al 2015 canvia el panorama polític de l’ajuntament, pràcticament la totalitat dels regidors són nous, tot l’equip de Convergència canvia totalment. Llavors, no podem fer un abans i un després de l’equip que havia treballat.

Nosaltres teníem molt clar el que anàvem a fer, una tasca molt concreta. Volíem, com a mínim, gestionar l’ajuntament d’una manera que les persones se’n sentissin beneficiàries, però sabem que és una legislatura molt de gestió. L’ajuntament estava absolutament desvallastat i el que necessitàvem era tenir una institució més o menys sanejada per poder tirar endavant les polítiques que volem, i és ara, encara, que esteim amb aquesta tasca.

Hem d’anar inserint programari, ideari de les polítiques de la CUP que entenem que són de ruptura, objectius polítics molt més profunds, de canvis de mentalitat, de canvi de paradigma social que entenem que no es compleixen amb una legislatura, ni amb dues, ni amb tres. O sigui que és molt bàsic que a banda de la feina de l’ajuntament hi hagi un treball de conscienciació de les diferents entitats i associacions que hi ha la municipi.

Al mateix temps, mostrar les limitacions que té l’ajuntament. Veure les limitacions directament et permet poder ensenyar que les polítiques que s’estan desenvolupant, la legislació que hi ha i la càrrega jurídica actual és antagònica als interessos de les classes treballadores. Mostrem la contradicció, al mostrar la contradicció hi ha una presa de consciència i llavors una acció. Pens que és molt bàsic, i esteim en aquest procés d’exposició, per tal que hi pugui haver aquesta consciència col·lectiva de que les institucions són un fre realment al desenvolupament de la classe treballadora de forma digne.

P: Com donau visió a aquests contradiccions? Com les feis arribar a la ciutadania?

A través de jornades en les que les persones pregunten a l’equip de govern i rodes de premsa en les que responen totes aquestes preguntes més les que es facin des de el públic.

També, des de l’ajuntament, aquest any volem montar unes jornades, que ja estan sent treballades, en les que entendre, per exemple, com funciona una licitació en un contracte públic, perquè hi ha la base de la llei de contractes del sector públic, quines directives europees marquen aquestes legislacions que després s’acaben posant en marxa en cadascun dels estats de la Unió Europea.

I llavors mostrar les contradiccions, per exemple perquè no hi pot haver conceptes de territorialitat alhora de contractar una empresa o altra, o quins criteris socials, medioambientals, de gènere i laborals es poden incloure en aquests contractes. També com funciona la contractació de personal, etc, o perquè les ordenances fiscals són d’aquesta manera, i perquè hem decidit que l’IBI estigui en el seu tipus impositiu més alt.

P: Mostrau les contradiccions, els límits de l’ajuntament. Vosaltres us presentau a unes eleccions en les que sabeu que us trobareu un sistema que té uns límits. S’assumeix que no es pot fer tot el que es voldria, o hi ha formes de contrarestar aquests límits sistèmics? 

Tot just ara esteim obrint camí. En l’àmbit electoral tothom espera uns resultats immediats. Aixó és complicat, i més si el projecte polític de la CUP és de ruptura, de transformació completa. Això necessita tot un seguit de temps per poder ser treballat.

Per això és molt important que tots els ajuntament que esteim treballant amb candidatures alternatives, com pot ser la CUP i moltes altres, entenguem que mentre esteim construïnt tot aixó, entenguem que hi ha diferents municipis que també ho estan treballant i necessitem calibrar aquestes forces per poder revertir aquestes situacions. Aquestes situacions les podrem revertir una vegada tenguem la suficient força com ajuntament per, per exemple, desobeïr certes ordres, normativa, perquè entenem doncs que és totalment contrària a la dignificació de la classe treballadora, del poble català. En aquest sentit, penso que aquest és un camí llarg, que no té un resultat immediat.

És el mateix que passa amb els casals i ateneus; quan vam començar amb casal, ja fa divuit anys, no hi havia una xarxa de casals i ateneus, no hi havia tants casals com hi ha a dia d’avui. Doncs, clar. La gràcia de tot plegat ha sigut que després de vint-i-cinc o trenta anys de tenir casals i ateneus als Països Catalans es crea aquesta xarxa que treballa de forma col·lectiva per poder assolir uns objectius comuns, que busca alternatives per poder fer front a totes aquelles problemàtiques que poguem tenir des de els casals. És així com nosaltres entenem que podem treballar-hi.

Llavors sempre hi ha la dicotomia “és vàlida la institució burguesa, la institució actual?”, o anem a una institucionalització alternativa? Aquesta dicotomia, a mi mateixa, em genera molts debats. És cert que dintre la pròpia institució actual podem treballar-hi unes coses, però és evident que ens cal crear aquesta xarxa, que jo entenc que és d’institucionalització alternativa, i que no té perquè tenir a veure directament amb els ajuntaments. Posem per cas, que ens ajuntem d’aquí deu anys, i haguem fet bona feina, els ajuntaments de Capellades, de Nevàs o altres municipis i podem fer una xarxa potent, per exemple, en matèria de sobirania alimentària o presentar alternatives col·lectives sobre sobirania energètica o sobre sobirania habitacional…

Clar, aquestes són passes que necessiten del seu temps, la seva base. I més, si tenim en compte que estem treballant en camp enemic. O sigui, la institució no és el nostre espai de desenvolupament natural. I per aixó, hem de tenir clar que hi ha limitacions, que anem allà segurament a contradir-nos de forma diària, i a buscar aquestes contradiccions. Precisament, penso que extreure’n aquestes contradiccions fa replantejar-nos noves fórmules de transformació, i de veure com superar aquests estadis.

P: Veig una diferència entre els municipis d’aquí, Mallorca en general, amb Catalunya. Aquesta visió de que amb els distints ajuntaments afins es poden construir alternatives col·lectives. Possiblement, aquesta possibilitat a Mallorca encara no la tenim. Això és denota en que per exemple a Berga no teniu diputats del PP o de Ciutadans, cosa que aquí és bastant present. 

De fet, no deu ser una qüestió… A Vic, per exemple, sempre hi ha hagut feixisme en estat pur. Sempre va ser un feu feixista. Berga no ho ha tingut mai aixó. Vic ha hagut de fer front a molt atacs del nazisme, de grepuscles de l’ultradreta, i ha hagut de fer front a candidatures inserides a l’administració que són de l’ultradreta i feixistes. Ells sí han hagut de treballar aquests fronts. A Berga no ha passat.

També és vera que a Berga sempre hi hagut un regidor del Partit Popular, tota la vida hi ha sigut, un. Però aquesta darrera legislatura van presentar una llista en la qual el número quatre també era el número un per la llista de Ferrol de Galícia. Es va invalidar aquesta llista, i per aquest motiu no es van poder presentar, però sinó hi hauria hagut un regidor del PP.

P: Però, no com aquí, són residuals.

Són absolutament residuals, a Berga són residuals.

P: Aquesta pregunta pot ser te l’havia d’haver fet al principi, però està relacionada amb el que esteim parlant. Per a que sorgís fa divuit anys el ‘Casal Panxo’, quin tipus de moviment associatiu, teixit veïnal, etc. existia a Berga? 

Sí, el teixit veïnal sempre hi ha sigut, les Associacions de Veïns i demés. Però tot això naixia de tot un grup de persones que feia molt temps que estaven treballant, o que tenien intenció, en l’àmbit de l’esquerra independentista i que hi havia com una colla d’amics, que eren generació superior a la nostra, que ja havien estat, amb altres colles, fent unes primeres revistes, havien llogat un local on es trobaven i, suposo, discutien sobre política i demés. Va arribar un moment, en que tot això acaba confluint, no ve de les Associacions de Veïns o d’entitats del lleure o d’altres.

Sorgeix d’un grup de persones interessades en crear una cosa nova a Berga, encara que s’ha de dir que Berga té una trajectòria amb l’esquerra independentista important perquè, per exemple, el poble es mobilitza molt intensament contra els presos de Terra Lliure condemnats a Madrid, a l’Audiència Nacional. Hi ha una persona a Berga que és militant de Terra Lliure també i, en aquest sentit, hi ha bastant moviment els anys 70 i als 80 respecte a això.

També hi ha moviment estudiantil, amb el BEI (Bloc d’Estudiants Independentistes) que és de “años súper A” (riures), llavors amb la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans i després amb el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, la CEPC i llavors el SEPC.

Clar, tot aixó va creant aquest teixit que acaba confluïnt en el ‘Casal Panxo’, en una organització que va creixent. També és remarcable que existeix l’Ateneu Llibertari, que té cinc anys més que el ‘Panxo’.

P: Tu aniràs a demà a fer una xerrada a l’Ateneu de  Pollença, a Pollença hi ha una de les candidatures alternatives més interessant de Mallorca (Alternativa per Pollença), però el moviment no és gaire ampli. Parlam per entendre unes realitats, i altres. 

En ma vida m’havia plantejat que des de el ‘Casal Panxo’, desde les persones militants d’allà, poguéssim fer una passa a nivell institucional. Jo creia que treballaríem com a casal i que intentaríem crear alternatives des d’allà. No vaig participar tampoc dels debats en els quals la CUP nacional considerava que la lluita institucional era vàlida i per tant que podíem començar a treballar amb aquesta eina.

En aquest sentit, llavors va ser una altra contradicció. I quan entens la lògica de que nosaltres tenim molt a fer dintre les institucions, cosa que jo realment penso. I perquè institucions municipals sobretot, perquè és l’àmbit més proper, més immediat. La primera instància. Crec que la tasca que es pot fer des de els municipis és molt important, la lluita institucional ens aporta un seguit de premises, i tens la possibilitat de generar un altaveu que possiblement des de altres espais no el pots generar. A part d’aportar-hi tota la càrrega política sobre l’argumentar-hi, tot i que de vegades és difícil aportar argumentari polític en qüestions com clavegueram, qüestions que a nivell col·lectiu, pot ser, no ens havíem plantejat mai. Ara és cert que portem temps treballant aquests àmbits, perquè la necessitat ho requereix, requereix de mantenir aquests debats sobre qüestions de mobilitat a la Ciutat, sobre ordenances fiscals, etc., etc.

P: Al cap i a la fi, entrar a les institucions et fa plantejar-te debats que abans ni s’havien plantejat, ni te’ls havies plantejat, quines podrien ser les alternatives a la problemàtica en qüestió? 

Exacte. Abans teníem la nostra comissió de Dones i allà tractàvem un seguit de qüestions sobre feminisme, de treball de gènere i de classe molt important. Altres comissions també per el que fa l’àmbit territorial, ecològic, medioambiental… però no alternatives proposades sobre la taula de com volem que es treballi tot això.

Ara hem estat treballant, hem sigut el muncipi impulsor, la xarxa de municipis LGTBI que just la presentàvem ahir. La regidora ha sigut una de les impulsores, ha estat allà treballant per a que poguem participar d’aquest espai. Revertint així les idees a altres municipis, i senzillament un protocol que tingui un rerefons d’execució directe, no pretenem que sigui un pamflet sinó que es treballi més en aquest àmbit. Per exemple, dins l’ajuntament s’ha fet un protocol contra l’assetjament laboral, i també s’ha fet un pla d’igualtat, de caràcter intern, el que ara esteim en una fase de diagnosi per veure com es desenvolupa a partir de diferents entrevistes a treballadors i treballadores de l’ajuntament per saber com es senten amb aquesta nova regulació de dintre l’institució per treballar aquestes qüestions.

P: Quina és la funció que poden fer els ajuntaments per revertir les polítiques que venen d’instàncies més altes, tant siguin del Govern autonòmic, de l’Estat o d’Europa?

És molt complex. Els municipis al Principat han tingut una gestió molt perversa els últims trenta anys. És decebedor entrar a un ajuntament i trobar-te una institució totalment endeutada. L’endeutament ha sigut una qüestió en la que ens hi hem volgut obsessionar, i és una situació que genera el propi sistema capitalista, el deute és l’essència del capitalisme i, per tant, és complicat que un ajuntament no acabi essent segrestat per aquest sistema. És important tenir en compte que hi ha moltes coses que des de els municipis no es podran revertir, però sí que es pot fer l’acció, que hem comentat abans, de mostrar aquesta contradicció i crear consciència per a que en el moment que es tingui la força suficient sí que es pugui revertir.

Parlam de deute, per exemple en interessos a l’estat. És evident que a dia d’avui tu no pots desobeir una acció com aquesta, perquè et repercutirà molt negativament en el dia a dia del teu ajuntament, en el dia a dia de les persones que hi treballen. Ja que si el mes vinent t’arriba l’estat espanyol i et diu que has de pagar aquests interessos i com que no els has volgut pagar amb la fórmula que et proposava t’acaben traient un milió o tres cents mil euros (interessos a l’estat, de l’any 2013) saps que no arribaràs a pagar les nòmines. L’ajuntament de Berga presenta uns dèficits mensuals estructurals molt greus i difícils de gestionar, l’any passat de 12 mesos en teníem 9 amb dèficit. Aquest 2017 es preveu que siguin 10 mesos deficitaris.

Parlam d’un dèficit important, estructural, i que difícilment podem revertir. A no ser que creem estructures alternatives, de transformació, amb altres municipis on poder fer front a tot plegat, juntament al conjunt de persones que en tot aquest procés han pres consciència, i treballen des de altres àmbits.

P: Les propostes que es duen a terme a l’ajuntament surten de la CUP? O hi ha àmbits que treballin certs temes i s’aprofiten per portar la proposta?

Hi ha molts temes que s’han treballat prèviament amb persones especialitzades en els àmbits diferents del programa electoral, però llavors van sortint un seguit de noves qüestions que es plantegen en el moment que estàs treballant. Quan vam fer el programa electoral teníem uns projectes molts clars, que seguim tenint, però n’han sortit molts de nous perquè hem vist que tenim altres eines o que es podia revertir la situació d’una altra manera. Jo abans tenia una percepció molt diferent de la participació popular de la que tinc ara, i només ha passat un any i mig. Ara tinc una idea molt diferent de la tasca que des de la institució es pot generar en l’àmbit participatiu.

És cert que hi ha propostes que s’han presentat, i en altres tenim comissions (de medi ambient, Hospital Comarcal, drets socials, etc.) que treballen projectes concrets que es porten més o menys cuinats a la regidoria i aquesta les traspassa a l’ajuntament directament als tècnics municipals per poder-les executar, si és que es poden executar. Ja que, evidentment, sempre necessitaràs dels tècnics municipals per saber si una proposta es pot tirar endavant o no.

P: Tu tens una botiga, tornaràs a ella quan acabis la funció que estàs realitzant ara coma batllessa? 

Sí, suposo que sí. Si no hi ha cap projecte que em cridi més l’atenció o que a nivell personal em motivi més. Sempre ho he dit, tinc la botiga però tinc molts altres projectes a la vida i ganes de fer mil coses.Projectes que van més enllà de l’àmbit estrictament militant. No m’agrada dir-ho així perquè en el fons tu no ets militant a temps parcial, ets militant i punt. Ho ets sempre. Llavors, hi ha qüestions de l’àmbit més íntim o personal que són projectes de caràcter professional que també m’agradaria tirar endavant. Pens que el pas que estem fent ara és un mer pas circumstancial, en el que la CUP et permet que puguis estar vuit anys en un ajuntament. Hi ha aquest marge de vuit anys, però no es pot convertir en l’àmbit professional ja que no és el que li pertoca.

P: I dur a terme la gestió d’una botiga i la d’un ajuntament és similar? Hi ha moltes diferències, en quant a gestió?

Sí, hi ha moltes diferències. Una cosa és de l’àmbit privat, l’altra és de l’àmbit públic i has de tenir en compte un seguit de coses. A l’ajuntament no plegaré abans, com sí podria fer a la meva botiga. És un àmbit estrictament públic, a qui em dec, jo i l’ajuntament, és al poble. Hi ha coses que a la botiga podria passar per alt, i que a l’ajuntament no les passaré mai per alt, mai. Perquè són sagrades. Perquè tractes sobre la dignitat de les persones, els drets que tenen.

P: Has treballat molt la memòria històrica, des de els ajuntament quina feina es pot fer en aquest sentit? 

La memòria històrica ha estat buit de contingut des de fa vuitanta anys. Si avui en dia aquest àmbit està damunt la taula és gràcies a a les entitats que a nivell popular han estat treballant d’una forma ferma per poder tirar endavant tot aquest seguit de processos. Ho hem de tenir en compte, és evident que les entitats populars han passat la mà per la cara, sobradament, a les institucions quan era una tasca que havia d’assumir per l’administració pública. És una qüestió de drets bàsics.

A Berga no s’havia fet res, l’any passat vam començar a fer les primeres jornades en memòria històrica i el 2 de febrer (dia que les tropes franquistes entraren a Berga) organitzem un seguit d’actes. Es penja una bandera negra a l’ajuntament, feim unes jornades (l’any passat s’anomenà “Rescatem la memòria, recordem la dignitat”), s’obrí un refugi de la Guerra Civil que es trobà l’any 2003 però el govern de llavors (el PSC) tapià i oblidà. L’any passat decidírem que l’havíem d’obrir i mostrar-lo a la ciutadania. Hem parlat amb persones grans del municipi perquè ens explicassin si en podria haver més, n’hem trobat dos més i en tenim constància d’altres que no hem trobat de cap manera.

El que sí que hem fet des de la institució ha sigut, primer de tot, organitzar jornades per fer una presa de consciència, rescatar de l’oblit les persones afusellades o represaliades per el franquisme. A Berga són 68 persones mortes pel franquisme.

També s’ha creat un formulari per poder realitzar un cens de persones desaparegudes que després es traspassaria directament a la Generalitat que és on hi ha el cens de persones desaparegudes per tal de que, per una qüestió de dignitat humana, totes les persones que van perdre un familiar durant el conflicte de la Guerra Civil, o posteriorment, puguin tenir l’oportunitat de decidir, d’aquí uns anys (perquè tant l’estat Espanyol com Catalunya va molt tard!), recuperar les restes dels seus avantpassats.

També presentarem el banc de l’ADN, que és un projecte que va néixer de dues persones que buscaven els seus avis. Van treure mostres sangínies i cooptis bucal per obtenir mostres d’ADN i, a partir d’aquí, generar to u banc de dades d’identificació genètica per si en un futur es fan exhumacions es puguin encreuar dades. I així, llavors la família puguin, lluirement, decidir que vol fer amb el seu familiar represaliat.

També estem treballant com podem personar-nos com a part actora en el procés de la querella argentina, volem participar-hi no només donant-hi suport, sinó estant presents en el procés judicial perquè entenem que els municipis tenim moltes persones que van morir i s’han de dignificar.

P: Veig que t’afecta molt aquesta lluita, què has fet tu, personalment, en aquest sentit? 

A París vaig veure un llistat que era de la CNT que deia, en francès, “Afusellats morts durant el franquisme a Catalunya” i hi havia 19 del Berguedà i vaig trucar al meu avi i em va dir que sí. Li vaig demanar com podia ser que tenint 85 anys no m’havia explicat mai això, aleshores em vaig dedicar a buscar una persona que portava el nom de casa meva, vaig acabar treguent molta informació que a dia d’avui encara estic intentant processar. És a dir, porto sis anys intentant fer aquesta tasca. I els estius faig campanyes d’exhumació a Teruel amb uns companys de la reparació de la memòria històrica del País Valencià junt a amb els antropòlegs forenses de la Complutense de Madrid.

Hi ha molta feina que es pot fer, com dignificar les persones que van lluitar que no surten ni mencionades a la llei de Memòria Històrica, com els maquis per exemple. I des de els ajuntament se’n pot fer moltíssima, empenyent per a que tot això es posi en ordre i comenci a ser de major abast. Encara que anem realment tard, hi ha països de l’Amèrica Llatina que han fet aquesta feina ja fa molts anys, o identificacions d’ADN de Bòsnia o Kosovo  dels anys 90 que ja s’han fet. Les polítiques de memòria a l’estat espanyol són lamentables, i el que convé (a Catalunya) una llei de fosses que permeti dignificar realment aquestes persones, obrir fosses i fer la tasca que fa molts anys que s’havia d’haver fet.

P: Vas estar col·laborant amb l’Accent, quina funció hi feies? 

Vaig començar amb el Joan Queralt tota la secció d’Opinió, la meva funció era buscar persones que poguessin fer diferents articles en base a unes premises. Decidíem tractar un tema, i cercàvem persones que poguessin escriure la contra. Cercàvem opinions diferents d’un mateix tema.

També vaig estar a la secció d’Internacional, i era el mateix. Buscar persones que fossin capaces de donar una visió alternativa a conflictes internacionals que no es tracten des de un punt de vista òptim. Com per exemple, estem parlant ara de refugiats però ni una sola vegada, o molt poques vegades, es parla del conflicte que està passant al Yemen, ho trobo gravíssim. No hem parlat mai de la situació de conflicte entre Armènia i l’Azerbayan al territori de l’Alt Karabagh. Tampoc de com Rwanda està fent front a un genocidi de l’any 94, i que a dia d’avui segueix treballant per poder-hi fer front, i que, a més, té un govern absolutament antidemocràtic.

La funció era posar al centre del debat les qüestions que als grans mitjans són silenciades, perquè no venen o perquè no interessen. Això ho veim molt a l’àmbit internacional. Les càmeres han filmat moltes vegades gent morta, però de l’Europa Occidental no en veuràs cap. No veuràs cap persona occidental morta a un telenotícies, però sí un nen enmig del mediterrani perquè és sirià. Això que estem parlant passa també en l’àmbit institucional. Per què he de fer un minut de silenci per Berlín, i no per les del Yemen, les de Vitrea o les de Somàlia? Hauria de passar-me tota la vida fent minuts de silenci.

P: A contrainfo.cat intentam donar veu als col·lectius de Mallorca. Tu has tocat el periodisme, quina funció pot dur a terme?

Buscar les escletxes on no hi arriba ningú.

El que feia molt era contactar amb organitzacions d’esquerres, anticapitalistes i també de la resta de l’estat per parlar de qüestions internacionals, com quina és la situació que viuen a Castella, o quina situació viu el SAT a Andalusia, o a Aragó o a Asturies on s’estan fent projectes molt interessants i potents. En aquest sentit era la idea de que existeix alguna cosa més de l’independentisme a Catalunya i del País Basc.

A Catalunya, al Principat, el que passa molt és el discurs aquest de que “Madrid en roba”, però que és aquesta merda? Madrid no ens roba, ens roba la burguesia, ens roba la classe dominant.

P: Quina pregunta et faig per acabar? Dicotomia carrer-institució? 

Pot ser no cal que la valorem en dicotomia carrer-institució, ho hem d’incorporar tot en un tot i traçar una estratègia per a la confluència d’activitat al carrer i la institució. És el mateix, és una via més. No ens plantegem la diferència entre sindicat d’estudiants i el carrer, el sindicat d’estudiants també fan una feina integrats en diferents òrgans de govern de la pròpia universitat per exemple. En aquest sentit, aquesta dicotomia no existeix. Aquesta és una reflexió que vaig aprendre ahir a la nit i que a partir d’avui la utilitzaré (gràcies Dani jajaja!).

P: Però hi ha una diferència molt clara entre estar a la institució o fer accions al carrer. 

Està clar, estàs treballant en un àmbit que no és el teu, en un àmbit que sí que et permet fer un seguit de tasques de conscienciació, de treball col·lectiu de base que jo penso que és altament interessant.

P: Per la teva experiència pròpia i col·lectiva com organització, aquest pas per les institucions es retorna cap al carrer amb aprenentatges? 

Jo crec que és segur. Amb la Mònica Garcia, companya regidora, hem tengut debats bastant intensos. “Ostres, saps tot el que podríem fer ara amb les eines que tenim si estiguéssim només al casal?”. Seria brutal, esteim aprenent com funciona tot això. Tenim eines, i tenim la contradicció que ens hem hagut de menjar que és incòmode moltes vegades. Cada dia a l’ajuntament tenim mil contradiccions. Per exemple, estaràs signant un contracte a través d’una ETT perquè no tens més marge de maniobra. Però també feim alternatives a aquest tipus de situacions, com contractar serveis a través d’una associació de disminuïts psíquics que fa un seguit de tasques per a l’ajuntament.

Vull remarcar-ho, cal fer autocrítica a qui està a la institució. Fan falta tot un seguit d’imputs externs crítics que fiscalitzin la feina de qui està en l’àmbit institucional. Ara, a la feina fora també s’hi ha de fer autocrítica. No pot ser que ens trobem sols dins la institució i que al carrer no hi hagi activitat.

Gràcies Montse, gràcies Dani, que si no fos per tu no ens hauríem trobat ;) . I perdonau, totes, per haver tardat tant a fer-vos arribar aquesta conversa que esper hageu trobat tant interessant com va ser per mi.

 

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.