Actualitat

Les notícies dels moviments socials de Mallorca

Opinió

Diferents articles de reflexió i anàlisi

Convocatòries

Agenda d'activitats dels moviments socials

Especials

Reportatges, guies i documents de temàtica variada

Participa-hi!

Som un projecte contrainformatiu autogestionat. Participa-hi!

Pàgina principal » Entrevista

[Entrevista] Busqueta: “les Illes estan patint totes les conseqüències del desplegament d’un model d’acumulació ferotge propi del capitalisme”

Publicat per dia 18 juny 2017 – 19:03Cap comentari | 1.689 views

[Entrevista] Busqueta: “les Illes estan patint totes les conseqüències del desplegament d’un model d’acumulació ferotge propi del capitalisme”

Share to Google Plus

Fa un any la nostra companya Sònia d’Objectiu Roig va entrevistar l’economista Joan Manel Busqueta. L’encontre va ser en la realització de la primera trobada municipalista a Mallorca, a Sineu.

Busqueta, membre del col·lectiu Seminari d’Economia Crítica Taifa, posa la importància la vida de les persones com element a revaloritzar en les economies municipalistes. Parlam d’economia, de com fer-la, de les institucions, del sistema productiu balear, com fer-lo front i sobre la necessita de seguir creixent. Arriba amb un any de retràs, però creim que val molt la pena, molts dels debats actuals són tractats. Esperam que la gaudiu.

P: És possible fer economia des de els municipis, tenint en compte les les restriccions estatals i supraestatals?

Sí, clar que és possible. Però no, evidentment, en la economia que es planteja com la ortodoxa. Des de els municipis és possible construir economia, entenent-la com una eina que permeti millorar les condicions de vida de la gent que hi habita. O sigui, no només s’ha de contar amb la institució, sinó que s’ha de comptar amb tot el teixit social i humà amb el que compten els municipis, que són els que lis donen vida.

Per tant, en bona mesura, fer economia des de els municipis significa poder articular totes aquelles propostes que permeten teixir, amb el conjunt de l’espai social, projectes i processos que permetin fer millor la vida de les persones als pobles.

P: De quina manera se fa aquesta possibilitat?

La reflexió que feim al voltant de les possibilitat que avui tenim per intervenir des de els municipis engloba varis temes.

Primer. Veuríem una gran restricció. La restricció que representa la institució com a tal. Perquè, al final, els municipis no són res més que una eina que repeteix les lògiques institucionals i, per tant, les impossibilitats que el model del capitalisme del segle XXI planteja.

Pocs recursos. Molta burocràcia. Topalls que provenen d’altres administracions. Podríem dir que la activitat reduïda al que seria el treball institucional és poc transformadora, es pot fer poca feina que representi un abast ampli d’intervenció.

El que s’ha de fer és entendre el municipi, no només com la institució sinó, com un teixit humà, associatiu. I a partir d’aquí intervenir des de la perspectiva d’entendre que cal començar a plantejar, des de els municipis, la recuperació dels diferents àmbits que permeten la reproducció de la vida de les persones. Hem de veure com és possible treballar per la sobirania alimentària, de la sobirania energètica, de la sobirania residencial, de la sobirania cultural. Fins i tot, de la sobirania sobre la salut.

En definitiva, del que es tracta és de fer dels municipis el primer nivell de la recuperació de la capacitat de decidir de les persones davant d’una realitat econòmica, i a la vegada institucional (estant d’acord ambdues), que ho impossibilita.

P: Amb quines idees creus que s’haurien de fomentar les economies municipalistes?

Les economies municipalistes tenen una gran potencialitat. Que és que el processos transformadors, desplegats per persones, puguin esdevenir hegemònics en el seu àmbit d’intervenció. Com que el contacte entre les persones que habiten un municipi és directe, entenent aquest àmbit de proximitat, existeix una possibilitat per transmetre un missatge i que no sigui distorsionat pels mitjans de comunicació. O sigui, el canal per el qual arriba el missatge, la proposta, és un canal directe, no ve mediat per cap mena d’artefacte mediàtic. Això és una gran potencialitat.

A partir d’aquí, del que es tracta és de ser capaces d’entendre que la institució sola no podrà canviar res de la realitat col·lectiva, ni dels municipis ni d’enlloc. Per tant, ser conscients dels limitants de la institució.

La institució s’ha de limitar a obrir espais i a esdevenir un dic de contenció per les polítiques nocives pel conjunt de la ciutadania. A l’obrir els espais, deixar que permeï tota la potencialitat transformadora que pugui existir en els diferents espais de mobilització.

Per altra banda, quan aquests espais de mobilització no existeixen el paper de la institució ha de ser pro-actiu. Facilitar les eines, dotar d’instruments, generar el suport tècnic. Perquè si existeix alguna possibilitat de començar a implantar aquests processos, l’ajuntament esdevingui un element, com a bona crossa,  per desplegar aquestes dinàmiques.

P: Aquestes dinàmiques, xarxes fora de la institució, són les que han de sobrepassar les limitacions? 

Està clar. Jo el que analitzaria és que ens trobem en un moment de canvi en la nostra societat. El moment de canvi és un moment de canvi important, perquè les propostes transformadores tenen més espai per expressar-se a nivell social. I, aquesta lògica de la seva expressió, ha portat a que, fins i tot, tinguin un pes important en l’àmbit institucional que no tenien abans.

Del que es tracta, des de la meva perspectiva, és de ser conscients que el fet d’haver guanyat pes a la institució no ha de restar el protagonisme als processos de transformació socials. En definitiva, allò que nosaltres anomenem el carrer. Aquest seria l’element central. Es tracta de sumar la institució al procés de canvi, i no al revés. No es tracta de fer protagonista a la institució.

P: Entram a Balears. Quina opinió tens sobre el fet que l’economia a les nostres illes es basi en un monocultiu turístic? És viable?

Des de la perspectiva que jo en tinc, està clar que la dinàmica que han patit, en aquest cas, les Illes és una dinàmica que ha patit el conjunt dels Països Catalans.

La dinàmica ha sigut que en el procés d’evolució del capitalisme, la inserció al procés de construcció europea (concretament, a la Unió Econòmica i Monetària) ha acabat determinant una especialització de determinades àrees geogràfiques. En aquest cas, el que hem vist en el conjunt dels Països Catalans és que s’ha continuat reproduint el mateix paràmetre, quadre. La especialització ha vingut per tres eixos; l’immobiliari, la construcció i el turisme.

El fet que això ha acabat representant és un model que ha acabat, primera, anorreant la diversitat productiva que tenien aquestes comunitats humanes. Hem vist com la indústria se n’ha ressentit. En el cas balear, tot el que ha sigut la indústria del calçat i altres que havien caracteritzat el vostre territori. I, evidentment, també se n’ha ressentit l’agricultura.

Tot això fa territoris, i poblacions, que són altament dependents dels circuits globals de l’economia. Per tant, generen una mancança de sobirania, de capacitat de decisió sobre els processos econòmics que determinen les seves vides. En la mesura que això succeeix estem subjectes, o és molt possible que canvis en les economies generin impactes molt durs sobre conjunts de població molt grans. Aquest és un dels grans perills que té el monocultiu turístic, que fa l’economia molt dependent de processos que no estan controlats des de la pròpia lògica del territori. O sigui, pèrdua de sobirania econòmica evident.

Per altra banda, el que cal notar també és que la lògica del monocultiu ens porta a lògiques altament competitives a escala global. I la dependència a escala global ve determinada per la llei del valor, que, en definitiva, és la llei de la rendibilitat. Això porta a processos que tendeixen a pressionar les condicions a la baixa, qui se n’acaba ressentint és el conjunt de la població que veu com les seves condicions de treball es tendeixen a precaritzar. I, en aquesta seqüència, són les dones, sempre, les que pateixen més aquesta precarització, i dins les dones, les migrants, que són les que acaben incorporant-se a les situacions més precàries

I per altra, tenim l’impacte sobre el territori. Evidentment, el model turístic és un model de depredació de recursos que durant determinats moments de l’any necessita uns requeriments infraestructurals, que el que acaben fent és un ús intensiu de molts recursos no renovables, del territori i un impacte brutal sobre la mateixa reproducció dels ecosistemes.

En aquest cas, jo diria que les Illes estan patint, justament, totes aquestes conseqüències del que seria el desplegament d’un model propi d’aquesta etapa d’acumulació ferotge del capitalisme.

P: Es pot fer front ? Com diries? 

És complicat. Perquè quan parlem de monocultiu turístic estem parlant que centenars de milers de llocs de treball depenen d’aquest sector.

Del que es tracta, jo diria, és de començar a generar contra-exemples. De començar a presentar , a articular, processos que comencin a fer evident que és possible subsistir, que és possible viure, que és possible tornar a ocupar espais productius, al marge d’aquestes lògiques. I això s’ha de començar a fer a petita escala, no tenim més remei. En la mesura que siguem capaces de demostrar a petita escala que això és possible, segurament serem més capaces de replicar-ho en altres nivells.

Evidentment, això no és independent que a nivell institucional s’hagin de posar les mesures adequades per tal que les condicions laborals de les persones que estan en aquest sector siguin les que han de ser, a la vegada que respectin les normatives urbanístiques, les normatives ambientals que estan decidides democràticament.

O sigui, jo diria dos nivells. Intentar limitar això des de la pressió democràtica de les institucions (tant a nivell laboral, ambiental, com a nivell de recursos), i per altra banda començar a construir aquells contra-exemples que permetin veure que un altra tipus d’economia és possible.

P: Seguir creixent econòmicament és necessari?

Seguir creixent econòmicament és una articulació massa complexa, perquè en determinats elements s’ha de continuar creixent. Elements que formen part de l’economia, perquè formen part de l’administració de la nostra realitat, recuperar el concepte de l’oikos grec (adreçar, administrar la casa).

S’ha de continuar creixents en tots aquells aspectes que tenen a veure amb el benestar de les persones. Estem veient com tota l’atenció sanitària i educativa s’està deteriorant en les nostres societats. No podem deixar que això passi. I no significa un creixement, aquest, només quantitatiu en nombre d’escoles o nombre d’hospitals. No, no. Qualitatiu també. Quin tipus de medicament s’utilitzen? Quin tipus de pedagogies es donen?

Del que es tracta és que en els aspectes de la vida s’ha de continuar creixent, fins al punt de la idea filosòfica que les persones som éssers rics en necessitats. I, col·lectivament, hem de trobar els satisfactors adequats per cobrir-les.

Ara bé, quan entenem el creixement en termes del PIB (aquell valor que es produeix en un determinat territori en un període de temps), el resultat de multiplicar els preus per la quantitat, hi ha molts aspectes en els que hauríem de decréixer. Perquè no generen ni un benestar per la població, ni estan sent curosos amb el medi ambient. I, en definitiva, ens porten a societats molt més angoixades i molt més estressades pel que seria que és l’accés a determinats objectes que serien considerats d’èxit en aquest model de creixement, però que, en realitat, el que fan és pertorbar la vida de les persones.

El creixement entès a tot allò que fa referència a la possibilitat de que les persones desenvolupin millor les seves potencialitats vitals i entenent aquest creixement com l’accés col·lectiu a aquests mecanismes doncs, evidentment, hem de créixer i continuar veient com l’organitzem.

Ara bé, en tot el que representa el creixement entès com aquesta perpetuació d’aquesta economia capitalista que precaritza les condicions de vida i que destrueix el territori i el medi ambient doncs, evidentment, aquí sí que hi hem de posar-hi frens.

* La fotografia de portada és del vídeo que la CUP realitzà per a les darreres eleccions autonòmiques catalanes, en ell Busqueta hi participà com a economista-pastisser (de fet, com en la seva privada).

Fes un comentari!

Fes un comentari o enllaça des del teu web. També pots subscriure´t a aquests comentaris via RSS.

Digues la teva

Gravatar activat. Gravatar.